Canvis

Els *Bofarull eren una família originària de Reus, Tarragona, i procedien de partidaris de Felipe V (és dir eren una família “*botiflera”) que fent fortuna com a comerciants, varen accedir a la noblea en temps de Carlos III. Pròsper el primer *Bofarull *archivero va estar buscant fortuna com pica pleits per Castella, aplegant a treballar en la Real *Chancillería de Valladolit  on li va sorprendre l'usurpació napoleònica d'Espanya tenint que fugir per eixe motiu a Càdis. Allí va aplegar a ocupar càrrecs de rellevant importància, com a juge i Alcalde Major. És en eixa época gaditana quan es casa en una “*Sartorio”. Sorprén per això que una persona en estos antecedents tinguera una idea tan equivocada, o “intencionadament” equivocada, respecte a Espanya com a nació, idea que va a marcar de forma important el naiximent i l'evolució dels *bulos nacionalistes posteriors. De Pròsper nos ha aplegat una biografia publicada per @Milà i Fontanals, segons pareix escrita a partir d'una precedent autobiografia del propi *Bofarull, en el que se li descriu com el “salvador” de l'Archiu de la Corona d'Aragó, i en el que es dona a conéixer algunes de les “penúries” que va tindre que patir durant dita época, ya que va ser relegat de la direcció en dos ocasions. Una biografia escrita en l'estil propi del romanticisme, pero que encara aixina seguix sent para molts una biografia oficial.

Els *Bofarull eren una família originària de Reus, Tarragona, i procedien de partidaris de Felipe V (és dir eren una família “*botiflera”) que fent fortuna com a comerciants, varen accedir a la noblea en temps de Carlos III. Pròsper el primer *Bofarull *archivero va estar buscant fortuna com pica pleits per Castella, aplegant a treballar en la Real *Chancillería de Valladolit  on li va sorprendre l'usurpació napoleònica d'Espanya tenint que fugir per eixe motiu a Càdis. Allí va aplegar a ocupar càrrecs de rellevant importància, com a juge i Alcalde Major. És en eixa época gaditana quan es casa en una “*Sartorio”. Sorprén per això que una persona en estos antecedents tinguera una idea tan equivocada, o “intencionadament” equivocada, respecte a Espanya com a nació, idea que va a marcar de forma important el naiximent i l'evolució dels *bulos nacionalistes posteriors. De Pròsper nos ha aplegat una biografia publicada per @Milà i Fontanals, segons pareix escrita a partir d'una precedent autobiografia del propi *Bofarull, en el que se li descriu com el “salvador” de l'Archiu de la Corona d'Aragó, i en el que es dona a conéixer algunes de les “penúries” que va tindre que patir durant dita época, ya que va ser relegat de la direcció en dos ocasions. Una biografia escrita en l'estil propi del romanticisme, pero que encara aixina seguix sent para molts una biografia oficial.

