Canvis

[[Tycho Brahe]] medí en gran precisió el moviment de Mart en el cel. Les senyes sobre el moviment retrògrat aparent permeteren a [[Johannes Kepler|Kepler]] trobar la naturalea elíptica de la seua òrbita i determinar les lleis del moviment planetari conegudes com [[lleis de Kepler]].

[[Tycho Brahe]] medí en gran precisió el moviment de Mart en el cel. Les senyes sobre el moviment retrògrat aparent permeteren a [[Johannes Kepler|Kepler]] trobar la naturalea elíptica de la seua òrbita i determinar les lleis del moviment planetari conegudes com [[lleis de Kepler]].

Forma part dels planetes superiors a la [[Terra]], que son aquells que mai passen entre el [[Sol]] i la [[Terra]]. Les seues fases estan poc marcades, fet que és fàcil de demostrar geomètricament. Considerant el triàngul [[Sol]]-[[Terra]]-Mart, l'[[àngul de fase]] és el que formen el [[Sol]] i la [[Terra]] vists des de Mart. Alcança el seu valor màxim en les [[quadratura (astronomia)|quadratures]] quant el triàngul STM és rectàngul en la [[Terra]]. Per a Mart, este àngul de fase no és mai major de 42º, i el seu aspecte de disc geperut és anàlec al que presenta la [[Lluna]] 3,5 dies abans o despuix de la Lluna plena. Esta fase, visible en un telescopi d'aficionat, no conseguí ser vista per [[Galileo Galilei]], qui només va supondre la seua existència.

Forma part dels planetes superiors a la [[Terra]], que son aquells que mai passen entre el [[Sol]] i la [[Terra]]. Les seues fases estan poc marcades, fet que és fàcil de demostrar geomètricament. Considerant el triàngul [[Sol]]-[[Terra]]-Mart, l'[[àngul de fase]] és el que formen el [[Sol]] i la [[Terra]] vists des de Mart. Alcança el seu valor màxim en les [[quadratura (astronomia)|quadratures]] quant el triàngul STM és rectàngul en la [[Terra]]. Per a Mart, este àngul de fase no és mai major de 42º, i el seu aspecte de disc geperut és anàlec al que presenta la [[Lluna]] 3,5 dies abans o despuix de la Lluna plena. Esta fase, visible en un telescopi d'aficionat, no conseguí ser vista per [[Galileo Galilei]], qui a soles va supondre la seua existència.

== Característiques físiques ==

== Característiques físiques ==

Té una forma llaugerament [[elipse|elipsoidal]], en un diàmetro equatorial de 6.794 km i el polar de 6.750 km. Mides micromètriques molt precises han donat un achatament de 0,01, tres vegades major que el de la [[Terra]]. A causa d'este achatament, l'eix de rotació està afectat per una lenta [[precessió dels equinoccis|precessió]] deguda a l'atracció del [[Sol]] sobre l'abultament equatorial del planeta. La precessió llunar, que en la [[Terra]] és dos vegades major que la solar, no té el seu equivalent en '''Mart'''.  

Té una forma llaugerament [[elipse|elipsoidal]], en un diàmetro equatorial de 6.794 km i el polar de 6.750 km. Mides micromètriques molt precises han donat un achatament de 0,01, tres vegades major que el de la [[Terra]]. A causa d'este achatament, l'eix de rotació està afectat per una lenta [[precessió dels equinoccis|precessió]] deguda a l'atracció del [[Sol]] sobre l'abultament equatorial del planeta. La precessió llunar, que en la [[Terra]] és dos vegades major que la solar, no té el seu equivalent en '''Mart'''.  

   

   

En este diàmetro, el seu volum és de 15 centèsimes el terrestre i la seua massa només d'11 centèsimes. En conseqüència, la [[densitat]] és inferior a la de la [[Terra]]: 3,94 en relació en l'aigua. Un cos transportat a Mart pesaria 1/3 del seu pes en la [[Terra]], degut a la poca força gravitatòria.

En este diàmetro, el seu volum és de 15 centèsimes el terrestre i la seua massa a soles d'11 centèsimes. En conseqüència, la [[densitat]] és inferior a la de la [[Terra]]: 3,94 en relació en l'aigua. Un cos transportat a Mart pesaria 1/3 del seu pes en la [[Terra]], degut a la poca força gravitatòria.

