Canvis

El catalanisme polític s'inicia a partir del fracassat proyecte federaliste de Pi i Margall durant la [[primera República Espanyola]]. Un amargat Valentí Almirall serà el principal protagoniste en el que el catalanisme “acultural intransigent” donarà el bot a la política. Almirall és principalment un federaliste “d'esquerres” (a pesar de ser ric i aristócrata) que, per la seua frustració, perseguix la seua meta federalista mesclant, per a justificar la seua utilitat, lo pijor del catalanisme cultural: “l'odi a Castella i a lo castellà”, aixina com “les mil i una mentires del nacionalisme” ya convertides en dogmes de fe. Este personage mai va a contar en molt respal popular, sent el poc que tindrà prou mediocre. Pero pel contrari si tindrà molta influència en una nova generació de nacionalistes, que seran els verdaders apòstols del catalanisme en la seua branca política. La forma de guanyar adeptes a la seua causa serà similar a la d'una secta: prometent una vida millor (en una Espanya federal), introduint les idees del catalanisme intransigent com l'odi a lo castellà, culpant a Castella de tots els mals haguts i per haver, aprofitant els moments de debilitat “personal” en moments de crisis econòmiques, etc.. Pero també senyalant, a aquells que no combreguen en la seua ideologia, de no ser bons catalans, o lo que és lo mateix, “o estàs en nosatres o contra nosatres”. Aixina Almirall en l'any [[1882]] impulsa la creació el Centre Català, organisme que es constituïx en “partit polític” en l'any [[1884]] despuix de tindre lloc el primer congrés catalaniste. En [[1886]] un grup d'estudiants forma el Centre Escolar Catalaniste, a modo de “filial” del Centre Català, i del com eixiran Prat de la Riba, Narcís Verdaguer Callís, Pere Muntanyola, Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch, Joan Josep Permanyer. Este grup d'estudiants universitaris conservadors provocaren l'escissió del proyecte catalaniste de Almirall el qual havia pretés agrupar a les diferents corrents que havien segut atrapades pel catalanisme cultural intransigent, ya anaren carlistes, federalistes, o d'un atre “color”. Serà esta generació la que inicia la pijor (encara pijor) cara del catalanisme: victimisme, arrogància, prepotència, hipocresia, maquiavelisme, calumniadors, odi, fanatisme…. El catalanisme polític ya des dels seus origens i fins a l'actualitat es resumixen en castellanofobia

El catalanisme polític s'inicia a partir del fracassat proyecte federaliste de Pi i Margall durant la [[primera República Espanyola]]. Un amargat Valentí Almirall serà el principal protagoniste en el que el catalanisme “acultural intransigent” donarà el bot a la política. Almirall és principalment un federaliste “d'esquerres” (a pesar de ser ric i aristócrata) que, per la seua frustració, perseguix la seua meta federalista mesclant, per a justificar la seua utilitat, lo pijor del catalanisme cultural: “l'odi a Castella i a lo castellà”, aixina com “les mil i una mentires del nacionalisme” ya convertides en dogmes de fe. Este personage mai va a contar en molt respal popular, sent el poc que tindrà prou mediocre. Pero pel contrari si tindrà molta influència en una nova generació de nacionalistes, que seran els verdaders apòstols del catalanisme en la seua branca política. La forma de guanyar adeptes a la seua causa serà similar a la d'una secta: prometent una vida millor (en una Espanya federal), introduint les idees del catalanisme intransigent com l'odi a lo castellà, culpant a Castella de tots els mals haguts i per haver, aprofitant els moments de debilitat “personal” en moments de crisis econòmiques, etc.. Pero també senyalant, a aquells que no combreguen en la seua ideologia, de no ser bons catalans, o lo que és lo mateix, “o estàs en nosatres o contra nosatres”. Aixina Almirall en l'any [[1882]] impulsa la creació el Centre Català, organisme que es constituïx en “partit polític” en l'any [[1884]] despuix de tindre lloc el primer congrés catalaniste. En [[1886]] un grup d'estudiants forma el Centre Escolar Catalaniste, a modo de “filial” del Centre Català, i del com eixiran Prat de la Riba, Narcís Verdaguer Callís, Pere Muntanyola, Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch, Joan Josep Permanyer. Este grup d'estudiants universitaris conservadors provocaren l'escissió del proyecte catalaniste de Almirall el qual havia pretés agrupar a les diferents corrents que havien segut atrapades pel catalanisme cultural intransigent, ya anaren carlistes, federalistes, o d'un atre “color”. Serà esta generació la que inicia la pijor (encara pijor) cara del catalanisme: victimisme, arrogància, prepotència, hipocresia, maquiavelisme, calumniadors, odi, fanatisme…. El catalanisme polític ya des dels seus origens i fins a l'actualitat es resumixen en castellanofobia

