Canvis

Els Wailers varen conéixer llavors un home que revolucionaria el seu treball: [[Lee Perry]]. L'associació entre Perry i els Wailers comportaren alguns dels èxits més notables de la banda com "Soul Rebel", "Duppy Conqueror", "400 Years" i "Small Axe", clàssics del futur [[reggae]]. En l'any [[1970]], dos dels músics més reconeguts de l'illa, Aston 'Family Man' Barrett i son germà Carlton ([[baixiste|baix]] i [[bateria|bateria]], respectivament) s'uniran als Wailers, els que en aquell moment arrasaven en el [[Carib]], pero internacionalment continuaven sent desconeguts.

Els Wailers varen conéixer llavors un home que revolucionaria el seu treball: [[Lee Perry]]. L'associació entre Perry i els Wailers comportaren alguns dels èxits més notables de la banda com "Soul Rebel", "Duppy Conqueror", "400 Years" i "Small Axe", clàssics del futur [[reggae]]. En l'any [[1970]], dos dels músics més reconeguts de l'illa, Aston 'Family Man' Barrett i son germà Carlton ([[baixiste|baix]] i [[bateria|bateria]], respectivament) s'uniran als Wailers, els que en aquell moment arrasaven en el [[Carib]], pero internacionalment continuaven sent desconeguts.

En l'estiu de l'any [[1971]] Bob acceptà una invitació de Johnny Nash per a acompanyar-lo a [[Suècia]], ocasió en que va firmar un contracte en la [[Columbia Broadcasting System|CBS]], que també era la discogràfica del nortamericà. En la primavera de [[1972]] els Wailers aterraren en [[Anglaterra]] per a promocionar el single "Reggae on Broadway", pero no varen collir massa èxits. A la desesperada, Bob va visitar els estudis de gravació d'[[Island Records]], que havia sigut la primera discogràfica en interessar-se per la música jamaicana, i demanà parlar en el seu fundador, Chris Blackwell. Blackwell coneixia als Wailers i els va oferir 4 mil lliures per a gravar un àlbum en els últims avanços tecnològics de l'indústria musical, els mateixos que fruïen les bandes de [[Música rock|rock]] de l'época. Eixe primer àlbum fon "Catch a Fire", fortament promogut per Island. El disc no fon un èxit imminent, i és que la música i les lletres compromeses socialment de Bob contrastaven prou en lo que s'estava fent fins llavors en [[Europa]]. Island va promoure una gira del grup per Anglaterra i els Estats Units, una atra novetat per a una banda de reggae. Els Wailers tocaren en [[Londres]] en abril de [[1973]] i tres mesos més tart el grup va tornar a Jamaica. Bunny, desenganyat de la vida musical, abandonà la banda abans de la gira nortamericana. En el seu lloc va entrar Joe Higgs, el vell professor de música dels Wailers. Ya en els Estats Units, varen participar en alguns concerts de [[Brose Springsteen]] i [[Sly & The Family Stone]], la principal banda de música negra nortamericana del moment.

En l'estiu de l'any [[1971]] Bob acceptà una invitació de Johnny Nash per a acompanyar-lo a [[Suècia]], ocasió en que va firmar un contracte en la [[Columbia Broadcasting System|CBS]], que també era la discogràfica del nortamericà. En la primavera de [[1972]] els Wailers aterraren en [[Anglaterra]] per a promocionar el single "Reggae on Broadway", pero no varen collir massa èxits. A la desesperada, Bob va visitar els estudis de gravació d'[[Island Records]], que havia segut la primera discogràfica en interessar-se per la música jamaicana, i demanà parlar en el seu fundador, Chris Blackwell. Blackwell coneixia als Wailers i els va oferir 4 mil lliures per a gravar un àlbum en els últims avanços tecnològics de l'indústria musical, els mateixos que fruïen les bandes de [[Música rock|rock]] de l'época. Eixe primer àlbum fon "Catch a Fire", fortament promogut per Island. El disc no fon un èxit imminent, i és que la música i les lletres compromeses socialment de Bob contrastaven prou en lo que s'estava fent fins llavors en [[Europa]]. Island va promoure una gira del grup per Anglaterra i els Estats Units, una atra novetat per a una banda de reggae. Els Wailers tocaren en [[Londres]] en abril de [[1973]] i tres mesos més tart el grup va tornar a Jamaica. Bunny, desenganyat de la vida musical, abandonà la banda abans de la gira nortamericana. En el seu lloc va entrar Joe Higgs, el vell professor de música dels Wailers. Ya en els Estats Units, varen participar en alguns concerts de [[Brose Springsteen]] i [[Sly & The Family Stone]], la principal banda de música negra nortamericana del moment.

