Canvis

Història d'Andorra (edita)

Revisió de 11:11 20 feb 2018

No hi ha canvi en el tamany , 11:11 20 feb 2018

m

Text reemplaça - 'què' a 'qué'

Llínea 1: Llínea 1:

[[Archiu:Coat of arms of Andorra.svg|thumb|right|250px|[[Escut d'Andorra]]]]

−

La '''història d'Andorra''' està marcada per la llegenda ~~què~~ atribuïx a l'emperador [[Carlemany]] la seua fundació. Segons esta tradició, cinc mil andorrans, a les ordes de [[Marc Almugàver]], varen ajudar als eixèrcits de l'Emperador, situat en el [[Pimorent]] i [[Campcardós]] per a lluitar contra els [[àraps]]. Carlemany en reconeiximent a l'ajuda prestada pels seus habitants, otorgà la seua protecció a Andorra i la declarà poble soberà ([[805]]).

+

La '''història d'Andorra''' està marcada per la llegenda qué atribuïx a l'emperador [[Carlemany]] la seua fundació. Segons esta tradició, cinc mil andorrans, a les ordes de [[Marc Almugàver]], varen ajudar als eixèrcits de l'Emperador, situat en el [[Pimorent]] i [[Campcardós]] per a lluitar contra els [[àraps]]. Carlemany en reconeiximent a l'ajuda prestada pels seus habitants, otorgà la seua protecció a Andorra i la declarà poble soberà ([[805]]).

Si be existixen suficients proves de la presència de tribus en la zona des del [[paleolític]], en realitat va ser lloc de pas per a [[Antiga Roma|romans]] i musulmans fins a l'estabilisació dels [[Francs]] en l'[[edat mijana]], punt d'inflexió a on s'ubica la llegenda de Carlemany. A partir d'aquell moment, l'estabilisació d'un [[règim feudal]] en el context de la [[Marca Hispànica]] comporta la creació d'estructures socials, culturals i econòmiques permanents.

Llínea 28: Llínea 28:

===Edat del Bronze===

[[File:Gravats del Roc de les Bruixes.JPG|thumb|Gravats rupestres de Parts, Canillo (Andorra). Els seus descobridors interpreten la zona com un santuari funerari de l'[[Edat del Bronze]]. Els gravats són més coneguts baix el nom "Roc de les Bruixes".{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 38, 39}}]]

−

S’ha d’entendre que el descobriment de l’agricultura, ceràmica o [[ferro]] foren progressius i res va resultar ser descobert d’un dia a l’atre. Aixina, es pot entendre que mentres el Pròxim Orient experimentava canvis molt importants durant la Edat delBronze, com ara l'aparició de la civilisació [[Mesopotàmia|Sumèria]], l'[[antic Egipte]],... Andorra encara vivia com en el Neolític. En este context, mentres en l'any 10000 aC el [[Pròxim Orient]] ya cultivava, Andorra entrava en el Paleolític Superior. Això es deu en part a l’aïllament geogràfic que produeix la serralada dels Pirineus i explica per ~~què~~ els primers pobladors d’Andorra s’anaven adaptant molt lentament al restant de territoris.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 34, 35}}

+

S’ha d’entendre que el descobriment de l’agricultura, ceràmica o [[ferro]] foren progressius i res va resultar ser descobert d’un dia a l’atre. Aixina, es pot entendre que mentres el Pròxim Orient experimentava canvis molt importants durant la Edat delBronze, com ara l'aparició de la civilisació [[Mesopotàmia|Sumèria]], l'[[antic Egipte]],... Andorra encara vivia com en el Neolític. En este context, mentres en l'any 10000 aC el [[Pròxim Orient]] ya cultivava, Andorra entrava en el Paleolític Superior. Això es deu en part a l’aïllament geogràfic que produeix la serralada dels Pirineus i explica per qué els primers pobladors d’Andorra s’anaven adaptant molt lentament al restant de territoris.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 34, 35}}

Per lo que, la Edat del Bronze en Andorra seguix en una economia mixta i un predomini de la ganaderia sobre l’agricultura, pero sempre combinant-ho en caça i recolecció. El model d’hàbitat de chicotets poblats comença a evolucionar cap a un urbanisme incipient i tot i les troballes metalúrgiques, la vida seguix un model similar a l’anterior. En este entorn els primers pobladors sedentaris del Neolític s'instalen en 7 estacions diferents, empesos per la cerca de terrenys més aptes. Dites estacions s’assenten just sobre el fons de la vall, a lo llarc de més de mig quilòmetro, entre [[Santa Coloma d'Andorra|Santa Coloma]] i [[Andorra la Vella]] (capital d'Andorra) i reben el nom d’Estacions del Cedre. Es troben en el cantó més solejat de la vall, a la vora de les aigües estancades que hi havia al centre de la planta d’Andorra la Vella. Es tractava d’una de les zones demogràficament més poblades d’Andorra, pero no era l’única. De l’Edat del Bronze també tenim la Fossa de Prats, el Conjunt de Gravats del Roc de les Bruixes i el jaciment del Roc d’Enclar, pero són troballes difícils de datar vist que els pobladors varen continuar en les formes de vida pròpies del Neolític, fet que no permet individualisar cada jaciment en claritat.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 34, 35}}

Llínea 67: Llínea 67:

'''Restos arqueològiques:'''

−

Sense entrar massa en el detall dels estris, ornaments i atres materials d’época romana trobats en Andorra, les excavacions arqueològiques mostren la presència de romans en el país ya a partir dels s. II i I a.C. fins al s. V dC en diversos jaciments. Els andosins dels sigles II i I a.C., en el procés de romaniSació, comencen a produir [[vi]] a la manera romana en el Roc d’Enclar d’Andorra la Vella. Els restos demostren que hi havia una granja de vins que formaria part, probablement, d’un mosaic de propietats d’una villa situada en la plana de l’Urgellet a on es traslladava el vi per a la seua comercialisació. Els romans, en voler alguns productes de montanya, varen haver d’administrar el territori dels andosins. En este intent, Andorra va ser incorporada a l’Strata Ceretana com a camí secundari. De fet es pot dir que va ser una de les primeres conseqüències de la dominació romana. Roma va millorar immediatament l’Strata Ceretana (també nomenada [[Strata Confluetana]]) i això va permetre la circulació de gent fins a Andorra, i el Camp Vermell de St. Julià de Lòria n’és una prova. En el Camp Vermell (situat en mig del nucli urbà de St. Julià) les excavacions han desvelat la primera tomba romana d’Andorra, que data del s. III dC, i els restos d’un recinte habitacional força malmès, també romà. L’esquelet correspon a una dona de 30 a 40 anys el dia de la seua mort. Finalment, es té documentada l’existència d’una atra tomba o cupa romana en l’iglésia de St. Marc i Sta. Maria d’Encamp (situada actualment dins el cementeri comunal d’[[Encamp]]), en ~~què~~ es pot observar restos de vi i forats per a les ofrenes. També es té documentats dos forns d’època romana en la Vall del Madriu, prop del [http://visitandorra.com/on-dormir/refugi-riu-dels-orris/ refugi d’Orris] de Setut.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 44, 45, 46, 47}}

+

Sense entrar massa en el detall dels estris, ornaments i atres materials d’época romana trobats en Andorra, les excavacions arqueològiques mostren la presència de romans en el país ya a partir dels s. II i I a.C. fins al s. V dC en diversos jaciments. Els andosins dels sigles II i I a.C., en el procés de romaniSació, comencen a produir [[vi]] a la manera romana en el Roc d’Enclar d’Andorra la Vella. Els restos demostren que hi havia una granja de vins que formaria part, probablement, d’un mosaic de propietats d’una villa situada en la plana de l’Urgellet a on es traslladava el vi per a la seua comercialisació. Els romans, en voler alguns productes de montanya, varen haver d’administrar el territori dels andosins. En este intent, Andorra va ser incorporada a l’Strata Ceretana com a camí secundari. De fet es pot dir que va ser una de les primeres conseqüències de la dominació romana. Roma va millorar immediatament l’Strata Ceretana (també nomenada [[Strata Confluetana]]) i això va permetre la circulació de gent fins a Andorra, i el Camp Vermell de St. Julià de Lòria n’és una prova. En el Camp Vermell (situat en mig del nucli urbà de St. Julià) les excavacions han desvelat la primera tomba romana d’Andorra, que data del s. III dC, i els restos d’un recinte habitacional força malmès, també romà. L’esquelet correspon a una dona de 30 a 40 anys el dia de la seua mort. Finalment, es té documentada l’existència d’una atra tomba o cupa romana en l’iglésia de St. Marc i Sta. Maria d’Encamp (situada actualment dins el cementeri comunal d’[[Encamp]]), en qué es pot observar restos de vi i forats per a les ofrenes. També es té documentats dos forns d’època romana en la Vall del Madriu, prop del [http://visitandorra.com/on-dormir/refugi-riu-dels-orris/ refugi d’Orris] de Setut.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 44, 45, 46, 47}}

'''Invasió dels "bàrbars":'''

Llínea 121: Llínea 121:

És en este context que dos senyors feudals varen adquir importància en Andorra. Es tracta del Comtat d’Urgell i de Cerdanya, [[Sunifred I]], i del senyor del monasteri de [[Sant Serni de Tavèrnoles]] (situat en [[Anserall]]). Els dos van absorbint progressivament les possessions dels "pagesos" d'Urgell a través de pactes de vassallage i compravenda de feus fins a eixercir un verdader domini. Mentres el senyor de Sant Serni de Tavèrnoles va perdent terreny davant del Comte d’Urgell, este rep per part del rei [[Carles el Calb]] en l’any [[843]] el territori que hui es coneix com a [[Andorra|Principat d’Andorra]] en sentit d'agraïment per l'ajuda lliurada en les batalles contra els [[normands]].

−

Durant els sigles [[sigle IX |IX]]-[[Sigle X|X]] els comtes d’Urgell van consolidant el seu poder econòmic i polític dins de Catalunya, lo que vol dir que Andorra quedarà baix el seu domini durant uns 300 anys. No varen ser més anys ~~perquè~~ la presència musulmana al sur i la voluntat de dedicar-se a terres més fèrtils varen fer que els comtes d’Urgell es despreocupessen de les seues possessions en els Pirineus. Aixina, a patir del final del sigle X fins al [[sigle XII]], els comtes d’Urgell van traspassant les seues possessions d’Andorra a favor dels bisbes d’Urgell. Per eixemple, en [[988]] [[Borrell II]], [[comte de Barcelona]] i d'Urgell, cedeix Sant Julià de Lòria, Santa Coloma i Ordino a l'Església d'Urgell a canvi de possessions dins del [[Comtat de Cerdanya]] i [[Berga]]. En l’any [[1133]] l'ùltim comte d’Urgell, [[Ermengol VI]], cedix al bisbe [[Pere Berenguer]] i a la catedral d'Urgell tots els drets alodials i senyorials que li pertanyien,<ref>{{Ref-web|url = http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1974/03/24/143.html|títul = Artícul de premsa trobat a l'hemeroteca del periòdic ABC, datat del 24-03-1974|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> des del monasteri de [[Sant Sadurní de Tavèrnoles]] en amunt, mijançant una indemnisació de mil dos-cents sous; és dir, li cedix Andorra i les seues possessions dels Pirineus. El domini territorial del bisbe d'Urgell es transforma llavors en una ''senyoria jurisdiccional'', i les seues relacions en Andorra seran d'índole estrictament feudal. Per eixemple, rep tributs dels andorrans i dels atres territoris que posseeix, te control espiritual i judicials sobre Andorra i els andorrans han de prestar-li homenage i jurament de fidelitat. A canvi, els andorrans reben la protecció del bisbe i l’empriu, que és el dret d’utilisar les terres per a cultivar.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 56, 57,}}

+

Durant els sigles [[sigle IX |IX]]-[[Sigle X|X]] els comtes d’Urgell van consolidant el seu poder econòmic i polític dins de Catalunya, lo que vol dir que Andorra quedarà baix el seu domini durant uns 300 anys. No varen ser més anys perqué la presència musulmana al sur i la voluntat de dedicar-se a terres més fèrtils varen fer que els comtes d’Urgell es despreocupessen de les seues possessions en els Pirineus. Aixina, a patir del final del sigle X fins al [[sigle XII]], els comtes d’Urgell van traspassant les seues possessions d’Andorra a favor dels bisbes d’Urgell. Per eixemple, en [[988]] [[Borrell II]], [[comte de Barcelona]] i d'Urgell, cedeix Sant Julià de Lòria, Santa Coloma i Ordino a l'Església d'Urgell a canvi de possessions dins del [[Comtat de Cerdanya]] i [[Berga]]. En l’any [[1133]] l'ùltim comte d’Urgell, [[Ermengol VI]], cedix al bisbe [[Pere Berenguer]] i a la catedral d'Urgell tots els drets alodials i senyorials que li pertanyien,<ref>{{Ref-web|url = http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1974/03/24/143.html|títul = Artícul de premsa trobat a l'hemeroteca del periòdic ABC, datat del 24-03-1974|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> des del monasteri de [[Sant Sadurní de Tavèrnoles]] en amunt, mijançant una indemnisació de mil dos-cents sous; és dir, li cedix Andorra i les seues possessions dels Pirineus. El domini territorial del bisbe d'Urgell es transforma llavors en una ''senyoria jurisdiccional'', i les seues relacions en Andorra seran d'índole estrictament feudal. Per eixemple, rep tributs dels andorrans i dels atres territoris que posseeix, te control espiritual i judicials sobre Andorra i els andorrans han de prestar-li homenage i jurament de fidelitat. A canvi, els andorrans reben la protecció del bisbe i l’empriu, que és el dret d’utilisar les terres per a cultivar.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 56, 57,}}

−

Encara que d'este acort, el primer document que fa referència en Andorra és l'Acta de Consagració i Dotació de la [[Catedral de la Seu d'Urgell]] de l'any [[839]], moment en ~~què~~ es va reconstruir dita catedral despuix de ser arrasada anys adés. La importància d'este document recau en el fet que per primera volta s'hi veuen les sis parròquies dependents de la diòcesi d'Urgell, és dir, les 6 parròquies que configuren els llímits territorials d'Andorra:

+

Encara que d'este acort, el primer document que fa referència en Andorra és l'Acta de Consagració i Dotació de la [[Catedral de la Seu d'Urgell]] de l'any [[839]], moment en qué es va reconstruir dita catedral despuix de ser arrasada anys adés. La importància d'este document recau en el fet que per primera volta s'hi veuen les sis parròquies dependents de la diòcesi d'Urgell, és dir, les 6 parròquies que configuren els llímits territorials d'Andorra:

[[File:Parròquies andorra.png|thumb|Les 6 parròquies que consten en l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell|centre]]

Llínea 191: Llínea 191:

Dins de la [[Península Ibèrica]] el romànic soles s’implantà en la mitat nort, mentres que en el sur s'impon l’art islàmic.

