Canvis

Història d'Andorra (edita)

Revisió de 18:00 3 jun 2022

9 bytes eliminats , 18:00 3 jun 2022

Text reemplaça - ' feia' a ' fea'

Llínea 435: Llínea 435:

El fracàs d'esta revolta va ser encara més difícil de pair. Sobretot sabent que [[Madrit]] tornava a taxar l’entrada de mercaderies vingudes d’Andorra ([[1887]]). El govern de [[París]], del seu costat, veient que el [[contraban]] proliferava, tampoc va esperar a endurir el control fins al punt de negar-se a millorar les carreteres franceses que portaven al país. La situació econòmica en Andorra era per perdre l’esperança. L’única nota positiva que es pot donar és la construcció del rec del Solà d’Andorra la Vella per a ús agrícola i la creació de la primera fàbrica [[tabaquera]] del país: Tabacalera Andorrana, SA (1899). Per entendre la pobrea que es vivia, a soles cal fixar-se en l’evolució dels naiximents i matrimonis d'ençà del començament de la revolució industrial a Catalunya. Si en [[1850]] es va contar 300 naiximents, en [[1920]] ya a soles se’n comptava uns 90/80. De la mateixa manera, si en 1850 es varen casar 60 parelles, en 1920 ya a soles 10.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 64, 65, 66, 67, 68}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 67 a 70}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 198, 199, 203}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199, 202, 203}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 352, 353}}

[[File:La Qüestió d'Andorra.jpg|thumb|Caricatura de "La Qüestió d'Andorra" del 24 de juny de 1881 per Enric Palmitjavila]]

−

Si d’alguna cosa va servir la revolta del [[1881]] va ser per estirar les orelles al copríncep francés. D'ençà de la revolució francesa el copríncep s’havia descuidat completament del seu càrrec de copríncep. Pero no a soles ell, la població francesa també es va anestesiar i ~~feia~~ un cert temps que preguntar qué era Andorra a un francès era estar segur de rebre per resposta: “andor- qué?” La prova més evident d’això fon l’estrena de l’obra de teatre “Le Val d’Andorre” a París el 1848 on l’autor era llunt de descriure la realitat: les cases eren com les del [[País Basc]], les vestimentes dels suposats andorrans no tenien res a vore en la realitat,... Aixina, en la revolució de l'any [[1881]], finalment França va interessar-se més pel país en una política clarament intervencionista i colonialista que pretenia contrarrestar el poder del bisbe, tractant els andorrans com si foren un [[protectorat]]. Conscients de la situació social i econòmica per la qual passava el país, els francesos varen propondre als andorrans tot allò que els permetria eixir de la crisis ([[carretera|carreteres]], [[teatre|teatres]],...) a canvi de perdre l'[[independència]]. Un tracte que no va interessar als andorrans ni al bisbe.

+

Si d’alguna cosa va servir la revolta del [[1881]] va ser per estirar les orelles al copríncep francés. D'ençà de la revolució francesa el copríncep s’havia descuidat completament del seu càrrec de copríncep. Pero no a soles ell, la població francesa també es va anestesiar i fea un cert temps que preguntar qué era Andorra a un francès era estar segur de rebre per resposta: “andor- qué?” La prova més evident d’això fon l’estrena de l’obra de teatre “Le Val d’Andorre” a París el 1848 on l’autor era llunt de descriure la realitat: les cases eren com les del [[País Basc]], les vestimentes dels suposats andorrans no tenien res a vore en la realitat,... Aixina, en la revolució de l'any [[1881]], finalment França va interessar-se més pel país en una política clarament intervencionista i colonialista que pretenia contrarrestar el poder del bisbe, tractant els andorrans com si foren un [[protectorat]]. Conscients de la situació social i econòmica per la qual passava el país, els francesos varen propondre als andorrans tot allò que els permetria eixir de la crisis ([[carretera|carreteres]], [[teatre|teatres]],...) a canvi de perdre l'[[independència]]. Un tracte que no va interessar als andorrans ni al bisbe.

