6408
edicions
Canvis
Pàgina nova, en el contingut: «'''Semiòtica''' i '''semiologia''' és l'estudi dels sistemes de signes, especialment en relació al llenguage, pero en conseqüèncie...».
'''Semiòtica''' i '''semiologia''' és l'estudi dels sistemes de [[signe semiòtic|signes]], especialment en relació al [[llenguage]], pero en conseqüències en atres àrees de les [[ciències socials]] on les qüestions d'interpretació són de gran importància.
Les teories que apliquem al disseny gràfic i a la comunicació visual procedixen del estudi de la [[ciència]], coneguda com a semiologia a Europa i semiòtica a Estats Units
La nova ciència va ser postulada a principis del segle XIX per [[Ferdinand de Saussure]] (1875-1913), un professor suís de llingüística.
Els principis fonamentals actuals de la semiòtica va ser escoltats pels alumnes de Saussure en un curs de llingüistes impartit a la Universitat de Ginebra entre 1906 i 1911. Saussure va morir a 1913 sense publicar les seues teories pero els seus alumnes en 1915 els a varen publicar en el títul de ''[[Curs de llingüística general]].
Abans de Saussure els estudis del llenguage s'ocupaven sobretot de l'us històric de la llengua. En les etapes inicial la llingüística va intentar explicar els [[signe semiòtic|signes]] imaginant-los com descripcions d'una serie de gests, accions i sensacions. Els llingüistes s'ocupaven més de l'estructura del llenguage sense tenir en conte la seua relació en la ment.
Abans del curs a Ginebra Saussure també es dedicava a l'estudi de la [[llengua]], pero no estava satisfet, així que va canviar completament la forma d'enfocar la qüestió i va considerar la llengua com un sistema de signes, la seua teoria es centrava en el llenguage i el seu model es basa en les paraules com a signes.
Per la mateixa época, un filòsof nort-americà [[Charles Sanders Peirce]] (1839-1914) estava realisant un estudi paralel dels signes, al que va denominar semiòtica. Peirce va ser reconegut com fundador de l'escola de semiòtica nort-americana. Peirce es va preocupar de la manera en que donam sentit al món que nos envolta. Per Peirce no totes les persones interpreten un [[signe semiòtic|signes]] de la mateixa manera depén molt de l'experiència cultural que la persona te sobre l'objecte a representar.
Segons Peirce la semiòtica és la que hauria d'incloure a les atres ciències que tracten dels signes en determinats camps d'us o del coneiximent. Este pensament és coherent en el fet que la semiòtica es planteja com la ciència bàsica del funcionament del pensament, intentant respondre a l'interrogant de com el ser humà coneix el món que ho envolta, com ho interpreta i com crea coneiximent i ho transmet. Per això, la semiòtica ha arribat a ser plantejada com la ciència de les ciències rivalisant en l'epistemologia.
La gran diferència entre els dos estudis es que Saussure era exclusivament un estudi llingüístic, mostrava poc interés en el paper del llector en el procés. Per Peirce el llector tenia un paper fonamental.
Hi ha tres principals àrees dins de la semiòtica o semiologia: els signes, la forma com s'organisen en sistemes i el context on apareixen.
[[Categoria:Semiòtica| ]]
Les teories que apliquem al disseny gràfic i a la comunicació visual procedixen del estudi de la [[ciència]], coneguda com a semiologia a Europa i semiòtica a Estats Units
La nova ciència va ser postulada a principis del segle XIX per [[Ferdinand de Saussure]] (1875-1913), un professor suís de llingüística.
Els principis fonamentals actuals de la semiòtica va ser escoltats pels alumnes de Saussure en un curs de llingüistes impartit a la Universitat de Ginebra entre 1906 i 1911. Saussure va morir a 1913 sense publicar les seues teories pero els seus alumnes en 1915 els a varen publicar en el títul de ''[[Curs de llingüística general]].
Abans de Saussure els estudis del llenguage s'ocupaven sobretot de l'us històric de la llengua. En les etapes inicial la llingüística va intentar explicar els [[signe semiòtic|signes]] imaginant-los com descripcions d'una serie de gests, accions i sensacions. Els llingüistes s'ocupaven més de l'estructura del llenguage sense tenir en conte la seua relació en la ment.
Abans del curs a Ginebra Saussure també es dedicava a l'estudi de la [[llengua]], pero no estava satisfet, així que va canviar completament la forma d'enfocar la qüestió i va considerar la llengua com un sistema de signes, la seua teoria es centrava en el llenguage i el seu model es basa en les paraules com a signes.
Per la mateixa época, un filòsof nort-americà [[Charles Sanders Peirce]] (1839-1914) estava realisant un estudi paralel dels signes, al que va denominar semiòtica. Peirce va ser reconegut com fundador de l'escola de semiòtica nort-americana. Peirce es va preocupar de la manera en que donam sentit al món que nos envolta. Per Peirce no totes les persones interpreten un [[signe semiòtic|signes]] de la mateixa manera depén molt de l'experiència cultural que la persona te sobre l'objecte a representar.
Segons Peirce la semiòtica és la que hauria d'incloure a les atres ciències que tracten dels signes en determinats camps d'us o del coneiximent. Este pensament és coherent en el fet que la semiòtica es planteja com la ciència bàsica del funcionament del pensament, intentant respondre a l'interrogant de com el ser humà coneix el món que ho envolta, com ho interpreta i com crea coneiximent i ho transmet. Per això, la semiòtica ha arribat a ser plantejada com la ciència de les ciències rivalisant en l'epistemologia.
La gran diferència entre els dos estudis es que Saussure era exclusivament un estudi llingüístic, mostrava poc interés en el paper del llector en el procés. Per Peirce el llector tenia un paper fonamental.
Hi ha tres principals àrees dins de la semiòtica o semiologia: els signes, la forma com s'organisen en sistemes i el context on apareixen.
[[Categoria:Semiòtica| ]]