−

En Andorra les edificacions prerromàniques són un reflex de la cristianisació duta a terme pel bisbe d'Urgell i pel monasteri de Sant Serni de Tavèrnoles. La primera iglésia prerromànica construïda en Andorra fon la de [[Sant Vicenç d’Enclar|Església de Sant Vicenç d’Enclar]] i data del [[sigle IX]] moment en ~~què~~ Carles el Calb dóna al comte d’Urgell Sunifred I les terres d’Andorra.

+

En Andorra les edificacions prerromàniques són un reflex de la cristianisació duta a terme pel bisbe d'Urgell i pel monasteri de Sant Serni de Tavèrnoles. La primera iglésia prerromànica construïda en Andorra fon la de [[Sant Vicenç d’Enclar|Església de Sant Vicenç d’Enclar]] i data del [[sigle IX]] moment en qué Carles el Calb dóna al comte d’Urgell Sunifred I les terres d’Andorra.

També és prerromànica l’[[Església de Santa Coloma]] a on, ademés, hi destaquen les pintures murals que varen eixir del país en l'any [[1930]] i recuperades pel govern d’Andorra en l'any [[2007]]. Estes caldria situar-les en el moment a on Arnalda de Caboet es casa en Arnau de Castellbò. Vers el sigle a on se firma la donació de les possessions del Comte d'Urgell, Ermengol VI, al bisbe d'Urgell, es construïxen també ponts romànics com ara el [[Pont de la Margineda]] o el [[Pont dels Escalls]].{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 48, 49,}}

Llínea 364: Llínea 364:

En l’any [[1793]] es produïx el primer efecte. El [[prefecte]] de l’[[Arieja]] es va negar a cobrar la quantia que li portaven els andorrans perqué la considerava un impost feudal i [[França]] era una república. Tot seguit, les autoritats revolucionàries varen renunciar al títul de copríncep, estripant (simbòlicament pero efectivament) d'esta manera per primer cop, despuix de cinc sigles, el [[pariatge]]. Això implicava per al país que quedava exclusivament baix el poder del bisbe d’Urgell i perdia no tan sols els seus privilegis econòmics i fiscals, sino també la independència, ya que el bisbe depenia de l’elecció monàrquica espanyola que podia, per tant, decretar que Andorra era territori espanyol. Un eixemple d'esta pèrdua de sobirania es va donar en l'any [[1794]] quan un destacament francés va entrar en la frontera franco-andorrana, sense permís i perqué li venia de gust, baix pretext que un parell de jovens espanyols els havien robat unes vaques en la Solana del Pas de la Casa (un territori ya disputat de per ell mateix). Una delegació andorrana va haver d'anar fins a Puigcerdà per tal d'parar l'avançada. Les tropes es varen quedar en Andorra uns 13 anys fins que finalment la delegació andorrana va convéncer el prefecte de l'Arieja qui finalment va retirar les tropes. Les revoltes en França no varen deixar, en un primer moment, a les autoritats andorranes cap marge d’actuació i varen haver-se d’esperar. La població es va preocupar aixina per sobreviure aïlladament. Només va ser a partir de l'any [[1801]] quan es varen iniciar els passos per a recuperar el coprincipat. La delegació andorrana que es va formar va preparar una série d’arguments per a presentar-los al copríncep francés. L’objectiu era de convéncer-lo de la necessitat de retornar a la situació anterior a la revolució.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 44, 45}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 170, 171}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 8, 9}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 341}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 43, 42, 41}} Els arguments principals foren:

−

* que els andorrans veen en disgust la situació creada en l’any [[1793]] en l’abolició de França en el cobrament de la ~~quèstia~~;

+

* que els andorrans veen en disgust la situació creada en l’any [[1793]] en l’abolició de França en el cobrament de la quéstia;

* que esta mesura deixava Andorra en mans urgellenques únicament;

* que a pesar del domini tàcit del bisbe, els andorrans sempre han mantingut neutralitat en els conflictes franco-espanyols;

* que Andorra lamentava haver trencat el vincul en França a causa d'una administració subalterna.

−

Si les paraules foren convincents o no, serà una cosa que quedarà per a sempre més en la incògnita de l'història ~~perquè~~ la raó real per la qual possiblement el copríncep acceptà enganchar novament els trossos del pariage atén més bé a atres motius.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}} En l'any [[1799]] la burguesia moderada francesa va lliurar el càrrec de cònsul a un jove i prestigiós general, [[Napoleó Bonaparte]], que posteriorment serà proclamat emperador. D’entrada la situació no fon gens bona ni per a França, ni per a [[Europa]], ya que manté a Europa en guerra i poc despuix este general inicia una guerra expansionista en el resto del continent a on hi estableix una dictadura.<ref>{{Ref-web|url = http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0045390.xml?s.q=napole%C3%B3#.VAt942MgT8k|títol = Biografia de Napoleó Bonaparte, Enciclopèdia Catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> Però pels andorrans la situació va ser una solució. Napoleó volia efectivament ampliar l’imperi francés, aixina que rebre la notícia que hi havia gent disposta a sometre's a ell en un simple decret. Aixina va ser. En l’any [[1806]] Napoleó signa el [[decret]] mitjançant el qual restablix el coprincipat.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 171}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 341}}

+

Si les paraules foren convincents o no, serà una cosa que quedarà per a sempre més en la incògnita de l'història perqué la raó real per la qual possiblement el copríncep acceptà enganchar novament els trossos del pariage atén més bé a atres motius.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}} En l'any [[1799]] la burguesia moderada francesa va lliurar el càrrec de cònsul a un jove i prestigiós general, [[Napoleó Bonaparte]], que posteriorment serà proclamat emperador. D’entrada la situació no fon gens bona ni per a França, ni per a [[Europa]], ya que manté a Europa en guerra i poc despuix este general inicia una guerra expansionista en el resto del continent a on hi estableix una dictadura.<ref>{{Ref-web|url = http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0045390.xml?s.q=napole%C3%B3#.VAt942MgT8k|títol = Biografia de Napoleó Bonaparte, Enciclopèdia Catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> Però pels andorrans la situació va ser una solució. Napoleó volia efectivament ampliar l’imperi francés, aixina que rebre la notícia que hi havia gent disposta a sometre's a ell en un simple decret. Aixina va ser. En l’any [[1806]] Napoleó signa el [[decret]] mitjançant el qual restablix el coprincipat.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 10, 11, 7, 12}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 171}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 341}}

=====La Bandera d'Andorra=====

Llínea 377: Llínea 377:

En Napoleó, d’un atre costat, entrem ya en el darrer episodi de l'història d’Andorra en l'época moderna. L’historiador Gaston Henry Aufrère diu que els colors de la bandera andorrana prenen finalment caràcter definitiu. Napoleó hi va afegir el color blau per simbolisar la pertinença d’Andorra al costat francés. Un fet que va perfectament en la llínea del desig napoleonista. Aprofitant puix l’avinentesa, repassem a continuació la creació de la bandera d’Andorra.<ref name=":4">{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/historia-de-la-bandera-i-l-escut-d-andorra.html|títol = Portal web andorraantiga.ad, especialitzat en l'història d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>

−

Fins a l’any [[1866]] el país no tenia bandera i utilisava una ensenya basada en els colors migevals catalans, verticalment o horisontalment. Diuen els rumors populars que Napoleó hi va afegir el blau en l’any [[1806]] quan va dotar a Andorra d’una constitució. Però el país mai ha tingut constitució fins a l'any [[1934]]. L'hipòtesis més acceptada seria la proposa l’historiador Gaston Henry Aufrère que afirma que la bandera va acollir el blau ~~perquè~~ Napoleó aixina ho va voler per tal de simbolisar la pertinença del país al copríncep francés. De 1866 al [[1931]], es va establir com a [[bandera]] oficial una barreja dels colors de la bandera francesa (blau) en els colors catalans (roig i groc). La versió vertical es presentava ocasionalment en l’escut. Este també presentava variacions segons el fabricant: català o francés. L’escut, ademés, variava molt d’aquell que es pot observar en la casa de la vall. De 1931 al [[1939]], la versió horisontal es va utilitzar durant la [[República Espanyola]] ~~perquè~~ per als andorrans simbolisava el sistema republicà (en Espanya la bandera republicana és horisontal). Cap a l'any 1939 la bandera ya es presenta en la corona del comte de Foix al mig; encara que hi ha gent que la relaciona en el rei Borís I (primer i únic rei d’Andorra). Finalment fins a l'any [[1993]] la bandera va ser utilisada indistintament en els dos sentits sense o en escut. Pero en l’arribada de la segona constitució ([[1994]]), el país va decidir mantindre els colors, sempre en vertical i introduir-hi un escut estandarisat. Andorra va tindre que introduir-hi l’escut ~~perquè~~ els colors de la bandera eren exactament els mateixos que el [[Txad]], [[Romania]] i [[Moldàvia]].<ref name=":4" />

+

Fins a l’any [[1866]] el país no tenia bandera i utilisava una ensenya basada en els colors migevals catalans, verticalment o horisontalment. Diuen els rumors populars que Napoleó hi va afegir el blau en l’any [[1806]] quan va dotar a Andorra d’una constitució. Però el país mai ha tingut constitució fins a l'any [[1934]]. L'hipòtesis més acceptada seria la proposa l’historiador Gaston Henry Aufrère que afirma que la bandera va acollir el blau perqué Napoleó aixina ho va voler per tal de simbolisar la pertinença del país al copríncep francés. De 1866 al [[1931]], es va establir com a [[bandera]] oficial una barreja dels colors de la bandera francesa (blau) en els colors catalans (roig i groc). La versió vertical es presentava ocasionalment en l’escut. Este també presentava variacions segons el fabricant: català o francés. L’escut, ademés, variava molt d’aquell que es pot observar en la casa de la vall. De 1931 al [[1939]], la versió horisontal es va utilitzar durant la [[República Espanyola]] perqué per als andorrans simbolisava el sistema republicà (en Espanya la bandera republicana és horisontal). Cap a l'any 1939 la bandera ya es presenta en la corona del comte de Foix al mig; encara que hi ha gent que la relaciona en el rei Borís I (primer i únic rei d’Andorra). Finalment fins a l'any [[1993]] la bandera va ser utilisada indistintament en els dos sentits sense o en escut. Pero en l’arribada de la segona constitució ([[1994]]), el país va decidir mantindre els colors, sempre en vertical i introduir-hi un escut estandarisat. Andorra va tindre que introduir-hi l’escut perqué els colors de la bandera eren exactament els mateixos que el [[Txad]], [[Romania]] i [[Moldàvia]].<ref name=":4" />

−

Per lo que fa al significat de l'escut. La part de dalt són els quarters del comte de Foix i bisbe d'Urgell, copríncips d'Andorra. En la part de baix, els quarters representen la bandera catalana i el vescomtat de Bearn. En detall, el quarter de l'esquerra de la part de dalt representa el bisbat d'Urgell i el quarter de la dreta representa la bandera del comtat de Foix. La part de baix, pel seu costat, representa la bandera catalana per lo que fa el quarter de la esquerra i el vescomtat de Bearn per lo que fa el quarter de la dretà. L'aparició de la bandera catalana i el vescomtat de Bearn representen, els dos, el poder patrimonial dels dos coprínceps. Per últim, el lema escrit en [[llatí]] (l'unió fa la força) representa el principi de trilateralitalt, és dir, dos copríncips i una nació. A lo llarc de l'història d'Andorra te estos tres poders, dos coprínceps i una nació, han permès al país garantisar la seua independència, ya que els tres sempre s'han hagut de posar d'acort per a ~~què~~ una decisió fos presa. Si hi ha discrepància, no hi ha acort. D'un atre punt de vista, l'història del país també ha demostrat que la voluntat d'unir esforços ha permès els andorrans encarar els coprínceps quan ha estat necessari. És per això que es va triar per aquest lema, ya que al cap i al fi, l'unió fa la força.{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 39}}