Finalisada la Guerra d'Independència, Pròsper es fixa en l'Archiu de la Corona d'Aragó com una oportunitat per a trobar un lloc laboral idòneu que li permeta retornar a Catalunya. Conseguirà la seua meta i serà nomenat *archivero en abril de 1814, i quatre anys més tarde director de l'Archiu en plenitut de les seues funcions. Este càrrec ho conseguix gràcies a les seues bones relacions en les altes esferes del moment. En març de 1814 davant l'intenció de centralisar-se tots els archius provincials en un únic archiu en Madrit, el propi Pròsper baix @pseudónimo (Félix *Fluralbo) publica una série de reflexions on solicita que no es trasllade. Un més més tarde l'Archiu queda baix el seu control. En dit document podem contemplar com en efecte *Bofarull té un concepte d'Espanya peculiar (hui molt acceptat, a diferència de la mateixa época, i encara menys en sigles anteriors), no frut del seu pas per l'Archiu, sino que és preconcebut. Cert és que Pròsper viu en un temps en el que es posa fi a l'Antic Règim. Un temps en que la paraula Constitució (com la de Càdis) és vista per alguns, al no tindre atres referències, com una colecció de furs, ya que els *constitucions catalans lo eren i per este motiu sense ser lo mateix, la gent es prestava a confusió. Hui succeïx al contrari  i l'ignorança nacionalista veu en els *Constitucions Catalans, no furs, sino una Constitució com la que tenen varis paisos. I , podríem entendre que la paraula Nació, Estat-Sobirà, causara en dita época la mateixa confusió, com la seguix causant hui en dia. Pero és mera especulació el poder entendre les motivacions de Pròsper en intentar *desconceptuar Espanya, i intentar entendre si es tracta d'una confusió llògica, o be es tracta d'un interés desmesurat per recrear un passat de Catalunya preconcebut frut dels seus complexos, i intentar recrear eixe passat en la seua #present, o potser una mescla d'abdós possibilitats. A partir dels escrits de Pròsper, observem una *exultante i exagerada passió pel passat medieval de Catalunya, on no es cansa de parlar d'Estats Sobirans, quan parla de comtats feudals. Aixina per a ell no només Barcelona va ser un Estat *Soberanísimo, sino que també ho va anar *Urgel. El considerar a Espanya només com la Península, haguera escandalisat a atres catalans com Capmany, el qual no va poder llegir dit document en haver fallit un any abans. Apreciem també un interés desmesurat en fins i tot presentar a un ya fallit Fernando VII, com a Comte de Barcelona, de Castella i d'Aragó (en separat)…Siga pel motiu que fora *Bofarull ya tenia una idea preconcebuda sobre Catalunya i la seua història, i d'eixa *pre concepció farà un filtre per on deuran passar “i ajustar-se” les seues publicacions inèdites de l'Archiu. Lo que portarà, com denunciarà Antonio *Ubieto, a una “falsificació” de l'història, ademés d'introduir una série d'idees que aniran donant lloc a molts dels *bulos nacionalistes posteriors. I és que de personages. *Patrioteros i apassionats sobre fets històrics varen existir sempre i en qualsevol racó del planeta. També gent que ha falsificat i exagerat fets històrics, quan no s'han inventat descaradament una història en desconéixer fonts i no tindre accés a les mateixes. No obstant nos trobem que en la família *Bofarull, es ven  des de “una aparent serietat i professionalitat” les mateixes #exageració i/o mentires. I açò farà molt dany, ya que molts autors contemporàneus a esta família, les aniran prenent com a fonts fidedignes.

Finalisada la Guerra d'Independència, Pròsper es fixa en l'Archiu de la Corona d'Aragó com una oportunitat per a trobar un lloc laboral idòneu que li permeta retornar a Catalunya. Conseguirà la seua meta i serà nomenat *archivero en abril de 1814, i quatre anys més tarde director de l'Archiu en plenitut de les seues funcions. Este càrrec ho conseguix gràcies a les seues bones relacions en les altes esferes del moment. En març de 1814 davant l'intenció de centralisar-se tots els archius provincials en un únic archiu en Madrit, el propi Pròsper baix @pseudónimo (Félix *Fluralbo) publica una série de reflexions on solicita que no es trasllade. Un més més tarde l'Archiu queda baix el seu control. En dit document podem contemplar com en efecte *Bofarull té un concepte d'Espanya peculiar (hui molt acceptat, a diferència de la mateixa época, i encara menys en sigles anteriors), no frut del seu pas per l'Archiu, sino que és preconcebut. Cert és que Pròsper viu en un temps en el que es posa fi a l'Antic Règim. Un temps en que la paraula Constitució (com la de Càdis) és vista per alguns, al no tindre atres referències, com una colecció de furs, ya que els *constitucions catalans lo eren i per este motiu sense ser lo mateix, la gent es prestava a confusió. Hui succeïx al contrari  i l'ignorança nacionalista veu en els *Constitucions Catalans, no furs, sino una Constitució com la que tenen varis paisos. I , podríem entendre que la paraula Nació, Estat-Sobirà, causara en dita época la mateixa confusió, com la seguix causant hui en dia. Pero és mera especulació el poder entendre les motivacions de Pròsper en intentar *desconceptuar Espanya, i intentar entendre si es tracta d'una confusió llògica, o be es tracta d'un interés desmesurat per recrear un passat de Catalunya preconcebut frut dels seus complexos, i intentar recrear eixe passat en la seua #present, o potser una mescla d'abdós possibilitats. A partir dels escrits de Pròsper, observem una *exultante i exagerada passió pel passat medieval de Catalunya, on no es cansa de parlar d'Estats Sobirans, quan parla de comtats feudals. Aixina per a ell no només Barcelona va ser un Estat *Soberanísimo, sino que també ho va anar *Urgel. El considerar a Espanya només com la Península, haguera escandalisat a atres catalans com Capmany, el qual no va poder llegir dit document en haver fallit un any abans. Apreciem també un interés desmesurat en inclús  presentar a un ya fallit Fernando VII, com a Comte de Barcelona, de Castella i d'Aragó (en separat)…Siga pel motiu que fora *Bofarull ya tenia una idea preconcebuda sobre Catalunya i la seua història, i d'eixa *pre concepció farà un filtre per on deuran passar “i ajustar-se” les seues publicacions inèdites de l'Archiu. Lo que portarà, com denunciarà Antonio *Ubieto, a una “falsificació” de l'història, ademés d'introduir una série d'idees que aniran donant lloc a molts dels *bulos nacionalistes posteriors. I és que de personages. *Patrioteros i apassionats sobre fets històrics varen existir sempre i en qualsevol racó del planeta. També gent que ha falsificat i exagerat fets històrics, quan no s'han inventat descaradament una història en desconéixer fonts i no tindre accés a les mateixes. No obstant nos trobem que en la família *Bofarull, es ven  des de “una aparent serietat i professionalitat” les mateixes #exageració i/o mentires. I açò farà molt dany, ya que molts autors contemporàneus a esta família, les aniran prenent com a fonts fidedignes.