L’enfrontament entre els dos coprínceps va provocar una veritable fractura en la societat andorrana. Per una banda, hi havia els pro-francesos, de l’atra els pro-bisbe. El enfrontament va desembocar en una chicoteta guerra civil despuix de les [[eleccions]] comunals de l’hivern de [[1885]] en [[Canillo]]. El triumf dels partidaris de França en les eleccions, que varen acabar per dominar el [[Consell General d'Andorra|Consell General]], va portar el [[bisbe]] a demanar ajuda al govern madrileny. En una carta de [[març]] de [[1886]], el bisbe Casañas, dia: “els meus lleials andorrans han hagut de cedre despuix de vint-i-quatre hores de lluita per falta de municions, davant de l’actitud imponent dels afrancesats” i acabava demanant provisions, remarcant “estem vençuts i humiliats”. L’esclat de la guerra es va conéixer en el nom de “La Qüestió d’Andorra”. De sobte, es varen iniciar numerosos estudis sobre l'orige i l'[[història]] del país. El Consell General va redactar un llibret que porta precisament este nom i que va contribuir a tals estudis. Els coprínceps per la seua banda varen entrar en una cursa per oferir al país alguns servicis que pugueren desbloquejar la situació econòmica: els francesos varen obrir escoles laiques, el bisbe va contraatacar en escoles concertades,... Per als andorrans, mentres això no suponguera perdre la independència, varen deixar els coprínceps barallar-se, al cap i a la fi a soles va portar beneficis. És precisament d'esta actitut que va nàixer l’[[Refranys|expressió en català]] de: fer-se l’andorrà.

Llínea 463: Llínea 463:

Guillem d'Areny-Plandolit menciona en els seus escrits Andorra com un país a part del qual ell mateix en formava part: “participar més o menys directament en el govern i administració del país”... “s'ha regit esta República”... “res més distant de l'ànima del nou govern”... “a excepció dels ramats de la República”,... i finalment “este país es troba incomunicat”. Són totes frases extretes de diferents escrits seus i que deixen clar que la societat andorrana s'adonava progressivament que allò que sentien era la pertinença a una nació. Un atre eixemple el tenim en l'excursionista andorrà Artur Osona que va intitular el seu treball sobre senderisme andorrà “''La República d'Andorra: guia itinerària''”.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}} La utilisació de la paraula "república" no és gens ingènua. De fet, a fora de les fronteres andorranes els propis espanyols, francesos i catalans ya qualificaven Andorra com una nació, i reaccionaven esta com a tal; encara que des del cantó espanyol i francès es va voler, moltes voltes, anexionar Andorra o inclús fer-la renunciar a la seua pròpia independència, aixina com intervenir directament per la força sobre els afers andorrans (reacció en coherència en l'[[absolutisme]]).{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006|p = 33}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 64, 65, 66, 67, 68}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 172}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}} Per exemple, el polític català Valentí Almirall va expressar per escrit "els andorrans estan orgullosos de la seua independència i estimen en passió la seua pàtria".{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 349}} [[Mossèn Cinto Verdaguer]], un excursionista català, va ser el primer romancista català en ajudar a fer conéixer Andorra a l'exterior com a país.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 204, 205}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}}

−

D'atra banda, i ya en les experiències vixcudes en els excursionistes, s'ha d'explicar l'atractiu d'Andorra pel fet que la naturalea del país els resultava bella i a vegades exòtica. Hi buscaven ruïnes del passat, [[cultura]] i [[folklore]]. Per Andorra aquell moviment va ser del tot beneficiós ya que finalment al final del sigle Andorra va trobar la solució per eixir de la crisis econòmica i esta gent va resultar ser una bona font d'ingressos. L'explorador romàntic anglès, James E. Murry, va ser qui va animar excursionistes a viajar fins al país gràcies a escriure el seu llibre “''A Summer In The Pyrenees''” (1835). Escapant de les grans ciutats, alguns autors francesos també varen trepitjar al país: Albert Laporte, “''Aux Pyrénées, le sac au dos''” (1876). És en este context que es va estrenat l'obra “''Le Val d'Andorre''” en París. Era una obra de teatre en qué, per ser realistes, la descripció que es ~~feia~~ d'Andorra era molt llunt de ser real. Es va barrejar cultura basca en francesa. Encara que l'obra va tindre molt èxit es va tornar a representar en diferents ocasions. Sense dubte va contribuir a fer recordar novament un país que França havia descuidat des de ~~feia~~ bastant temps. En tot, el Club Alpí Francès (CAF) va contribuir a cartografiar el país, la fauna, la flora, els drets i costums. L'excursionisme va aportar una gran font de mapes del territori andorrà que fins llavors mai s'havien realisat. Poc a poc els andorrans varen dependre a delimitar el seu propi país{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 204, 205, 206, 207}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}}