+

Per lo que fa al significat de l'escut. La part de dalt són els quarters del comte de Foix i bisbe d'Urgell, copríncips d'Andorra. En la part de baix, els quarters representen la bandera catalana i el vescomtat de Bearn. En detall, el quarter de l'esquerra de la part de dalt representa el bisbat d'Urgell i el quarter de la dreta representa la bandera del comtat de Foix. La part de baix, pel seu costat, representa la bandera catalana per lo que fa el quarter de la esquerra i el vescomtat de Bearn per lo que fa el quarter de la dretà. L'aparició de la bandera catalana i el vescomtat de Bearn representen, els dos, el poder patrimonial dels dos coprínceps. Per últim, el lema escrit en [[llatí]] (l'unió fa la força) representa el principi de trilateralitalt, és dir, dos copríncips i una nació. A lo llarc de l'història d'Andorra te estos tres poders, dos coprínceps i una nació, han permès al país garantisar la seua independència, ya que els tres sempre s'han hagut de posar d'acort per a qué una decisió fos presa. Si hi ha discrepància, no hi ha acort. D'un atre punt de vista, l'història del país també ha demostrat que la voluntat d'unir esforços ha permès els andorrans encarar els coprínceps quan ha estat necessari. És per això que es va triar per aquest lema, ya que al cap i al fi, l'unió fa la força.{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 39}}

== Sigle XIX ==

===Repercussions de les guerres napoleòniques sobre Andorra===

[[Archiu:Catalunya-1812-1814-Dep-Segre.png|300px|thumb|left|Andorra en l'Imperi Napoleònic (1812-1814).<br />Departament del Segre ''(Département du Sègre)'' ]]

−

Les [[Guerres Napoleòniques|guerres napoleòniques]] es van traduir a la península Ibèrica de [[1808]] fins a l'any [[1814]]. Els francesos la nomenen ''Campanya Francesa'', els espanyols ''Guerra de la Independència Espanyola'', i els portuguesos ''Guerra Peninsular''. Si tots bàndols hi donen el seu propi nom és ~~perquè~~ va tindre repercussions a tots llocs, en Andorra inclús. [[Bonaparte, Napoleon|Bonaparte]] va anexionar-se Catalunya i Andorra. Formava part del “projecte d’annexió de nous territoris a l’imperi napoleònic”. L'Europa que va caure baix les seues mans va gestionar-se de tres maneres: les possessions directes (és el cas d’Andorra i Catalunya), les possessions gestionades per membres de la seua família (Castella) i les possessions aliades. Com que França va quedar dividida en departaments arrel de la [[Revolució Francesa|revolució francesa]], les anexions anaven acompanyades d’un redisseny territorial. L'Europa napoleònica va redibuixar-se en 130 departaments. Andorra va incorporar-se al Departament del Segre; que hara formava part dels 4 departaments catalans (Segre, Ter, Montserrat i Bloques de l’Ebre). Dins del Segre, Andorra estava integrada en el districte de [[Puigcerdà]]. El país va perdre aixina la seua independència mentre durà la guerra, cosa que comportà problemes en els privilegis econòmics i institucionals del país. Al final de la guerra, quan [[Ferran VII d'Espanya|Ferran VII d’Espanya]] retorna al tron, els andorrans s’adrecen a la monarquia espanyola perqué li confirme els privilegis. En l'any [[1817]], per mig d'una real orde, el comerç andorrà va restablir-se i es va desbloquejar la situació creada per la guerra.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 172}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 172}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 342, 343}}

+

Les [[Guerres Napoleòniques|guerres napoleòniques]] es van traduir a la península Ibèrica de [[1808]] fins a l'any [[1814]]. Els francesos la nomenen ''Campanya Francesa'', els espanyols ''Guerra de la Independència Espanyola'', i els portuguesos ''Guerra Peninsular''. Si tots bàndols hi donen el seu propi nom és perqué va tindre repercussions a tots llocs, en Andorra inclús. [[Bonaparte, Napoleon|Bonaparte]] va anexionar-se Catalunya i Andorra. Formava part del “projecte d’annexió de nous territoris a l’imperi napoleònic”. L'Europa que va caure baix les seues mans va gestionar-se de tres maneres: les possessions directes (és el cas d’Andorra i Catalunya), les possessions gestionades per membres de la seua família (Castella) i les possessions aliades. Com que França va quedar dividida en departaments arrel de la [[Revolució Francesa|revolució francesa]], les anexions anaven acompanyades d’un redisseny territorial. L'Europa napoleònica va redibuixar-se en 130 departaments. Andorra va incorporar-se al Departament del Segre; que hara formava part dels 4 departaments catalans (Segre, Ter, Montserrat i Bloques de l’Ebre). Dins del Segre, Andorra estava integrada en el districte de [[Puigcerdà]]. El país va perdre aixina la seua independència mentre durà la guerra, cosa que comportà problemes en els privilegis econòmics i institucionals del país. Al final de la guerra, quan [[Ferran VII d'Espanya|Ferran VII d’Espanya]] retorna al tron, els andorrans s’adrecen a la monarquia espanyola perqué li confirme els privilegis. En l'any [[1817]], per mig d'una real orde, el comerç andorrà va restablir-se i es va desbloquejar la situació creada per la guerra.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 172}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 172}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 342, 343}}

===Repercussions del enfrontament espanyol entre absolutistes i lliberals===

A partir de l’any [[1820]] la monarquia espanyola va vore's saquejada per guerres entre [[Absolutisme|absolutistes]] i [[Lliberalisme espanyol|lliberals]]. En l’any [[1823]] el veguer francés, P. R. Roussillou (representant del copríncep a Andorra), va haver de deixar clar en el seu llibre “''De l’Andorre''” que Espanya s’havia de mantindre ben llunt de la soberania andorrana. I és que la monarquia espanyola va ficar el nas sobre el país sense tindre el permís, creent-se soberana d’Andorra. Les [[Guerres Carlines|guerres carlines]] no varen millorar la situació. Per a explicar esta intromissió cal remontar-se a l'any [[1521]] quan la monarquia espanyola demana al [[Papa]] d'escollir el bisbe que assentarà en la Catedral de la Seu d'Urgell. Indirectament, puix, la monarquia espanyola intervenia obligant el bisbe a aplicar les seues odres. Cal dir que el bisbe, del seu costat, ho va fer sempre voluntàriament, ya que l'Iglésia quasi sempre es va posicionar a favor del cantó madrileny.

Llínea 400: Llínea 400:

===La Revolució Industrial: la ruïna de l'economia andorrana===

[[File:Andorra la Vella al 1920.JPG|thumb|Andorra la Vella en l'any 1920]]

−

Si pel [[Regne Unit]], [[Bèlgica]], [[França]], [[Suïssa]] o [[Alemanya]] la [[revolució industrial]] va representar un desenroll espectacular de la societat, economia i ciència, per Andorra va supondre la ruïna. Les fàbriques de Catalunya i França varen fer la competència a una economia andorrana estancada en l'época moderna. L'Andorra del principi del [[sigle XIX]] va mantindre's en el mateix model econòmic. Mentres Catalunya no s'industrialisava, Andorra gojava de temps pròspers. Pero a partir del moment en ~~què~~ Catalunya es va industrialisar, Andorra s’arruïna per la manca d’adaptació als nous corrents. Aixina, de [[1800]] a [[1898]] es constata una baixa més que significativa de caps de [[bestiar]] en el país. El bestiar es redueix a la mitat. En l’any [[1767]] com a conseqüència de la revolució [[textil]] la confraria de paraires es dissol. Els comuns, que treien profit de les fargues i del textil artesanal, varen perdre poder adquisitiu. Les [[farga|fargues]] varen començar a tancar progressivament. De 10 només en va quedar 1. En l’any [[1850]] la producció de la farga dels Areny va caure en picat. L’alt cost del transport, la dificultat de trobar treball, l’agotament dels boscs i els centres de producció gigants catalans i francesos varen catapultar el país a una crisis espantosa. L’únic sector que encara es mantenia mig dret era el [[contraban]]. Pero el govern de Madrit i de [[París]] solien posar-hi entrebancs. El veguer francès de fet redactava informes sobre el contraban andorrà que despuix destinava al copríncep. El [[decret]] del bisbe Boltàs que prohibia el comerç, pero no el cultiu del [[tabac]], va empènyer als andorrans a ser paquetaires. En un intent de remontar la davallada, Escaldes va intentar construir una fàbrica tèxtil en [[1870]]. Pero l’aïllament del país va fer fracassar el projecte. A això, cal afegir-hi la pèrdua constant de població a causa del [[còlera]] i a la [[febre groga]]. Lo que durant molt de temps va ser beneficiós per al país, és dir, l’aïllament, es va transformar en el verí de l’economia del país. Incapaç d’adaptar-se als nous temps, l’Andorra del sigle XIX va caure definitivament en una crisis econòmica devastadora.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 35}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 3, 4, 16, 17, 21, 31, 32, 33, 34, 35, 36, 37, 38}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 174, 175, 196, 197}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 174, 175, 177, 196, 197}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 344}}

+

Si pel [[Regne Unit]], [[Bèlgica]], [[França]], [[Suïssa]] o [[Alemanya]] la [[revolució industrial]] va representar un desenroll espectacular de la societat, economia i ciència, per Andorra va supondre la ruïna. Les fàbriques de Catalunya i França varen fer la competència a una economia andorrana estancada en l'época moderna. L'Andorra del principi del [[sigle XIX]] va mantindre's en el mateix model econòmic. Mentres Catalunya no s'industrialisava, Andorra gojava de temps pròspers. Pero a partir del moment en qué Catalunya es va industrialisar, Andorra s’arruïna per la manca d’adaptació als nous corrents. Aixina, de [[1800]] a [[1898]] es constata una baixa més que significativa de caps de [[bestiar]] en el país. El bestiar es redueix a la mitat. En l’any [[1767]] com a conseqüència de la revolució [[textil]] la confraria de paraires es dissol. Els comuns, que treien profit de les fargues i del textil artesanal, varen perdre poder adquisitiu. Les [[farga|fargues]] varen començar a tancar progressivament. De 10 només en va quedar 1. En l’any [[1850]] la producció de la farga dels Areny va caure en picat. L’alt cost del transport, la dificultat de trobar treball, l’agotament dels boscs i els centres de producció gigants catalans i francesos varen catapultar el país a una crisis espantosa. L’únic sector que encara es mantenia mig dret era el [[contraban]]. Pero el govern de Madrit i de [[París]] solien posar-hi entrebancs. El veguer francès de fet redactava informes sobre el contraban andorrà que despuix destinava al copríncep. El [[decret]] del bisbe Boltàs que prohibia el comerç, pero no el cultiu del [[tabac]], va empènyer als andorrans a ser paquetaires. En un intent de remontar la davallada, Escaldes va intentar construir una fàbrica tèxtil en [[1870]]. Pero l’aïllament del país va fer fracassar el projecte. A això, cal afegir-hi la pèrdua constant de població a causa del [[còlera]] i a la [[febre groga]]. Lo que durant molt de temps va ser beneficiós per al país, és dir, l’aïllament, es va transformar en el verí de l’economia del país. Incapaç d’adaptar-se als nous temps, l’Andorra del sigle XIX va caure definitivament en una crisis econòmica devastadora.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 35}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 3, 4, 16, 17, 21, 31, 32, 33, 34, 35, 36, 37, 38}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 174, 175, 196, 197}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 174, 175, 177, 196, 197}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 344}}

====El còlera i febre groga: èxodo migratori====

Llínea 425: Llínea 425:

El [[Mónaco|Principat de Mònaco]], un chicotet [[país]] governat per un príncep que gojava d’independència envers [[França]], pero que com Andorra tenia lligams històrics directament relacionats en la seua soberania, es va presentar com l'exemple a seguir. França va prohibir l’obertura de casinos en el país i Mónaco va aprofitar esta prohibició per a fer vindre fortunes europees i aixina fer-les gastar els diners en el país. Andorra va voler imitar Mònaco. El problema, pero, era que el Consell General no tenia suficients recursos per finançar la construcció de cap balneari ni cap casino, ni tampoc per a crear carreteres que permeten l’accés a un país fins ara únicament accessible en mula o [[cavall]]. En [[octubre]] de [[1866]] el Consell General va optar per signar un contracte de concessió. Es va assignar com a síndic el reformador Guillem d'Areny-Plandolit que havia d'eixercir de mediador en la companyia constructora estrangera. Concretament era la banca Duvivier de París qui, a través del contracte, podia construir balnearis, cases de joc, teatres, cafès... per 90 anys. A canvi, la companyia es comprometia a fer una carretera d’Escaldes fins a la frontera, aixina com millorar tots els camins. El Consell General va voler que la companyia fera un depòsit de 30.000 francs de l’època com a garantia.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 58}}<ref name=":5">{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/els-casinos-a-andorra.html|títol = "Els casinos a Andorra", article del lloc web especialisat en història d'Andorra www.andorraantiga.com|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 192, 193}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 191, 192, 193}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 93 a 95}}

−

Però el proyecte va fracassar. Primerament perqué les infraestructures que havia de portar la terciarització d’Andorra eren molt elevades, més del que es preveia. Per tant, i en segon lloc, la companyia va començar a especular en la concessió del joc i va decidir construir el casino em la [[Solana del Pas de la Casa]], una zona que, ademés, patia llitigis entre [[Canillo]], [[Encamp]] i els pobles francesos veïns. El Consell General va voler, de seguida, explicacions del síndic i de la banca Duvivier. Explicacions que no varen servir de res ~~perquè~~ els coprínceps varen intervindre tan bon punt es varen assabentar de la iniciativa i varen prohibir la construcció de casino, excepte els balnearis. La classe política andorrana no va poder oposar-se, ya que temia perdre els privilegis duaners. Molta gent havia posat les seues esperances en el canvi que produiria el casino i el balneari. El projecte no era només un caprich de la classe dirigent, pero una realitat volguda per tota la població. La nació andorrana no va acabar d’acceptar esta decisió perqué implicava l’emigració cap a l’exterior. Per lo que, si els coprínceps no volien el joc i les autoritats no reaccionaven, algú els ho havia de fer entendre: l’únic camí, la revolució.