=== Rotació i translació ===

=== Rotació i translació ===

=== Característiques atmosfériques ===

=== Característiques atmosfériques ===

L'atmòsfera de '''Mart''' és molt tènue en una pressió superficial de només 7 a 9 hPa front als 1033 hPa de l'[[atmòsfera]] terrestre. Açò representa una centèsima part de la terrestre. La pressió atmosfèrica varia considerablement en l'altitut, des de casi 9 hPa en les depressions més profundes, fins a 1 hPa en la cima del Mont Olimpo. La seua composició és fonamentalment: [[diòxit de carbono]] (95,3%) en un 2,7% de [[nitrogen]], 1,6% d'[[argó]] i traces d'[[oxigen diatòmic|oxigen molecular]] (0,15%) [[monòxit de carbono]] (0,07%) i vapor d'[[aigua]] (0,03%). La proporció d'atres elements és ínfima i escapa a la seua dosificació a la sensibilitat dels instruments fins a ara gastats. El contingut d'ozon és 1000 vegades menor que en la [[Terra]], per lo que esta capa, que se troba a 40 km d'altura, és incapaç de bloquejar la radiació ultravioleta.

L'atmòsfera de '''Mart''' és molt tènue en una pressió superficial de a soles 7 a 9 hPa front als 1033 hPa de l'[[atmòsfera]] terrestre. Açò representa una centèsima part de la terrestre. La pressió atmosfèrica varia considerablement en l'altitut, des de casi 9 hPa en les depressions més profundes, fins a 1 hPa en la cima del Mont Olimpo. La seua composició és fonamentalment: [[diòxit de carbono]] (95,3%) en un 2,7% de [[nitrogen]], 1,6% d'[[argó]] i traces d'[[oxigen diatòmic|oxigen molecular]] (0,15%) [[monòxit de carbono]] (0,07%) i vapor d'[[aigua]] (0,03%). La proporció d'atres elements és ínfima i escapa a la seua dosificació a la sensibilitat dels instruments fins a ara gastats. El contingut d'ozon és 1000 vegades menor que en la [[Terra]], per lo que esta capa, que se troba a 40 km d'altura, és incapaç de bloquejar la radiació ultravioleta.

La atmòsfera és lo bastant densa com per albergar vents molt forts i grans tormentes de pols que, en ocasions, poden comprendre el planeta sancer durant mesos. Este vent és el responsable de l'existència de dunes d'arena en els deserts marcians. Els núvols poden presentar-se en tres colors: blancs, grocs i blaus. Els núvols blancs son de vapor d'aigua condensat o de diòxit de carbono en latituts polars. Els grocs, de naturalea pilosa, son el resultat de les tormentes de pols i estan composts per partícules de tamany en torn a 1 [[micrómetro (unitat de llongitut)|micra]]. La volta celest marciana és d'un suau color rosa salmó degut a la dispersió de la llum pels grans de pols molt fins procedents del sol ferruginós.

La atmòsfera és lo bastant densa com per albergar vents molt forts i grans tormentes de pols que, en ocasions, poden comprendre el planeta sancer durant mesos. Este vent és el responsable de l'existència de dunes d'arena en els deserts marcians. Els núvols poden presentar-se en tres colors: blancs, grocs i blaus. Els núvols blancs son de vapor d'aigua condensat o de diòxit de carbono en latituts polars. Els grocs, de naturalea pilosa, son el resultat de les tormentes de pols i estan composts per partícules de tamany en torn a 1 [[micrómetro (unitat de llongitut)|micra]]. La volta celest marciana és d'un suau color rosa salmó degut a la dispersió de la llum pels grans de pols molt fins procedents del sol ferruginós.

No hi ha cinturó de [[radiació]], encara que sí hi ha una dèbil [[ionosfera]] que te la seua màxima densitat electrònica a 130 km d'altura.

No hi ha cinturó de [[radiació]], encara que sí hi ha una dèbil [[ionosfera]] que te la seua màxima densitat electrònica a 130 km d'altura.

Encara que no hi ha evidencia d'activitat volcànica actual, recentment la nau europea [[Mars Express]] i medides terrestres obtingudes pel telescopi Keck des de la [[Terra]] han trobat traces de gas [[metà]] en una proporció de 10 parts per 1000 millons. Este gas només pot tindre un orige volcànic o biològic. El metà no pot permanéixer molt de temps en l'atmòsfera; s'estima en 400 anys el temps en desaparéixer de l'atmòsfera de Mart, açò implica que hi ha una font activa que el produïx. La chicoteta proporció de metà detectada, molt poc per damunt del llímit de sensibilitat instrumental, impedix pel moment donar una explicació clara del seu orige, ya siga volcànica i/o biològic.<ref>[http://www.sondasespaciales.com/index.php?option=com_content&task=view&id=11383&Itemid=42] Se troba metà: Mart és un [[planeta]] encara viu</ref> La missió del aterrisador [[Mars Science Laboratory]] inclourà equip per a comparar les proporcions dels isòtops C-12, C-13, i C-14 presents en diòxit de carbono i en metà, per a aixina determinar l'orige del metà.