I és eixa *pre concepció d'Espanya i Catalunya la que farà que les seues publicacions tinguen que adaptar-se a la mateixa. I si no s'adapta, puix com sabem gràcies a Antonio *Ubieto, s'eliminen, o es manipulen. I aixina és, Pròsper ha passat a l'història com el manipulador del *Llibre de *Repartiments de Valéncia, en el que va tachar tots els llinages castellans, aragonesos, etc.. Tots els llinages que no eren catalans, per a que quedara com a prova de que la conquista i posterior repoblament només es va realisar en catalans. A pesar de que un repartiment tampoc significa repoblar. Dita manipulació va ser demostrada per Antonio *Ubieto, #lo que li va ocasionar en el seu moment el ser amenaçat per radicals nacionalistes. En el tom V del seu llibre “Història d'Aragó, Creació i desenroll de la Corona d'Aragó” *Ubieto, denunciava algunes manipulacions (i pèrdua de documents, com un dels #testament de Jaime I) realisades per Pròsper de *Bofarull i posteriorment el nebot d'este, Antonio. Aixina *Ubieto dia lo següent:

I és eixa *pre concepció d'Espanya i Catalunya la que farà que les seues publicacions tinguen que adaptar-se a la mateixa. I si no s'adapta, puix com sabem gràcies a Antonio *Ubieto, s'eliminen, o es manipulen. I aixina és, Pròsper ha passat a l'història com el manipulador del *Llibre de *Repartiments de Valéncia, en el que va tachar tots els llinages castellans, aragonesos, etc.. Tots els llinages que no eren catalans, per a que quedara com a prova de que la conquista i posterior repoblament només es va realisar en catalans. A pesar de que un repartiment tampoc significa repoblar. Dita manipulació va ser demostrada per Antonio *Ubieto, #lo que li va ocasionar en el seu moment el ser amenaçat per radicals nacionalistes. En el tom V del seu llibre “Història d'Aragó, Creació i desenroll de la Corona d'Aragó” *Ubieto, denunciava algunes manipulacions (i pèrdua de documents, com un dels #testament de Jaime I) realisades per Pròsper de *Bofarull i posteriorment el nebot d'este, Antonio. Aixina *Ubieto dia lo següent:

