Canvis

En les [[Eleccions generals d'Espanya de 1979|eleccions generals de març de 1979]] va tornar a guanyar les eleccions en [[majoria simple]], obtenint 6.268.593 vots (34,8%) i 168 [[Congrés dels Diputats d'Espanya|diputats]]. Aixina mateix en les dites eleccions va obtindre majoria absoluta en el [[Senat d'Espanya|Senat]] en 118 senadors. D'esta manera, la [[I Llegislatura d'Espanya]] (o II, si incloguérem en el conte la Constituent), va començar el [[1 de març]] de [[1979]], en un nou Govern presidit per Adolfo Suárez i en [[Manuel Gutiérrez Mellado]] i [[Fernando abril Martorell]] en ell, i en el soport en la investidura de [[Aliança Popular|AP]].

En les [[Eleccions generals d'Espanya de 1979|eleccions generals de març de 1979]] va tornar a guanyar les eleccions en [[majoria simple]], obtenint 6.268.593 vots (34,8%) i 168 [[Congrés dels Diputats d'Espanya|diputats]]. Aixina mateix en les dites eleccions va obtindre majoria absoluta en el [[Senat d'Espanya|Senat]] en 118 senadors. D'esta manera, la [[I Llegislatura d'Espanya]] (o II, si incloguérem en el conte la Constituent), va començar el [[1 de març]] de [[1979]], en un nou Govern presidit per Adolfo Suárez i en [[Manuel Gutiérrez Mellado]] i [[Fernando abril Martorell]] en ell, i en el soport en la investidura de [[Aliança Popular|AP]].

Aixina mateix UCD va guanyar les [[Eleccions municipals espanyoles de 1979|eleccions municipals d'eixe mateix any]] obtenint l'alcaldia en 20 capitals de província pero no en les grans ciutats; també va guanyar les eleccions a la [[Diputació Foral de Navarra]]. Després de les [[eleccions al Parlament de Catalunya de 1980]], en les que el seu referent en [[Catalunya]] [[Centristes de Catalunya-UCD]] va obtindre 6 diputats, va recolzar a [[Jordi Pujol]] com [[president de la Generalitat de Catalunya]].

Aixina mateix UCD va guanyar les [[Eleccions municipals espanyoles de 1979|eleccions municipals d'eixe mateix any]] obtenint l'alcaldia en 20 capitals de província pero no en les grans ciutats; també va guanyar les eleccions a la [[Diputació Foral de Navarra]]. Despuix de les [[eleccions al Parlament de Catalunya de 1980]], en les que el seu referent en [[Catalunya]] [[Centristes de Catalunya-UCD]] va obtindre 6 diputats, va recolzar a [[Jordi Pujol]] com [[president de la Generalitat de Catalunya]].

En [[1980]] el llavors ministre de Cultura [[Manuel Clavero Arévalo]] abandona el partit per la negativa d'UCD a recolzar la "autonomia històrica d'Andalusia" fundant [[Unitat Andalusa]]. Eixe mateix any el llavors [[ministre de Treball i Assunts Socials d'Espanya|ministre de Treball i Assunts Socials]] [[Rafael Calvo Ortega]] es convertix en secretari general del partit i [[Leopoldo Calvo-Sotelo]] en vicepresident 2n del Govern. En giner de 1982 se celebra el II Congrés d'UCD on [[Agustín Rodríguez Sahagún]] s'impon en la votació a [[Landelino Lavilla Alsina|Landelino Lavilla]] com a president del partit, càrrec que ostenta fins a novembre d'eixe any quan li substituïx [[Leopoldo Calvo-Sotelo]].

En [[1980]] el llavors ministre de Cultura [[Manuel Clavero Arévalo]] abandona el partit per la negativa d'UCD a recolzar la "autonomia històrica d'Andalusia" fundant [[Unitat Andalusa]]. Eixe mateix any el llavors [[ministre de Treball i Assunts Socials d'Espanya|ministre de Treball i Assunts Socials]] [[Rafael Calvo Ortega]] es convertix en secretari general del partit i [[Leopoldo Calvo-Sotelo]] en vicepresident 2n del Govern. En giner de 1982 se celebra el II Congrés d'UCD on [[Agustín Rodríguez Sahagún]] s'impon en la votació a [[Landelino Lavilla Alsina|Landelino Lavilla]] com a president del partit, càrrec que ostenta fins a novembre d'eixe any quan li substituïx [[Leopoldo Calvo-Sotelo]].

