Canvis

No serà fins a l'any [[1841]], quan en Joaquim Rubió i Ors, s'inicie verdaderament l'interés dels romàntics catalans per recuperar el “idioma català per a l'escritura”. En lo *Gayté del Llobregat, veem com ya han quallat en este mateix autor les noveles romàntiques a l'estil de Walter Scott, quan per eixemple nos relata en singular estil el lloc de 1714 i nos parla de “muralles @teñir de sanc catalana”…En dita publicació advertim per a sorpresa del nacionalisme que segons l'autor són els catalans els que s'avergonyixen de parlar català i per lo tant els culpables de l'abandó del mateix. Alguna cosa més que mencionat des del S.XVI i durant el S.XVIII, #lo que no impedix que el nacionalisme seguixca explicant que el castellà es va impondre per obligació despuix de la “conquista” de Catalunya per part dels malvats castellans, quan no la malvada Espanya que al mateix temps no existia encara. cal mencionar que el propi Rubió no va ser *antiespañol, ni *anticastellano, com no ho seran fins a prou temps despuix varis autors catalanistes. Al contrari, Rubió i *Ors parla en nostàlgia d'un passat “gloriós”, pero no és contrari a Espanya. Eixe sentiment *hispanófobo no es manifesta encara en esta época d'inicis del S.XIX, pero la *castellanofobia lliterària anirà evolucionant a conte gotes fins que siga realment un principi bàsic del nacionalisme polític que sorgix a finals del S.XIX, el qual s'encarregarà de *inocularlo en l'ADN de part de la societat catalana. Per lo que, tenint en conte que dit sentiment *hispanófobo part originalment de noveles romàntiques, fa que la situació actual que vivim, nos resulte “patètica”, als no nacionalistes que no hem caigut en braços de l'odi irracional.

No serà fins a l'any [[1841]], quan en Joaquim Rubió i Ors, s'inicie verdaderament l'interés dels romàntics catalans per recuperar el “idioma català per a l'escritura”. En lo *Gayté del Llobregat, veem com ya han quallat en este mateix autor les noveles romàntiques a l'estil de Walter Scott, quan per eixemple nos relata en singular estil el lloc de 1714 i nos parla de “muralles @teñir de sanc catalana”…En dita publicació advertim per a sorpresa del nacionalisme que segons l'autor són els catalans els que s'avergonyixen de parlar català i per lo tant els culpables de l'abandó del mateix. Alguna cosa més que mencionat des del S.XVI i durant el S.XVIII, #lo que no impedix que el nacionalisme seguixca explicant que el castellà es va impondre per obligació despuix de la “conquista” de Catalunya per part dels malvats castellans, quan no la malvada Espanya que al mateix temps no existia encara. cal mencionar que el propi Rubió no va ser *antiespañol, ni *anticastellano, com no ho seran fins a prou temps despuix varis autors catalanistes. Al contrari, Rubió i *Ors parla en nostàlgia d'un passat “gloriós”, pero no és contrari a Espanya. Eixe sentiment *hispanófobo no es manifesta encara en esta época d'inicis del S.XIX, pero la *castellanofobia lliterària anirà evolucionant a conte gotes fins que siga realment un principi bàsic del nacionalisme polític que sorgix a finals del S.XIX, el qual s'encarregarà de *inocularlo en l'ADN de part de la societat catalana. Per lo que, tenint en conte que dit sentiment *hispanófobo part originalment de noveles romàntiques, fa que la situació actual que vivim, nos resulte “patètica”, als no nacionalistes que no hem caigut en braços de l'odi irracional.