El Catalanisme polític de Almirall és “un proyecte federal per a [[Espanya]]”, pero per a justificar la necessitat d'esta reforma de l'Estat Espanyol, no se li ocorre una atra cosa que recórrer a la pijor cara del catalanisme és dir: parlar de lo mals que són els castellans, a els que etiqueta de “Quixots”, opresores, etc.. en contraposició a les bondats dels catalans i el seu caràcter. Estem davant una postura clarament xenòfoba, que arreplega lo que s'ha anat cultivant en l'àmbit de la cultura. No té reparacions este subjecte en afirmar que el que un català parle castellà és una marca d'esclavitut, no dubta en dir que Catalunya és un país conquistat. Tot este “pensament” grotesc ho va arreplegar Almirall en 1886 en un llibret titulat “Lo Catalanisme”, hui considerat una fita pel nacionalisme, pero que no deixa de ser una recopilació de imbecilitats que deurien ser hui més que mai denostada. Per a curiositat podem vore que llavors, també per al propi Almirall, Espanya era una Nació i Catalunya era denominada Regió. Per lo que hui cridem nacionalisme, llavors era Regionalisme. Almirall mai serà antiespanyol, pero sí demostrarà odi visceral a Castella i als castellans. Una atra mostra més de com el nacionalisme català va canviant en el temps els seus propis arguments a mesura que es va radicalisant, en lo que els primers catalanistes serien considerats uns fascistes pels nacionalistes de hui.

El Catalanisme polític de Almirall és “un proyecte federal per a [[Espanya]]”, pero per a justificar la necessitat d'esta reforma de l'Estat Espanyol, no se li ocorre una atra cosa que recórrer a la pijor cara del catalanisme és dir: parlar de lo mals que són els castellans, als que etiqueta de “Quixots”, opresores, etc.. en contraposició a les bondats dels catalans i el seu caràcter. Estem davant una postura clarament xenòfoba, que arreplega lo que s'ha anat cultivant en l'àmbit de la cultura. No té reparacions este subjecte en afirmar que el que un català parle castellà és una marca d'esclavitut, no dubta en dir que Catalunya és un país conquistat. Tot este “pensament” grotesc ho va arreplegar Almirall en 1886 en un llibret titulat “Lo Catalanisme”, hui considerat una fita pel nacionalisme, pero que no deixa de ser una recopilació de imbecilitats que deurien ser hui més que mai denostada. Per a curiositat podem vore que llavors, també per al propi Almirall, Espanya era una Nació i Catalunya era denominada Regió. Per lo que hui cridem nacionalisme, llavors era Regionalisme. Almirall mai serà antiespanyol, pero sí demostrarà odi visceral a Castella i als castellans. Una atra mostra més de com el nacionalisme català va canviant en el temps els seus propis arguments a mesura que es va radicalisant, en lo que els primers catalanistes serien considerats uns fascistes pels nacionalistes de hui.

Almirall organisaria els dos primers congressos catalanistes a on buscaria l'unió de totes les corrents catalanistes de l'época, ya fòra des del punt de vista lliterari, de federalistes com ell, del carlisme, etc.. Dit primer congrés en el que es presentava un escut de Catalunya travessat en un punyal en el blasó de Castella i Lleó, va tindre  resposta per part dels catalans de l'época com la de Joan Mañé i Flaquer que s'arreplega a continuació. A pesar de que hui es comenten estos fets com a rellevants, ya que hui nos governen nacionalistes, la realitat és que estos primers catalanistes eren molt poquets, de fet no contaven en molt respal popular i pràcticament es podien contar en els dits de la mà.

Almirall organisaria els dos primers congressos catalanistes a on buscaria l'unió de totes les corrents catalanistes de l'época, ya fòra des del punt de vista lliterari, de federalistes com ell, del carlisme, etc.. Dit primer congrés en el que es presentava un escut de Catalunya travessat en un punyal en el blasó de Castella i Lleó, va tindre  resposta per part dels catalans de l'época com la de Joan Mañé i Flaquer que s'arreplega a continuació. A pesar de que hui es comenten estos fets com a rellevants, ya que hui nos governen nacionalistes, la realitat és que estos primers catalanistes eren molt poquets, de fet no contaven en molt respal popular i pràcticament es podien contar en els dits de la mà.