El [[29 de giner]] de [[1981]], fruit dels conflictes interns dins d'UCD, entre atres motius, [[Adolfo Suárez]] dimitix com [[president del Govern]], sent el seu substitut fins al final de la llegislatura [[Leopoldo Calvo-Sotelo|Calvo-Sotelo]] despuix del fallit intent de [[Colp d'Estat en Espanya de 1981|colp d'Estat del 23 de febrer]] d'eixe any. Des d'este moment li gesta la inevitable desaparició del partit, havent-hi qui opina que l'única cosa que mantenia unida la coalició era la redacció de la nova Constitució, la que ya es trobava en vigor. Al seu torn va acabar sent un partit en poca popularitat i ampli rebuig, a causa de l'aument de la desocupació, la greu inflació i la general crisis econòmica que vivia el país. En febrer de [[1982]] 4 diputats encapçalats per [[Miguel Herrero i Rodríguez de Miñon]], s'integren en les files de [[Aliança Popular]] i al març atres 10 diputats del sector social-demócrata d'UCD liderats per [[Francisco Fernández Ordóñez]] funden el [[Partit d'Acció Democràtica]] (que més tart s'integraria en el [[PSOE]]), aumentant-se la crisis interna per moments. En juliol Landelino Lavilla es convertix en president d'UCD coincidint en l'abandó del partit d'Adolfo Suárez i la creació per part d'este de [[Centre Democràtic i Social]] (CDS). Per un atra part el sector democratacristià creà el [[Partit Demócrata Popular]]. Més tart este últim i el [[Partit Lliberal (Espanya, 1976)|Partit Lliberal]] es coligarien en [[Aliança Popular]], acabant per integrar-se en este partit i ocupant l'espai del centredreta. Aixina mateix [[Antonio Garrigues Walker]] va fundar el [[Partit Demócrata Lliberal]] integrant en ell als sectors lliberals d'UCD, sent la base del futur [[Partit Reformista Democràtic]].

El [[29 de giner]] de [[1981]], fruit dels conflictes interns dins d'UCD, entre atres motius, [[Adolfo Suárez]] dimitix com [[president del Govern]], sent el seu substitut fins al final de la llegislatura [[Leopoldo Calvo-Sotelo|Calvo-Sotelo]] despuix del fallit intent de [[Colp d'Estat en Espanya de 1981|colp d'Estat del 23 de febrer]] d'eixe any. Des d'este moment li gesta la inevitable desaparició del partit, havent-hi qui opina que l'única cosa que mantenia unida la coalició era la redacció de la nova Constitució, la que ya es trobava en vigor. Al seu torn va acabar sent un partit en poca popularitat i ampli rebuig, a causa de l'aument de la desocupació, la greu inflació i la general crisis econòmica que vivia el país. En febrer de [[1982]] 4 diputats encapçalats per [[Miguel Herrero i Rodríguez de Miñon]], s'integren en les files de [[Aliança Popular]] i al març atres 10 diputats del sector social-demócrata d'UCD liderats per [[Francisco Fernández Ordóñez]] funden el [[Partit d'Acció Democràtica]] (que més tart s'integraria en el [[PSOE]]), aumentant-se la crisis interna per moments. En juliol Landelino Lavilla es convertix en president d'UCD coincidint en l'abandó del partit d'Adolfo Suárez i la creació per part d'este de [[Centre Democràtic i Social]] (CDS). Per un atra part el sector democratacristià creà el [[Partit Demócrata Popular]]. Més tart este últim i el [[Partit Lliberal (Espanya, 1976)|Partit Lliberal]] es coligarien en [[Aliança Popular]], acabant per integrar-se en este partit i ocupant l'espai del centredreta. Aixina mateix [[Antonio Garrigues Walker]] va fundar el [[Partit Demócrata Lliberal]] integrant en ell als sectors lliberals d'UCD, sent la base del futur [[Partit Reformista Democràtic]].