+

Però el proyecte va fracassar. Primerament perqué les infraestructures que havia de portar la terciarització d’Andorra eren molt elevades, més del que es preveia. Per tant, i en segon lloc, la companyia va començar a especular en la concessió del joc i va decidir construir el casino em la [[Solana del Pas de la Casa]], una zona que, ademés, patia llitigis entre [[Canillo]], [[Encamp]] i els pobles francesos veïns. El Consell General va voler, de seguida, explicacions del síndic i de la banca Duvivier. Explicacions que no varen servir de res perqué els coprínceps varen intervindre tan bon punt es varen assabentar de la iniciativa i varen prohibir la construcció de casino, excepte els balnearis. La classe política andorrana no va poder oposar-se, ya que temia perdre els privilegis duaners. Molta gent havia posat les seues esperances en el canvi que produiria el casino i el balneari. El projecte no era només un caprich de la classe dirigent, pero una realitat volguda per tota la població. La nació andorrana no va acabar d’acceptar esta decisió perqué implicava l’emigració cap a l’exterior. Per lo que, si els coprínceps no volien el joc i les autoritats no reaccionaven, algú els ho havia de fer entendre: l’únic camí, la revolució.

===Reforma des de baix===

[[File:Revolució de 1881 d'Andorra.jpg|thumb|Pintura i portada del llibre ''Revolució de 1881'' de l'Editorial Andorrana|left]]

−

El [[8 de decembre]] del [[1880]] va esclatar una revolució (dita la Revolució de 1881) en Andorra que va durar fins al mes de [[juny]] del mateix any. Una part del poble, la que patia més la crisi, jornalers, petits propietaris, cabalers,... es va armar i en el soport de les companyies de joc va organisar un moviment revolucionari que va fer caure el Consell General vigent substituint-lo per un atre: el ''Consell Revolucionari Provisional''. Assalten la casa del síndic general i l’obliguen a lliurar les claus i els segells de la Casa de la Vall. Tant el síndic com la seua família són detinguts. Varen elegir un nou síndic, Joan Pla i Calvo i subsíndic, Pere Baró i Mas, mege de [[Sant Julià de Lòria]]. La primera actuació del Consell Revolucionari va ser autorisar casinos i balnearis a una companyia estrangera. Els coprínceps varen respondre a la revolta popular en el bloqueig de les fronteres, afectant les mercaderies, el bestiar i la circulació de persones. El [[7 de juny]] del mateix any, mes en ~~què~~ acaba la revolta, uns quants lleials als coprínceps de [[Canillo]] i [[Encamp]], les parròquies menys favorables a la revolució, i varen pujar fins a [[Ordino]] i [[La Massana]] per detindre als membres del Consell Revolucionari. En Escaldes els revolucionaris es varen fer forts, pero finalment varen ser reprimits. El dia 10 per la nit, despuix de diverses reunions entre representants dels revolucionaris i dels contrarrevolucionaris, es va arribar a un acort conegut com el Tractat del [[Pont dels Escalls]]. L'acort va establir una amnistia general per als andorrans dels dos bandos i la celebració de noves eleccions generals. Els coprínceps no varen acceptar l’amnistia i varen ordenar al Tribunal de Corts a jujar i condenar als revolucionaris. Un gran número va acabar entre reixes, desterrat i una forta multa. Finalment en el mes de [[juliol]] es varen celebrar les eleccions estipulades en el Tractat del Pont dels Escalls, d’una banda, i els coprínceps varen prohibir formalment el joc en Andorra. Prohibició que va durar fins a l'any [[1993]]. De seguida que Andorra es va independisar de França i del bisbe en l’any 1993 en la constitució que va permetre l’autodeterminació del país, el govern d’Andorra va intentar novament introduir un casino en el país. Entre els empresaris que es varen interessar en este nou casino hi ha estar l'empresa britànica Ladbrok's i l'empresari de Las Vegas, Sheldon Adelson, un dels hòmens més rics d'Amèrica i, segons el Forbes, la setzena fortuna del món. Pero el proyecte no va prosperar, esta volta no perqué el copríncep estiguera en contra, ya que despuix de la constitució els coprínceps ya només va ser un símbol històric, sinó ~~perquè~~ la població no va donar soport al proyecte del Cap de Govern (president) Marc Forné, per por que es veiés el projecte des de l'Unió Europa com una mena de "llavadora" de diner negre, impossibilitant la eixida del país de la llista negra de paraisos fiscals. En canvi, sí que es va llegalisar la loteria i les apostes. Però com que el proyecte no va prosperar en Andorra, Sheldon Adelson es va adreçar al govern català en l'any [[2012]] per construir en Catalunya una espècia de Las Vegas. La pressió entre el govern català i madrileny va fer que Sheldon Adelson apostara finalment per Madrit.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 59, 60, 63}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 194, 195}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 194, 195}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 348 a 350}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 95}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.324.cat/noticia/1673055/catalunya/La-Generalitat-es-reuneix-a-Las-Vegas-amb-Sheldon-Adelson-per-convencer-lo-que-inverteixi-a-Catalunya|títol = La Generalitat es reuneix en Las Vegas en Sheldon Adelson per convèncer-lo que inverteixi en Catalunya|consulta = |llengua = |editor = |data = (31-03-12, Canal 324)}}</ref>

+

El [[8 de decembre]] del [[1880]] va esclatar una revolució (dita la Revolució de 1881) en Andorra que va durar fins al mes de [[juny]] del mateix any. Una part del poble, la que patia més la crisi, jornalers, petits propietaris, cabalers,... es va armar i en el soport de les companyies de joc va organisar un moviment revolucionari que va fer caure el Consell General vigent substituint-lo per un atre: el ''Consell Revolucionari Provisional''. Assalten la casa del síndic general i l’obliguen a lliurar les claus i els segells de la Casa de la Vall. Tant el síndic com la seua família són detinguts. Varen elegir un nou síndic, Joan Pla i Calvo i subsíndic, Pere Baró i Mas, mege de [[Sant Julià de Lòria]]. La primera actuació del Consell Revolucionari va ser autorisar casinos i balnearis a una companyia estrangera. Els coprínceps varen respondre a la revolta popular en el bloqueig de les fronteres, afectant les mercaderies, el bestiar i la circulació de persones. El [[7 de juny]] del mateix any, mes en qué acaba la revolta, uns quants lleials als coprínceps de [[Canillo]] i [[Encamp]], les parròquies menys favorables a la revolució, i varen pujar fins a [[Ordino]] i [[La Massana]] per detindre als membres del Consell Revolucionari. En Escaldes els revolucionaris es varen fer forts, pero finalment varen ser reprimits. El dia 10 per la nit, despuix de diverses reunions entre representants dels revolucionaris i dels contrarrevolucionaris, es va arribar a un acort conegut com el Tractat del [[Pont dels Escalls]]. L'acort va establir una amnistia general per als andorrans dels dos bandos i la celebració de noves eleccions generals. Els coprínceps no varen acceptar l’amnistia i varen ordenar al Tribunal de Corts a jujar i condenar als revolucionaris. Un gran número va acabar entre reixes, desterrat i una forta multa. Finalment en el mes de [[juliol]] es varen celebrar les eleccions estipulades en el Tractat del Pont dels Escalls, d’una banda, i els coprínceps varen prohibir formalment el joc en Andorra. Prohibició que va durar fins a l'any [[1993]]. De seguida que Andorra es va independisar de França i del bisbe en l’any 1993 en la constitució que va permetre l’autodeterminació del país, el govern d’Andorra va intentar novament introduir un casino en el país. Entre els empresaris que es varen interessar en este nou casino hi ha estar l'empresa britànica Ladbrok's i l'empresari de Las Vegas, Sheldon Adelson, un dels hòmens més rics d'Amèrica i, segons el Forbes, la setzena fortuna del món. Pero el proyecte no va prosperar, esta volta no perqué el copríncep estiguera en contra, ya que despuix de la constitució els coprínceps ya només va ser un símbol històric, sinó perqué la població no va donar soport al proyecte del Cap de Govern (president) Marc Forné, per por que es veiés el projecte des de l'Unió Europa com una mena de "llavadora" de diner negre, impossibilitant la eixida del país de la llista negra de paraisos fiscals. En canvi, sí que es va llegalisar la loteria i les apostes. Però com que el proyecte no va prosperar en Andorra, Sheldon Adelson es va adreçar al govern català en l'any [[2012]] per construir en Catalunya una espècia de Las Vegas. La pressió entre el govern català i madrileny va fer que Sheldon Adelson apostara finalment per Madrit.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 59, 60, 63}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 194, 195}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 194, 195}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 348 a 350}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 95}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.324.cat/noticia/1673055/catalunya/La-Generalitat-es-reuneix-a-Las-Vegas-amb-Sheldon-Adelson-per-convencer-lo-que-inverteixi-a-Catalunya|títol = La Generalitat es reuneix en Las Vegas en Sheldon Adelson per convèncer-lo que inverteixi en Catalunya|consulta = |llengua = |editor = |data = (31-03-12, Canal 324)}}</ref>

====La Qüestió d'Andorra====

El fracàs d'esta revolta va ser encara més difícil de pair. Sobretot sabent que [[Madrit]] tornava a taxar l’entrada de mercaderies vingudes d’Andorra ([[1887]]). El govern de [[París]], del seu costat, veient que el [[contraban]] proliferava, tampoc va esperar a endurir el control fins al punt de negar-se a millorar les carreteres franceses que portaven al país. La situació econòmica en Andorra era per perdre l’esperança. L’única nota positiva que es pot donar és la construcció del rec del Solà d’Andorra la Vella per a ús agrícola i la creació de la primera fàbrica [[tabaquera]] del país: Tabacalera Andorrana, SA (1899). Per entendre la pobrea que es vivia, només cal fixar-se en l’evolució dels naiximents i matrimonis d'ençà del començament de la revolució industrial a Catalunya. Si en [[1850]] es va contar 300 naiximents, en [[1920]] ya només se’n comptava uns 90/80. De la mateixa manera, si en 1850 es varen casar 60 parelles, en 1920 ya només 10.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 64, 65, 66, 67, 68}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 67 a 70}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 198, 199, 203}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199, 202, 203}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 352, 353}}

[[File:La Qüestió d'Andorra.jpg|thumb|Caricatura de "La Qüestió d'Andorra" del 24 de juny de 1881 per Enric Palmitjavila]]

−

Si d’alguna cosa va servir la revolta del [[1881]] va ser per estirar les orelles al copríncep francés. D'ençà de la revolució francesa el copríncep s’havia descuidat completament del seu càrrec de copríncep. Però no només ell, la població francesa també es va anestesiar i feia un cert temps que preguntar ~~què~~ era Andorra a un francès era estar segur de rebre per resposta: “andor- ~~què~~?” La prova més evident d’això fou l’estrena de l’obra de teatre “Le Val d’Andorre” a París el 1848 on l’autor era lluny de descriure la realitat: les cases eren com les del [[País Basc]], les vestimentes dels suposats andorrans no tenien res a vore en la realitat,... Aixina, en la revolució de l'any [[1881]], finalment França va interessar-se més pel país en una política clarament intervencionista i colonialista que pretenia contrarrestar el poder del bisbe, tractant els andorrans com si foren un [[protectorat]]. Conscients de la situació social i econòmica per la qual passava el país, els francesos varen propondre als andorrans tot allò que els permetria eixir de la crisis ([[carretera|carreteres]], [[teatre|teatres]],...) a canvi de perdre l'[[independència]]. Un tracte que no va interessar als andorrans ni al bisbe.

+

Si d’alguna cosa va servir la revolta del [[1881]] va ser per estirar les orelles al copríncep francés. D'ençà de la revolució francesa el copríncep s’havia descuidat completament del seu càrrec de copríncep. Però no només ell, la població francesa també es va anestesiar i feia un cert temps que preguntar qué era Andorra a un francès era estar segur de rebre per resposta: “andor- qué?” La prova més evident d’això fou l’estrena de l’obra de teatre “Le Val d’Andorre” a París el 1848 on l’autor era lluny de descriure la realitat: les cases eren com les del [[País Basc]], les vestimentes dels suposats andorrans no tenien res a vore en la realitat,... Aixina, en la revolució de l'any [[1881]], finalment França va interessar-se més pel país en una política clarament intervencionista i colonialista que pretenia contrarrestar el poder del bisbe, tractant els andorrans com si foren un [[protectorat]]. Conscients de la situació social i econòmica per la qual passava el país, els francesos varen propondre als andorrans tot allò que els permetria eixir de la crisis ([[carretera|carreteres]], [[teatre|teatres]],...) a canvi de perdre l'[[independència]]. Un tracte que no va interessar als andorrans ni al bisbe.

