| L’'''escultura romana''' comprén l'obra [[escultura|escultòrica]] que es va desenrollar en tota l'àrea d'influència de l'[[Imperi Romà]], en el foco central en [[Roma]]; això succeí entre el [[sigle VI aC]] i el [[sigle V]]. Originàriament derivà de l'[[escultura grega]], principalment a través de l'herència de l'[[escultura etrusca]] i, posteriorment, ya d'una manera directa durant el [[periodo helenístic]], per contacte en les colònies de la [[Magna Grècia]] i de la pròpia [[Grècia]]. | | L’'''escultura romana''' comprén l'obra [[escultura|escultòrica]] que es va desenrollar en tota l'àrea d'influència de l'[[Imperi Romà]], en el foco central en [[Roma]]; això succeí entre el [[sigle VI aC]] i el [[sigle V]]. Originàriament derivà de l'[[escultura grega]], principalment a través de l'herència de l'[[escultura etrusca]] i, posteriorment, ya d'una manera directa durant el [[periodo helenístic]], per contacte en les colònies de la [[Magna Grècia]] i de la pròpia [[Grècia]]. |
− | La tradició grega va ser una referència constant a lo llarc de l'història de Roma, pero contradient una creença antiga i força estesa que afirma que els romans varen ser més imitadors que creadors, actualment es reconeix que no a soles varen ser capaços d'assimilar i desenrollar les seues fonts en mestrage, sino que també varen contribuir d'una manera original a esta tradició. Esta afirmació és especialment rellevant en l'art del [[retrat]], gènero en el que varen conseguir un gran prestigi i varen deixar eixemples singulars d'un gran mestrage tècnic i expressivitat; i també, en l'àmbit de l'escultura decorativa, obra present en els grans monuments públics, i en la que varen desenrollar un estil narratiu de molta força i d'un caràcter típicament romà.<ref>Barral i Altet (1987), pàg. 260-261</ref> | + | La tradició grega va ser una referència constant a lo llarc de l'història de Roma, pero contradient una creença antiga i força estesa que afirma que els romans varen ser més imitadors que creadors, actualment es reconeix que no a soles varen ser capaços d'assimilar i desenrollar les seues fonts en mestrage, sino que també varen contribuir d'una manera original a esta tradició. Esta afirmació és especialment rellevant en l'art del [[retrat]], gènero en el que varen conseguir un gran prestigi i varen deixar eixemples singulars d'un gran mestrage tècnic i expressivitat; i també, en l'àmbit de l'escultura decorativa, obra present en els grans monuments públics, i en la que varen desenrollar un estil narratiu de molta força i d'un caràcter típicament romà.<ref>Barral i Altet (1987), pàg. 260-261</ref> |