Va ser Antonio autor d'una àmplia i extensa bibliografia. La seua activitat lliterària va ser *extenuante i se li deu reconéixer en este sentit la seua llabor per difondre l'història de Catalunya, encara a pesar del seu biaix “@chovinista” en moltes de les seues publicacions, que tant dany varen fer justament al correcte coneiximent de la mateixa. Ell, en *Victor *Balguer varen ser els impulsors de la Restauració *dels *Jocs *Florals de Barcelona, en 1859. És Antonio autor de la primera novela en català de l'época, “La *Orfaneta de *Menargues o Catalunya *Agonisant”, en on se nos reinterpreta el Compromís de Casp i se nos presenta al malvat Fernando de *Antequera, primer Rei d'Aragó *Trastámara, com el malvat castellà que li va llevar el tro al llegítim i molt català Jaime de *Urgel, “el desgraciat”. Es tracta d'una novela, no d'un llibre d'història, no obstant de la mateixa manera que les noveles anteriors a la mateixa, influïdes per l'estil de Walter Scott, van a difondre unes idees de mals i bons, en lo que l'història es deurà adaptar a esta visió romàntica, creant per a Catalunya, una història en la seua major part falsa. És també Antonio autor del concepte “Confederació *Catalano-Aragonesa”, eixemple de la “*desconceptualización” de l'història per part d'esta corrent romàntica que controlava l'Archiu de la Corona d'Aragó. Dita idea definitivament té acolliment entre els catalanistes de l'época. L'estil d'Antonio, és apassionat, exagerat i fins a obsessiu quan es tracta d'adornar les seues falàcies i invencions. Aixina podem apreciar en varis pròlecs de les seues obres, el “@chovinismo” català malaltiç que professava este senyor.

Va ser Antonio autor d'una àmplia i extensa bibliografia. La seua activitat lliterària va ser *extenuante i se li deu reconéixer en este sentit la seua llabor per difondre l'història de Catalunya, encara a pesar del seu biaix “@chovinista” en moltes de les seues publicacions, que tant dany varen fer justament al correcte coneiximent de la mateixa. Ell, en *Victor *Balguer varen ser els impulsors de la Restauració *dels *Jocs *Florals de Barcelona, en 1859. És Antonio autor de la primera novela en català de l'época, “La *Orfaneta de *Menargues o Catalunya *Agonisant”, en on se nos reinterpreta el Compromís de Casp i se nos presenta al malvat Fernando de *Antequera, primer Rei d'Aragó *Trastámara, com el malvat castellà que li va llevar el tro al llegítim i molt català Jaime de *Urgel, “el desgraciat”. Es tracta d'una novela, no d'un llibre d'història, no obstant de la mateixa manera que les noveles anteriors a la mateixa, influïdes per l'estil de Walter Scott, van a difondre unes idees de mals i bons, en lo que l'història es deurà adaptar a esta visió romàntica, creant per a Catalunya, una història en la seua major part falsa. És també Antonio autor del concepte “Confederació *Catalano-Aragonesa”, eixemple de la “*desconceptualización” de l'història per part d'esta corrent romàntica que controlava l'Archiu de la Corona d'Aragó. Dita idea definitivament té acolliment entre els catalanistes de l'época. L'estil d'Antonio, és apassionat, exagerat i fins a obsessiu quan es tracta d'adornar les seues falàcies i invencions. Aixina podem apreciar en varis pròlecs de les seues obres, el “@chovinismo” català malaltiç que professava este senyor.

En esta introducció, escrita en 1850, nos podem fer una clara idea del pensament i estil d'Antonio *Bofarull. Un pensament que serà el precursor del catalanisme més intransigent que, no obstant, encara tardaria en aplegar. Note's que no nega el naiximent d'Espanya en els Reis Catòlics, i que a continuació existiren Monarques d'Espanya (alguna cosa que contradiu al seu tio). I és que com ya s'ha comentat la mentira nacionalista anirà evolucionant poc a poc, afegint també nous *bulos. En lo que els primers nacionalistes, com Prat de la *Riba, serien fins i tot considerats “@españolista” pels nacionalistes més radicals de hui. De fet poc temps despuix de formar-se la *Lliga Regionalista, de Prat de la *Riba i *Cambó, els seus membres ya seran acusats de no ser verdaders catalanistes. Un atre eixemple que nos retrata a Antonio de *Bofarull i el seu toc “*castellanófobo” és la publicació “Els *trobadors *nous” en el qual arrepleguem una poesia que ataca a aquells que s'avergonyixen per parlar català i volen fer-se passar per castellans.