És puix a partir de les noveles Romàntiques que el nacionalisme ha construït una història INVENTADA de Catalunya. Els nacionalistes no expliquen història a partir de les senyes, o dels fets. Expliquen una història ya “preconcebuda”, en “catalans bons-castellans malvats”, i després adapten als seus dogmes els fets i senyes històriques, ya siga per omissió, manipulació o invenció. Lo que hui expliquen en les escoles, són noveles, ¡sí! noveles romàntiques *repintadas en vàries capes de *hispanofobia. Han construït una història que té que encaixar, per nassos, en les falàcies històriques que van inventant. Aixina lo que ensenyen als catalans sobre 1714 procedix de l'invenció romàntica dels autors del S.XIX. Pero no només es parlarà del famós lloc, sino també de molts atres fets com per eixemple la batalla de Muret, en la que Pedro II d'Aragó, ya convertit en Pere I de Catalunya, pert el sur de França i frena l'expansió “catalana” en Europa. És dir no només es va a molejar una història de la bona Catalunya front a la malvada Castella (després ya Espanya com a sinònim), sino que es  va  a borrar o *ningunear l'història del restant de territoris de la Corona d'Aragó, per a donar exclusiu protagonisme en fets històrics a Catalunya.Tampoc es van a respectar al restant de territoris en l'aspecte cultural. Aixina succeïx en la “*catalanización” d'autors mallorquins, com Ramon Llull, o valencians, com qualsevol del sigle d'or de les lletres valencianes del S.XV. Tot els que siga de l'agrade nacionaliste va a passar  a ser català, posant aixina un accent greu de *acomplejamiento i insult a la pròpia Catalunya, per avergonyir-se dits nacionalistes del seu verdader passat, del com, els que no som nacionalistes nos *enorgullecemos sense cap tipo de complex. Comentar que és incorrecte parlar d'una “Renaixença” “*Renaixença” de la lliteratura catalana, com es coneix al periodo que naix a partir de Rubió i *Ors, ya que para això deuria haver una “mort” anterior, i el problema és que mai va existir. I és que en Catalunya l'interés i amor pel propi idioma procedix “verdaderament” d'este mateix sigle, i sense lloc a dubtes l'aferrar-se en irracional *desmesura a l'idioma català com a fet diferencial primordial en el que es puga parlar o no d'una Nació, també.

És puix a partir de les noveles Romàntiques que el nacionalisme ha construït una història INVENTADA de Catalunya. Els nacionalistes no expliquen història a partir de les senyes, o dels fets. Expliquen una història ya “preconcebuda”, en “catalans bons-castellans malvats”, i despuix adapten als seus dogmes els fets i senyes històriques, ya siga per omissió, manipulació o invenció. Lo que hui expliquen en les escoles, són noveles, ¡sí! noveles romàntiques *repintadas en vàries capes de *hispanofobia. Han construït una història que té que encaixar, per nassos, en les falàcies històriques que van inventant. Aixina lo que ensenyen als catalans sobre 1714 procedix de l'invenció romàntica dels autors del S.XIX. Pero no només es parlarà del famós lloc, sino també de molts atres fets com per eixemple la batalla de Muret, en la que Pedro II d'Aragó, ya convertit en Pere I de Catalunya, pert el sur de França i frena l'expansió “catalana” en Europa. És dir no només es va a molejar una història de la bona Catalunya front a la malvada Castella (després ya Espanya com a sinònim), sino que es  va  a borrar o *ningunear l'història del restant de territoris de la Corona d'Aragó, per a donar exclusiu protagonisme en fets històrics a Catalunya.Tampoc es van a respectar al restant de territoris en l'aspecte cultural. Aixina succeïx en la “*catalanización” d'autors mallorquins, com Ramon Llull, o valencians, com qualsevol del sigle d'or de les lletres valencianes del S.XV. Tot els que siga de l'agrade nacionaliste va a passar  a ser català, posant aixina un accent greu de *acomplejamiento i insult a la pròpia Catalunya, per avergonyir-se dits nacionalistes del seu verdader passat, del com, els que no som nacionalistes nos *enorgullecemos sense cap tipo de complex. Comentar que és incorrecte parlar d'una “Renaixença” “*Renaixença” de la lliteratura catalana, com es coneix al periodo que naix a partir de Rubió i *Ors, ya que para això deuria haver una “mort” anterior, i el problema és que mai va existir. I és que en Catalunya l'interés i amor pel propi idioma procedix “verdaderament” d'este mateix sigle, i sense lloc a dubtes l'aferrar-se en irracional *desmesura a l'idioma català com a fet diferencial primordial en el que es puga parlar o no d'una Nació, també.