+

D'atra banda, i ya en les experiències vixcudes en els excursionistes, s'ha d'explicar l'atractiu d'Andorra pel fet que la naturalea del país els resultava bella i a vegades exòtica. Hi buscaven ruïnes del passat, [[cultura]] i [[folklore]]. Per Andorra aquell moviment va ser del tot beneficiós ya que finalment al final del sigle Andorra va trobar la solució per eixir de la crisis econòmica i esta gent va resultar ser una bona font d'ingressos. L'explorador romàntic anglès, James E. Murry, va ser qui va animar excursionistes a viajar fins al país gràcies a escriure el seu llibre “''A Summer In The Pyrenees''” (1835). Escapant de les grans ciutats, alguns autors francesos també varen trepitjar al país: Albert Laporte, “''Aux Pyrénées, le sac au dos''” (1876). És en este context que es va estrenat l'obra “''Le Val d'Andorre''” en París. Era una obra de teatre en qué, per ser realistes, la descripció que es fea d'Andorra era molt llunt de ser real. Es va barrejar cultura basca en francesa. Encara que l'obra va tindre molt èxit es va tornar a representar en diferents ocasions. Sense dubte va contribuir a fer recordar novament un país que França havia descuidat des de fea bastant temps. En tot, el Club Alpí Francès (CAF) va contribuir a cartografiar el país, la fauna, la flora, els drets i costums. L'excursionisme va aportar una gran font de mapes del territori andorrà que fins llavors mai s'havien realisat. Poc a poc els andorrans varen dependre a delimitar el seu propi país{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 204, 205, 206, 207}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}}

====La Renaixença====

Llínea 557: Llínea 557:

Francesc Macià va organisar una invasió per lliberar Catalunya de la dictadura en l’objectiu de convertir-la en un estat independent i republicà el 1931. Per preparar l’ocupació de Catalunya, l’[[Estat Català]] contava en voluntaris que formaven [[escamot|escamots]] clandestins que s’entrenaven en [[França]]. Pero el president català també tenia un grup a Andorra, [[la Seu d’Urgell]] i [[Puigcerdà]]; que actuaven com un grup llogístic, habituat a les inclemències del territori i clima. En un principi Macià va valorar l’opció d’iniciar l’ocupació des d’Andorra entrant per la Seu d’Urgell, pero finalment es va decantar per Prats de Molló a [[Vallespir]]. Pero la Seu d’Urgell estava altament militarizada. La forta presència de guàrdies civils i carabiners a la Seu, i la manca de voluntaris suficients per portar a terme el pla va fer decantar l’opció vers Vallespir. El territori nacional va estar puix a dos dits d’haver participat en l’alliberament català. Els primers hòmens enviats al Grup d’Andorra eren Joan Gual, Joaquim Puyo, Benet Sàmper i Xavier Tarragó.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref>

−

Els militants que es destinaven al Principat d’Andorra eren enviats als Cortals d’Encamp, per explotar una concessió minera que el [[Consell General d'Andorra|Consell General]] va atorgar Benes Mas, un comerciant i hoteler encampadà. Mas era el prestanoms de Jaume Mosella, propenc a Estat Català. I és que per obrir un negoci a Andorra, un andorrà havia de prestar el seu nom al l’estranger interessat. Jaume va subcontractar la concessió d’una extracció de ploma a l’Orri Vell (al Madriu) on el chicotet contingent de voluntaris es ~~feia~~ passar per miners. D’esta manera aprofitava “l’anonimat” per entrenar-se, alçar plànols de la regió, cercar punts d’entrada per a les tropes expedicionàries i fer d’enllaç amb Catalunya. Ajudava, per exemple, en feines de correu i contraban d’armes. Com que era vital que ningú els descobrís, treballaven verdaderament a la mina encampadana. Van comptar amb l’ajuda de molts andorrans, de fet els contactes locals eren imprescindibles per a l’èxit de la missió. Perqué tot això fos possible calia un “contacte clau” i este va ser Bonaventura Armengol, el metre Orelleta, que va convertir-se en l’home de confiança de Macià a Andorra. Tanmateix, el grup de miners va ser restà desapercebut ya que molts andorrans no acabaven de saber ben be que es portaven entre mans. Per tal de sufocar les possibles sospites, els propis miners socialitzaven amb el poble encampadà.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}

+

Els militants que es destinaven al Principat d’Andorra eren enviats als Cortals d’Encamp, per explotar una concessió minera que el [[Consell General d'Andorra|Consell General]] va atorgar Benes Mas, un comerciant i hoteler encampadà. Mas era el prestanoms de Jaume Mosella, propenc a Estat Català. I és que per obrir un negoci a Andorra, un andorrà havia de prestar el seu nom al l’estranger interessat. Jaume va subcontractar la concessió d’una extracció de ploma a l’Orri Vell (al Madriu) on el chicotet contingent de voluntaris es fea passar per miners. D’esta manera aprofitava “l’anonimat” per entrenar-se, alçar plànols de la regió, cercar punts d’entrada per a les tropes expedicionàries i fer d’enllaç amb Catalunya. Ajudava, per exemple, en feines de correu i contraban d’armes. Com que era vital que ningú els descobrís, treballaven verdaderament a la mina encampadana. Van comptar amb l’ajuda de molts andorrans, de fet els contactes locals eren imprescindibles per a l’èxit de la missió. Perqué tot això fos possible calia un “contacte clau” i este va ser Bonaventura Armengol, el metre Orelleta, que va convertir-se en l’home de confiança de Macià a Andorra. Tanmateix, el grup de miners va ser restà desapercebut ya que molts andorrans no acabaven de saber ben be que es portaven entre mans. Per tal de sufocar les possibles sospites, els propis miners socialitzaven amb el poble encampadà.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}