En esta introducció, escrita en 1850, nos podem fer una clara idea del pensament i estil d'Antonio *Bofarull. Un pensament que serà el precursor del catalanisme més intransigent que, no obstant, encara tardaria en aplegar. Note's que no nega el naiximent d'Espanya en els Reis Catòlics, i que a continuació existiren Monarques d'Espanya (alguna cosa que contradiu al seu tio). I és que com ya s'ha comentat la mentira nacionalista anirà evolucionant poc a poc, afegint també nous *bulos. En lo que els primers nacionalistes, com Prat de la *Riba, serien inclús  considerats “@españolista” pels nacionalistes més radicals de hui. De fet poc temps despuix de formar-se la *Lliga Regionalista, de Prat de la *Riba i *Cambó, els seus membres ya seran acusats de no ser verdaders catalanistes. Un atre eixemple que nos retrata a Antonio de *Bofarull i el seu toc “*castellanófobo” és la publicació “Els *trobadors *nous” en el qual arrepleguem una poesia que ataca a aquells que s'avergonyixen per parlar català i volen fer-se passar per castellans.

En el palau *Requesens de Barcelona, es troba la *Reial *Acadèmia dels *Bones *Lletres, creada en 1726, en temps de Felipe V. Una acadèmia que a lo llarc del S.XVIII no va tindre un paper destacat en “la recuperació de la consciència nacional” de Catalunya, pero que en el S.XIX, el romanticisme català, la *famila *Bofarull, i demés autors, sí que tindrà un paper més que destacat. Per la mateixa passaran personages com Andrés *Avelino *Pi i *Arimón, que contribuiran, en els *Bofarull (i molts atres més) a presentar-nos una història de Catalunya passada pel filtre de la mentira i la manipulació. Eixemple d'això ho trobem en la seua obra “Barcelona antiga i moderna” publicada en 1854, on nos introduïx per eixemple sobre l'existència d'un Estat Català que va durar més de mil anys, també sobre un naiximent inequívoc de Catalunya en l'any 988 (no és pioner en tal afirmació pero és contundent en la mateixa), pero ademés nos introduïx en l'idea que en eixa mateixa época, des de Felipe V, Catalunya està ocupada militarment. Afirmacions desgavellades i/o molt qüestionables, que han persistit fins a hui, encara sabent de sobres que es tracten en la seua major part d'autèntiques falsetats, o veritats a miges.

En el palau *Requesens de Barcelona, es troba la *Reial *Acadèmia dels *Bones *Lletres, creada en 1726, en temps de Felipe V. Una acadèmia que a lo llarc del S.XVIII no va tindre un paper destacat en “la recuperació de la consciència nacional” de Catalunya, pero que en el S.XIX, el romanticisme català, la *famila *Bofarull, i demés autors, sí que tindrà un paper més que destacat. Per la mateixa passaran personages com Andrés *Avelino *Pi i *Arimón, que contribuiran, en els *Bofarull (i molts atres més) a presentar-nos una història de Catalunya passada pel filtre de la mentira i la manipulació. Eixemple d'això ho trobem en la seua obra “Barcelona antiga i moderna” publicada en 1854, on nos introduïx per eixemple sobre l'existència d'un Estat Català que va durar més de mil anys, també sobre un naiximent inequívoc de Catalunya en l'any 988 (no és pioner en tal afirmació pero és contundent en la mateixa), pero ademés nos introduïx en l'idea que en eixa mateixa época, des de Felipe V, Catalunya està ocupada militarment. Afirmacions desgavellades i/o molt qüestionables, que han persistit fins a hui, encara sabent de sobres que es tracten en la seua major part d'autèntiques falsetats, o veritats a miges.

