Canvis

Encara adolescent, son pare li envià a estudiar al Conservatori Superior de Música de [[Valéncia]] a on l'impartiren lliçons d'harmonia i composició en el mestre Salvador Giner, de piano en el mestre Roberto Segura i de violí en el mestre Andrés Goñi. Als seus 18 anys d'edat, Josep Serrano ya havia compost varies peces musicals per a banda, una Missa i diverses cançons. D'esta época són prou les peces que compongué per a velades musicals, sobre tot romanços, que escrivia a petició d'amics molt aplegats, dels seus conveïns de [[Sueca]].  

Encara adolescent, son pare li envià a estudiar al Conservatori Superior de Música de [[Valéncia]] a on l'impartiren lliçons d'harmonia i composició en el mestre Salvador Giner, de piano en el mestre Roberto Segura i de violí en el mestre Andrés Goñi. Als seus 18 anys d'edat, Josep Serrano ya havia compost varies peces musicals per a banda, una Missa i diverses cançons. D'esta época són prou les peces que compongué per a velades musicals, sobre tot romanços, que escrivia a petició d'amics molt aplegats, dels seus conveïns de [[Sueca]].  

En l'[[estiu]] de l'any [[1892]] '''Josep Serrano''', jove encara, passà l'estiu en [[Simat de la Valldigna]], a on estava de retor un cosí seu, Eliseu Serrano Biguer. Coneixedors els de la banda del poble de que tenia grans qualitats per a la composició, li demanaren que fera un pasdoble. Se passà la nit componguen-lo i, al dia següent, se l'entregà. El titulà, cóm no, "Simat", el nom del poble, pasdoble que encara seguix siguen molt recordat i celebrat i que està de viva actualitat. És una relíquia i un honor per a les bandes de la comarca interpretar-lo. Este pasdoble el va incloure Serrano en la sarsuela "El motete", en la que començà a donar-se a conéixer en [[Madrit]] i a obtindre els primers èxits de la carrera professional. Als 20 anys se anà a [[Madrit]] a on inicialment tingué una vida prou complicada i dura. Duia una carta de recomanació per al músic alacantí [[Chapí]], pero este no li feu ningun cas. Serrano se dedicà a guanyar-se la vida tocant el violí en un café, fent crítiques musicals en una revista i dedicant-se a copiar-li les partitures al compositor Fernández Caballero. No havia fotocopiadores i el treball monòton, duríssim i repetitiu de copies per a cada instrument d'una banda o orquesta havia que fer-lo a mà. En el Conservatori de [[Madrit]] obtingué una pensió per oposició que li permetí estudiar cobrint les necessitats mínimes, siguen els seus mestres els professors Jesús de Monasterio i Emilio Serrano Ruíz. Com pogué sobreviure i intentà introduir-se en el monet artístic, del espectàcul. Al final va conseguir conéixer als germans Àlvarez Quintero, ya en l'any [[1899]], quan fea set anys deambulant per la capital d'[[Espanya]], en contra del paréixer de son pare qui reiteradament l'aconsellava que tornara a [[Valéncia]], al vore que no conseguia res. Els germans [[Àlvarez Quintero]] li donaren un llibret molt difícil d'arreglar musicalment i en poques perspectives d'èxit. Josep va vore en aquell moment la seua gran oportunitat de donar-se a conéixer en [[Madrit]] i va construir una obra en la que destacava per la seua expressivitat musical un romanç i un passacarrer. S'estrenà en [[abril]] de l'any [[1900]] en gran èxit públic. No obstant, no seria fins a l'any [[1903]], onze anys despuix de haver eixit de [[Sueca]], quan li aplegaria l'èxit i la fama a Serrano. Els germans [[Àlvarez Quintero]] li donaren a musicar el llibret de "La Reina Mora", en la que se manifestà un extraordinari compositor de sarsuela en la que arrasà en el mon del espectàcul madrileny. L'èxit va ser clamoros, fins l'extrem de que se convertí en la sarsuela més representada en [[Espanya]] i [[Amèrica]].  

En l'[[estiu]] de l'any [[1892]] '''Josep Serrano''', jove encara, passà l'estiu en [[Simat de la Valldigna]], a on estava de retor un cosí seu, Eliseu Serrano Biguer. Coneixedors els de la banda del poble de que tenia grans qualitats per a la composició, li demanaren que fera un pasdoble. Se passà la nit componguen-lo i, al dia següent, se l'entregà. El titulà, cóm no, "Simat", el nom del poble, pasdoble que encara seguix siguen molt recordat i celebrat i que està de viva actualitat. És una relíquia i un honor per a les bandes de la comarca interpretar-lo. Este pasdoble el va incloure Serrano en la sarsuela "El motete", en la que començà a donar-se a conéixer en [[Madrit]] i a obtindre els primers èxits de la carrera professional. Als 20 anys es va anar a [[Madrit]] a on inicialment tingué una vida prou complicada i dura. Duia una carta de recomanació per al músic alacantí [[Chapí]], pero este no li feu ningun cas. Serrano se dedicà a guanyar-se la vida tocant el violí en un café, fent crítiques musicals en una revista i dedicant-se a copiar-li les partitures al compositor Fernández Caballero. No havia fotocopiadores i el treball monòton, duríssim i repetitiu de copies per a cada instrument d'una banda o orquesta havia que fer-lo a mà. En el Conservatori de [[Madrit]] obtingué una pensió per oposició que li permetí estudiar cobrint les necessitats mínimes, siguen els seus mestres els professors Jesús de Monasterio i Emilio Serrano Ruíz. Com pogué sobreviure i intentà introduir-se en el monet artístic, del espectàcul. Al final va conseguir conéixer als germans Àlvarez Quintero, ya en l'any [[1899]], quan fea set anys deambulant per la capital d'[[Espanya]], en contra del paréixer de son pare qui reiteradament l'aconsellava que tornara a [[Valéncia]], al vore que no conseguia res. Els germans [[Àlvarez Quintero]] li donaren un llibret molt difícil d'arreglar musicalment i en poques perspectives d'èxit. Josep va vore en aquell moment la seua gran oportunitat de donar-se a conéixer en [[Madrit]] i va construir una obra en la que destacava per la seua expressivitat musical un romanç i un passacarrer. S'estrenà en [[abril]] de l'any [[1900]] en gran èxit públic. No obstant, no seria fins a l'any [[1903]], onze anys despuix de haver eixit de [[Sueca]], quan li aplegaria l'èxit i la fama a Serrano. Els germans [[Àlvarez Quintero]] li donaren a musicar el llibret de "La Reina Mora", en la que se manifestà un extraordinari compositor de sarsuela en la que arrasà en el mon del espectàcul madrileny. L'èxit va ser clamoros, fins l'extrem de que se convertí en la sarsuela més representada en [[Espanya]] i [[Amèrica]].  

