1796
edicions
Canvis
sense resum d'edició
Les principals fonts d'informació són els testimonis escrits, els anàlisis llingüístics i la genètica de poblacions.
Les principals fonts d'informació són els testimonis escrits, els anàlisis llingüístics i la genètica de poblacions.
== Orígens llegendaris ==
La procedència dels gitanos ha segut objecte de tot tipo de fantasies. Han segut considerats descendents de Caín, o relacionats en l'estirp de Cam. Algunes tradicions els han identificat en macs caldeos de Síria, o en una tribu de Palestina extraviada en l'Egipte faraònic. Una antiga llegenda balcànica els fa forjadors de les taches de Crist, motiu pel qual haurien segut condenats a errar pel món, si ben no hi ha cap prova que situe als gitanos en Orient Mig en eixa época.
== Estància en Àsia Menor en el sigle XIV ==
En 1322 un flare franciscà cridat Simon Simeonis descriu un poble en característiques similars als atsigani que vivia en Creta, i en 1350 Ludolphus de Sudheim menciona un poble similar, en un únic idioma, al que crida «mandapolos», paraula que es pensa deriva del grec mantes (‘profeta’ o ‘endevinador’). Cap a 1360, un feu gitano independent (cridat el Feudum Acinganorum) es va establir en Corfú i es va convertir en una «comunitat estable, i una important i consolidada part de l'economia».15 Ya que la regió ocupada per estes comunitats rom era cridada «el menut Egipte», els peregrins que la travessaven per a anar a Terra Santa varen estendre per tota Europa l'apelatiu de «egipcianos», d'a on procedirien els noms d'egitanos, gitanos, gitans, egypsies i gypsies. Ademés dels assentaments grecs està documentada una llarga estància en els Balcans, en terres de serbis, búlgars i rumans, en el sigle XIV.