L’enfrontament entre els dos coprínceps va provocar una veritable fractura en la societat andorrana. Per una banda, hi havia els pro-francesos, de l’atra els pro-bisbe. El enfrontament va desembocar en una chicoteta guerra civil despuix de les [[eleccions]] comunals de l’hivern de [[1885]] en [[Canillo]]. El triomf dels partidaris de França en les eleccions, que varen acabar per dominar el [[Consell General d'Andorra|Consell General]], va portar el [[bisbe]] a demanar ajuda al govern madrileny. En una carta de [[març]] de [[1886]], el bisbe Casañas, dia: “els meus lleials andorrans han hagut de cedre despuix de vint-i-quatre hores de lluita per falta de municions, davant de l’actitud imponent dels afrancesats” i acabava demanant provisions, remarcant “estem vençuts i humiliats”. L’esclat de la guerra es va conéixer en el nom de “La Qüestió d’Andorra”. De sobte, es varen iniciar numerosos estudis sobre l'orige i l'[[història]] del país. El Consell General va redactar un llibret que porta precisament este nom i que va contribuir a tals estudis. Els coprínceps per la seua banda varen entrar en una cursa per oferir al país alguns servicis que pugueren desbloquejar la situació econòmica: els francesos varen obrir escoles laiques, el bisbe va contraatacar en escoles concertades,... Per als andorrans, mentres això no suponguera perdre la independència, varen deixar els coprínceps barallar-se, al cap i a la fi només va portar beneficis. És precisament d'esta actitut que va nàixer l’[[Refranys|expressió en català]] de: fer-se l’andorrà.

−

Com que França volia influenciar l’opinió andorrana no va dubtar a instalar un [[telègraf]] en l'any [[1882]] entre [[L'Ospitalet|l’Ospitalet]] (França) i Canillo (Andorra), a pesar que el síndic Francesc Duran Guillemó advertís que Andorra no acceptaria este tipo d’ingerències estrangeres. I de fet, un grup de partidaris del bisbe varen aprofitar la foscor de la nit per desmantellar-lo. El veguer francès va informar de la situació al copríncep per mig d'una carta qualificant l’acte “infame i inaudit en Europa”. Va haver d’arribar una Sindicatura de partidaris francesos i una suavisació de les pretensions del veguer francès ~~perquè~~ finalment s'instalara el primer telégraf en l’any [[1892]] en Andorra. Pronte es va estendre fins a Sant Julià de Lòria i ya en l'any [[1890]] a La Massana i Ordino. Però, llògicament, el bisbe va contrarrestar demanant al govern de Madrit la instalació d’un telègraf en l’any [[1903]].

+

Com que França volia influenciar l’opinió andorrana no va dubtar a instalar un [[telègraf]] en l'any [[1882]] entre [[L'Ospitalet|l’Ospitalet]] (França) i Canillo (Andorra), a pesar que el síndic Francesc Duran Guillemó advertís que Andorra no acceptaria este tipo d’ingerències estrangeres. I de fet, un grup de partidaris del bisbe varen aprofitar la foscor de la nit per desmantellar-lo. El veguer francès va informar de la situació al copríncep per mig d'una carta qualificant l’acte “infame i inaudit en Europa”. Va haver d’arribar una Sindicatura de partidaris francesos i una suavisació de les pretensions del veguer francès perqué finalment s'instalara el primer telégraf en l’any [[1892]] en Andorra. Pronte es va estendre fins a Sant Julià de Lòria i ya en l'any [[1890]] a La Massana i Ordino. Però, llògicament, el bisbe va contrarrestar demanant al govern de Madrit la instalació d’un telègraf en l’any [[1903]].

===El rastre de les reformes===

====Les primeres escoles====

{{AP|Uniformisme llingüístic en França|Sistema educatiu d'Andorra}}

−

Destacar és l’arribada de les primeres [[Escola|escoles]] en el país, raó per la qual cal redactar un apartat especial. Els coprínceps varen interessar-se per l’educació del país. El bisbe Casañas, per no perdre el control sobre l'ensenyament dels chiquets i chiquetes andorranes, que s’havien d’adoctrinar segons l’ètica de l'Iglésia, vullgué obrir ràpidament les seues pròpies escoles a partir del moment en ~~què~~ el copríncep francès instalà la primera escola laica en el país.

+

Destacar és l’arribada de les primeres [[Escola|escoles]] en el país, raó per la qual cal redactar un apartat especial. Els coprínceps varen interessar-se per l’educació del país. El bisbe Casañas, per no perdre el control sobre l'ensenyament dels chiquets i chiquetes andorranes, que s’havien d’adoctrinar segons l’ètica de l'Iglésia, vullgué obrir ràpidament les seues pròpies escoles a partir del moment en qué el copríncep francès instalà la primera escola laica en el país.

====La casa d'Areny-Plandolit====

−

En l'actualitat el responsable de la [[Nova Reforma]] ha esdevingut un dels andorrans més célebres del país i que evoca en l'imaginari andorrà [[luxe]] i [[Poder polític|poder]]. La casa a on va viure, hui transformada en [[museu]] i situada en [[Ordino]], és sense dubte l'eixemple més clar de lo que era viure en una família acomodada del sigle XIX en Andorra. Dit atrament, és el clar exemple de com vivien els focs. Ara be, quan es parla d'esta família se sol utilisar la fòrmula “casa Plandolit” o “d'Areny-Plandolit” en referència a este senyor, don Guillem, ~~perquè~~ participà d'una manera més que important en l'economia del país. Per fer-se'n una idea, s'estima que era el responsable de pagar el 40% dels imposts que els focs devien als comuns i [[Consell General d'Andorra|Consell General]].{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 182, 183}}

+

En l'actualitat el responsable de la [[Nova Reforma]] ha esdevingut un dels andorrans més célebres del país i que evoca en l'imaginari andorrà [[luxe]] i [[Poder polític|poder]]. La casa a on va viure, hui transformada en [[museu]] i situada en [[Ordino]], és sense dubte l'eixemple més clar de lo que era viure en una família acomodada del sigle XIX en Andorra. Dit atrament, és el clar exemple de com vivien els focs. Ara be, quan es parla d'esta família se sol utilisar la fòrmula “casa Plandolit” o “d'Areny-Plandolit” en referència a este senyor, don Guillem, perqué participà d'una manera més que important en l'economia del país. Per fer-se'n una idea, s'estima que era el responsable de pagar el 40% dels imposts que els focs devien als comuns i [[Consell General d'Andorra|Consell General]].{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 182, 183}}

[[File:Guillem d'Areny-Plandolit.png|thumb|Retrat de Guillem d'Areny-Plandolit, impulsor de la Nova Reforma.|383x383px]]

Es coneix ben poca cosa sobre la família dels Areny pero se sap que varen estar en Andorra de l'any [[1600]] fins a l'any [[1900]]. El primer hereu ben documentat és Guillem Areny Vidal, fill de Peiroma Vida de Segudet i de Guillem Areny. Pel que fa als orígens del seu pare tampoc es té molta informació i es pensa que va ser un [[cabaler]] que havia conseguit emancipar-se. També sobrevola la teoria que era un estranger casat en la filla d'una casa d'Ordino. Siga com siga, abans que prenga protagonisme en el país, la família es va acostar a la [[noblea]] gràcies a aliances matrimonials que li varen permetre un [[Estatus social|estatus]] destacat i reconegut fora del país. En el sigle XIX el bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra era designat pel rei d'Espanya, cosa que va empènyer la família en tindre bones relacions en ell de manera a apropar-se als llinatges reials espanyols. Durant el sigle XVIII la família acostumava a ser nomenada com a “pagès”, “negociant” o “notari”. A mesura que es va apropant als llinages catalans (Senaller, Jordana, Plandolit, etc) i espanyols la designació també va canviar. En l'any [[1719]] Guillem passà a ser “cavaller”, títul que va conseguir gràcies a l'avituallament de les tropes espanyoles que volien foragitar les francesos que varen entrar a [[Catalunya]] en 1719. El bisbe Simeó de Guinda va demanar l'ajuda dels andorrans, i Guillem Areny Torres va acudir voluntàriament.{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 182, 183}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 182, 183}}

Llínea 453: Llínea 453:

La casa de la família Areny-Plandolit era aficionada a la [[llectura]], la [[caça]] i l'[[esquaix]]. Els llibres de la seua biblioteca personal són hui dia el segon fons patrimonial més important i conservat en l'[[Arxiu Nacional d'Andorra]], despuix del de la [[Farga Rossell|casa Rossell]]. En ell s'hi ha trobat uns 22.3000 documents, 121 pergamins i 139 llibres. Això sense contar en el fons fotogràfic de 4000 plaques que convertix el fons en el més important dels pirineus catalans. Es pot parlar d'un autèntic tesor bibliogràfic, ya que no conté solament material propi del país, sinó que també material estranger procedent, per eixemple, del [[Japó]]. Un element que denota de la riquea d'esta família que podia, per tant, viajar.{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 182, 183}}

−

La família Areny-Plandolit va ser la primera en fundar companyies ovines i siderúrgiques. Es varen associar en la casa Rossell d'Ordino per fundar la farga del Serrat i del Puntal. L'alçament dels [[guerra dels segadors|Segadors]] ([[1640]]) va provocar el tancament d'estes dos primeres fargues, pero no varen trigar a obrir-ne d'atres fins poder edificar la seua pròpia en l'any [[1753]]. S'explica puix fàcilment el per ~~què~~ Guillem d'Areny-Plandolit va voler encapçalar la reforma dels “progressistes” o també nomenats “reformadors” del sigle XIX. La família també fon responsable d'una botiga en [[Tàrrega]] i de xarxes de [[traginers]] en Andorra, aixina com el primer museu andorrà. Es tractava d'un museu naturalista ya que membres de la família sabien dissecar animals. Sent, ademés, amants de la caça Guillem d'Areny-Plandolit va voler aportar vàries espècies a la població andorrana. El museu, es va enderrocar quan la família va abandonar el país i per sobre s'ha construït l'[[Auditori Nacional d'Ordino]].{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 182, 183}}

+

La família Areny-Plandolit va ser la primera en fundar companyies ovines i siderúrgiques. Es varen associar en la casa Rossell d'Ordino per fundar la farga del Serrat i del Puntal. L'alçament dels [[guerra dels segadors|Segadors]] ([[1640]]) va provocar el tancament d'estes dos primeres fargues, pero no varen trigar a obrir-ne d'atres fins poder edificar la seua pròpia en l'any [[1753]]. S'explica puix fàcilment el per qué Guillem d'Areny-Plandolit va voler encapçalar la reforma dels “progressistes” o també nomenats “reformadors” del sigle XIX. La família també fon responsable d'una botiga en [[Tàrrega]] i de xarxes de [[traginers]] en Andorra, aixina com el primer museu andorrà. Es tractava d'un museu naturalista ya que membres de la família sabien dissecar animals. Sent, ademés, amants de la caça Guillem d'Areny-Plandolit va voler aportar vàries espècies a la població andorrana. El museu, es va enderrocar quan la família va abandonar el país i per sobre s'ha construït l'[[Auditori Nacional d'Ordino]].{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 182, 183}}

−

Per a entendre els motius que varen portar a Guillem d'Areny-Plandolit a involucrar-se en la reforma feta des de dalt s'ha de matisar la situació. Guillem va utilidar la confrontació que tenia en el camp opositor per adherir-se a esta reforma. I gràcies a esta va ser nomenat síndic. El càrrec de síndic s'ha d'entendre actualment, i en comparació a les atres democràcies europees, com el president del parlament. Ara bé, en aquell moment exercia sobretot de “ministre d'afers exteriors”. Per tant, va ser ell qui posà tot en pràctica ~~perquè~~ la [[Nova Reforma]] fon ratificada per [[Napoleó III]]. També va ser ell qui, en el soport del subsíndic Anton Maestre, va conseguir que el Consell General aprovara la concessió a la banca Duvivier de [[París]] per a crear casinos en Andorra. Però la passivitat en ~~què~~ es va comportar quan Duvivier va voler construir el casino en la solana del Pas de la Casa el va portar a ser arrestat pels revolucionaris de [[1881]]. Maestre es va opondre aferrissadament a esta retallada de contracte i va organitzar precisament el sollevament de 1881. Si en un principi els Guillem d'Areny-Plandolit varen gojar de popularitat, ben pronte la situació es va girar en contra d'ells.{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 182, 183}}

+

Per a entendre els motius que varen portar a Guillem d'Areny-Plandolit a involucrar-se en la reforma feta des de dalt s'ha de matisar la situació. Guillem va utilidar la confrontació que tenia en el camp opositor per adherir-se a esta reforma. I gràcies a esta va ser nomenat síndic. El càrrec de síndic s'ha d'entendre actualment, i en comparació a les atres democràcies europees, com el president del parlament. Ara bé, en aquell moment exercia sobretot de “ministre d'afers exteriors”. Per tant, va ser ell qui posà tot en pràctica perqué la [[Nova Reforma]] fon ratificada per [[Napoleó III]]. També va ser ell qui, en el soport del subsíndic Anton Maestre, va conseguir que el Consell General aprovara la concessió a la banca Duvivier de [[París]] per a crear casinos en Andorra. Però la passivitat en qué es va comportar quan Duvivier va voler construir el casino en la solana del Pas de la Casa el va portar a ser arrestat pels revolucionaris de [[1881]]. Maestre es va opondre aferrissadament a esta retallada de contracte i va organitzar precisament el sollevament de 1881. Si en un principi els Guillem d'Areny-Plandolit varen gojar de popularitat, ben pronte la situació es va girar en contra d'ells.{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 182, 183}}