Que el nacionalisme català procedix del Romanticisme és alguna cosa que no era certament negat fins fa poc en círculs nacionalistes. No obstant hui abunda una àmplia bibliografia nacionalista empenyorada en buscar continuïtat entre 1714, la pèrdua de furs, i el resorgir en força “de la consciència nacional”. Res més llunt de la realitat. Reclamar furs, només és reclamar furs, #lo que ve a ser un interés conservador per les tradicions passades. En cada una de les reivindicacions forals en les que els autors nacionalistes pretenen fer vore una reivindicació nacional catalana, nos trobem en que eixos senyors “supostament nacionalistes” nos manifesten també la seua condició de…”Espanyols”, alguna cosa que no encaixa en el nacionalisme, ya que és un moviment basat en la *hispanofobia, per #lo que no podem parlar de que els eixemples que nos aporten siguen eixemple de nacionalistes. I és que per que es vullga a Catalunya, tampoc s'és nacionaliste, és el cas d'els que volem a la nostra terra catalana, pero no seguim l'ideologia sectària, que és verdaderament lo que és el nacionalisme català. Aixina que si comprovem varis d'eixos eixemples mencionats per la mentira nacionalista vorem que per eixemple  els diputats catalans que acodixen les Corts de Càdis en l'objecte de reclamar els furs, per molt que s'empenyoren els *hispanófobos en voler fer vore que eixos diputats eren nacionalistes catalans per defendre l'Antic Règim o reclamar els furs i privilegis perduts, la realitat no va ser eixa. I és que per eixemple, el diputat català, el Sr. *Aner, un dels més actius en eixa reclamació, sentència en una de les seues intervencions en tot un: "En Catalunya tots son patriotes".

Que el nacionalisme català procedix del Romanticisme és alguna cosa que no era certament negat fins fa poc en círculs nacionalistes. No obstant hui abunda una àmplia bibliografia nacionalista empenyorada en buscar continuïtat entre 1714, la pèrdua de furs, i el resorgir en força “de la consciència nacional”. Res més llunt de la realitat. Reclamar furs, només és reclamar furs, #lo que ve a ser un interés conservador per les tradicions passades. En cada una de les reivindicacions forals en les que els autors nacionalistes pretenen fer vore una reivindicació nacional catalana, nos trobem en que eixos senyors “supostament nacionalistes” nos manifesten també la seua condició de…”Espanyols”, alguna cosa que no encaixa en el nacionalisme, ya que és un moviment basat en la *hispanofobia, per #lo que no podem parlar de que els eixemples que nos aporten siguen eixemple de nacionalistes. I és que per que es vullga a Catalunya, tampoc s'és nacionaliste, és el cas d'els que volem a la nostra terra catalana, pero no seguim l'ideologia sectària, que és verdaderament lo que és el nacionalisme català. Aixina que si comprovem varis d'eixos eixemples mencionats per la mentira nacionalista vorem que per eixemple  els diputats catalans que acodixen les Corts de Càdis en l'objecte de reclamar els furs, per molt que s'empenyoren els *hispanófobos en voler fer vore que eixos diputats eren nacionalistes catalans per defendre l'Antic Règim o reclamar els furs i privilegis perduts, la realitat no va ser eixa. I és que per eixemple, el diputat català, el Sr. *Aner, un dels més actius en eixa reclamació, sentència en una de les seues intervencions en tot un: "En Catalunya tots son patriotes".

Els fans de Walter Scott catalans, els “historiadors” com els *Bofarull o *Pi i *Arimon, van a influir en les futures publicacions que aniran sorgint a lo llarc del S.XIX. Tant és aixina que aniran apareixent autors cada volta més radicals, en plantejaments molt agressius respecte a els que iniciaven els *Bofarull. De fet esta família hui poden semblar-nos més be pertanyents a un catalanisme molt “*light”. Aixina que, no molt més vesprada de la restauració dels *Jocs *Florals apareixen autors com *Mateu Bruguera, curiosament *carlista, membre de la Real Acadèmia dels *Bones *Lletres de Barcelona, que en 1871 nos presenta “una *abominable conquista castellana” a lo llarc de la seua “Història del memorable lloc i bloqueig de Barcelona i heròica defensa dels furs i privilegis de Catalunya en 1713 i 1714”. L'image adjunta pertanyent a dita obra és més que *ilustrativa. Es tracta d'un document que arreplega informació extreta de “les  Narracions Històriques del *austracista exiliat, *Castellví”, sent este l'únic aspecte d'interés. Pero escrit durant una ofensiva *carlista, es tracta d'un intent d'introducció de el “virus catalaniste” en el *carlismo, introduint-los en l'odi a lo castellà. No obstant no serà verdaderament fins al S.XX, i passat 1898, quan verdaderament partix dels *carlistas es faran catalanistes conservadors, ya que els decepcionats partidaris dels “Carlos” en reclamar furs, convergiran en este punt en el moviment catalaniste, sobretot quan este es passe també a la política conservadora.