</ref>

Llínea 579: Llínea 579:

−

En esclatar la guerra civil el juliol del 1936 el bisbe d'Urgell, Justí Guitart, es va exiliar a Itàlia, concretament a [[San Remo|Sant Remo]] durant dos anys posant a Miquel Mateu al càrrec de delegat episcopal. En este temps el bàndol [[fascisme|fasciste]], és a dir, el bàndol "nacional" va iniciar una [[campanya]] de seducció perqué signés la carta col·lectiva dels bisbes del 1937 que identificava l'[[Església catòlica]] com a víctima de la república. Dit d'una altra manera, el [[bàndol nacional]] volia que el bisbe signés una declaració a través de la qual donava soport a [[Franquisme|Francisco Franco]], futur dictador d'Espanya. No la va signar fins que [[Lleida]] no va ser assetjada pels nacionals. Llavors, el més de juliol del 1937, signa la carta col·lectiva oficialitzant aixina la seva postura i un cop es declara la dictadura torna a Andorra. Els motius que el van portar finalment a signar-la són diversos. Primerament, el fet d'haver-se trobat en un govern republicà que li negava l'autoritat i legitimitat de [[Copríncep d'Andorra|copríncep]] d'Andorra durant la República. En segon lloc, l'actitud [[Laicisme|laicisita]] de la república mateixa i, finalment, la matança de [[capellà|capellans]] perpetrada pel bàndol republicà durant la guerra. I és que el bisbe va tindre moltes dificultats per passar la frontera andorrana en busca d'exili. Els anarquistes van prendre [[la Seu d'Urgell]] i controlaven la frontera de [[Sant Julià de Lòria]]. La nit abans que marxés cap a França de camí a [[Itàlia]], un grup d'anarquistes van cantar amb els punys alçats la Internacional baix la finestra de la casa on s'allotjava. Era una clara amenaça, a la qual ell va respondre informant el bàndol nacional de tot allò que passava a Andorra durant el seu exili. Tanmateix, si be el bisbe mateix se sentia advers a la república i el republicanisme, cal esmentar que moltes vegades va pronunciar-se a favor del bàndol nacional per coacció. Des de l'exili, els nacionals no van deixar de pressionar-lo. El fet d'haver-la signat, ~~feia~~ que s'associés Andorra al bàndol fasciste. Pero el cert és que el Consell General es va preocupar més d'alimentar el país i que ningú li prengués la independència de que pronunciar-se a favor d'un bàndol o altre. El poble andorrà, en canvi, estava dividit o en qualsevol cas ajudava donant de menjar o acollint gent de tots bàndols. Uns es decantaven pels nacionals o republicans i d'atres per la neutralitat. El copríncep francès, Blum, [[Front popular|frontpopulista]], havia d'ajudar l'Espanya republicana per evitar que els fascistes prenguessin el poder. Pero es va decantar per la no-intervenció. Això va fer pesar la balança a Andorra més del costat nacional. Tanmateix, si be no va intervenir per ajudar els republicans a Andorra sí que va intentar contrarestar les pretensions fascistes. En esta llínea cal matisar la suposada neutralitat andorrana durant el conflicte. La neutralitat dels països aliens al conflicte, com Andorra, és difícil de mantindre, sobretot si el país en qüestió se situa just al costat del bel·ligerant. Andorra, tot al llarg de la guerra, crea vínculs estrets amb el bàndol nacional degut a una qüestió de supervivència. El delegat del bisbe enviava cartes i bisbe demanava [[queviure|queviures]] perqué el país pogués sobreviure a la misèria provocada per la guerra. Justament això va fer que el país pagués factura un cop acabada la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