===El despertar de la consciència nacional===

Llínea 463: Llínea 463:

Guillem d'Areny-Plandolit menciona en els seus escrits Andorra com un país a part del qual ell mateix en formava part: “participar més o menys directament en el govern i administració del país”... “s'ha regit esta República”... “res més distant de l'ànima del nou govern”... “a excepció dels ramats de la República”,... i finalment “este país es troba incomunicat”. Són totes frases extretes de diferents escrits seus i que deixen clar que la societat andorrana s'adonava progressivament que allò que sentien era la pertinença a una nació. Un atre eixemple el tenim en l'excursionista andorrà Artur Osona que va intitular el seu treball sobre senderisme andorrà “''La República d'Andorra: guia itinerària''”.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}} La utilisació de la paraula "república" no és gens ingènua. De fet, a fora de les fronteres andorranes els propis espanyols, francesos i catalans ya qualificaven Andorra com una nació, i reaccionaven esta com a tal; encara que des del cantó espanyol i francès es va voler, moltes voltes, anexionar Andorra o fins i tot fer-la renunciar a la seua pròpia independència, aixina com intervenir directament per la força sobre els afers andorrans (reacció en coherència en l'[[absolutisme]]).{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006|p = 33}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 64, 65, 66, 67, 68}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 172}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}} Per exemple, el polític català Valentí Almirall va expressar per escrit "els andorrans estan orgullosos de la seua independència i estimen en passió la seua pàtria".{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 349}} [[Mossèn Cinto Verdaguer]], un excursionista català, va ser el primer romancista català en ajudar a fer conèixer Andorra a l'exterior com a país.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 204, 205}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}}

−

D'atra banda, i ya en les experiències vixcudes en els excursionistes, s'ha d'explicar l'atractiu d'Andorra pel fet que la naturalea del país els resultava bella i a vegades exòtica. Hi buscaven ruïnes del passat, [[cultura]] i [[folklore]]. Per Andorra aquell moviment va ser del tot beneficiós ya que finalment al final del sigle Andorra va trobar la solució per eixir de la crisis econòmica i esta gent va resultar ser una bona font d'ingressos. L'explorador romàntic anglès, James E. Murry, va ser qui va animar excursionistes a viajar fins al país gràcies a escriure el seu llibre “''A Summer In The Pyrenees''” (1835). Escapant de les grans ciutats, alguns autors francesos també varen trepitjar al país: Albert Laporte, “''Aux Pyrénées, le sac au dos''” (1876). És en este context que es va estrenat l'obra “''Le Val d'Andorre''” en París. Era una obra de teatre en ~~què~~, per ser realistes, la descripció que es feia d'Andorra era molt lluny de ser real. Es va barrejar cultura basca en francesa. Encara que l'obra va tindre molt èxit es va tornar a representar en diferents ocasions. Sense dubte va contribuir a fer recordar novament un país que França havia descuidat des de feia bastant temps. En tot, el Club Alpí Francès (CAF) va contribuir a cartografiar el país, la fauna, la flora, els drets i costums. L'excursionisme va aportar una gran font de mapes del territori andorrà que fins llavors mai s'havien realisat. Poc a poc els andorrans varen dependre a delimitar el seu propi país{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 204, 205, 206, 207}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}}

+

D'atra banda, i ya en les experiències vixcudes en els excursionistes, s'ha d'explicar l'atractiu d'Andorra pel fet que la naturalea del país els resultava bella i a vegades exòtica. Hi buscaven ruïnes del passat, [[cultura]] i [[folklore]]. Per Andorra aquell moviment va ser del tot beneficiós ya que finalment al final del sigle Andorra va trobar la solució per eixir de la crisis econòmica i esta gent va resultar ser una bona font d'ingressos. L'explorador romàntic anglès, James E. Murry, va ser qui va animar excursionistes a viajar fins al país gràcies a escriure el seu llibre “''A Summer In The Pyrenees''” (1835). Escapant de les grans ciutats, alguns autors francesos també varen trepitjar al país: Albert Laporte, “''Aux Pyrénées, le sac au dos''” (1876). És en este context que es va estrenat l'obra “''Le Val d'Andorre''” en París. Era una obra de teatre en qué, per ser realistes, la descripció que es feia d'Andorra era molt lluny de ser real. Es va barrejar cultura basca en francesa. Encara que l'obra va tindre molt èxit es va tornar a representar en diferents ocasions. Sense dubte va contribuir a fer recordar novament un país que França havia descuidat des de feia bastant temps. En tot, el Club Alpí Francès (CAF) va contribuir a cartografiar el país, la fauna, la flora, els drets i costums. L'excursionisme va aportar una gran font de mapes del territori andorrà que fins llavors mai s'havien realisat. Poc a poc els andorrans varen dependre a delimitar el seu propi país{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 204, 205, 206, 207}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}}

====La Renaixença====

[[Fitxer:Renaixensa.jpg|thumb|La capçalera de la ''[[La Renaixensa|Renaixensa]]'', un diari català ilustratiu del moviment de recuperació cultural i llingüístic de Catalunya.]]

−

L'etapa de foscor vixcuda arreu de l'antiga [[Corona d'Aragó]] durant l'[[Edat Moderna]] va acabar finalment gràcies a l'arribada del [[romanticisme]]. La llengua d'Andorra, compartida en Catalunya, va reprendre en força. Baix l'impuls del moviment romàntic, [[Catalunya]] també va viure un despertar nacional com aquell que es va donar en Andorra. Este despertar es va traduir en la recuperació de la llengua a través de la lliteratura, la política ([[catalanisme]]),.... i l'història. Un procés conegut en el nom de [[Renaixença]]. La societat alta i baixa va enfortir la llengua catalana, aixina com la [[cultura catalana]]. Apareixen els [[Jocs Florals]], l'''Oda a la Pàtria'' de [[Bonaventura Carles Aribau]],... pero també numerosos estudis sobre la llengua catalana. Estudis que portaran a reformes ortogràfiques i a una primera prensa escrita en català.<ref name=":6">{{Ref-web|url = http://webs.racocatala.cat/cat1714/d/histcat.pdf|títol = Història de la Llengua Catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> En Andorra el català ya era parlat des de l'edat migeval i a pesar de la decadència de l'época moderna, la llengua del país mai va defallir.<ref name=":6" />{{sfn|Xavier Rull|2007|p = 25, 13, 48}} L'arribada d'este moviment renaixentista català va enfortir considerablement l'us del català en Andorra. Tant és aixina que el propi veguer francés, que en principi es devia de parlar francés perqué aixina li ho exigia l'administració del seu país, escrivia informes en català.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 67}} Tots els escrits fets per andorrans que trobem en este sigle estan en català, i s'allunyen del català "acadèmic" que moltes vegades es va voler implantar durant la Renaixença.{{sfn|Peruga Guerrero|1998}}<ref name=":6" />{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 27, 31, 74}} El Consell General redactava tots els seus decrets, i atres documents administratius en llengua catalana. I el romanticisme va ser també per al país la clau ~~perquè~~ els andorrans incorporin el català com a element indissociable de la nació andorrana.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 57}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 27}} En l'escola, es molt provable que s'hi ensenyara el francés si s'escollia el sistema francés. En França les lleis de [[Jules Ferry]] varen anar en la mateixa direcció iniciada per la [[Convenció Nacional]]. Per tant, el francés era l'única llengua permesa i la implantació d'una escola francesa en Andorra havia de seguir estes normes.<ref>{{Ref-web|url = http://www.llibertat.cat/2014/09/el-govern-frances-considera-que-l-ensenyament-del-catala-no-es-una-prioritat-27567|títol = El govern francès considera que l'ensenyament del català no és un prioritat (Llibertat.cat, 05-09-14)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.directe.cat/noticia/333891/el-catala-s-obre-pas-a-l-escola-publica-de-la-catalunya-del-nord|títol = El català s'obre pas a l'escola pública de la Catalunya Nord (directe.cat, 07-02-14)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 77, 78}} El bisbe de la Seu d'Urgell, i copríncep d'Andorra, per la seua banda, s'adreçava a Madrit en castellà, cosa que nos explica que molt provablement tant ell com l'iglésia seguiren el paper històric que sempre han seguit: soport al govern central espanyol. Lo mateix, es podria assegurar en certea que el bisbe sabia parlar català.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 66}}<ref name=":6" />

+

L'etapa de foscor vixcuda arreu de l'antiga [[Corona d'Aragó]] durant l'[[Edat Moderna]] va acabar finalment gràcies a l'arribada del [[romanticisme]]. La llengua d'Andorra, compartida en Catalunya, va reprendre en força. Baix l'impuls del moviment romàntic, [[Catalunya]] també va viure un despertar nacional com aquell que es va donar en Andorra. Este despertar es va traduir en la recuperació de la llengua a través de la lliteratura, la política ([[catalanisme]]),.... i l'història. Un procés conegut en el nom de [[Renaixença]]. La societat alta i baixa va enfortir la llengua catalana, aixina com la [[cultura catalana]]. Apareixen els [[Jocs Florals]], l'''Oda a la Pàtria'' de [[Bonaventura Carles Aribau]],... pero també numerosos estudis sobre la llengua catalana. Estudis que portaran a reformes ortogràfiques i a una primera prensa escrita en català.<ref name=":6">{{Ref-web|url = http://webs.racocatala.cat/cat1714/d/histcat.pdf|títol = Història de la Llengua Catalana|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> En Andorra el català ya era parlat des de l'edat migeval i a pesar de la decadència de l'época moderna, la llengua del país mai va defallir.<ref name=":6" />{{sfn|Xavier Rull|2007|p = 25, 13, 48}} L'arribada d'este moviment renaixentista català va enfortir considerablement l'us del català en Andorra. Tant és aixina que el propi veguer francés, que en principi es devia de parlar francés perqué aixina li ho exigia l'administració del seu país, escrivia informes en català.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 67}} Tots els escrits fets per andorrans que trobem en este sigle estan en català, i s'allunyen del català "acadèmic" que moltes vegades es va voler implantar durant la Renaixença.{{sfn|Peruga Guerrero|1998}}<ref name=":6" />{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 27, 31, 74}} El Consell General redactava tots els seus decrets, i atres documents administratius en llengua catalana. I el romanticisme va ser també per al país la clau perqué els andorrans incorporin el català com a element indissociable de la nació andorrana.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 57}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 27}} En l'escola, es molt provable que s'hi ensenyara el francés si s'escollia el sistema francés. En França les lleis de [[Jules Ferry]] varen anar en la mateixa direcció iniciada per la [[Convenció Nacional]]. Per tant, el francés era l'única llengua permesa i la implantació d'una escola francesa en Andorra havia de seguir estes normes.<ref>{{Ref-web|url = http://www.llibertat.cat/2014/09/el-govern-frances-considera-que-l-ensenyament-del-catala-no-es-una-prioritat-27567|títol = El govern francès considera que l'ensenyament del català no és un prioritat (Llibertat.cat, 05-09-14)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.directe.cat/noticia/333891/el-catala-s-obre-pas-a-l-escola-publica-de-la-catalunya-del-nord|títol = El català s'obre pas a l'escola pública de la Catalunya Nord (directe.cat, 07-02-14)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 77, 78}} El bisbe de la Seu d'Urgell, i copríncep d'Andorra, per la seua banda, s'adreçava a Madrit en castellà, cosa que nos explica que molt provablement tant ell com l'iglésia seguiren el paper històric que sempre han seguit: soport al govern central espanyol. Lo mateix, es podria assegurar en certea que el bisbe sabia parlar català.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 66}}<ref name=":6" />

===L'art d'Andorra durant el sigle XIX===

Llínea 478: Llínea 478:

=== De l'emigració a la Revolució de l'any 1933 ===

−

El principi del sigle XX andorrà està marcat per l’obsessió de les carreteres. Andorra s’havia de modernisar i les comunicacions eren l’element clau ~~perquè~~ això es produíra. Mentre el Consell General posava tots els esforços del seu costat ~~perquè~~ aixina fora possible, la vida en Andorra era monòtona, precària, austera i encara condicionada a l’[[agricultura]]. El [[comerç]] topava en les restriccions dels coprínceps que impedien tota classe de modernisació del país. Les festes com [[Nadal]], Reis, de sants i aniversaris, aixina com els rituals que marquen les etapes de la vida (batejos, casaments o funerals) eren els únics elements que trencaven la monotonia diària. L’emigració va continuar marcant les conseqüències d’esta economia encara en crisis. Els anys 30 acabaran en esta llínea i arribaran les turbulències. És llavors quan el Consell General aprova la concessió definitiva que modernisarà a Andorra i quan, paralelament, el país viurà al ritme dels acontenyiments exteriors: [[Segona República Espanyola]], [[Guerra Civil Espanyola]] i [[Segona Guerra Mundial]]. Gràcies a estos s'exigirà per primera vegada el sufragi universal masculí, es voran les primeres vagues i manifestacions, els primers partits polítics i la primera presa andorrana. Tot això acompanyat de les repercussions, gens menyspreables, de les guerres europees.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 215, 216, 217}}

