Canvis

Els chics del cor és una pelicula de gran bellea i de dolços intencions, que oferix a l'espectador una lliço de vida humana: el valor de la caritat i la compassio front a la dura disciplina de la llei. Aci mateixa mostra com un acte aparentment insignificant pot transformar la vida de tants, passant de tractar als chiquets, de delinqüents sense remei algu a persones.

Els chics del cor és una pelicula de gran bellea i de dolços intencions, que oferix a l'espectador una lliço de vida humana: el valor de la caritat i la compassio front a la dura disciplina de la llei. Aci mateixa mostra com un acte aparentment insignificant pot transformar la vida de tants, passant de tractar als chiquets, de delinqüents sense remei algu a persones.

El lema principal del film es que «la musique peut changer les gens» (la musica pot canviar a les persones). Encara aixina pareix casi impossible que un mestre acabat d'aplegar puga canviar poc a poc la forma de vida de les seues estudiants, inspirant i donant l'esperança que els faltava. Al principi, com ya sabem, alguns dels chics adopten conductes de rebuge, i son castigats severament, se veu clarament que no saben qual es el verdader valor del perdo i de vore's perdonats. Per aixo, quan el nou supervisor, Clément Mathieu, se volca en el proposit de crear un cor com simbol d'unio entre tots ells, els chics comencen a sentir-se encorajats, confiats, i sobre tot reconeguts.

El lema principal del film es que «la musique peut changer les gens» (la música pot canviar a les persones). Encara aixina pareix casi impossible que un mestre acabat d'aplegar puga canviar poc a poc la forma de vida de les seues estudiants, inspirant i donant l'esperança que els faltava. Al principi, com ya sabem, alguns dels chics adopten conductes de rebuge, i son castigats severament, se veu clarament que no saben qual es el verdader valor del perdo i de vore's perdonats. Per aixo, quan el nou supervisor, Clément Mathieu, se volca en el proposit de crear un cor com simbol d'unio entre tots ells, els chics comencen a sentir-se encorajats, confiats, i sobre tot reconeguts.

   

   

D'ahi que atre dels temes més importants siga el valor de l'exit. ¿Quin es el preu que hi ha que pagar per ell? Al final de la pelicula, Rachin, el director de l'internat, li replica a Mathieu diguent: "Eres un music fracassat." Lo que l'incredul director no podra imaginar es que, este “music fracassat” sera qui en els seus esforços per acostar-se als chiquets, s'entregue a la faena.

D'ahi que atre dels temes més importants siga el valor de l'exit. ¿Quin es el preu que hi ha que pagar per ell? Al final de la pelicula, Rachin, el director de l'internat, li replica a Mathieu diguent: "Eres un music fracassat." Lo que l'incredul director no podra imaginar es que, este “music fracassat” sera qui en els seus esforços per acostar-se als chiquets, s'entregue a la faena.

===Guio===

===Guio===

Fon escrit per Christophe Barratier en colaboracio en Philippe Lopes-Curval. S'inspira en l'infancia del director, en la seua interes per contar una historia sobre musica i en el seu recòrt de la pelicula de 1945 La cague aux Rossignols, dirigida per Jean Dréville.

Fon escrit per Christophe Barratier en colaboracio en Philippe Lopes-Curval. S'inspira en l'infancia del director, en la seua interes per contar una historia sobre música i en el seu recòrt de la pelicula de 1945 La cague aux Rossignols, dirigida per Jean Dréville.

   

   

El director estava buscant algun tema per a un largometrage referit a la seua infancia entre els quatre i els huit anys i relacionat en la musica degut a els seus coneiximents. Fon la combinacio d'estos dos temes la que feu que el director d'Els chics del Cor s'interessara per la pelicula i, en conseqüencia, comprara els drets d'autor. D'este modo volgue fer un homenage a esta. Segons paraules de Christophe Ristophe Barratier: “el tema de l'infancia es el mes universal. Proyectar-se en el passat permet escapar de les contingencies de l'actualitat per a concentrar-se en lo mes universal: el sentiment d'injusticia i d'abando en un chiquet que els pares estan absents o han desaparegut, i la rebelio o l'inhibicio que genera. En independencia de l'orige social dels chiquets que he triat per a la pelicula, des de el moment en que se vestiren en la roba de l'epoca ya no foren res mes que chiquets en els mateixos pores, els mateixos desijos i les mateixes penes”.

El director estava buscant algun tema per a un largometrage referit a la seua infancia entre els quatre i els huit anys i relacionat en la música degut a els seus coneiximents. Fon la combinacio d'estos dos temes la que feu que el director d'Els chics del Cor s'interessara per la pelicula i, en conseqüencia, comprara els drets d'autor. D'este modo volgue fer un homenage a esta. Segons paraules de Christophe Ristophe Barratier: “el tema de l'infancia es el mes universal. Proyectar-se en el passat permet escapar de les contingencies de l'actualitat per a concentrar-se en lo mes universal: el sentiment d'injusticia i d'abando en un chiquet que els pares estan absents o han desaparegut, i la rebelio o l'inhibicio que genera. En independencia de l'orige social dels chiquets que he triat per a la pelicula, des de el moment en que se vestiren en la roba de l'epoca ya no foren res mes que chiquets en els mateixos pores, els mateixos desijos i les mateixes penes”.

   

   

Encara aixina, esta primera i la que ell produi son molt diferents entre sí - Els chics del cor es part autobiografica i part ficcio. Comenta Barratier: “Tingui una infancia ferida: els meus pares se divorciaren quan yo era menut. Ademes, abdos eren actors i apenes els veïa, aixina que me crià la meua yaya. Moltes voltes me trobava contan-me histories a mi mateix. En certa manera, ya escrivia pelicules. Conserve certa enyor, no del passat, sino de l'infancia. Quan faig este tipo de pelicules, tinc la sensacio de convertir-me en un chiquet.”

Encara aixina, esta primera i la que ell produi son molt diferents entre sí - Els chics del cor es part autobiografica i part ficcio. Comenta Barratier: “Tingui una infancia ferida: els meus pares se divorciaren quan yo era menut. Ademes, abdos eren actors i apenes els veïa, aixina que me crià la meua yaya. Moltes voltes me trobava contan-me histories a mi mateix. En certa manera, ya escrivia pelicules. Conserve certa enyor, no del passat, sino de l'infancia. Quan faig este tipo de pelicules, tinc la sensacio de convertir-me en un chiquet.”