+

En esclatar la guerra civil el juliol del 1936 el bisbe d'Urgell, Justí Guitart, es va exiliar a Itàlia, concretament a [[San Remo|Sant Remo]] durant dos anys posant a Miquel Mateu al càrrec de delegat episcopal. En este temps el bàndol [[fascisme|fasciste]], és a dir, el bàndol "nacional" va iniciar una [[campanya]] de seducció perqué signés la carta col·lectiva dels bisbes del 1937 que identificava l'[[Església catòlica]] com a víctima de la república. Dit d'una altra manera, el [[bàndol nacional]] volia que el bisbe signés una declaració a través de la qual donava soport a [[Franquisme|Francisco Franco]], futur dictador d'Espanya. No la va signar fins que [[Lleida]] no va ser assetjada pels nacionals. Llavors, el més de juliol del 1937, signa la carta col·lectiva oficialitzant aixina la seva postura i un cop es declara la dictadura torna a Andorra. Els motius que el van portar finalment a signar-la són diversos. Primerament, el fet d'haver-se trobat en un govern republicà que li negava l'autoritat i legitimitat de [[Copríncep d'Andorra|copríncep]] d'Andorra durant la República. En segon lloc, l'actitud [[Laicisme|laicisita]] de la república mateixa i, finalment, la matança de [[capellà|capellans]] perpetrada pel bàndol republicà durant la guerra. I és que el bisbe va tindre moltes dificultats per passar la frontera andorrana en busca d'exili. Els anarquistes van prendre [[la Seu d'Urgell]] i controlaven la frontera de [[Sant Julià de Lòria]]. La nit abans que marxés cap a França de camí a [[Itàlia]], un grup d'anarquistes van cantar amb els punys alçats la Internacional baix la finestra de la casa on s'allotjava. Era una clara amenaça, a la qual ell va respondre informant el bàndol nacional de tot allò que passava a Andorra durant el seu exili. Tanmateix, si be el bisbe mateix se sentia advers a la república i el republicanisme, cal esmentar que moltes vegades va pronunciar-se a favor del bàndol nacional per coacció. Des de l'exili, els nacionals no van deixar de pressionar-lo. El fet d'haver-la signat, fea que s'associés Andorra al bàndol fasciste. Pero el cert és que el Consell General es va preocupar més d'alimentar el país i que ningú li prengués la independència de que pronunciar-se a favor d'un bàndol o altre. El poble andorrà, en canvi, estava dividit o en qualsevol cas ajudava donant de menjar o acollint gent de tots bàndols. Uns es decantaven pels nacionals o republicans i d'atres per la neutralitat. El copríncep francès, Blum, [[Front popular|frontpopulista]], havia d'ajudar l'Espanya republicana per evitar que els fascistes prenguessin el poder. Pero es va decantar per la no-intervenció. Això va fer pesar la balança a Andorra més del costat nacional. Tanmateix, si be no va intervenir per ajudar els republicans a Andorra sí que va intentar contrarestar les pretensions fascistes. En esta llínea cal matisar la suposada neutralitat andorrana durant el conflicte. La neutralitat dels països aliens al conflicte, com Andorra, és difícil de mantindre, sobretot si el país en qüestió se situa just al costat del bel·ligerant. Andorra, tot al llarg de la guerra, crea vínculs estrets amb el bàndol nacional degut a una qüestió de supervivència. El delegat del bisbe enviava cartes i bisbe demanava [[queviure|queviures]] perqué el país pogués sobreviure a la misèria provocada per la guerra. Justament això va fer que el país pagués factura un cop acabada la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

[[File:René Baulard (Andorra).jpg|thumb|El general de la gendarmeria francesa, René Baulard, que va estar-se a Andorra per, oficialment, protegir el país. Extraoficialment ajudava els republicans.]]

−

En donar-se l'[[aixecament]] colpista, la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat de Catalunya va]] nomenar el diputat Canturri perqué restituís l'orde a la comarca de la Seu d'Urgell. Canturri defensava l'[[autodeterminació]] andorrana i es pronunciava en contra del que ell considerava com a "jou eclesiàstic". Deia que "Andorra és un [[país]] lliure, amb dret a autodeterminar-se, exactament com el tenim els catalans". Esta defensa també es traduirà en les seves relacions amb el Consell General durant la guerra. Aixina la Seu d'Urgell es va transformar en un nucli controlat per la [[Federació Anarquista Ibèrica|FAI]]. A Andorra hi arribaven en massa refugiats dels dos bàndols. Antonio Martín Escudero, del bàndol nacional, s'havia posat al capdavant del control fronterer dels Pirineus catalans, mentres que la FAI de la Seu d'Urgell ~~feia~~ el mateix en St. Julià de Lòria. Esta situació va transformar St. Julià en un nucli d'anarquistes a on la CNT i la FAI hi tenien una presència molt forta. Com a conseqüència [[Andorra la Vella]] i [[Escaldes-Engordany]] també es van anar transformant en un nucli anarquista. En estes parròquies, concretament, els locals com el Bar de Burgos o l'Hotel Mirador s'havien transformat en l'esbarjo de preferència dels republicans. La sobrepresència d'anarquistes a St. Julià va fer decantar les opinions ciutadanes i institucionals cap al bàndol nacional. Es pot dir puix que la situació era molt delicada, raó per la qual la policia andorrana va distribuir unes 300 armes als andorrans de manera que es poguessin defensar. Calia més reforços perqué la policia andorrana no aconseguia mantindre l'orde davant d'una frontera totalment controlada pels [[anarquia|anarquistes]]. Els capellans del país van haver de marxar tots progressivament cap a [[França]] i d'este país vindrà la gendarmeria per ajudar a controlar la situació. Una intervenció que va evitar un cop d'Estat a Andorra. Els treballadors de FHASA planejaven juntament amb la FAI un cop d'Estat a Andorra per tal de declarar-la una República. L'objectiu era utilitzar el bloqueig hivernal del coll d'Envalira, que comunicava amb França, per tal de garantir-se l'èxit. Pero l'arribada dels gendarmes evità que això fos possible.{{sfn|Soriano|2005}}