+

El principi del sigle XX andorrà està marcat per l’obsessió de les carreteres. Andorra s’havia de modernisar i les comunicacions eren l’element clau perqué això es produíra. Mentre el Consell General posava tots els esforços del seu costat perqué aixina fora possible, la vida en Andorra era monòtona, precària, austera i encara condicionada a l’[[agricultura]]. El [[comerç]] topava en les restriccions dels coprínceps que impedien tota classe de modernisació del país. Les festes com [[Nadal]], Reis, de sants i aniversaris, aixina com els rituals que marquen les etapes de la vida (batejos, casaments o funerals) eren els únics elements que trencaven la monotonia diària. L’emigració va continuar marcant les conseqüències d’esta economia encara en crisis. Els anys 30 acabaran en esta llínea i arribaran les turbulències. És llavors quan el Consell General aprova la concessió definitiva que modernisarà a Andorra i quan, paralelament, el país viurà al ritme dels acontenyiments exteriors: [[Segona República Espanyola]], [[Guerra Civil Espanyola]] i [[Segona Guerra Mundial]]. Gràcies a estos s'exigirà per primera vegada el sufragi universal masculí, es voran les primeres vagues i manifestacions, els primers partits polítics i la primera presa andorrana. Tot això acompanyat de les repercussions, gens menyspreables, de les guerres europees.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 215, 216, 217}}

====I es va fer la llum====

−

Davant la situació generada en l’anomenada “Qüestió d’Andorra” el Consell General va reprendre l'iniciativa de [[Sector terciari|terciaritzar l’economia]]. Però per fer-ho, calia carreteres. El Consell General no tenia [[diners]], la situació econòmica no era favorable per als andorrans, i l’intent de donar concessions a empreses de joc ~~perquè~~ s’encarregaren de construir carreteres fou un fracàs total. Aixina en l’any [[1899]] el Consell General va construir la ''Junta Administrativa de Carreteres'' en el si del parlament. L'intenció era construir-les en els propis ingressos a pesar de tot. Per fer-ho calia primerament abolir definitivament el [[delme]] ya que els diners que es gastaven els andorrans en la [[Mitra]] de la [[Seu d'Urgell]] els podia servir, i molt, de cara a la millora de les infraestructures nacionals. Aprofitant esta tensió entre coprínceps en [[1903]] finalment els delmes varen quedar abolits per sempre. A partir de llavors la junta va provar d’implantar dos tipos d'imposts, el directe i l’indirecte.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 69, 70}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 70, 71, 72, 73, 74, 75}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 48}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 202}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 202, 201, 200}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 357 a 360}}

+

Davant la situació generada en l’anomenada “Qüestió d’Andorra” el Consell General va reprendre l'iniciativa de [[Sector terciari|terciaritzar l’economia]]. Però per fer-ho, calia carreteres. El Consell General no tenia [[diners]], la situació econòmica no era favorable per als andorrans, i l’intent de donar concessions a empreses de joc perqué s’encarregaren de construir carreteres fou un fracàs total. Aixina en l’any [[1899]] el Consell General va construir la ''Junta Administrativa de Carreteres'' en el si del parlament. L'intenció era construir-les en els propis ingressos a pesar de tot. Per fer-ho calia primerament abolir definitivament el [[delme]] ya que els diners que es gastaven els andorrans en la [[Mitra]] de la [[Seu d'Urgell]] els podia servir, i molt, de cara a la millora de les infraestructures nacionals. Aprofitant esta tensió entre coprínceps en [[1903]] finalment els delmes varen quedar abolits per sempre. A partir de llavors la junta va provar d’implantar dos tipos d'imposts, el directe i l’indirecte.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 69, 70}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 70, 71, 72, 73, 74, 75}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 48}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 202}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 202, 201, 200}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 357 a 360}}

[[File:FEDA FHASA.jpg|thumb|FHASA va ser comprada pel govern andorrà cap als anys 90 i des de llavors ha canviat de nom (FEDA, Forces Elèctriques d'Andorra).|left]]

Però els esforços no varen ser fructífers. El parlament andorrà només va conseguir apariar un camí de tres metros d’amplada entre [[Soldeu]] ([[Canillo]]) i el [[Pas de la Casa]] ([[Encamp]]). La junta va haver de tornar a la idea inicial de concessions. Gràcies a la [[segona revolució industrial]] la gent per primera vegada va conèixer lo que és l’[[electricitat]]. Mitjançant bombetes molt primitives a la vista de la varietat que es pot trobar hui, la població va millorar notablement el ''modus vivendi''. Endemés, l’electricitat va facilitar la mecanització de les fàbriques millorant l’engranatge capitalista. En l'any [[1929]] el Consell General va otorgar a una empresa de[[Energia hidràulica| fabricació d’electricitat hidràulica ]]<nowiki/>el permís per a poder produir electricitat en Andorra a canvi de construir-hi carreteres.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 69, 70}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 70, 71, 72, 73, 74, 75}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 200, 201}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 357 a 360}}

Llínea 494: Llínea 494:

Estos són l'eixemple del tipo d’andorrans que, impregnats pel [[moviment obrer]], pel [[Estat Català|republicanisme català]] i pel [[capitalisme]] en clara progressió, varen desenrrollar un pensament crític cap al país, lo que es va traduir en associacions i divulgació d’informació de caràcter polític. Pretenien canviar Andorra des de fora i agermanar els residents al voltant d’una associació que reivindicara el sentiment de pertinença a la [[nació]] andorrana. El [[Casal]] Andorrà de Barcelona, per exemple, organisava iniciatives de tot tipo, aixina com l’Amicale Franco-Andorrana de [[Besiers]] (França). El Bolletí de la Societat Andorrana de Residents de Barcelona, a on hi habitava prop del 14% o més dels andorrans, publicat entre l'any [[1929]] i [[1932]], és l’expressió d’este compromís i reivindicació de canvi i modernisació nacional. Foren ells qui publicaren el primer periòdic del país, Nova Andorra, que s’editava en Barcelona i en llengua catalana per a despuix expandir-se cap a Andorra. Un volta allà havia de divulgar les idees del partit polític [[Unió Andorrana]], un partit creat per estos residents.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 536 a 539}}{{sfn|Soriano|2005|p = 25}}

−

El seu ideari buscava determinar les competències i atribucions dels coprínceps, reduint aixina la seua capacitat de decisió, considerant que Andorra no podia ser governada per prínceps feudals, pero per principis republicans ([[sobirania nacional]]). En esta mateixa llínea, volien organismes públics, com aquells que es podien trobar en Catalunya. Volien la igualtat dels ciutadans davant la llei, en [[sufragi universal]] per a tota persona major d’edat i resident en Andorra. Creien que calia regular el dret a la [[nacionalitat]] andorrana, sabent que França tractava el país com un protectorat. És d’esta iniciativa que eixiran els primers passaports, encara que només atorgats als que renunciaven a la seua nacionalitat d’origen ~~perquè~~ aixina ho volia el mateix partit. Pensaven que calia reorganisar la funció judicial -monopolitzada pels coprínceps-, crear una economia nacional, "garantir el respecte a tota classes d’interessos legalment creats", i finalment declarar públics i de propietat de les valls els protocols notarials, fer publicitat de les sessions del Consell General i organisar l'instrucció pública. En definitiva, Unió Andorrana volia un país modern, a on la soberania residís en el poble andorrà, integrat en un estat democràtic en separació de poders i igualtat per a tots i de sistema capitalista. Totes estes idees varen penetrar considerablement entre la joventut andorrana. Això alimentat a les idees progressistes que venien des dels treballadors de FHASA, es pot dir que el país va enderrocar la vella Andorra, pero no sense reticències.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}}

+

El seu ideari buscava determinar les competències i atribucions dels coprínceps, reduint aixina la seua capacitat de decisió, considerant que Andorra no podia ser governada per prínceps feudals, pero per principis republicans ([[sobirania nacional]]). En esta mateixa llínea, volien organismes públics, com aquells que es podien trobar en Catalunya. Volien la igualtat dels ciutadans davant la llei, en [[sufragi universal]] per a tota persona major d’edat i resident en Andorra. Creien que calia regular el dret a la [[nacionalitat]] andorrana, sabent que França tractava el país com un protectorat. És d’esta iniciativa que eixiran els primers passaports, encara que només atorgats als que renunciaven a la seua nacionalitat d’origen perqué aixina ho volia el mateix partit. Pensaven que calia reorganisar la funció judicial -monopolitzada pels coprínceps-, crear una economia nacional, "garantir el respecte a tota classes d’interessos legalment creats", i finalment declarar públics i de propietat de les valls els protocols notarials, fer publicitat de les sessions del Consell General i organisar l'instrucció pública. En definitiva, Unió Andorrana volia un país modern, a on la soberania residís en el poble andorrà, integrat en un estat democràtic en separació de poders i igualtat per a tots i de sistema capitalista. Totes estes idees varen penetrar considerablement entre la joventut andorrana. Això alimentat a les idees progressistes que venien des dels treballadors de FHASA, es pot dir que el país va enderrocar la vella Andorra, pero no sense reticències.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}}

====Les vagues de FHASA====

Llínea 507: Llínea 507:

Dos motius van portar a la Revolució del 1933. Primerament la pressió de la joventut andorrà perqué s’establís el sufragi universal masculí. Segon, perqué el Consell General es comportava com a institució independent i representativa dels andorrans i això no agradava als coprínceps. Dit atrament, el parlament es comportava com si fos el govern d’un [[país]] independent que representa una [[nació]] i que actua en coherència als interessos d'esta, sense demanar permís a ningú, llevat de la nació mateixa. L’[[estat]] francés, que considerava Andorra un [[protectorat]], i el bisbe mateix, que seguia percebent els andorrans com a [[serf|súbdits]] seus, llògicament no acceptaven que el Consell General es comportés aixina. L’any 1933 l’escalada de tensió pels dos motius van acabar per esclatar en revolució alhora que els treballadors de FHASA feen vaga. Veem puix en detall esta escalada de tensió entre parlament i coprínceps:{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}

−

*el parlament va otorgar la concessió a una agència estrangera d’apostes ~~perquè~~ apostés amb curses cavalls a canvi d’un pagament anual. L’objectiu era construir un hospital, una residència per als padrins del país, uns balnearis,... Els delegats permanents dels coprínceps van anular la decisió presa pel parlament,

+

*el parlament va otorgar la concessió a una agència estrangera d’apostes perqué apostés amb curses cavalls a canvi d’un pagament anual. L’objectiu era construir un hospital, una residència per als padrins del país, uns balnearis,... Els delegats permanents dels coprínceps van anular la decisió presa pel parlament,

*influenciada pel bisbe, Espanya va implantar les primeres escoles laiques. La instrucció pública era una competència del parlament, per tant, va demanar subvenció a Espanya, a part de voler que els metres se sotmetessin al seu reglament. El bisbe no ho va acceptar i s’hi va negar perqué volia controlar-les,

*el parlament va nomenar un delegat, Andreu Massó i López, pròxim al govern republicà espanyol perqué actués com a intermediari entre el parlament i el govern. Però esta funció li pertocava al bisbe, este no hi va estar d’acord,

Llínea 516: Llínea 516:

*el parlament va acordar fer elaborar el 1933 una [[Constitució]] per al país, el bisbe no hi va acordar{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}

−

Un cop repassats els punts successius que engendren l’escala de tensió, centrem-nos en l’esclat. L’abril del 1933 un grup d’uns 80 “joves andorrans”, que es van autoanomenar aixina ~~perquè~~ no gaudien de dret a vot, el que fa supondre que eren o fills d’immigrants o immigrants amb força temps al país que ya es consideraven andorrans, van entrar a la [[Casa de la Vall]], van tancar les portes i exigir al Consell General que promulgués un decret que atorgués el sufragi universal masculí. Pressionat, el Consell General cedeix a les exigències el 5 d’abril del 1933. Este colectiu de joves, de fet, va escriure un manifest en el qual es pot entendre les seues reclames i que va pronunciar al parlament mateix. S’hi solicitava una “Constitució democràtica” en qué es delimités els deures i obligacions dels coprínceps i els drets del “poble andorrà”. Volien “[[Llibertat d'expressió|llibertat de consciència, pensament i paraula]]”, “garantia dels drets individuals i col·lectius”, la majoria d’edat als 23 anys apelant que a França s’era major i elector als 21. Aixina mateix exigien el [[sufragi universal masculí]], la “proclamació dels candidats” a les eleccions “15 dies abans” dels comicis. Creien que calia “desenrollar i protegir el turisme”, “ensenyança en llengua catalana” això sí “sense” vetar “qualsevol atra llengua”. En este sentit, volien “ensenyament de la noia” i finalment, unint-se a les reclamacions dels obrers de FHASA, una “reglamentació del treball i fent possible que l’obrer guanyi un sou adequat a les necessitats de la vida”.{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}