En l'any [[1973]] el grup va llançar el seu segon àlbum en el sagell Island, "Burnin'", un disc que incloïa noves versions d'algunes de les seues cançons més importants, com: "Duppy Conqueror", "Small Axe" i "Put It On", junt en "Get Up, Stand Up" i "I Shot The Sheriff". Fon justament est últim tema el que consagrà internacionalment a Bob Marley de la mà de la veu d'[[Eric Clapton]], conseguint el primer lloc en la llista dels 'singles' més venuts en els Estats Units. En l'any [[1974]], Bob Marley passà gran part del seu temps en l'estudi treballant en "Natty Dread", un àlbum que incloïa cançons com "Talkin' Blues", "No Woman No Cry", "So Jah Seh", "Revolution", "Them Belly Full (But We Hungry)" o "Rebel Music (3 o'clock Roadblock)". L'any següent, Bunny i Peter deixarien definitivament el grup per a embarcar-se en les seues carreres en solitari, lo qual  va provocar que la banda començara a ser coneguda com [[Bob Marley & The Wailers]]. "Natty Dread" fon llançat en febrer de [[1975]]. En quant a les gires, destaquen dos: una en el Lyceum Ballroom de [[Londres]], que fon catalogada com una de les millors de la década. I la segona en novembre, quan Bob tornà a [[Jamaica]] per a tocar en un concert benèfic en [[Stevie Wonder]], ya com superestrela en el seu país i en el món. "Rastaman Vibrations", el següent àlbum d'estudi, fon llançat en l'any [[1976]]. El treball incloïa cançons com "Crazy Baldhead", "Johnny Was", "Who The Cap Fit" i, tal vegada la més significativa de totes, "War", la lletra de la qual fon extreta d'un discurs de l'Emperador [[Hailè Selassiè]], en les [[nacions Unides]].

En l'any [[1973]] el grup va llançar el seu segon àlbum en el sagell Island, "Burnin'", un disc que incloïa noves versions d'algunes de les seues cançons més importants, com: "Duppy Conqueror", "Small Axe" i "Put It On", junt en "Get Up, Stand Up" i "I Shot The Sheriff". Fon justament est últim tema el que consagrà internacionalment a Bob Marley de la mà de la veu d'[[Eric Clapton]], conseguint el primer lloc en la llista dels 'singles' més venuts en els Estats Units. En l'any [[1974]], Bob Marley passà gran part del seu temps en l'estudi treballant en "Natty Dread", un àlbum que incloïa cançons com "Talkin' Blues", "No Woman No Cry", "So Jah Seh", "Revolution", "Them Belly Full (But We Hungry)" o "Rebel Music (3 o'clock Roadblock)". L'any següent, Bunny i Peter deixarien definitivament el grup per a embarcar-se en les seues carreres en solitari, lo qual  va provocar que la banda començara a ser coneguda com [[Bob Marley & The Wailers]]. "Natty Dread" fon llançat en febrer de [[1975]]. En quant a les gires, destaquen dos: una en el Lyceum Ballroom de [[Londres]], que fon catalogada com una de les millors de la década. I la segona en novembre, quan Bob tornà a [[Jamaica]] per a tocar en un concert benèfic en [[Stevie Wonder]], ya com superestrela en el seu país i en el món. "Rastaman Vibrations", el següent àlbum d'estudi, fon llançat en l'any [[1976]]. El treball incloïa cançons com "Crazy Baldhead", "Johnny Was", "Who The Cap Fit" i, tal vegada la més significativa de totes, "War", la lletra de la qual fon extreta d'un discurs de l'Emperador [[Hailè Selassiè]], en les [[nacions Unides]].