+

En donar-se l'[[aixecament]] colpista, la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat de Catalunya va]] nomenar el diputat Canturri perqué restituís l'orde a la comarca de la Seu d'Urgell. Canturri defensava l'[[autodeterminació]] andorrana i es pronunciava en contra del que ell considerava com a "jou eclesiàstic". Deia que "Andorra és un [[país]] lliure, amb dret a autodeterminar-se, exactament com el tenim els catalans". Esta defensa també es traduirà en les seves relacions amb el Consell General durant la guerra. Aixina la Seu d'Urgell es va transformar en un nucli controlat per la [[Federació Anarquista Ibèrica|FAI]]. A Andorra hi arribaven en massa refugiats dels dos bàndols. Antonio Martín Escudero, del bàndol nacional, s'havia posat al capdavant del control fronterer dels Pirineus catalans, mentres que la FAI de la Seu d'Urgell fea el mateix en St. Julià de Lòria. Esta situació va transformar St. Julià en un nucli d'anarquistes a on la CNT i la FAI hi tenien una presència molt forta. Com a conseqüència [[Andorra la Vella]] i [[Escaldes-Engordany]] també es van anar transformant en un nucli anarquista. En estes parròquies, concretament, els locals com el Bar de Burgos o l'Hotel Mirador s'havien transformat en l'esbarjo de preferència dels republicans. La sobrepresència d'anarquistes a St. Julià va fer decantar les opinions ciutadanes i institucionals cap al bàndol nacional. Es pot dir puix que la situació era molt delicada, raó per la qual la policia andorrana va distribuir unes 300 armes als andorrans de manera que es poguessin defensar. Calia més reforços perqué la policia andorrana no aconseguia mantindre l'orde davant d'una frontera totalment controlada pels [[anarquia|anarquistes]]. Els capellans del país van haver de marxar tots progressivament cap a [[França]] i d'este país vindrà la gendarmeria per ajudar a controlar la situació. Una intervenció que va evitar un cop d'Estat a Andorra. Els treballadors de FHASA planejaven juntament amb la FAI un cop d'Estat a Andorra per tal de declarar-la una República. L'objectiu era utilitzar el bloqueig hivernal del coll d'Envalira, que comunicava amb França, per tal de garantir-se l'èxit. Pero l'arribada dels gendarmes evità que això fos possible.{{sfn|Soriano|2005}}

−

Atre aspecte, i no menys important, és la matança de refugiats a les muntanyes. Tant els nacionals com els republicans arreglaven les seves diferències a trets a la montanya. Un cop allà es ~~feia~~ difícil saber a on eren matats, si a Andorra o a Catalunya. La intervenció dels gendarmes no va ser de l'agrat de tothom. El Consell General va aprovar per una majoria, pero minsa, l'ajuda dels gendarmes. El Consell de Comú, en canvi, no la volia. Aixina els mateixos comuns van intentar impedir que els [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] entressin a Andorra. René Baulard fon un cop més designat per la intervenció, que tampoc va ser acceptada pels refugiats nacionals. Els anomenaven "guàrdies rojos" i se'n malfiaven. Com podien refiar-se d'un armament provinent d'un país governat per republicans socialistes? Doncs això precisament va fer que molts nacionals sentissin ganes de marxar cap a l'[[Falange Española|Espanya Nacional]] passant per França. Cònsols de comuns també van anar directament i personalment a [[Perpinyà]] per reclamar la retirada de la gendarmeria, sense èxit, cosa que els va portar a seguir la protestar a [[París]] mateix. Ara be, si per a les autoritats comunals la intervenció no era desitjada, sí que ho era pels habitants de Sant Julià, Andorra la Vella i els membres del Consell General. Es pot dir que, un cop més, la situació no era gens fàcil de gestionar i René va caure en l'evidència, que en un principi no s'imaginava, de que la seva presència era molt mal percebuda. Sobretot despuix d'obligar els andorrans a demanar-li permís per fer qualsevol tràmit. No obstant, a pesar de que en la frontera hi havia dificultat per fer vindre aliments o comerciar amb productes interns, França va enviar llevaneus, una [[morse|estació morse]] i tot un reguitzell de material que va crear molta expectació. Fou precisament este el factor que va fer decantar molta gent cap al bàndol nacional. L'arribada de queviures per la [[frontera]] de part dels nacionals va fer molts andorrans adeptes a la causa [[franquisme|franquista]]. Pero, s'ha de remarcar, que els andorrans residents a Barcelona, sobretot l'Associació d'Emigrans d'Andorra, a soles esperaven que la "revolució" arribés a Andorra i fes del Principat una república. Ara be, autoritats, com [[Francesc Cairat]], síndic, no compartien gens estes desitjos i de fet, no van trigar a col·locar-se del cantó nacional. La república espanyola, per la seva banda, veia també amb molts mals ulls els gendarmes francesos, considerant que tractaven Andorra com un [[Departament francès|departament]] més. Volien en este sentit contrarestar el seu poder tornant a col·locar un delegat, com el de Tarongí, novament. Aixina ho va fer vers el 1938 amb Josep M. Imbert, pero el síndic Cairat no el volia i el general francès no tenia ganes de mullar-se les mans perqué el delegat era republicà. Aixina que França va haver de resoldre, entre cometes la situació. Es pot qualificar d'entre cometes perqué en un comunitat de la [[prefectura]] de l'[[Arieja]] França també es rentava les mans i deixava el destí del delegat a mans d'un síndic fasciste. Finalment el delegat va ser expulsat.{{sfn|Soriano|2005}}