Un atre membre de la ya citada Real Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, i ademés membre de la Real Acadèmia Espanyola de l'Història, va anar Josep *Coroleu, el qual en 1878 publica “Els Furs de Catalunya”, en la qual intenta construir una Constitució per a la Nació Catalana, basant-se principalment en constitucions d'atres paisos, *incluída l'espanyola i inspirant-se en els antics furs catalans. Dita obra arreplega absurts com considerar la Nació Catalana la formada pels territoris on segons ell es parla català: Catalunya en els Comtats del Rosselló i Cerdanya, Valéncia i Mallorca. Ademés nos parla d'un complex *confederativo *espeluznante: La Nació Catalana estarà *confederada entre sí i també en el Regne d'Aragó, *peró ademés el Principat de Catalunya estarà també *confederado en els Comtats del Rosselló i la Cerdanya. És dir tres nivells de confederació, que nos ve a indicar el *estupidismo heretat de la família *Bofarull i el seu nul enteniment del feudalisme i el fi de l'Antic Règim. Ademés de *Coroleu i *Mateu Bruguera aniran sorgint atres publicacions en les que cada volta, en més despropòsits es va extremant el catalanisme *acultural, arreplegant de fet atres idees que s'estaven donant en Europa, en l'unificació d'Alemània i Itàlia, les demandes nacionals de *Hungria, Sèrbia, etc.. No només es parla d'unitat llingüística, sino també de raça, buscant en este àmbit el fet diferencial, per si l'idioma no fora prou, i aixina trobem ya en 1878 autors com Salvador *Sanpere que nos parlen de la “*rassa catalana”. També a destacar el Bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, impulsor del catalanisme tradicionaliste i catòlic, i la seua frase “Catalunya serà cristiana o no serà”.

Un atre membre de la ya citada Real Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, i ademés membre de la Real Acadèmia Espanyola de l'Història, va anar Josep *Coroleu, el qual en 1878 publica “Els Furs de Catalunya”, en la qual intenta construir una Constitució per a la Nació Catalana, basant-se principalment en constitucions d'atres paisos, *incluída l'espanyola i inspirant-se en els antics furs catalans. Dita obra arreplega absurts com considerar la Nació Catalana la formada pels territoris on segons ell es parla català: Catalunya en els Comtats del Rosselló i Cerdanya, Valéncia i Mallorca. Ademés nos parla d'un complex *confederativo *espeluznante: La Nació Catalana estarà *confederada entre sí i també en el Regne d'Aragó, *peró ademés el Principat de Catalunya estarà també *confederado en els Comtats del Rosselló i la Cerdanya. És dir tres nivells de confederació, que nos ve a indicar el *estupidismo heretat de la família *Bofarull i el seu nul enteniment del feudalisme i el fi de l'Antic Règim. Ademés de *Coroleu i *Mateu Bruguera aniran sorgint atres publicacions en les que cada volta, en més despropòsits es va extremant el catalanisme *acultural, arreplegant de fet atres idees que s'estaven donant en Europa, en l'unificació d'Alemània i Itàlia, les demandes nacionals de *Hungria, Sèrbia, etc.. No només es parla d'unitat llingüística, sino també de raça, buscant en este àmbit el fet diferencial, per si l'idioma no fora prou, i aixina trobem ya en 1878 autors com Salvador *Sanpere que nos parlen de la “*rassa catalana”. També a destacar el Bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, impulsor del catalanisme tradicionaliste i catòlic, i la seua frase “Catalunya serà cristiana o no serà”.

Aixina que tenim una corrent del catalanisme que apartant-se de l'amor per la cultura, i per la pròpia Catalunya, només buscar centrar-se en odiar i odiar i odiar a tot lo Castellà, i eixe odi serà el motor de dita corrent. I és eixe odi el que els portarà a inventar o a *rebuscar qualsevol clavill del passat o fins i tot del present que els servixca per a *victimizar a Catalunya, #lo que es traduirà en una justificació per a odiar a Castella. Esta corrent res cultural, *acultural, serà la que, una volta passada de la cultura a la política, a partir de 1898 triumfarà, i la que hui nos ha aplegat i nos governa. Eixemple d'esta *intransigencia *acultural centralisada en la *castellanofobia la veem en acollir-se a donar per certa l'història de que un Conseller de Barcelona, un tal *Fivaller va obligar al primer Rei *Trastámara d'Aragó, Fernando I, a respectar les lleis catalanes. Dita història que si be és molt anterior al S.XIX no té soport documental i és més que qüestionable la seua veracitat, no obstant cal dir que el tal *Fivaller no representava a la Generalitat, sino al Consell de *Cent de Barcelona, per #lo que la seua reclamació s'acollia únicament a l'àmbit barcelonés, no podent ser considerada en conseqüència una reivindicació “catalana” en contraposició al poder “castellà” que ha usurpat el poder dels Reis “catalans”. Pero ademés d'eixe matís, és que antigament també circulava l'història de com *Fivaller, en caure malalt Fernando de *Antequera en Igualada (Barcelona), encara a risc d'emmalaltir va intentar sanar al seu Rei chuplant-li les llagues, #lo que era venut en Catalunya, com un símbol de fidelitat dels catalans al seu Rei, el Rei d'Aragó i després també Rei d'Espanya. Pero això últim no es comentava, ni es comenta hui en dia, ya que s'ix de la llínea *castellanófoba del nacionalisme català.