Encara que no hi ha evidencia d'activitat volcànica actual, recentment la nau europea [[Mars Express]] i medides terrestres obtingudes pel telescopi Keck des de la [[Terra]] han trobat traces de gas [[metà]] en una proporció de 10 parts per 1000 millons. Este gas a soles pot tindre un orige volcànic o biològic. El metà no pot permanéixer molt de temps en l'atmòsfera; s'estima en 400 anys el temps en desaparéixer de l'atmòsfera de Mart, açò implica que hi ha una font activa que el produïx. La chicoteta proporció de metà detectada, molt poc per damunt del llímit de sensibilitat instrumental, impedix pel moment donar una explicació clara del seu orige, ya siga volcànica i/o biològic.<ref>[http://www.sondasespaciales.com/index.php?option=com_content&task=view&id=11383&Itemid=42] Se troba metà: Mart és un [[planeta]] encara viu</ref> La missió del aterrisador [[Mars Science Laboratory]] inclourà equip per a comparar les proporcions dels isòtops C-12, C-13, i C-14 presents en diòxit de carbono i en metà, per a aixina determinar l'orige del metà.

=== L'aigua en Mart ===

=== L'aigua en Mart ===

El punt d'ebullició depén de la pressió i si esta és excessivament baixa, l'aigua no pot existir en estat líquit. Açò és lo que ocorre en '''Mart''': si eixe [[planeta]] tingué abundants cursos d'aigua fon perque contava també en una atmòsfera molt més densa que proporcionava també temperatures més elevades. Al dissipar-se la major part d'eixa atmòsfera en l'espai, i disminuir aixina la pressió i baixar la temperatura, l'aigua desaparegué de la superfície de Mart. Ara be, subsistix en l'atmòsfera, en estat de vapor, encara que en escasses proporcions, aixina com en els casquets polars, constituïts per grans masses de gels perpetus.  

El punt d'ebullició depén de la pressió i si esta és excessivament baixa, l'aigua no pot existir en estat líquit. Açò és lo que ocorre en '''Mart''': si eixe [[planeta]] tingué abundants cursos d'aigua fon perque contava també en una atmòsfera molt més densa que proporcionava també temperatures més elevades. Al dissipar-se la major part d'eixa atmòsfera en l'espai, i disminuir aixina la pressió i baixar la temperatura, l'aigua desaparegué de la superfície de Mart. Ara be, subsistix en l'atmòsfera, en estat de vapor, encara que en escasses proporcions, aixina com en els casquets polars, constituïts per grans masses de gels perpetus.  

Tot permet supondre que entre els grans del sol existix aigua congelada, fenomen que, per lo demés, és comú en les regions molt gelades de la Terra. En torn de certs cràters marcians s'observen unes formacions en forma de lòbuls que la seua formació només pot ser explicada admetent que el sol de Mart està congelat. També se dispon de fotografies d'atre tipo d'accident del relleu perfectament explicat per l'existència d'un gelisol. Se tracta d'un enfonament del sol que la seua  depressió partix una rambla seca en la senyal dels seus braços separats per bancs de aluvions.

Tot permet supondre que entre els grans del sol existix aigua congelada, fenomen que, per lo demés, és comú en les regions molt gelades de la Terra. En torn de certs cràters marcians s'observen unes formacions en forma de lòbuls que la seua formació a soles pot ser explicada admetent que el sol de Mart està congelat. També se dispon de fotografies d'atre tipo d'accident del relleu perfectament explicat per l'existència d'un gelisol. Se tracta d'un enfonament del sol que la seua  depressió partix una rambla seca en la senyal dels seus braços separats per bancs de aluvions.

Se troba també en parets de cràters o en valls profunts on no incidix mai la llum solar, accidents que pareixen barrancs formats per torrents d'aigua i els depòsits de terra i roques transportats per ells. Només apareixen en latituts altes de l'hemisferi Sur.  

Se troba també en parets de cràters o en valls profunts on no incidix mai la llum solar, accidents que pareixen barrancs formats per torrents d'aigua i els depòsits de terra i roques transportats per ells. Només apareixen en latituts altes de l'hemisferi Sur.  