+

Atre aspecte, i no menys important, és la matança de refugiats a les muntanyes. Tant els nacionals com els republicans arreglaven les seves diferències a trets a la montanya. Un cop allà es fea difícil saber a on eren matats, si a Andorra o a Catalunya. La intervenció dels gendarmes no va ser de l'agrat de tothom. El Consell General va aprovar per una majoria, pero minsa, l'ajuda dels gendarmes. El Consell de Comú, en canvi, no la volia. Aixina els mateixos comuns van intentar impedir que els [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] entressin a Andorra. René Baulard fon un cop més designat per la intervenció, que tampoc va ser acceptada pels refugiats nacionals. Els anomenaven "guàrdies rojos" i se'n malfiaven. Com podien refiar-se d'un armament provinent d'un país governat per republicans socialistes? Doncs això precisament va fer que molts nacionals sentissin ganes de marxar cap a l'[[Falange Española|Espanya Nacional]] passant per França. Cònsols de comuns també van anar directament i personalment a [[Perpinyà]] per reclamar la retirada de la gendarmeria, sense èxit, cosa que els va portar a seguir la protestar a [[París]] mateix. Ara be, si per a les autoritats comunals la intervenció no era desitjada, sí que ho era pels habitants de Sant Julià, Andorra la Vella i els membres del Consell General. Es pot dir que, un cop més, la situació no era gens fàcil de gestionar i René va caure en l'evidència, que en un principi no s'imaginava, de que la seva presència era molt mal percebuda. Sobretot despuix d'obligar els andorrans a demanar-li permís per fer qualsevol tràmit. No obstant, a pesar de que en la frontera hi havia dificultat per fer vindre aliments o comerciar amb productes interns, França va enviar llevaneus, una [[morse|estació morse]] i tot un reguitzell de material que va crear molta expectació. Fou precisament este el factor que va fer decantar molta gent cap al bàndol nacional. L'arribada de queviures per la [[frontera]] de part dels nacionals va fer molts andorrans adeptes a la causa [[franquisme|franquista]]. Pero, s'ha de remarcar, que els andorrans residents a Barcelona, sobretot l'Associació d'Emigrans d'Andorra, a soles esperaven que la "revolució" arribés a Andorra i fes del Principat una república. Ara be, autoritats, com [[Francesc Cairat]], síndic, no compartien gens estes desitjos i de fet, no van trigar a col·locar-se del cantó nacional. La república espanyola, per la seva banda, veia també amb molts mals ulls els gendarmes francesos, considerant que tractaven Andorra com un [[Departament francès|departament]] més. Volien en este sentit contrarestar el seu poder tornant a col·locar un delegat, com el de Tarongí, novament. Aixina ho va fer vers el 1938 amb Josep M. Imbert, pero el síndic Cairat no el volia i el general francès no tenia ganes de mullar-se les mans perqué el delegat era republicà. Aixina que França va haver de resoldre, entre cometes la situació. Es pot qualificar d'entre cometes perqué en un comunitat de la [[prefectura]] de l'[[Arieja]] França també es rentava les mans i deixava el destí del delegat a mans d'un síndic fasciste. Finalment el delegat va ser expulsat.{{sfn|Soriano|2005}}