Aixina que tenim una corrent del catalanisme que apartant-se de l'amor per la cultura, i per la pròpia Catalunya, només buscar centrar-se en odiar i odiar i odiar a tot lo Castellà, i eixe odi serà el motor de dita corrent. I és eixe odi el que els portarà a inventar o a *rebuscar qualsevol clavill del passat o inclús  del present que els servixca per a *victimizar a Catalunya, #lo que es traduirà en una justificació per a odiar a Castella. Esta corrent res cultural, *acultural, serà la que, una volta passada de la cultura a la política, a partir de 1898 triumfarà, i la que hui nos ha aplegat i nos governa. Eixemple d'esta *intransigencia *acultural centralisada en la *castellanofobia la veem en acollir-se a donar per certa l'història de que un Conseller de Barcelona, un tal *Fivaller va obligar al primer Rei *Trastámara d'Aragó, Fernando I, a respectar les lleis catalanes. Dita història que si be és molt anterior al S.XIX no té soport documental i és més que qüestionable la seua veracitat, no obstant cal dir que el tal *Fivaller no representava a la Generalitat, sino al Consell de *Cent de Barcelona, per #lo que la seua reclamació s'acollia únicament a l'àmbit barcelonés, no podent ser considerada en conseqüència una reivindicació “catalana” en contraposició al poder “castellà” que ha usurpat el poder dels Reis “catalans”. Pero ademés d'eixe matís, és que antigament també circulava l'història de com *Fivaller, en caure malalt Fernando de *Antequera en Igualada (Barcelona), encara a risc d'emmalaltir va intentar sanar al seu Rei chuplant-li les llagues, #lo que era venut en Catalunya, com un símbol de fidelitat dels catalans al seu Rei, el Rei d'Aragó i després també Rei d'Espanya. Pero això últim no es comentava, ni es comenta hui en dia, ya que s'ix de la llínea *castellanófoba del nacionalisme català.

Un clar eixemple de com la *acultura catalanista va quallant poc a poc en la societat catalana, ho trobem en esta obra de 1868, de Luis *Cutchet, en el qual nos narra a partir de la fugida d'Isabel II, que model és millor per a Espanya, recorrent a una explicació de l'història de Catalunya en la que arreplega tots els *bulos inventats. La mentira iniciada pel Romanticisme, ya en eixa época s'havia convertit en dogmàtica. La difusió de la mentira *hispanofóbica no només es farà a través de publicacions i concursos lliteraris, o a través d'institucions acadèmiques. La mentira i l'odi tindran per a cada una de les corrents en les que s'anirà dividint el catalanisme, un periòdic, semanari o revista satírica en el que s'intentarà inculcar l'ideologia sectària al llector.

Un clar eixemple de com la *acultura catalanista va quallant poc a poc en la societat catalana, ho trobem en esta obra de 1868, de Luis *Cutchet, en el qual nos narra a partir de la fugida d'Isabel II, que model és millor per a Espanya, recorrent a una explicació de l'història de Catalunya en la que arreplega tots els *bulos inventats. La mentira iniciada pel Romanticisme, ya en eixa época s'havia convertit en dogmàtica. La difusió de la mentira *hispanofóbica no només es farà a través de publicacions i concursos lliteraris, o a través d'institucions acadèmiques. La mentira i l'odi tindran per a cada una de les corrents en les que s'anirà dividint el catalanisme, un periòdic, semanari o revista satírica en el que s'intentarà inculcar l'ideologia sectària al llector.