Els fans de Walter Scott catalans, els “historiadors” com els *Bofarull o *Pi i *Arimon, van a influir en les futures publicacions que aniran sorgint a lo llarc del S.XIX. Tant és aixina que aniran apareixent autors cada volta més radicals, en plantejaments molt agressius respecte a els que iniciaven els *Bofarull. De fet esta família hui poden semblar-nos més be pertanyents a un catalanisme molt “*light”. Aixina que, no molt més vesprada de la restauració dels *Jocs *Florals apareixen autors com *Mateu Bruguera, curiosament *carlista, membre de la Real Acadèmia dels *Bones *Lletres de Barcelona, que en 1871 nos presenta “una *abominable conquista castellana” a lo llarc de la seua “Història del memorable lloc i bloqueig de Barcelona i heròica defensa dels furs i privilegis de Catalunya en 1713 i 1714”. L'image adjunta pertanyent a dita obra és més que *ilustrativa. Es tracta d'un document que arreplega informació extreta de “les  Narracions Històriques del *austracista exiliat, *Castellví”, sent este l'únic aspecte d'interés. Pero escrit durant una ofensiva *carlista, es tracta d'un intent d'introducció de el “virus catalaniste” en el *carlismo, introduint-los en l'odi a lo castellà. No obstant no serà verdaderament fins al S.XX, i passat 1898, quan verdaderament partix dels *carlistas es faran catalanistes conservadors, ya que els decepcionats partidaris dels “Carlos” en reclamar furs, convergiran en este punt en el moviment catalaniste, sobretot quan este es passe també a la política conservadora.

Lo cert és que despuix d'esta publicació va aparéixer en Barcelona, en 1872 un panflet anònim en el títul de “Els *catalans i *sos *furs. *Llibret *dictat *per un *fill de la *terra; tot ell escrit en català”, en un to agressiu que conté una apologia de la llengua catalana, radicals mostres d'odi contra Castella com *opresora i *expoliadora de Catalunya, una vora a les glòries medievals, i una reivindicació de les llibertats perdudes davant els francesos, l'orgull dels catalans per ser “espanyols” i un militant “catolicisme”. Tenim aixina que, un eixemple de contaminació del *carlismo a través del catalanisme cultural més intransigent, iniciat per l'us i abús de la confrontació interessada de Catalunya contra Castella en noveles escrites en l'estil de Walter Scott, noveles que faran que s'escriga l'història de Catalunya adaptant-se a les mentires i falàcies explicades en dites obres. El virus catalaniste comença a contagiar a atres àmbits de la societat catalana, ara el *carlismo, després l'economia, la religió, etc…

Lo cert és que despuix d'esta publicació va aparéixer en Barcelona, en 1872 un panflet anònim en el títul de “Els *catalans i *sos *furs. *Llibret *dictat *per un *fill de la *terra; tot ell escrit en català”, en un to agressiu que conté una apologia de la llengua catalana, radicals mostres d'odi contra Castella com *opresora i *expoliadora de Catalunya, una vora a les glòries medievals, i una reivindicació de les llibertats perdudes davant els francesos, l'orgull dels catalans per ser “espanyols” i un militant “catolicisme”. Tenim aixina que, un eixemple de contaminació del *carlismo a través del catalanisme cultural més intransigent, iniciat per l'us i abús de la confrontació interessada de Catalunya contra Castella en noveles escrites en l'estil de Walter Scott, noveles que faran que s'escriga l'història de Catalunya adaptant-se a les mentires i falàcies explicades en dites obres. El virus catalaniste comença a contagiar a atres àmbits de la societat catalana, ara el *carlismo, despuix l'economia, la religió, etc…