==== Casquets polars ====

==== Casquets polars ====

[[Image: Mars_NPArea-PIA00161_modest.jpg|thumb|right|200px|Pol nort de Mart]]

[[Image: Mars_NPArea-PIA00161_modest.jpg|thumb|right|200px|Pol nort de Mart]]

La superfície del [[planeta]] presenta diversos tipos de formacions permanents, entre les quals les més fàcils d'observar son dos grans taques blanques situades en les regions polars, una espècie de ''casquets polars'' del planeta. Quant aplega l'estació gelada, el depòsit de gel perpetu comença per cobrir-se en una capa de rosada blanca deguda a la condensació del vapor d'aigua atmosfèric. Després, al seguir baixant la temperatura desapareix l'aigua congelada baix un mant de neu carbònica que estén el casquet polar fins a rebalsar a vegades el paralel dels 60º. Açò és aixina perque se congela part de l'atmòsfera de CO₂. Recíprocament en l'hemisferi opost, la primavera fa que la temperatura puge per damunt de –120ºC, lo qual provoca la sublimació de la neu carbònica i el retrocés del casquet polar; despuix, quant el termómetro se eleva a més de – 80ºC, se sublima, a la seua vegada, la rosada blanca; només subsistixen llavors els gels permanents, pero ya el fret torna i estos no sofriran una ablació important.  

La superfície del [[planeta]] presenta diversos tipos de formacions permanents, entre les quals les més fàcils d'observar son dos grans taques blanques situades en les regions polars, una espècie de ''casquets polars'' del planeta. Quant aplega l'estació gelada, el depòsit de gel perpetu comença per cobrir-se en una capa de rosada blanca deguda a la condensació del vapor d'aigua atmosfèric. Després, al seguir baixant la temperatura desapareix l'aigua congelada baix un mant de neu carbònica que estén el casquet polar fins a rebalsar a vegades el paralel dels 60º. Açò és aixina perque se congela part de l'atmòsfera de CO₂. Recíprocament en l'hemisferi opost, la primavera fa que la temperatura puge per damunt de –120ºC, lo qual provoca la sublimació de la neu carbònica i el retrocés del casquet polar; despuix, quant el termómetro se eleva a més de – 80ºC, se sublima, a la seua vegada, la rosada blanca; a soles subsistixen llavors els gels permanents, pero ya el fret torna i estos no sofriran una ablació important.  

La massa de [[gel]] perpetu te un tamany d'uns 100 km de diàmetro i uns 10 m d'espessor. Aixina puix els casquets polars estan formats per una capa molt prima de gel de CO₂ ("gel sec") i potser baix del casquet [[sur]] haja gel d'aigua. En cent anys d'observació el casquet polar sur ha desaparegut dos vegades per complet, mentres el nort no ho ha fet mai.  

La massa de [[gel]] perpetu te un tamany d'uns 100 km de diàmetro i uns 10 m d'espessor. Aixina puix els casquets polars estan formats per una capa molt prima de gel de CO₂ ("gel sec") i potser baix del casquet [[sur]] haja gel d'aigua. En cent anys d'observació el casquet polar sur ha desaparegut dos vegades per complet, mentres el nort no ho ha fet mai.  

Els recents descobriments del robot de la [[NASA]] [[Opportunity]], avalen l'hipòtesis d'un passat humit.  

Els recents descobriments del robot de la [[NASA]] [[Opportunity]], avalen l'hipòtesis d'un passat humit.  

A finals de [[2005]] sorgí la polèmica sobre les interpretacions donades a determinades formacions de roques que exigien la presencia d'aigua, proponent-se una explicació alternativa que rebaixava la necessitat d'aigua a cantitats molt menors i reduïa el gran mar o llarc equatorial a una simple badina on mai havia existit més d'un pam d'aigua salada. Alguns científics han criticat el fet de que la [[NASA]] només investiga en una direcció buscant evidencies d'un Mart humit i descartant les demés hipòtesis.

A finals de [[2005]] sorgí la polèmica sobre les interpretacions donades a determinades formacions de roques que exigien la presencia d'aigua, proponent-se una explicació alternativa que rebaixava la necessitat d'aigua a cantitats molt menors i reduïa el gran mar o llarc equatorial a una simple badina on mai havia existit més d'un pam d'aigua salada. Alguns científics han criticat el fet de que la [[NASA]] a soles investiga en una direcció buscant evidencies d'un Mart humit i descartant les demés hipòtesis.

