Canvis

Pasqual Martín-Villalba va nàixer en una familia valenciana i de tradició carlista. Era fill de Vicent Martín-Villalba i Barceló, i de Pilar Medina i Senent. Son pare li va inculcar l’amor a les tradicions valencianes. En 1959 va ingressar en el Carlisme a través del Círcul Aparisi i Guijarro. Al mateix temps, també participava activament de les festes de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Mercat, i en la Confraria del Sant Càliç, de la Semana Santa Marinera.

Pasqual Martín-Villalba va nàixer en una familia valenciana i de tradició carlista. Era fill de Vicent Martín-Villalba i Barceló, i de Pilar Medina i Senent. Son pare li va inculcar l’amor a les tradicions valencianes. En 1959 va ingressar en el Carlisme a través del Círcul Aparisi i Guijarro. Al mateix temps, també participava activament de les festes de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Mercat, i en la Confraria del Sant Càliç, de la Semana Santa Marinera.

A principis dels anys 1970, Pasqual va decidir aprendre correctament la llengua valenciana, i va anar a [[Lo Rat Penat]]. Acabà discutint en els professors perque lo que allí s’ensenyava, seguint la gramàtica de Carles Salvador, no era valencià. En eixe moment la societat valenciana entrava en ebullició. Les teories del [[pancatalanisme]] (“els valencians parlem català, per tant els valencians som catalans”) començaven a eixir dels rogles universitaris i es popularisaven a través de polèmiques en la prensa. A poc a poc varen sorgir veus discrepants. El mateix Lo Rat Penat va rectificar i afirmar la valencianitat de la llengua i l’abandonament de les formes més “catalanes”.

A principis dels anys 1970, Pasqual va decidir deprendre correctament la llengua valenciana, i va anar a [[Lo Rat Penat]]. Acabà discutint en els professors perque lo que allí s’ensenyava, seguint la gramàtica de Carles Salvador, no era valencià. En eixe moment la societat valenciana entrava en ebullició. Les teories del [[pancatalanisme]] (“els valencians parlem català, per tant els valencians som catalans”) començaven a eixir dels rogles universitaris i es popularisaven a través de polèmiques en la prensa. A poc a poc varen sorgir veus discrepants. El mateix Lo Rat Penat va rectificar i afirmar la valencianitat de la llengua i l’abandonament de les formes més “catalanes”.

En 1977 es va fundar el [[Grup d'Acció Valencianista]], i en ell entrà Pasqual. Despuix de la breu presidència de Rafael Orellano, Pasqual va assumir la direcció de l’entitat. El GAV va obrir fonamentalment quatre vies de lluita: la convocatòria de manifestacions, la publicació de la revista Som, la celebració de mitins dominicals en el Parterre, i confiats en que la Conselleria d’Educació acabaria instaurant unes normes ortogràfiques netament valencianes, es varen editar en molt d’esforç llibres escolars per a l’ensenyança del valencià. Es va dotar al GAV d’una infraestructura organisativa basada en la fundació de GAV en diferents pobles i ciutats del Regne, com Gandia, Burjassot, Manises, Albal o Godella. També es va diversificar l’actuació de l’entitat, acollint al Grup de Danses “La Senyera” de Pilareta; s’obrigueren cursos de [[llengua valenciana]]; es va crear una activa Secció de Pedagogia, formada per mestres valencianistes, que organisà escoles d’estiu per a docents; es va obrir un nou local en una magnífica biblioteca oberta sobre temes valencians, i un saló d’actes per a fer recitals i conferències; es varen editar llibres… Durant eixos anys, Pasqual va recórrer la geografia valenciana fent charrades sobre història i cultura valenciana, plenes d’ironia i gràcia. Pero no volgué vincular-se mai a un partit polític, ni ocupar cap càrrec públic. Entenia que la seua lluita era eminentment cultural. En 1981 va signar en nom del GAV en [[El Puig]] l’acceptació de les [[Normes d'El Puig|Normes]] de la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]].

En 1977 es va fundar el [[Grup d'Acció Valencianista]], i en ell entrà Pasqual. Despuix de la breu presidència de Rafael Orellano, Pasqual va assumir la direcció de l’entitat. El GAV va obrir fonamentalment quatre vies de lluita: la convocatòria de manifestacions, la publicació de la revista Som, la celebració de mitins dominicals en el Parterre, i confiats en que la Conselleria d’Educació acabaria instaurant unes normes ortogràfiques netament valencianes, es varen editar en molt d’esforç llibres escolars per a l’ensenyança del valencià. Es va dotar al GAV d’una infraestructura organisativa basada en la fundació de GAV en diferents pobles i ciutats del Regne, com Gandia, Burjassot, Manises, Albal o Godella. També es va diversificar l’actuació de l’entitat, acollint al Grup de Danses “La Senyera” de Pilareta; s’obrigueren cursos de [[llengua valenciana]]; es va crear una activa Secció de Pedagogia, formada per mestres valencianistes, que organisà escoles d’estiu per a docents; es va obrir un nou local en una magnífica biblioteca oberta sobre temes valencians, i un saló d’actes per a fer recitals i conferències; es varen editar llibres… Durant eixos anys, Pasqual va recórrer la geografia valenciana fent charrades sobre història i cultura valenciana, plenes d’ironia i gràcia. Pero no volgué vincular-se mai a un partit polític, ni ocupar cap càrrec públic. Entenia que la seua lluita era eminentment cultural. En 1981 va signar en nom del GAV en [[El Puig]] l’acceptació de les [[Normes d'El Puig|Normes]] de la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]].