Un atre membre de la ya citada Real Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, i ademés membre de la Real Acadèmia Espanyola de l'Història, va anar Josep *Coroleu, el qual en 1878 publica “Els Furs de Catalunya”, en la qual intenta construir una Constitució per a la Nació Catalana, basant-se principalment en constitucions d'atres paisos, *incluída l'espanyola i inspirant-se en els antics furs catalans. Dita obra arreplega absurts com considerar la Nació Catalana la formada pels territoris on segons ell es parla català: Catalunya en els Comtats del Rosselló i Cerdanya, Valéncia i Mallorca. Ademés nos parla d'un complex *confederativo *espeluznante: La Nació Catalana estarà *confederada entre sí i també en el Regne d'Aragó, *peró ademés el Principat de Catalunya estarà també *confederado en els Comtats del Rosselló i la Cerdanya. És dir tres nivells de confederació, que nos ve a indicar el *estupidismo heretat de la família *Bofarull i el seu nul enteniment del feudalisme i el fi de l'Antic Règim. Ademés de *Coroleu i *Mateu Bruguera aniran sorgint atres publicacions en les que cada volta, en més despropòsits es va extremant el catalanisme *acultural, arreplegant de fet atres idees que s'estaven donant en Europa, en l'unificació d'Alemània i Itàlia, les demandes nacionals de *Hungria, Sèrbia, etc.. No només es parla d'unitat llingüística, sino també de raça, buscant en este àmbit el fet diferencial, per si l'idioma no fora prou, i aixina trobem ya en 1878 autors com Salvador *Sanpere que nos parlen de la “*rassa catalana”. També a destacar el Bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, impulsor del catalanisme tradicionaliste i catòlic, i la seua frase “Catalunya serà cristiana o no serà”.

Un atre membre de la ya citada Real Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, i ademés membre de la Real Acadèmia Espanyola de l'Història, va anar Josep *Coroleu, el qual en 1878 publica “Els Furs de Catalunya”, en la qual intenta construir una Constitució per a la Nació Catalana, basant-se principalment en constitucions d'atres paisos, *incluída l'espanyola i inspirant-se en els antics furs catalans. Dita obra arreplega absurts com considerar la Nació Catalana la formada pels territoris on segons ell es parla català: Catalunya en els Comtats del Rosselló i Cerdanya, Valéncia i Mallorca. Ademés nos parla d'un complex *confederativo *espeluznante: La Nació Catalana estarà *confederada entre sí i també en el Regne d'Aragó, *peró ademés el Principat de Catalunya estarà també *confederado en els Comtats del Rosselló i la Cerdanya. És dir tres nivells de confederació, que nos ve a indicar el *estupidismo heretat de la família *Bofarull i el seu nul enteniment del feudalisme i el fi de l'Antic Règim. Ademés de *Coroleu i *Mateu Bruguera aniran sorgint atres publicacions en les que cada volta, en més despropòsits es va extremant el catalanisme *acultural, arreplegant de fet atres idees que s'estaven donant en Europa, en l'unificació d'Alemània i Itàlia, les demandes nacionals de *Hungria, Sèrbia, etc.. No només es parla d'unitat llingüística, sino també de raça, buscant en este àmbit el fet diferencial, per si l'idioma no fora prou, i aixina trobem ya en 1878 autors com Salvador *Sanpere que nos parlen de la “*rassa catalana”. També a destacar el Bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, impulsor del catalanisme tradicionaliste i catòlic, i la seua frase “Catalunya serà cristiana o no serà”.

Aixina que tenim una corrent del catalanisme que apartant-se de l'amor per la cultura, i per la pròpia Catalunya, només buscar centrar-se en odiar i odiar i odiar a tot lo Castellà, i eixe odi serà el motor de dita corrent. I és eixe odi el que els portarà a inventar o a *rebuscar qualsevol clavill del passat o inclús  del present que els servixca per a *victimizar a Catalunya, #lo que es traduirà en una justificació per a odiar a Castella. Esta corrent res cultural, *acultural, serà la que, una volta passada de la cultura a la política, a partir de 1898 triumfarà, i la que hui nos ha aplegat i nos governa. Eixemple d'esta *intransigencia *acultural centralisada en la *castellanofobia la veem en acollir-se a donar per certa l'història de que un Conseller de Barcelona, un tal *Fivaller va obligar al primer Rei *Trastámara d'Aragó, Fernando I, a respectar les lleis catalanes. Dita història que si be és molt anterior al S.XIX no té soport documental i és més que qüestionable la seua veracitat, no obstant cal dir que el tal *Fivaller no representava a la Generalitat, sino al Consell de *Cent de Barcelona, per #lo que la seua reclamació s'acollia únicament a l'àmbit barcelonés, no podent ser considerada en conseqüència una reivindicació “catalana” en contraposició al poder “castellà” que ha usurpat el poder dels Reis “catalans”. Pero ademés d'eixe matís, és que antigament també circulava l'història de com *Fivaller, en caure malalt Fernando de *Antequera en Igualada (Barcelona), encara a risc d'emmalaltir va intentar sanar al seu Rei chuplant-li les llagues, #lo que era venut en Catalunya, com un símbol de fidelitat dels catalans al seu Rei, el Rei d'Aragó i després també Rei d'Espanya. Pero això últim no es comentava, ni es comenta hui en dia, ya que s'ix de la llínea *castellanófoba del nacionalisme català.