El gust musical de Serrano anà calant en l'ambient madrileny i s'extengué per tota [[Espanya]]. En l'any [[1904]] s'estrenà "La Torería", llibret escrit per Antonio Paso i compost per Serrano. Li seguirien, ara de la mà del poeta [[valencià]] [[Maximilia Thous]], la sarsuela "Moros y Cristianos" i "La casita blanca". La vida començà a rodar-li be i ya no tenia que malviure de precaris treballs o demandar-li. Més be al contrari, el treball el buscava ya a ell. S'especialiçà en sarsueles. Se posà de moda el seu nom, son estil i sa música en tota Espanya, fama que aplegà fora les fronteres. En l'any [[1906]] compongué i estrenà "La infanta de los bucles de oro", i més tart possaria en escena "El corneta de órdenes" i "El Olivar". Per entonces, [[Tomàs Trénor Palavicino]], Marqués del [[Turia]], organisador de l'[[Exposició Regional de Valéncia]], li encarregà que componguera el Himne de aquella exposició, al que li posaria de lletra el poeta [[Maximilià Thous]], i va ser estrenat solemnement davant el Rei [[Alfons XIII]] i la seua esposa en la visita a [[Valéncia]] per a l'inauguració de l'Exposició, el [[22 de maig]] de l'any [[1909]]. La primera interpretació, l'estren mundial del [[Himne_oficial_de_la_Comunitat_Valenciana|Himne Regional]], corregué a càrrec d'una massa orquestal i coral en la que participaren més de 100.000 ejecutants i va ser tan brillant que el Rei demanà que se repetira. La bellea i pompositat de l'himne feu que se convertira en l'himne oficial, reconegut en l'[[Estatut d'Autonomia]] com a símbol pàtrio musical de la comunitat. Per haver compost este himne i escrit "La canción del soldado", estrenada esta en gran èxit en la plaça de bous, de [[Valéncia]] en [[1917]], li otorgaren la Gran Creu al Mérit Militar. Quan se va vore en posiblitats económiques se casà en Isaura Gonzàlez Saporta en qui tingué tres fills: Lohengrin (qui moriria molt pronte), Francesc i Samuel.

El gust musical de Serrano anà calant en l'ambient madrileny i s'extengué per tota [[Espanya]]. En l'any [[1904]] s'estrenà "La Torería", llibret escrit per Antonio Paso i compost per Serrano. Li seguirien, ara de la mà del poeta [[valencià]] [[Maximilia Thous]], la sarsuela "Moros y Cristianos" i "La casita blanca". La vida començà a rodar-li be i ya no tenia que malviure de precaris treballs o demandar-li. Més be al contrari, el treball el buscava ya a ell. S'especialiçà en sarsueles. Se posà de moda el seu nom, son estil i sa música en tota Espanya, fama que aplegà fora les fronteres. En l'any [[1906]] compongué i estrenà "La infanta de los bucles de oro", i més tart possaria en escena "El corneta de órdenes" i "El Olivar". Per entonces, [[Tomàs Trénor Palavicino]], Marqués del [[Turia]], organisador de l'[[Exposició Regional de Valéncia]], li encarregà que componguera el Himne de aquella exposició, al que li posaria de lletra el poeta [[Maximilià Thous]], i va ser estrenat solemnement davant el Rei [[Alfons XIII]] i la seua esposa en la visita a [[Valéncia]] per a l'inauguració de l'Exposició, el [[22 de maig]] de l'any [[1909]]. La primera interpretació, l'estren mundial del [[Himne_oficial_de_la_Comunitat_Valenciana|Himne Regional]], corregué a càrrec d'una massa orquestal i coral en la que participaren més de 100.000 ejecutants i va ser tan brillant que el Rei demanà que se repetira. La bellea i pompositat de l'himne feu que se convertira en l'himne oficial, reconegut en l'[[Estatut d'Autonomia]] com a símbol pàtrio musical de la comunitat. Per haver compost este himne i escrit "La canción del soldado", estrenada esta en gran èxit en la plaça de bous, de [[Valéncia]] en [[1917]], li otorgaren la Gran Creu al Mérit Militar. Quan se va vore en posiblitats económiques se casà en Isaura Gonzàlez Saporta en qui tingué tres fills: Lohengrin (qui moriria molt pronte), Francesc i Samuel.