Aixina puix tindríem en Mart tres eres. Durant els primers 1000 millons d'anys un Mart calentat per una atmòsfera que contenia gasos d'efecte hivernàcul suficients per a que l'aigua fluïra per la superfície i se formaren argiles, l'[[Escala de temps geològica de Mart|era Noeica]] que seria el ancià reducte d'un Mart humit i capaç d'albergar vida. La segon era durà dels 3800 als 3500 millons d'anys i en ella va ocórrer el canvi climàtic, i l'era més recent i llarga que dura casi tota l'història del planeta i que s'estén dels 3500 millons d'anys a l'actualitat en un Mart tal com el coneguem en l'actualitat fret i sec.{{cita requerida}}

Aixina puix tindríem en Mart tres eres. Durant els primers 1000 millons d'anys un Mart calentat per una atmòsfera que contenia gasos d'efecte hivernàcul suficients per a que l'aigua fluïra per la superfície i se formaren argiles, l'[[Escala de temps geològica de Mart|era Noeica]] que seria el ancià reducte d'un Mart humit i capaç d'albergar vida. La segon era durà dels 3800 als 3500 millons d'anys i en ella va ocórrer el canvi climàtic, i l'era més recent i llarga que dura casi tota l'història del planeta i que s'estén dels 3500 millons d'anys a l'actualitat en un Mart tal com el coneguem en l'actualitat fret i sec.{{cita requerida}}

L'any [[1877]] presentà una oposició molt propenca a la [[Terra]], i fon un any clau per als estudis de Mart. L'astrònom estatunidenc [[Asaph Hall|A. Hall]] descobrí els satèlits [[Fobos (lluna)|Fobos]] i [[Deimos (lluna)|Deimos]], mentres l'astrònom italià G. Schiaparelli se dedicà a cartografiar cuidadosament Mart; en efecte, hui en dia, s'usa la nomenclatura inventada per ell per als noms de les regions marcianes (Syrtis Major; Mare Tyrrhenum; Solis Lacus, etc.). Schiaparelli també cregué observar unes llínees fines en Mart, a les quals batejà com ''canali''. El problema fon que esta paraula se traduí a l'anglés com "canals", paraula que implica algo artificial.

L'any [[1877]] presentà una oposició molt propenca a la [[Terra]], i fon un any clau per als estudis de Mart. L'astrònom estatunidenc [[Asaph Hall|A. Hall]] descobrí els satèlits [[Fobos (lluna)|Fobos]] i [[Deimos (lluna)|Deimos]], mentres l'astrònom italià G. Schiaparelli se dedicà a cartografiar cuidadosament Mart; en efecte, hui en dia, s'usa la nomenclatura inventada per ell per als noms de les regions marcianes (Syrtis Major; Mare Tyrrhenum; Solis Lacus, etc.). Schiaparelli també cregué observar unes llínees fines en Mart, a les quals batejà com ''canali''. El problema fon que esta paraula se traduí a l'anglés com "canals", paraula que implica algo artificial.

Esta última paraula despertà l'imaginació de molta gent, especialment de l'astrònom C. Flammarion i de l'aristócrata [[Percival Lowell|P. Lowell]]. Ells se dedicaren a especular en que havia vida en Mart (els marcians). Lowell estava tan entusiasmat en esta idea que se construí en [[1894]] el seu propi observatori en Flagstaff, [[Arizona]], per a estudiar al planeta Mart. Les seues observacions el convenceren de que no només havia vida en Mart, sino que eixa vida era inteligent: Mart era un planeta que s'estava secant, i una sabia i antiga civilisació marciana havia construït eixos canals per a drenar aigua dels casquets polars i enviar-la cap a les assedegades ciutats. En el pas del temps, el furor dels canals marcians se fon dissipant, ya que molts astrònoms ni podien vore-los; de fet, els canals foren una ilusió òptica. Cap als anys [[1950]], ya casi ningú creïa en civilisacions marcianes, pero molts estaven convençuts de que sí que havia vida en Mart en forma de verdets i líquens primitius, fet que se posà en dubte al ser Mart visitat per primera vegada per una nau espacial en [[1965]].

Esta última paraula despertà l'imaginació de molta gent, especialment de l'astrònom C. Flammarion i de l'aristócrata [[Percival Lowell|P. Lowell]]. Ells se dedicaren a especular en que havia vida en Mart (els marcians). Lowell estava tan entusiasmat en esta idea que se construí en [[1894]] el seu propi observatori en Flagstaff, [[Arizona]], per a estudiar al planeta Mart. Les seues observacions el convenceren de que no a soles havia vida en Mart, sino que eixa vida era inteligent: Mart era un planeta que s'estava secant, i una sabia i antiga civilisació marciana havia construït eixos canals per a drenar aigua dels casquets polars i enviar-la cap a les assedegades ciutats. En el pas del temps, el furor dels canals marcians se fon dissipant, ya que molts astrònoms ni podien vore-los; de fet, els canals foren una ilusió òptica. Cap als anys [[1950]], ya casi ningú creïa en civilisacions marcianes, pero molts estaven convençuts de que sí que havia vida en Mart en forma de verdets i líquens primitius, fet que se posà en dubte al ser Mart visitat per primera vegada per una nau espacial en [[1965]].

