Canvis

El seu germà Enrique conta en les seues memòries que als dotze anys substituïa al seu pare en la càtedra de matemàtiques, traduïa sense diccionari a [[Virgili]] i llegia l'Història d'[[Anglaterra]] d'[[Oliver Goldsmith]]. Estudià el bachillerat en l'Institut Cantàbric de la seua ciutat natal, a on va destacar per la seua prodigiosa memòria. Posteriorment, va completar la seua formació en l'Universitat de Barcelona (1871-1873) en [[Manuel Milà i Fontanals]], en la de Madrit (1873), a on una arbitrarietat acadèmica del catedràtic [[Nicolás Salmerón]], li feu repetir curs als seus alumnes sense ni tan sols haver-los examinat, li faria enemistar-se a mort en el krausisme postkantià i els hegelians en general, i en Valladolit (1874), a on intimà en el que seria el seu gran amic, el conservador Gumersindo Laverde, que el va apartar del seu inicial [[lliberalisme]] i el va orientar cap al partit més conservador, el dels cridats neocatòlics o «neos». Feu un viage d'estudis a biblioteques de [[Portugal]], [[Itàlia]], [[França]], [[Bèlgica]] i [[Holanda]] (1876-1877) i va eixercir de catedràtic de l'Universitat de Madrit (1878) despuix de passar per un tribunal en el que estava un atre gran cult i crític, Juan Valera, a la tertúlia nocturna del qual, en la seua casa, acodiria posteriorment. De comportament heterosexual, vixqué i va morir fadrí. En aplegar a la cinquantena era un home de complexió obesa, i consumia café en excés. Va fallir en el seu domicili de Santander en maig de 1912. Segons el diagnòstic dels meges que el varen atendre en els últims mesos de la seua malaltia, els doctors Quintana i Rodríguez Cabello, Menéndez Pelayo patia una [[Cirrosis|cirrosis atròfica]] de Laennec, en abundant ascitis. Rodríguez Cabello per una atra part va descartar un orige alcohòlic.

El seu germà Enrique conta en les seues memòries que als dotze anys substituïa al seu pare en la càtedra de matemàtiques, traduïa sense diccionari a [[Virgili]] i llegia l'Història d'[[Anglaterra]] d'[[Oliver Goldsmith]]. Estudià el bachillerat en l'Institut Cantàbric de la seua ciutat natal, a on va destacar per la seua prodigiosa memòria. Posteriorment, va completar la seua formació en l'Universitat de Barcelona (1871-1873) en [[Manuel Milà i Fontanals]], en la de Madrit (1873), a on una arbitrarietat acadèmica del catedràtic [[Nicolás Salmerón]], li feu repetir curs als seus alumnes sense ni tan sols haver-los examinat, li faria enemistar-se a mort en el krausisme postkantià i els hegelians en general, i en Valladolit (1874), a on intimà en el que seria el seu gran amic, el conservador Gumersindo Laverde, que el va apartar del seu inicial [[lliberalisme]] i el va orientar cap al partit més conservador, el dels cridats neocatòlics o «neos». Feu un viage d'estudis a biblioteques de [[Portugal]], [[Itàlia]], [[França]], [[Bèlgica]] i [[Holanda]] (1876-1877) i va eixercir de catedràtic de l'Universitat de Madrit (1878) despuix de passar per un tribunal en el que estava un atre gran cult i crític, Juan Valera, a la tertúlia nocturna del qual, en la seua casa, acodiria posteriorment. De comportament heterosexual, vixqué i va morir fadrí. En aplegar a la cinquantena era un home de complexió obesa, i consumia café en excés. Va fallir en el seu domicili de Santander en maig de 1912. Segons el diagnòstic dels meges que el varen atendre en els últims mesos de la seua malaltia, els doctors Quintana i Rodríguez Cabello, Menéndez Pelayo patia una [[Cirrosis|cirrosis atròfica]] de Laennec, en abundant ascitis. Rodríguez Cabello per una atra part va descartar un orige alcohòlic.