Aixina que tenim una corrent del catalanisme que apartant-se de l'amor per la cultura, i per la pròpia Catalunya, només buscar centrar-se en odiar i odiar i odiar a tot lo Castellà, i eixe odi serà el motor de dita corrent. I és eixe odi el que els portarà a inventar o a *rebuscar qualsevol clavill del passat o inclús  del present que els servixca per a *victimizar a Catalunya, #lo que es traduirà en una justificació per a odiar a Castella. Esta corrent res cultural, *acultural, serà la que, una volta passada de la cultura a la política, a partir de 1898 triumfarà, i la que hui nos ha aplegat i nos governa. Eixemple d'esta *intransigencia *acultural centralisada en la *castellanofobia la veem en acollir-se a donar per certa l'història de que un Conseller de Barcelona, un tal *Fivaller va obligar al primer Rei *Trastámara d'Aragó, Fernando I, a respectar les lleis catalanes. Dita història que si be és molt anterior al S.XIX no té soport documental i és més que qüestionable la seua veracitat, no obstant cal dir que el tal *Fivaller no representava a la Generalitat, sino al Consell de *Cent de Barcelona, per #lo que la seua reclamació s'acollia únicament a l'àmbit barcelonés, no podent ser considerada en conseqüència una reivindicació “catalana” en contraposició al poder “castellà” que ha usurpat el poder dels Reis “catalans”. Pero ademés d'eixe matís, és que antigament també circulava l'història de com *Fivaller, en caure malalt Fernando de *Antequera en Igualada (Barcelona), encara a risc d'emmalaltir va intentar sanar al seu Rei chuplant-li les llagues, #lo que era venut en Catalunya, com un símbol de fidelitat dels catalans al seu Rei, el Rei d'Aragó i despuix també Rei d'Espanya. Pero això últim no es comentava, ni es comenta hui en dia, ya que s'ix de la llínea *castellanófoba del nacionalisme català.

Un clar eixemple de com la *acultura catalanista va quallant poc a poc en la societat catalana, ho trobem en esta obra de 1868, de Luis *Cutchet, en el qual nos narra a partir de la fugida d'Isabel II, que model és millor per a Espanya, recorrent a una explicació de l'història de Catalunya en la que arreplega tots els *bulos inventats. La mentira iniciada pel Romanticisme, ya en eixa época s'havia convertit en dogmàtica. La difusió de la mentira *hispanofóbica no només es farà a través de publicacions i concursos lliteraris, o a través d'institucions acadèmiques. La mentira i l'odi tindran per a cada una de les corrents en les que s'anirà dividint el catalanisme, un periòdic, semanari o revista satírica en el que s'intentarà inculcar l'ideologia sectària al llector.

Un clar eixemple de com la *acultura catalanista va quallant poc a poc en la societat catalana, ho trobem en esta obra de 1868, de Luis *Cutchet, en el qual nos narra a partir de la fugida d'Isabel II, que model és millor per a Espanya, recorrent a una explicació de l'història de Catalunya en la que arreplega tots els *bulos inventats. La mentira iniciada pel Romanticisme, ya en eixa época s'havia convertit en dogmàtica. La difusió de la mentira *hispanofóbica no només es farà a través de publicacions i concursos lliteraris, o a través d'institucions acadèmiques. La mentira i l'odi tindran per a cada una de les corrents en les que s'anirà dividint el catalanisme, un periòdic, semanari o revista satírica en el que s'intentarà inculcar l'ideologia sectària al llector.