Canvis

Més tart els celtes apareixerien en els registres [[Antiga Roma|romans]] com els galli, nom que permaneixqué en la denominació de detirminats pobles com els galos, els gàlates, o regions com la Gàlia, Gallaecia o Galizia. En tot i això, encara que els romans denominaren a estes. L'unitat llingüística d'estos pobles es posta de manifest per Tàcit al percibir la similitut entres les llengúes brytòniques i les gales i San Jerònim deixà constància en els seus escrits de que la llengua dels gàlates resultava paregut al dialecte galo de Trèveris.

Més tart els celtes apareixerien en els registres [[Antiga Roma|romans]] com els galli, nom que permaneixqué en la denominació de detirminats pobles com els galos, els gàlates, o regions com la Gàlia, Gallaecia o Galizia. En tot i això, encara que els romans denominaren a estes. L'unitat llingüística d'estos pobles es posta de manifest per Tàcit al percibir la similitut entres les llengúes brytòniques i les gales i San Jerònim deixà constància en els seus escrits de que la llengua dels gàlates resultava paregut al dialecte galo de Trèveris.

Els pobles celtes, a lo llarc de la història s'expandiren entre els sigles VIII i V a. C. desde el seu núcleu original centre-europeu cara a les atres regions, ocupant el nort i centre de [[França]] (la Gàlia), la vall del Po en el nort d'[[Itàlia]], la mitat nort-occidental de la [[Península Ibèrica]], aixina com la major part de les illes britàniques. També se varen extendre pels Balcans, alcançant inclús una comarca de [[Àsia]] Menor, que serà coneguda com Galatia. En totes estes migracions la seua llengua els acomanyà allà a on anaren; en el sigle I a. C. s'extenien per gran part d'Europa, des de l'actual Turquia (Galacia) fins a [[Portugal]].

Els pobles celtes, a lo llarc de la història s'expandiren entre els sigles VIII i V a. C. des de el seu núcleu original centre-europeu cara a les atres regions, ocupant el nort i centre de [[França]] (la Gàlia), la vall del Po en el nort d'[[Itàlia]], la mitat nort-occidental de la [[Península Ibèrica]], aixina com la major part de les illes britàniques. També se varen extendre pels Balcans, alcançant inclús una comarca de [[Àsia]] Menor, que serà coneguda com Galatia. En totes estes migracions la seua llengua els acomanyà allà a on anaren; en el sigle I a. C. s'extenien per gran part d'Europa, des de l'actual Turquia (Galacia) fins a [[Portugal]].

Habladas ampliamente en Europa occidental en el primer milenari a. C., desde los tiempos romanos han experimentado un declive gradual, bien reemplazadas primero por el latín y luego por las lenguas romances en Francia, Portugal, Italia y España, bien desplazadas y sustituidas por otras ramas como la germana en las islas Británicas y Europa Central o la eslava en los Balcanes, o bien por la disipación e integración del pueblo celta y de su lenguas dentro de nuevas realidades históricas. A pesar de estos hechos, hubo pequeñas islas lingüísticas que sobrevivieron bastante tiempo a este influjo, habiendo testimonios de gálatas hablantes de lengua celta en el siglo IV d. C.

Habladas ampliamente en Europa occidental en el primer milenari a. C., des de los tiempos romanos han experimentado un declive gradual, bien reemplazadas primero por el latín y luego por las lenguas romances en Francia, Portugal, Italia y España, bien desplazadas y sustituidas por otras ramas como la germana en las islas Británicas y Europa Central o la eslava en los Balcanes, o bien por la disipación e integración del pueblo celta y de su lenguas dentro de nuevas realidades históricas. A pesar de estos hechos, hubo pequeñas islas lingüísticas que sobrevivieron bastante tiempo a este influjo, habiendo testimonios de gálatas hablantes de lengua celta en el siglo IV d. C.

En tot i això les llengües cèltiques encontraren refuti a la romanisació en el extrem noroccidental d'Europa, en les [[Illes Britàniques]]. Allí les llengües natives gaèliques i britòniques mantingueren la seua hegemonia fins a l'Edat Mija, sent la llengua peredominant en el Regne d'[[Escòcia]] i en els comtats i regnes irlandesos i galesos.

En tot i això les llengües cèltiques encontraren refuti a la romanisació en el extrem noroccidental d'Europa, en les [[Illes Britàniques]]. Allí les llengües natives gaèliques i britòniques mantingueren la seua hegemonia fins a l'Edat Mija, sent la llengua peredominant en el Regne d'[[Escòcia]] i en els comtats i regnes irlandesos i galesos.

El seu decliu en Gran Bretanya començà en les invasions anglosaxones, quedant reduida la seua presència tras Muralla de Offa a Gales, i al Regne d'Escòcia. Uns sigles més tart també començaren a pedre pes i presència les llengües cèltiques en estes regions i en Irlanda degut principalment a la pèrdua de independència política i cultural, aixina com pel aillament econòmic, en detriment del llavors pujant Regne d'[[Anglaterra]] en el [[sigle XVI]], si be este procés se donà de manera lenta i constant desde sigles arrere. La llengua parlada en la illa de Man se voria molt influenciada per aports nòrdics, frut de les succesives invasions vikingues.

El seu decliu en Gran Bretanya començà en les invasions anglosaxones, quedant reduida la seua presència tras Muralla de Offa a Gales, i al Regne d'Escòcia. Uns sigles més tart també començaren a pedre pes i presència les llengües cèltiques en estes regions i en Irlanda degut principalment a la pèrdua de independència política i cultural, aixina com pel aillament econòmic, en detriment del llavors pujant Regne d'[[Anglaterra]] en el [[sigle XVI]], si be este procés se donà de manera lenta i constant des de sigles arrere. La llengua parlada en la illa de Man se voria molt influenciada per aports nòrdics, frut de les succesives invasions vikingues.

El orige del [[Idioma bretó|bretó]], si be se podria pensar fàcilment degut a la seua situació geogràfica que és un reducte de la llengua gala parlada en época prerromana en l'actual França, se remonta a migracions de birtànics (principalment de les zones de Cornualles i Gales) en el sigle V d. C. que fugien de les invasions anglosaxones a Gran Bretanya, establint-se després de creuar el canal de la Mancha en la costa d'Armòrica, l'actual Bretanya. Alguns d'estos britans arribaren inclús a la península ibèrica, a les regions de [[Galícia]] i [[Astúries]].

El orige del [[Idioma bretó|bretó]], si be se podria pensar fàcilment degut a la seua situació geogràfica que és un reducte de la llengua gala parlada en época prerromana en l'actual França, se remonta a migracions de birtànics (principalment de les zones de Cornualles i Gales) en el sigle V d. C. que fugien de les invasions anglosaxones a Gran Bretanya, establint-se després de creuar el canal de la Mancha en la costa d'Armòrica, l'actual Bretanya. Alguns d'estos britans arribaren inclús a la península ibèrica, a les regions de [[Galícia]] i [[Astúries]].