== Exploració ==

== Exploració ==

La primera sonda en visitar Mart fon la [[Marsnik 1]], que passà a 193,000 km de '''Mart''' el 19 de juny de [[1963]], sense conseguir enviar informació.

La primera sonda en visitar Mart fon la [[Marsnik 1]], que passà a 193,000 km de '''Mart''' el 19 de juny de [[1963]], sense conseguir enviar informació.

La [[Mariner 4]] en [[1965]] seria la primera en transmetre des de les seues rodalies. Junt a les [[Mariner 6]] i 7 que aplegaren a Mart en [[1969]] només conseguiren observar un Mart ple de cràters i paregut a la [[Lluna]]. Fon el [[Mariner 9]] la primera sonda que conseguí situar-se en òrbita marciana. Realisà observacions en mig d'una espectacular tormenta de pols i fon la primera en aguaitar un Mart en canals que pareixien rets hídriques, vapor d'aigua en l'atmòsfera, i que sugeria un passat de Mart diferent. La primera nau en aterrisar i transmetre des de Mart és la soviètica [[Mars 3|Marsnik 3]], que tocà la superfície a 45ºS i 158ºO a les 13:50:35 GMT del 2 de decembre de [[1971]], si be poc despuix se estropejaria. Posteriorment ho farien les [[Viking 1]] i [[Viking 2]] en [[1976]]. La NASA va concloure com negatius el resultat dels seus experiments biològics. A pesar, en [[2007]] un mege de l'''Hospital Neuropsiquiàtric Borda'' en [[Buenos Aires]], [[Argentina]] va concloure que els experiments de les Viking I i Viking 2 foren consistents en la presencia de vida microbiana en la superfície del planeta, i va propondre una taxonomia que acomodaria l'existència d'este supost organisme marcià.<ref>Crocco, M. (2007), Els taxones majors de la vida orgànica i la nomenclatura de la vida en '''Mart''': primera classificació biològica d'un organisme marcià (ubicació dels agents actius de la Missió Vikingo de 1976 en la taxonomia i sistemàtica biològica). Electro-neurobiologia 15 (2), 1-34; http://electroneubio.secyt.gov.ar/First_biological_classification_Martian_organism.pdf</ref> Esta taxonomia proposta, no és reconeguda pels experts en la matèria.

La [[Mariner 4]] en [[1965]] seria la primera en transmetre des de les seues rodalies. Junt a les [[Mariner 6]] i 7 que aplegaren a Mart en [[1969]] a soles conseguiren observar un Mart ple de cràters i paregut a la [[Lluna]]. Fon el [[Mariner 9]] la primera sonda que conseguí situar-se en òrbita marciana. Realisà observacions en mig d'una espectacular tormenta de pols i fon la primera en aguaitar un Mart en canals que pareixien rets hídriques, vapor d'aigua en l'atmòsfera, i que sugeria un passat de Mart diferent. La primera nau en aterrisar i transmetre des de Mart és la soviètica [[Mars 3|Marsnik 3]], que tocà la superfície a 45ºS i 158ºO a les 13:50:35 GMT del 2 de decembre de [[1971]], si be poc despuix se estropejaria. Posteriorment ho farien les [[Viking 1]] i [[Viking 2]] en [[1976]]. La NASA va concloure com negatius el resultat dels seus experiments biològics. A pesar, en [[2007]] un mege de l'''Hospital Neuropsiquiàtric Borda'' en [[Buenos Aires]], [[Argentina]] va concloure que els experiments de les Viking I i Viking 2 foren consistents en la presencia de vida microbiana en la superfície del planeta, i va propondre una taxonomia que acomodaria l'existència d'este supost organisme marcià.<ref>Crocco, M. (2007), Els taxones majors de la vida orgànica i la nomenclatura de la vida en '''Mart''': primera classificació biològica d'un organisme marcià (ubicació dels agents actius de la Missió Vikingo de 1976 en la taxonomia i sistemàtica biològica). Electro-neurobiologia 15 (2), 1-34; http://electroneubio.secyt.gov.ar/First_biological_classification_Martian_organism.pdf</ref> Esta taxonomia proposta, no és reconeguda pels experts en la matèria.

El [[4 de juliol]] de [[1997]] la [[Mars Pathfinder]] aterrisà en ple èxit en Mart i provà que era possible que un chicotet robot se passeja-se pel planeta. En [[2004]] una missió científicament més ambiciosa dugué a dos robots [[Spirit]] i [[Opportunity]] que aterrisaren en dos zones de '''Mart''' diametralment opostes per a analisar les roques en busca d'aigua, trobant indicis d'un antic mar o llac salat.

