26 070
edicions
Canvis
→Cites
{{Cita|''La digam 'promiscuitat' entre moros i cristians espanyols era tan gran, tan masiva i tan quotidiana, que resulta impossible pensar que parlaren respectivament i en exclusivitat llengües tan diferents i tan estranyes una a l'atra com eren l'arap i el llati. Una certa 'koiné' romanç més llatina en els territoris cristians i més mesclada d'arabismes en els musulmans, era la que permetia eixa ininterrompuda comunicació de grans grups, que igual anaven junts que guerrejaven entre ells. Aixo sense tindre en conter la massa rural no guerrera que patia alternativament el domini o les incursions d'uns i atres. I eixa 'koiné' era basicament romanç perque era el llati la llengua originaria de la majoria, encara que una bona part d'ella havera canviat de religió.''|''Identitat de la Llengua Valenciana'' (Série Filològica nº 2. [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] (RACV). Valéncia, 1987. Joan Costa)}}
{{Cita|''La digam 'promiscuitat' entre moros i cristians espanyols era tan gran, tan masiva i tan quotidiana, que resulta impossible pensar que parlaren respectivament i en exclusivitat llengües tan diferents i tan estranyes una a l'atra com eren l'arap i el llati. Una certa 'koiné' romanç més llatina en els territoris cristians i més mesclada d'arabismes en els musulmans, era la que permetia eixa ininterrompuda comunicació de grans grups, que igual anaven junts que guerrejaven entre ells. Aixo sense tindre en conter la massa rural no guerrera que patia alternativament el domini o les incursions d'uns i atres. I eixa 'koiné' era basicament romanç perque era el llati la llengua originaria de la majoria, encara que una bona part d'ella havera canviat de religió.''|''Identitat de la Llengua Valenciana'' (Série Filològica nº 2. [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] (RACV). Valéncia, 1987. Joan Costa)}}
{{Cita|En realitat es un llibre compost per a expressar-se elegantment en llati, pero, com l'autor partix de paraules i expressions acomodades al parlar quotidia (ad quotidianum sermonem nostrum accomodatas) en la materna llengua (per maternam linguam) i seguix en elles per orde alfabetic, podem dir que es, en alguna manera, un primer diccionari.
El llibre fon impres en Venecia l'any 1489. En canvi, la cartaproemi de l'autor al mege Ferrer Torrella està datada en 1472, lo qual indica que el manuscrit estava ya acabat a principis d´eixe mateix any en Valencia (giner de 1472).
El comencament del breu colofo en llati, traduit a la lletra, diu: 'Acaba el llibre de les elegancies de Joan Esteve home eruditissim ciutada valencià per real autoritat notari public, en llatina i valenciana llengua ab exactissima diligencia esmenat. [... Explicit liber elegantiarum Johannis Stephani viri eruditissimi civis Valentiani regie auctoritate notarii publici: latina et valentiana lingua: exactissima diligentia emendatus...]
Ningu sap d'este Johannis Stephanus, o [[Joan Esteve]], més d'allo que posa el colofo i de lo que ell mateix diu en sa carta-proemi. En resum, un erudit notari valencià que publica una especie de diccionari en llengua llatina i valenciana alla per les darreries del nostre sigle d'or.|'Ensenyar al qui no sap', per Joan Costa (''[[Las Provincias]]'', 19.7.1988)}}
{{Cita|''El último tercio del siglo XIV, todo el siglo XV y el primer tercio del XVI contemplan el desarrollo y esplendor en tierras valencianas de una lengua que todos cuantos escriben y componen en ella coinciden naturalmente en llamar valenciana. Desde el gerundense Eiximenis, a finales del siglo XIV, hasta Martí de Viciana y Cervantes en el XVI, la lengua y literatura valencianas se hacen acreedoras de inusitados elogios, hasta el punto de poderse hablar de un auténtico siglo de Oro, a pesar de todos los esfuerzos de apropiación o minimización por parte de algunos, hace imposible otra denominación que no sea la de 'Lengua Valenciana'''.|Pròlec de Joan Costa en el llibre ''Antes y después de la conquista de Valencia'' de [[Francisco Lliso i Genovés]] (Valéncia, 1991)}}
{{Cita|''El último tercio del siglo XIV, todo el siglo XV y el primer tercio del XVI contemplan el desarrollo y esplendor en tierras valencianas de una lengua que todos cuantos escriben y componen en ella coinciden naturalmente en llamar valenciana. Desde el gerundense Eiximenis, a finales del siglo XIV, hasta Martí de Viciana y Cervantes en el XVI, la lengua y literatura valencianas se hacen acreedoras de inusitados elogios, hasta el punto de poderse hablar de un auténtico siglo de Oro, a pesar de todos los esfuerzos de apropiación o minimización por parte de algunos, hace imposible otra denominación que no sea la de 'Lengua Valenciana'''.|Pròlec de Joan Costa en el llibre ''Antes y después de la conquista de Valencia'' de [[Francisco Lliso i Genovés]] (Valéncia, 1991)}}