En les [[Eleccions generals d'Espanya de 1982|elecciones generals de 1982]], en les que va véncer  el [[Partit Socialista Obrer Espanyol|PSOE]], va presentar com a candidat a [[Landelino Lavilla Alsina|Landelino Lavilla]], i a soles va obtindre 1.425.093 vots (6,7%) i 11 bancs, perdent 157 diputats respecte les anteriors eleccions. En el moment en que UCD passa a l'oposició el seu secretari general era [[Íñigo Cavero]]. En decembre de 1982 se celebra un congrés extraordinari en el qual Juan Antonio Ortega és triat secretari general. Després de totes estes escissions i el pèssim resultat electoral, UCD es va dissoldre el [[18 de febrer]] de [[1983]] encara que el seu grup parlamentari es va mantindre fins a [[1986]]. La base electoral de la UCD va nutrir en les eleccions de 1982 a les dos principals formacions de l'esquerra i la dreta, el PSOE i Aliança Popular, la que, despuix de refundar-se en 1990 en el nom de [[Partit Popular]], va passar a capitalisar una porció encara major de l'electorat que anteriorment havia votat a la UCD. Cal destacar que varen ser diversos els líders d'UCD que es varen integrar en [[Alianza Popular]], entre ells, [[Miguel Herrero de Miñón]] en 1982, [[Marcelino Oreja]] en 1983, [[Pio Cabanillas]] en 1986, i [[Rodolfo Martín Villa]] i [[Gabriel Cisneros]] en 1989.  

En les [[Eleccions generals d'Espanya de 1982|elecciones generals de 1982]], en les que va véncer  el [[Partit Socialista Obrer Espanyol|PSOE]], va presentar com a candidat a [[Landelino Lavilla Alsina|Landelino Lavilla]], i a soles va obtindre 1.425.093 vots (6,7%) i 11 bancs, perdent 157 diputats respecte les anteriors eleccions. En el moment en que UCD passa a l'oposició el seu secretari general era [[Íñigo Cavero]]. En decembre de 1982 se celebra un congrés extraordinari en el qual Juan Antonio Ortega és triat secretari general. Despuix de totes estes escissions i el pèssim resultat electoral, UCD es va dissoldre el [[18 de febrer]] de [[1983]] encara que el seu grup parlamentari es va mantindre fins a [[1986]]. La base electoral de la UCD va nutrir en les eleccions de 1982 a les dos principals formacions de l'esquerra i la dreta, el PSOE i Aliança Popular, la que, despuix de refundar-se en 1990 en el nom de [[Partit Popular]], va passar a capitalisar una porció encara major de l'electorat que anteriorment havia votat a la UCD. Cal destacar que varen ser diversos els líders d'UCD que es varen integrar en [[Alianza Popular]], entre ells, [[Miguel Herrero de Miñón]] en 1982, [[Marcelino Oreja]] en 1983, [[Pio Cabanillas]] en 1986, i [[Rodolfo Martín Villa]] i [[Gabriel Cisneros]] en 1989.  

D'atra banda, a partir d'UCD (ya fora directament o a través del CDS) varen sorgir també diversos partits d'orientació [[regionaliste]] o [[nacionaliste]], en especial despuix de la seua dissolució, com [[Unió del Poble Navarro]] (UPN) (escindit en 1979 de la mà de [[Jesús Aizpún]]), [[Candidatura Aragonesa Independent de Centre]] (escindit en 1977, germen del futur [[Partit Aragonés]]), [[Unió Mallorquina]], [[agrupacions Independents de Canàries]] (germen de l'actual [[Coalició Canària]]), [[Partit Riojà Progressiste]], [[Extremadura Unida]], [[Coalició Galega]] o [[Centre Canari Independent]], o be centristes d'àmbit únicament provincial, com [[Centristes d'Ourense]]. Els membres del seu representant a Catalunya, [[Centristes de Catalunya-UCD]], varen acabar repartits entre [[Centre Democràtic i Social]], [[Aliança Popular]] i [[Convergència Democràtica de Catalunya]].

D'atra banda, a partir d'UCD (ya fora directament o a través del CDS) varen sorgir també diversos partits d'orientació [[regionaliste]] o [[nacionaliste]], en especial despuix de la seua dissolució, com [[Unió del Poble Navarro]] (UPN) (escindit en 1979 de la mà de [[Jesús Aizpún]]), [[Candidatura Aragonesa Independent de Centre]] (escindit en 1977, germen del futur [[Partit Aragonés]]), [[Unió Mallorquina]], [[agrupacions Independents de Canàries]] (germen de l'actual [[Coalició Canària]]), [[Partit Riojà Progressiste]], [[Extremadura Unida]], [[Coalició Galega]] o [[Centre Canari Independent]], o be centristes d'àmbit únicament provincial, com [[Centristes d'Ourense]]. Els membres del seu representant a Catalunya, [[Centristes de Catalunya-UCD]], varen acabar repartits entre [[Centre Democràtic i Social]], [[Aliança Popular]] i [[Convergència Democràtica de Catalunya]].