== Últims anys i mort ==

== Últims anys i mort ==

[[Image:800px-Bob Marley.jpg|200px|left|thumb|Pintura de Bob Marley en mur d'una localitat a Brasil.]]

[[Image:800px-Bob Marley.jpg|200px|left|thumb|Pintura de Bob Marley en mur d'una localitat a Brasil.]]

A l'acabar la gira europea '''Bob Marley''' i la banda partiren per als [[Estats Units]]. Bob va fer dos concerts en el [[Madison Square Garden]], pero va caure greument malalt. Tres anys abans, en [[Londres]], s'havia ferit el dit del peu jugant al [[fútbol]]. La ferida es tornà en contra seua i, a pesar d'haver sigut tractat en [[Miami]], continuà reproduint-se. En [[1980]], el [[càncer]] va començar a propagar-se pel cos de Bob. Controlà la malaltia durant huit mesos, seguint tractament en la clínica del Dr. Joseph Issels, en [[Baviera]]. El tractament d'Issels va alçar molta polèmica perque a soles gastava remeis naturals i no tòxics i, per algun temps, va paréixer funcionar en Bob. Al començament de maig deixà [[Alemanya]] per a tornar a [[Jamaica]], pero no va completar el seu viage.

A l'acabar la gira europea '''Bob Marley''' i la banda partiren per als [[Estats Units]]. Bob va fer dos concerts en el [[Madison Square Garden]], pero va caure greument malalt. Tres anys abans, en [[Londres]], s'havia ferit el dit del peu jugant al [[fútbol]]. La ferida es tornà en contra seua i, a pesar d'haver segut tractat en [[Miami]], continuà reproduint-se. En [[1980]], el [[càncer]] va començar a propagar-se pel cos de Bob. Controlà la malaltia durant huit mesos, seguint tractament en la clínica del Dr. Joseph Issels, en [[Baviera]]. El tractament d'Issels va alçar molta polèmica perque a soles gastava remeis naturals i no tòxics i, per algun temps, va paréixer funcionar en Bob. Al començament de maig deixà [[Alemanya]] per a tornar a [[Jamaica]], pero no va completar el seu viage.

'''Bob Marley''' morí en un hospital de [[Miami]] el [[11 de maig]] de [[1981]]. Un mes abans, Bob havia sigut condecorat en l'Orde del Mèrit de [[Jamaica]], la tercera major honra de la nació, en reconeiximent de la seua inestimable contribució a la cultura del país. El [[21 de maig]] de [[1981]], l'honorable Robert Nesta Marley O. M. rebia un funeral oficial del poble de Jamaica. Després del funeral (al que va assistir tant el Primer ministre com el líder de l'oposició) el cos de Bob fon portat a la seua terra natal, Nine Mils, en el nort de l'illa, on ara descansa en un ataüt de bronze, en la seua mà dreta acariciant la seua guitarra, i en l'esquerra sosté la bíblia oberta en el salm 23, un dels seus preferits. En un [[mausoleu]]. '''Bob Marley''' va morir als 36 anys.

'''Bob Marley''' morí en un hospital de [[Miami]] el [[11 de maig]] de [[1981]]. Un mes abans, Bob havia segut condecorat en l'Orde del Mèrit de [[Jamaica]], la tercera major honra de la nació, en reconeiximent de la seua inestimable contribució a la cultura del país. El [[21 de maig]] de [[1981]], l'honorable Robert Nesta Marley O. M. rebia un funeral oficial del poble de Jamaica. Després del funeral (al que va assistir tant el Primer ministre com el líder de l'oposició) el cos de Bob fon portat a la seua terra natal, Nine Mils, en el nort de l'illa, on ara descansa en un ataüt de bronze, en la seua mà dreta acariciant la seua guitarra, i en l'esquerra sosté la bíblia oberta en el salm 23, un dels seus preferits. En un [[mausoleu]]. '''Bob Marley''' va morir als 36 anys.

Salm 23, Versículs 1 i 2:  

Salm 23, Versículs 1 i 2: