Canvis

'''Domingo Mascarós Vicente''' ([[Valéncia]], [[1808]] - ?) fon un advocat i polític [[Comunitat Valenciana|valencià]].  

'''Domingo Mascarós Vicente''' ([[Valéncia]], [[1808]] - ?) fon un advocat i polític [[Comunitat Valenciana|valencià]].  

Era fill de [[Joaquín Mascarós Segarra]], advocat dels Reals Consells i Secretari de l'[[Ajuntament de Valéncia]], rics propietaris de [[Vilanova de Castelló]] i [[Borriana]]. Gràcies a la [[desamortisació de Mendizábal]] va aplegar a fer una gran fortuna en terres. Tot i això, mentrimentres  estudiava dret a la [[Universitat de Valéncia]], liderà a la esquerra del [[Partit Progressista]] en els últims  anys del regnat de [[Ferrando VII]] i fon escollit [[alcalde de Valéncia]] de [[1840]] a [[1843]]. Com a cap de la [[Unió Lliberal]] en la [[província de Valéncia]], fon escollit diputat en Corts Espanyoles per [[Valéncia]] el [[1839]]-[[1843]]  

Era fill de [[Joaquín Mascarós Segarra]], advocat dels Reals Consells i Secretari de l'[[Ajuntament de Valéncia]], rics propietaris de [[Vilanova de Castelló]] i [[Borriana]]. Gràcies a la [[desamortisació de Mendizábal]] va aplegar a fer una gran fortuna en terres. Tot i això, mentrimentres  estudiava dret a l'[[Universitat de Valéncia]], liderà a la esquerra del [[Partit Progressista]] en els últims  anys del regnat de [[Ferrando VII]] i fon escollit [[alcalde de Valéncia]] de [[1840]] a [[1843]]. Com a cap de la [[Unió Lliberal]] en la [[província de Valéncia]], fon escollit diputat en Corts Espanyoles per [[Valéncia]] el [[1839]]-[[1843]]  

Participà en la Junta Revolucionària d'[[Alzira]] (setembre de [[1840]]) de soport a [[Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero|Espartero]], qui li nomenà president de la [[Diputació de Valéncia]] i cap de la [[Milícia Nacional]] en Valéncia. Durant la [[Dècada Moderada]] es va centrar i calmar políticament i el [[1852]]-[[1853]] va formar part del Comitè Progressista que va combatre la reforma de [[Manuel Bravo Murillo]]. Des del 1853 fon diputat a Corts per Valéncia [[1854]]-[[1856]], per [[Xàtiva]] el [[1851]]-[[1853]], i per [[Nules]] el [[1858]]. També fon governador civil de Valéncia el [[1855]]. El [[1856]], va donar soport a [[Leopoldo O'Donnell]] i el seu govern, i per això el [[1859]] fon nomenat senador vitalici, càrrec que ocupà fins la suspensió de les Corts el [[1867]]. Fon representant de la [[Unió Lliberal]] en la Junta Revolucionària de Valéncia en la [[Revolució de 1868]], pero després del derrocament d'[[Isabel II]] es retirà de la vida pública per a administrar les seues terres fins a la seua mort.  

Participà en la Junta Revolucionària d'[[Alzira]] (setembre de [[1840]]) de soport a [[Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero|Espartero]], qui li nomenà president de la [[Diputació de Valéncia]] i cap de la [[Milícia Nacional]] en Valéncia. Durant la [[Dècada Moderada]] es va centrar i calmar políticament i el [[1852]]-[[1853]] va formar part del Comitè Progressista que va combatre la reforma de [[Manuel Bravo Murillo]]. Des del 1853 fon diputat a Corts per Valéncia [[1854]]-[[1856]], per [[Xàtiva]] el [[1851]]-[[1853]], i per [[Nules]] el [[1858]]. També fon governador civil de Valéncia el [[1855]]. El [[1856]], va donar soport a [[Leopoldo O'Donnell]] i el seu govern, i per això el [[1859]] fon nomenat senador vitalici, càrrec que ocupà fins la suspensió de les Corts el [[1867]]. Fon representant de la [[Unió Lliberal]] en la Junta Revolucionària de Valéncia en la [[Revolució de 1868]], pero després del derrocament d'[[Isabel II]] es retirà de la vida pública per a administrar les seues terres fins a la seua mort.