El [[4 de juliol]] de [[1997]] la [[Mars Pathfinder]] aterrisà en ple èxit en Mart i provà que era possible que un chicotet robot se passeja-se pel planeta. En [[2004]] una missió científicament més ambiciosa dugué a dos robots [[Spirit]] i [[Opportunity]] que aterrisaren en dos zones de '''Mart''' diametralment opostes per a analisar les roques en busca d'aigua, trobant indicis d'un antic mar o llac salat.

=== Meteorit ALH84001 ===

=== Meteorit ALH84001 ===

[[Image: ALH84001_structures.jpg|thumb|200px|Image obtinguda per un microscopi electrònic d'estructures minerals en l'interior del meteorit [[ALH84001]].]]

[[Image: ALH84001_structures.jpg|thumb|200px|Image obtinguda per un microscopi electrònic d'estructures minerals en l'interior del meteorit [[ALH84001]].]]

El [[ALH84001|meteorit ALH84001]] fon trobat en l'[[Antàrtida]] en decembre de 1984 per un grup d'investigadors del proyecte [[ANSMET]]; el meteorit pesa 1,93 kg.<ref> {{Cita web|url=http://tin.er.usgs.gov/meteor/metbull.php?sea=alh+84001&sfor=names&ants=&falls=&stype=contains&lrec=50&map=ge&browse=&country=All&srt=name&categ=All&mblist=All&phot=&snew=0&pnt=no&code=604 |título=Allan Hills 84001 |fechaacceso=2008-08-17 |fecha=April 2008 |editorial=The Meteorolitical Society }}</ref> Alguns investigadors assumixen que les formes regulars podrien ser microorganismes fossilisats, similars als [[nanobi]]s o nanobacteries.<ref name=disbelief>{{Cita web | título=After 10 years, few believe life on Mars | url=http://www.space.com/scienceastronomy/ap_060806_mars_rock.html | apellido=Crenson | nombre=Matt | editorial=[[Associated Press]] (on [http://www.space.com space.com] | fecha=2006-08-06 | fechaacceso=2006-08-06}}</ref><ref name="life">McKay, David S., et al (1996) [http://www.sciencemag.org/cgi/content/full/273/5277/924 "Search for Past Life on Mars: Possible Relic Biogenic Activity in Martian Meteorite ALH84001"]. Science, Vol. 273. no. 5277, pp. 924 - 930. URL accessed August 17, 2008.</ref><ref>{{Cita publicación|título= Search for past life on Mars: Possible relic biogenic activity in Martian meteorite ALH84001|autor= McKay D. S., Gibson E. K., ThomasKeprta K. L., Vali H., Romanek C. S., Clemett S. J., Chillier X. D. F., Maechling C. R., Zare R. N.|revista=Science|volumen= 273|páginas=924–930|año=1996|doi= 10.1126/science.273.5277.924|pmid= 8688069}}</ref> També se li ha detectat contengut de certa [[magnetita]] que, en la Terra, només se li troba en relació en certs microorganismes.<ref name="meteoritos-Bio" />

El [[ALH84001|meteorit ALH84001]] fon trobat en l'[[Antàrtida]] en decembre de 1984 per un grup d'investigadors del proyecte [[ANSMET]]; el meteorit pesa 1,93 kg.<ref> {{Cita web|url=http://tin.er.usgs.gov/meteor/metbull.php?sea=alh+84001&sfor=names&ants=&falls=&stype=contains&lrec=50&map=ge&browse=&country=All&srt=name&categ=All&mblist=All&phot=&snew=0&pnt=no&code=604 |título=Allan Hills 84001 |fechaacceso=2008-08-17 |fecha=April 2008 |editorial=The Meteorolitical Society }}</ref> Alguns investigadors assumixen que les formes regulars podrien ser microorganismes fossilisats, similars als [[nanobi]]s o nanobacteries.<ref name=disbelief>{{Cita web | título=After 10 years, few believe life on Mars | url=http://www.space.com/scienceastronomy/ap_060806_mars_rock.html | apellido=Crenson | nombre=Matt | editorial=[[Associated Press]] (on [http://www.space.com space.com] | fecha=2006-08-06 | fechaacceso=2006-08-06}}</ref><ref name="life">McKay, David S., et al (1996) [http://www.sciencemag.org/cgi/content/full/273/5277/924 "Search for Past Life on Mars: Possible Relic Biogenic Activity in Martian Meteorite ALH84001"]. Science, Vol. 273. no. 5277, pp. 924 - 930. URL accessed August 17, 2008.</ref><ref>{{Cita publicación|título= Search for past life on Mars: Possible relic biogenic activity in Martian meteorite ALH84001|autor= McKay D. S., Gibson E. K., ThomasKeprta K. L., Vali H., Romanek C. S., Clemett S. J., Chillier X. D. F., Maechling C. R., Zare R. N.|revista=Science|volumen= 273|páginas=924–930|año=1996|doi= 10.1126/science.273.5277.924|pmid= 8688069}}</ref> També se li ha detectat contengut de certa [[magnetita]] que, en la Terra, a soles se li troba en relació en certs microorganismes.<ref name="meteoritos-Bio" />