−

D'altra banda, cal esmentar que els mateixos gendarmes arreglaven els seus diferents amb els nacionals refugiats a trets, com ho feien els refugiats amb refugiats a la montanya. No pensar de la mateixa manera ya era un motiu per perdre la vida vist el coronel francès era de tendències clarament republicanes. En este sentit cal remarcar la presència a Andorra d'un servici d'espionatge instal·lat pel SIPM ([[Servicio de Información y Policía Militar]]) del bàndol nacional que acusava carabiners republicans de tirotejar refugiats nacionals a les fronteres del país. Efectivament, en quant a refugiats cal distingir dos onades. La primera fon la dels primers anys de conflicte que tenia com a protagonistes refugiats nacionals. La segona, degut a la victòria ya imminent del [[fascisme]], era una onada de republicans. Manuel Cerqueda, que gestionava el [[Banc Agrícol i Comercial d'Andorra]] SA, l'any 1937 va rebre instruccions per gestionar l'arribada dels refugiats nacionals. La massa era tan important que el mateix Manuel Cerqueda va disposar a qualsevol que ho volgués dos comptes, un al Banc Agrícol i Comercial, i l'altre a la [[Union des Banques Suisses]] perqué la gent pogués fer donatius i aixina utilitzar estes diners per ajudar a passar la frontera a aquells refugiats que ho desitgessin. Paral·lelament, des del principi de la guerra, es van instal·lar a Andorra [[reclutador|reclutadors]] dels dos bàndols. L'objectiu era trobar gent, sobretot jóvens, disposats a morir al front. Ningú va posar traves a estes actuacions.{{sfn|Soriano|2005}} Miquel Mateu, delegat del copríncep episcopal, mentrestant, ~~feia~~ propaganda anticomunista a Andorra i FHASA, des del principi molt arrelada al socialisme, ~~feia~~ aturades elèctriques exprés o intentava enviar electricitat a Barcelona per ajudar el bàndol roig. El bàndol nacional, per la seua banda, continuava enviant queviures. La situació a Andorra era dolentíssima de tal manera que el Consell General va haver de prendre la decisió d'imprimir moneda pròpia. Es tractava de les "pessetes de les Valls d'Andorra", uns bitllets que s'havien d'intercanviar per menjar o un atre producte, per tal de pal·liar la manca de moneda al país, situació provocada per la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

+

D'altra banda, cal esmentar que els mateixos gendarmes arreglaven els seus diferents amb els nacionals refugiats a trets, com ho feien els refugiats amb refugiats a la montanya. No pensar de la mateixa manera ya era un motiu per perdre la vida vist el coronel francès era de tendències clarament republicanes. En este sentit cal remarcar la presència a Andorra d'un servici d'espionatge instal·lat pel SIPM ([[Servicio de Información y Policía Militar]]) del bàndol nacional que acusava carabiners republicans de tirotejar refugiats nacionals a les fronteres del país. Efectivament, en quant a refugiats cal distingir dos onades. La primera fon la dels primers anys de conflicte que tenia com a protagonistes refugiats nacionals. La segona, degut a la victòria ya imminent del [[fascisme]], era una onada de republicans. Manuel Cerqueda, que gestionava el [[Banc Agrícol i Comercial d'Andorra]] SA, l'any 1937 va rebre instruccions per gestionar l'arribada dels refugiats nacionals. La massa era tan important que el mateix Manuel Cerqueda va disposar a qualsevol que ho volgués dos comptes, un al Banc Agrícol i Comercial, i l'altre a la [[Union des Banques Suisses]] perqué la gent pogués fer donatius i aixina utilitzar estes diners per ajudar a passar la frontera a aquells refugiats que ho desitgessin. Paral·lelament, des del principi de la guerra, es van instal·lar a Andorra [[reclutador|reclutadors]] dels dos bàndols. L'objectiu era trobar gent, sobretot jóvens, disposats a morir al front. Ningú va posar traves a estes actuacions.{{sfn|Soriano|2005}} Miquel Mateu, delegat del copríncep episcopal, mentrestant, fea propaganda anticomunista a Andorra i FHASA, des del principi molt arrelada al socialisme, fea aturades elèctriques exprés o intentava enviar electricitat a Barcelona per ajudar el bàndol roig. El bàndol nacional, per la seua banda, continuava enviant queviures. La situació a Andorra era dolentíssima de tal manera que el Consell General va haver de prendre la decisió d'imprimir moneda pròpia. Es tractava de les "pessetes de les Valls d'Andorra", uns bitllets que s'havien d'intercanviar per menjar o un atre producte, per tal de pal·liar la manca de moneda al país, situació provocada per la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

====Andorra i la Segona Guerra Mundial====

Valencian

Burócrates, Administradors

78 863

edicions