== El catalanisme “acultural” i intransigent ==

== El catalanisme “acultural” i intransigent ==

Els fans de Walter Scott catalans, els “historiadors” com els *Bofarull o *Pi i *Arimon, van a influir en les futures publicacions que aniran sorgint a lo llarc del S.XIX. Tant és aixina que aniran apareixent autors cada volta més radicals, en plantejaments molt agressius respecte a els que iniciaven els *Bofarull. De fet esta família hui poden semblar-nos més be pertanyents a un catalanisme molt “*light”. Aixina que, no molt més vesprada de la restauració dels *Jocs *Florals apareixen autors com *Mateu Bruguera, curiosament *carlista, membre de la Real Acadèmia dels *Bones *Lletres de Barcelona, que en 1871 nos presenta “una *abominable conquista castellana” a lo llarc de la seua “Història del memorable lloc i bloqueig de Barcelona i heròica defensa dels furs i privilegis de Catalunya en 1713 i 1714”. L'image adjunta pertanyent a dita obra és més que *ilustrativa. Es tracta d'un document que arreplega informació extreta de “les  Narracions Històriques del *austracista exiliat, *Castellví”, sent este l'únic aspecte d'interés. Pero escrit durant una ofensiva *carlista, es tracta d'un intent d'introducció de el “virus catalaniste” en el *carlismo, introduint-los en l'odi a lo castellà. No obstant no serà verdaderament fins al S.XX, i passat 1898, quan verdaderament partix dels *carlistas es faran catalanistes conservadors, ya que els decepcionats partidaris dels “Carlos” en reclamar furs, convergiran en este punt en el moviment catalaniste, sobretot quan este es passe també a la política conservadora.

Els fans de Walter Scott catalans, els “historiadors” com els *Bofarull o *Pi i *Arimon, van a influir en les futures publicacions que aniran sorgint a lo llarc del S.XIX. Tant és aixina que aniran apareixent autors cada volta més radicals, en plantejaments molt agressius respecte als que iniciaven els *Bofarull. De fet esta família hui poden semblar-nos més be pertanyents a un catalanisme molt “*light”. Aixina que, no molt més vesprada de la restauració dels *Jocs *Florals apareixen autors com *Mateu Bruguera, curiosament *carlista, membre de la Real Acadèmia dels *Bones *Lletres de Barcelona, que en 1871 nos presenta “una *abominable conquista castellana” a lo llarc de la seua “Història del memorable lloc i bloqueig de Barcelona i heròica defensa dels furs i privilegis de Catalunya en 1713 i 1714”. L'image adjunta pertanyent a dita obra és més que *ilustrativa. Es tracta d'un document que arreplega informació extreta de “les  Narracions Històriques del *austracista exiliat, *Castellví”, sent este l'únic aspecte d'interés. Pero escrit durant una ofensiva *carlista, es tracta d'un intent d'introducció de el “virus catalaniste” en el *carlismo, introduint-los en l'odi a lo castellà. No obstant no serà verdaderament fins al S.XX, i passat 1898, quan verdaderament partix dels *carlistas es faran catalanistes conservadors, ya que els decepcionats partidaris dels “Carlos” en reclamar furs, convergiran en este punt en el moviment catalaniste, sobretot quan este es passe també a la política conservadora.

Lo cert és que despuix d'esta publicació va aparéixer en Barcelona, en 1872 un panflet anònim en el títul de “Els *catalans i *sos *furs. *Llibret *dictat *per un *fill de la *terra; tot ell escrit en català”, en un to agressiu que conté una apologia de la llengua catalana, radicals mostres d'odi contra Castella com *opresora i *expoliadora de Catalunya, una vora a les glòries medievals, i una reivindicació de les llibertats perdudes davant els francesos, l'orgull dels catalans per ser “espanyols” i un militant “catolicisme”. Tenim aixina que, un eixemple de contaminació del *carlismo a través del catalanisme cultural més intransigent, iniciat per l'us i abús de la confrontació interessada de Catalunya contra Castella en noveles escrites en l'estil de Walter Scott, noveles que faran que s'escriga l'història de Catalunya adaptant-se a les mentires i falàcies explicades en dites obres. El virus catalaniste comença a contagiar a atres àmbits de la societat catalana, ara el *carlismo, despuix l'economia, la religió, etc…

Lo cert és que despuix d'esta publicació va aparéixer en Barcelona, en 1872 un panflet anònim en el títul de “Els *catalans i *sos *furs. *Llibret *dictat *per un *fill de la *terra; tot ell escrit en català”, en un to agressiu que conté una apologia de la llengua catalana, radicals mostres d'odi contra Castella com *opresora i *expoliadora de Catalunya, una vora a les glòries medievals, i una reivindicació de les llibertats perdudes davant els francesos, l'orgull dels catalans per ser “espanyols” i un militant “catolicisme”. Tenim aixina que, un eixemple de contaminació del *carlismo a través del catalanisme cultural més intransigent, iniciat per l'us i abús de la confrontació interessada de Catalunya contra Castella en noveles escrites en l'estil de Walter Scott, noveles que faran que s'escriga l'història de Catalunya adaptant-se a les mentires i falàcies explicades en dites obres. El virus catalaniste comença a contagiar a atres àmbits de la societat catalana, ara el *carlismo, despuix l'economia, la religió, etc…