Canvis

Açò pot interpretar-se com una distinció entre l'ànima humana, intelectual i per tant espiritual i immortal, i l'ànima dels atres sers vius, que no són intelectuals i per tant es desintegren quan el cos es corromp.<br>

Açò pot interpretar-se com una distinció entre l'ànima humana, intelectual i per tant espiritual i immortal, i l'ànima dels atres sers vius, que no són intelectuals i per tant es desintegren quan el cos es corromp.<br>

Pero alguns comentaristes d'Aristòtil, com l'àrap Averroes ([[1126]]-[[1198]] d. de C.), afirmen que en Aristòtil hi ha una distinció entre un enteniment agent causant dels actes intelectuals de la persona, i l'ànima personal, la forma substancial del cos. El primer seria espiritual i immortal, pero no l'ànima personal, que es desintegraria en corrompre's el cos. En el cas concret d'Averroes, ell considera que “l'enteniment agent” és Deu mateixa.<br>

Pero alguns comentaristes d'Aristòtil, com l'àrap Averroes ([[1126]]-[[1198]] d. de C.), afirmen que en Aristòtil hi ha una distinció entre un enteniment agent causant dels actes intelectuals de la persona, i l'ànima personal, la forma substancial del cos. El primer seria espiritual i immortal, pero no l'ànima personal, que es desintegraria en corrompre's el cos. En el cas concret d'Averroes, ell considera que “l'enteniment agent” és Deu mateixa.<br>

Davant d'eixa ambigüitat aristotèlica sobre l'immortalitat de l'ànima, els filòsofs cristians, començant per Agustin d'Hipona ([[354]]-[[430]] d. de C.) s'inclinaren més a la concepció platònica de l'ànima com a substància espiritual i immortal, que a la concepció aristotèlica de forma substancial del cos. Pero va ser Tomàs d'Aquino ([[1225]]-[[1274]] d. de C.) (Fig. 5) qui va fer una feliç síntesis entre les dos concepcions.<br>

Davant d'eixa ambigüitat aristotèlica sobre l'immortalitat de l'ànima, els filòsofs cristians, començant per Agustin d'Hipona ([[354]]-[[430]] d. de C.) s'inclinaren més a la concepció platònica de l'ànima com a substància espiritual i immortal, que a la concepció aristotèlica de forma substancial del cos. Pero va ser Tomàs d'Aquino ([[1225]]-[[1274]] d. de C.) qui va fer una feliç síntesis entre les dos concepcions.<br>

</gallery>

Per a Tomàs d'Aquino, l'ànima no és una substància independent del cos, perque la seua essència és ser la forma substancial d'un cos; pero això no significa que no siga una substància completa en si mateixa, composta de la seua essència i el seu acte de ser, sense que n'hi haja en ella un component material, i és per tant una substància separada, en terminologia d'Aristòtil, capaç d'actes intelectuals, espiritual i immortal.<br>

Per a Tomàs d'Aquino, l'ànima no és una substància independent del cos, perque la seua essència és ser la forma substancial d'un cos; pero això no significa que no siga una substància completa en si mateixa, composta de la seua essència i el seu acte de ser, sense que n'hi haja en ella un component material, i és per tant una substància separada, en terminologia d'Aristòtil, capaç d'actes intelectuals, espiritual i immortal.<br>

== L'ànima com a consciència. Cartesianisme i dualisme. ==

== L'ànima com a consciència. Cartesianisme i dualisme. ==

Descartes ([[1596]]-[[1650]] d. C.) (Fig. 6) busca superar l'escepticisme, o dubte sistemàtic sobre allò que existix i allò que no existix. Creu trobar una idea incontrovertible, clara i distinta: ''cogito, ergo sum'', és dir, ''pense, per tant existixc''. D'esta manera, quan la consciència dona fe del pensament, està donant fe de la seua existència. I no és que l'afirmació no siga verdadera; el problema es prendre-la com a base de tot el coneiximent, ya que d'esta manera es deixen de banda atres veritats essencials. Per a Descartes, el yo pensant, l'ànima, l'enteniment i la consciència s'identifiquen. I com que puc tindre consciència de mi mateixa sense tindre en conte el meu cos, com que puc prescindir del meu cos per a tindre idea de mi mateixa, d'ahí es deduïx que yo soc la meua ànima, i el meu cos és una atra substància unida a la meua ànima.<br>

Descartes ([[1596]]-[[1650]] d. C.) busca superar l'escepticisme, o dubte sistemàtic sobre allò que existix i allò que no existix. Creu trobar una idea incontrovertible, clara i distinta: ''cogito, ergo sum'', és dir, ''pense, per tant existixc''. D'esta manera, quan la consciència dona fe del pensament, està donant fe de la seua existència. I no és que l'afirmació no siga verdadera; el problema es prendre-la com a base de tot el coneiximent, ya que d'esta manera es deixen de banda atres veritats essencials. Per a Descartes, el yo pensant, l'ànima, l'enteniment i la consciència s'identifiquen. I com que puc tindre consciència de mi mateixa sense tindre en conte el meu cos, com que puc prescindir del meu cos per a tindre idea de mi mateixa, d'ahí es deduïx que yo soc la meua ànima, i el meu cos és una atra substància unida a la meua ànima.<br>

<gallery>

<gallery>

Archiu:Descartes.jpg|Retrat de René Descartes per Frans Hals en 1649

Archiu:Descartes.jpg|Retrat de René Descartes per Frans Hals en 1649