Canvis

El claustre nort no es va arribar a concloure, a pesar dels intents del flare Fra Francisco de Santa Bárbara, qui segons Llaguno «va traçar i va dirigir el nou claustre d'este monasteri, els plans, del qual talls i alçat van aprovar el [[8 d'abril]] de [[1763]] el seu tio Fr. Josef (Pina), Vicente Gascó i Mauro Minguet». Es va arribar a construir l'ala este, una nova part de la torre nordest, en els seus balcons de la primera planta i la mitat de les fonamentacions de l'ala nort i de les alqueries claustrals. L'obra realisada fon important pero es desconeix el motiu de la seua paralisació.

El claustre nort no es va arribar a concloure, a pesar dels intents del flare Fra Francisco de Santa Bárbara, qui segons Llaguno «va traçar i va dirigir el nou claustre d'este monasteri, els plans, del qual talls i alçat van aprovar el [[8 d'abril]] de [[1763]] el seu tio Fr. Josef (Pina), Vicente Gascó i Mauro Minguet». Es va arribar a construir l'ala este, una nova part de la torre nordest, en els seus balcons de la primera planta i la mitat de les fonamentacions de l'ala nort i de les alqueries claustrals. L'obra realisada fon important pero es desconeix el motiu de la seua paralisació.

En [[1802]] es va erigir enfront de la frontera de l'iglésia una porteria a la vora del Camí Real de Morvedre per a rebre, segons resava una làpida commemorativa, la visita de [[Carles IV]] i [[María Luisa de Parma]]. En [[1811]] els flares abandonen el monasteri davant de l'imminent arribada de les tropes franceses, permaneix deshabitat fins a [[1814]]. L'edifici va quedar una miqueta deteriorat puix es coneix que la comunitat religiosa es va vore obligada a fer algunes reformes després del seu tornada. En una acta capitular de [[1814]] s'acorda «es derroque el saló vell i la resta d'obres contigües a aquell per amenaçar ruïna».  

En [[1802]] es va erigir enfront de la frontera de l'iglésia una porteria a la vora del Camí Real de Morvedre per a rebre, segons resava una làpida commemorativa, la visita de [[Carles IV]] i [[María Luisa de Parma]]. En [[1811]] els flares abandonen el monasteri davant de l'imminent arribada de les tropes franceses, permaneix deshabitat fins a [[1814]]. L'edifici va quedar una miqueta deteriorat puix es coneix que la comunitat religiosa es va vore obligada a fer algunes reformes després del seu tornada. En una acta capitular de [[1814]] s'acorda «es derroque el saló vell i el restant d'obres contigües a aquell per amenaçar ruïna».  

En [[1821]] la desamortisació del trieni lliberal va suprimir la comunitat jerònima. L'edifici, segons la Real Orde de 2 de juliol de 1821 es va habilitar com a Casa de Beneficència i Correcció. En [[1823]] es va produir la tornada dels flares, que realisen algunes obres menors. En [[1835]] es produïx l'exclaustració definitiva, passant el monasteri i les seues propietats a les mans de l'Estat.

En [[1821]] la desamortisació del trieni lliberal va suprimir la comunitat jerònima. L'edifici, segons la Real Orde de 2 de juliol de 1821 es va habilitar com a Casa de Beneficència i Correcció. En [[1823]] es va produir la tornada dels flares, que realisen algunes obres menors. En [[1835]] es produïx l'exclaustració definitiva, passant el monasteri i les seues propietats a les mans de l'Estat.