=== Meteorit Nakhla ===

=== Meteorit Nakhla ===

[[Image: Phobos_deimos_diff.jpg|160px|thumb|Fobos i Deimos (comparació de tamany)]]

[[Image: Phobos_deimos_diff.jpg|160px|thumb|Fobos i Deimos (comparació de tamany)]]

'''Mart''' te dos minúsculs satèlits, dos penyes de forma irregular, [[Fobos (lluna)|Fobos]] i [[Deimos (lluna)|Deimos]]. El primer medix 27 x 21 x 19 km i el segon 15 x 12 x 11 km. Deimos gravita a 20.000 km d'altitut i Fobos a 6.100 km. A pesar de trobar-se tan pròxims, estos satèlits només son visibles en el cel marcià com punts lluminosos molt brillants. La lluentor de Deimos pot ser comparable a la de [[Venus]] vist des de la [[Terra]]; el de [[Fobos]] és varies vegades més intens.

'''Mart''' te dos minúsculs satèlits, dos penyes de forma irregular, [[Fobos (lluna)|Fobos]] i [[Deimos (lluna)|Deimos]]. El primer medix 27 x 21 x 19 km i el segon 15 x 12 x 11 km. Deimos gravita a 20.000 km d'altitut i Fobos a 6.100 km. A pesar de trobar-se tan pròxims, estos satèlits a soles son visibles en el cel marcià com punts lluminosos molt brillants. La lluentor de Deimos pot ser comparable a la de [[Venus]] vist des de la [[Terra]]; el de [[Fobos]] és varies vegades més intens.

[[Fobos]] dona una volta en torn a Mart en 7 h 39 min 14 s. Al ser la seua revolució molt més ràpida que la rotació del planeta sobre sí mateix, el satèlit pareix com si descriguera un moviment retrògrat: se'l veu clarejar per l'Oest i pondre's per l'Est. Deimos invertix 30 h 17 min 55 s en recórrer la seua òrbita. La seua revolució és, per consegüent, un poc més duradora que la rotació del planeta, lo qual fa que el satèlit se moga lentament en el cel: tarda 64 hores entre la seua eixida, per l'Est i la seua posta, per l'Oest. Lo més curiós és que durant eixe temps en que permaneix visible, desenrolla dos vegades el cicle complet de les seues fases. Atra particularitat d'estos satèlits és que, per gravitar en el pla equatorial del planeta i tan prop de la superfície d'este, son eternament invisibles des de les regions polars: Deimos no pot ser vist des de més amunt del paralel 82º i [[Fobos]] des de les latituts de més de 69º. Donades les seues chicotetes dimensions, estes llunes minúscules apenes poden dissipar les tenebres de la nit marciana, i açò durant curts periodos de temps, ya que, al gravitar tan prop del [[planeta]] i en òrbites equatorials, passen la major part de la nit ocults en el con de l'ombra proyectada pel [[planeta]], o siga sense ser allumenats per la llum solar.

[[Fobos]] dona una volta en torn a Mart en 7 h 39 min 14 s. Al ser la seua revolució molt més ràpida que la rotació del planeta sobre sí mateix, el satèlit pareix com si descriguera un moviment retrògrat: se'l veu clarejar per l'Oest i pondre's per l'Est. Deimos invertix 30 h 17 min 55 s en recórrer la seua òrbita. La seua revolució és, per consegüent, un poc més duradora que la rotació del planeta, lo qual fa que el satèlit se moga lentament en el cel: tarda 64 hores entre la seua eixida, per l'Est i la seua posta, per l'Oest. Lo més curiós és que durant eixe temps en que permaneix visible, desenrolla dos vegades el cicle complet de les seues fases. Atra particularitat d'estos satèlits és que, per gravitar en el pla equatorial del planeta i tan prop de la superfície d'este, son eternament invisibles des de les regions polars: Deimos no pot ser vist des de més amunt del paralel 82º i [[Fobos]] des de les latituts de més de 69º. Donades les seues chicotetes dimensions, estes llunes minúscules apenes poden dissipar les tenebres de la nit marciana, i açò durant curts periodos de temps, ya que, al gravitar tan prop del [[planeta]] i en òrbites equatorials, passen la major part de la nit ocults en el con de l'ombra proyectada pel [[planeta]], o siga sense ser allumenats per la llum solar.