+

Un cop repassats els punts successius que engendren l’escala de tensió, centrem-nos en l’esclat. L’abril del 1933 un grup d’uns 80 “joves andorrans”, que es van autoanomenar aixina perqué no gaudien de dret a vot, el que fa supondre que eren o fills d’immigrants o immigrants amb força temps al país que ya es consideraven andorrans, van entrar a la [[Casa de la Vall]], van tancar les portes i exigir al Consell General que promulgués un decret que atorgués el sufragi universal masculí. Pressionat, el Consell General cedeix a les exigències el 5 d’abril del 1933. Este colectiu de joves, de fet, va escriure un manifest en el qual es pot entendre les seues reclames i que va pronunciar al parlament mateix. S’hi solicitava una “Constitució democràtica” en qué es delimités els deures i obligacions dels coprínceps i els drets del “poble andorrà”. Volien “[[Llibertat d'expressió|llibertat de consciència, pensament i paraula]]”, “garantia dels drets individuals i col·lectius”, la majoria d’edat als 23 anys apelant que a França s’era major i elector als 21. Aixina mateix exigien el [[sufragi universal masculí]], la “proclamació dels candidats” a les eleccions “15 dies abans” dels comicis. Creien que calia “desenrollar i protegir el turisme”, “ensenyança en llengua catalana” això sí “sense” vetar “qualsevol atra llengua”. En este sentit, volien “ensenyament de la noia” i finalment, unint-se a les reclamacions dels obrers de FHASA, una “reglamentació del treball i fent possible que l’obrer guanyi un sou adequat a les necessitats de la vida”.{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}

[[File:Sufragi Universal Masculí a Andorra.jpg|thumb|Portada de La Vanguardia del 1933 on se segueixen les primeres eleccions amb sufragi universal masculí a Andorra]]

Llínea 523: Llínea 523:

Però els membres del Consell General destituït no van acatar la sentència del Tribunal de Corts i va demanar a les autoritats comunals que obeïssin només als ordes del Consell General destituït. Com a conseqüent, el 29 de juliol s'organisa una [[Assamblea Magna]] en la qual es va acordar que la destitució organisada pels coprínceps era il·legal, que no s’acatarien els ordes dels coprínceps i que s’havien d'organisar noves eleccions mitjançant el sistema de sufragi universal masculí. Els membres del Consell Provisional van decidir voluntàriament negar-se a assumir el càrrec que les delegacions dels coprínceps els van oferir.{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}

−

Davant d’esta actitud de [[desobediència civil]], els coprínceps van trencar definitivament les relacions amb les autoritats del país. Actuant conjuntament, els coprínceps decideixen prendre tres decisions amb repercussions d’alt voltatge. En primer lloc, els coprínceps pretenien privar de recursos econòmics els rebels, per tal de sancionar-los econòmicament. Aixina puix nomenen un comissari extraordinari, amb plens poders, que havia d’imperi que els membres del Consell destituït tinguessin accés al compte del Banc Fornesa de la Seu d'Urgell. També havia de coordinar totes les seves accions, sufocant aixina la revolta. En segon lloc, calia una mesura militar. Els coprínceps van ordenar el 18 d’agost del 1933 l’entrada al país d’un destacament d’uns 50 gendarmes francesos baix la direcció del comandant René Baulard per fer complir els ordes dels coprínceps. este senyor va acabar per guanyar-se una mala fama al país de caràcter important. I en tercer lloc, van establir una nova data ~~perquè~~ se celebressin noves eleccions al 31 d’agost. La convocatòria autoritzava tots els homes de més de 25 anys a participar-hi. Les dones no han aconseguit votar al país fins al 1970.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}

+

Davant d’esta actitud de [[desobediència civil]], els coprínceps van trencar definitivament les relacions amb les autoritats del país. Actuant conjuntament, els coprínceps decideixen prendre tres decisions amb repercussions d’alt voltatge. En primer lloc, els coprínceps pretenien privar de recursos econòmics els rebels, per tal de sancionar-los econòmicament. Aixina puix nomenen un comissari extraordinari, amb plens poders, que havia d’imperi que els membres del Consell destituït tinguessin accés al compte del Banc Fornesa de la Seu d'Urgell. També havia de coordinar totes les seves accions, sufocant aixina la revolta. En segon lloc, calia una mesura militar. Els coprínceps van ordenar el 18 d’agost del 1933 l’entrada al país d’un destacament d’uns 50 gendarmes francesos baix la direcció del comandant René Baulard per fer complir els ordes dels coprínceps. este senyor va acabar per guanyar-se una mala fama al país de caràcter important. I en tercer lloc, van establir una nova data perqué se celebressin noves eleccions al 31 d’agost. La convocatòria autoritzava tots els homes de més de 25 anys a participar-hi. Les dones no han aconseguit votar al país fins al 1970.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}

Considerant que estes mesures van totalment en contra del principi legítim i irrenunciable, volgut pel president dels [[Estats Units d'Amèrica|Estats Units]], [[Woodrow Wilson]], [[Catorze punts de Wilson|en els seus 14 punts]] que França mateixa va acceptar i ratificar mitjançant el [[Conferència de Pau de París (1919)|Tractat de Pau del 1919]], que no és altre que el “dret a [[autodeterminació]]” i “no intervencidó en els afers interns de cada estat-nació”, el Consell General es va queixar i denunciar la situació davant de la Societat de Nacions. Monopolisada ya pels grans imperis, França o [[Regne Unit]], l’organisme no va intervindre precisament alegant que es tractava d’un assunt intern del país. De fet, els andorrans van voler que Andorra hi fos membre de ple dret i com a [[estat-nació]] independent. Però totes les solicituts van ser rebujades. No cal comentar que França hi tenia alguna cosa a vore.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/04/20/els-catorze-punts-de-wilson/|títol = Els catorze punts de Wilson|consulta = |llengua = |editor = |data = (sàpiens.cat, lloc web especialitzat en història)}}</ref>{{sfn|Soriano|2005|p = 28}}

Llínea 534: Llínea 534:

Si s’hagués d’interpretar d’alguna manera els esdeveniments posteriors a la Revolució del 1933, es podria explicar el següent. Atès que els coprínceps es comportaven envers els andorrans com uns monarques absolutistes sobre els quals els andorrans només podien acatar les seves ordes, doncs ja quedava una única solució: substituir-los per un altre monarca favorable als interessos de la nació andorrana. Aixina va ser, pero no era ni francès, ni representant del Vaticà, ni andorrà. Es deia Borís Mikhàlovitx Skóvirev-Mavrusov i era un poliglot aventurer rus que va acabar quasi per accident a Andorra. Va néixer a la ciutat de Vílnius, hui capital de [[Lituània]], en el si d'una chicoteta família de la noblea russa tsarista. Va treballar durant un temps com a Foreign Office fins que l'any 1925 rebutja servir com a espia. En esclatar la [[Revolució Russa]] del 1917 va buscar asil polític al [[Regne Unit]] amb passaport Nasen (document d'identitat distribuït per la Societat de Nacions als refugiats polítics). D'aquí va anar a parar als [[Països Baixos]]. En aquest país va presumir d'haver treballat per la casa reial, afirmant que va ser recompensat per la reina Guillermina I amb el títol de Comte d'Orange, una mentida infumable pero que la gent de l'època va empassar-se. Després de casar-se amb Florence Marman, s'estableix en un xalet a la Margineda (parròquia d'Andorra la Vella) precisament quan Andorra viva temps convulsos per la Revolució del 1933. Parlant amb els pagesos del país, es va adonar ràpidament que podia aprofitar la revolució juvenil per fer diners i aplicar canvis socials i polítics a Andorra. Els historiadors el consideren com un aventurer oportunista i fins i tot com a "rei de pandereta". Però va aconseguir el soport de la població andorrana de tal forma que el Consell General el va proclamar com a primer rei d'Andorra, avalant la seva Constitució. El soport popular va ser tan important que la pròpia bandera d'Andorra va integrar una corona al centre un cop proclamat rei.{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref name=":9">{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/boris-i-rei-d-andorra.html|títol = Borís I, rei d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (www.andorraantiga.com, lloc web especialitzat en l'història d'Andorra)}}</ref>{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/historia-de-la-bandera-i-l-escut-d-andorra.html|títol = La bandera i l'escut d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (www.andorraantiga.com, lloc web especialitzat en l'història d'Andorra)}}</ref>

[[File:Borís I, rei d'Andorra.gif|thumb|Foto presa a Borís Skósirev, l'aventurer rus que va ser autoproclamat el 1934 rei d'Andorra pel Consell General]]

−

Conscient de les millores que s'havien de portar a terme al país, de la societat endarrerida en ~~què~~ es trobava Andorra, va presentar-se al cònsol encampadà l'any 1934 pretenent millorar el país a canvi de ser elegit rei d'Andorra. El mateix cònsol es va afanyar ~~perquè~~ el maig del mateix any els delegats dels coprínceps l'expulsessin. Es va exiliar a la Seu d'Urgell en un hotel on va elaborar una forta campanya de màrqueting que consistia en alçar la seva figura i construir una imatge favorable ~~perquè~~ despuix pogués tornar a Andorra i ser proclamat rei. L'estratègia el va portar a parlar amb el The Times, el Daily Herald i el diari madrileny Ahora. Gràcies a les entrevistes que li feien els mijos de comunicació es va apropar al duc de Guisa, pretendent al tron francès. La qüestió era seduir el cantó francès. La campanya el va portar a distribuir uns 10.000 exemplars de la seva Constitució. Un exemplar va parar a les mans del bisbe Justí Guitart que el va desqualificar i desautoritzar de seguida en la premsa lleidatana.{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref name=":9" />{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}

+

Conscient de les millores que s'havien de portar a terme al país, de la societat endarrerida en qué es trobava Andorra, va presentar-se al cònsol encampadà l'any 1934 pretenent millorar el país a canvi de ser elegit rei d'Andorra. El mateix cònsol es va afanyar perqué el maig del mateix any els delegats dels coprínceps l'expulsessin. Es va exiliar a la Seu d'Urgell en un hotel on va elaborar una forta campanya de màrqueting que consistia en alçar la seva figura i construir una imatge favorable perqué despuix pogués tornar a Andorra i ser proclamat rei. L'estratègia el va portar a parlar amb el The Times, el Daily Herald i el diari madrileny Ahora. Gràcies a les entrevistes que li feien els mijos de comunicació es va apropar al duc de Guisa, pretendent al tron francès. La qüestió era seduir el cantó francès. La campanya el va portar a distribuir uns 10.000 exemplars de la seva Constitució. Un exemplar va parar a les mans del bisbe Justí Guitart que el va desqualificar i desautoritzar de seguida en la premsa lleidatana.{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref name=":9" />{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}

−

El 7 de juliol del 1934 finalment aconsegueix el que vol. El Consell General el convoca i el síndic pren la seva defensa afirmant que Borís es comprometia a convertir Andorra en un dels centres empresarials més importants del món. No cal dir que les mentides sobre el comtat d'Orange no van ser ni posades en qüestió. A canvi, demanava que el parlament el proclamés rei d'Andorra. En una primera votació es va acordar el procés d'acceptació del nou monarca i de la seva Constitució. El 9 de juliol es va crear, en conseqüència, un govern provisional i redactar una nova Constitució de 17 articles. El 10 de juliol finalment es va proclamar amb 23 veus a favor i una en contra a Borís Skóvirev primer rei d'Andorra. França va ser informada immediatament de la proclamació i no va posar cap reticència al respecte acceptant la coronació. Però el bisbe no va reaccionar de la mateixa manera. El 21 de juliol quatre guàrdies civils i un sergent baix el comandament del bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra van portar el monarca fins a la frontera per ser expulsat. Després va ser traslladat a Barcelona i posat a disposició judicial, que gràcies a un agent de policia el jutge va poder comprovar que ja havia estat expulsat de Mallorca el 1932. Poc despuix va ser expulsat a Portugal, per despuix ser acceptat novament a França. Allà va ser internat en el camp de concentració de Rieucros des d'on se'n va perdre la pista.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref>[[La Vanguardia]]. [http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1934/07/22/pagina-20/33155822/pdf.html?search=andorra%20boris El pretendiente al trono de Andorra, Boris I] (en castellà), 24.07.1934, p. 20. [Data de consulta: 26.12.2012] </ref><ref name=":9" /> Al final la monarquia andorrana de Borís primer només va durar uns escassos dies, els suficients ~~perquè~~ la premsa i literatura andorranes del segle XXI s'hi llanci apassionadament fent córrer rius de tinta.<ref>{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/larxiu-treu-consulta-la-documentacio-sobre-boris-skossyreff-el-rei-dandorra|títol = L'Arxiu treu a consulta la documentació sobre Boris Skossyref, el rei d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 08-01-14)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.elmundo.es/suplementos/cronica/2009/694/1233442814.html|títol = Borís I, rei de Andorra por una semana|consulta = |llengua = |editor = |data = (El Mundo, la Otra Biografía de Daniel Utrilla)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/32148-bors-de-la-creu-de-ferro-al-gulag.html|títol = Borís I: de la Creu de Ferro al gulag|consulta = |llengua = |editor = |data = (Periòdic d'Andorra, 03-02-14)}}</ref>{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}

+

El 7 de juliol del 1934 finalment aconsegueix el que vol. El Consell General el convoca i el síndic pren la seva defensa afirmant que Borís es comprometia a convertir Andorra en un dels centres empresarials més importants del món. No cal dir que les mentides sobre el comtat d'Orange no van ser ni posades en qüestió. A canvi, demanava que el parlament el proclamés rei d'Andorra. En una primera votació es va acordar el procés d'acceptació del nou monarca i de la seva Constitució. El 9 de juliol es va crear, en conseqüència, un govern provisional i redactar una nova Constitució de 17 articles. El 10 de juliol finalment es va proclamar amb 23 veus a favor i una en contra a Borís Skóvirev primer rei d'Andorra. França va ser informada immediatament de la proclamació i no va posar cap reticència al respecte acceptant la coronació. Però el bisbe no va reaccionar de la mateixa manera. El 21 de juliol quatre guàrdies civils i un sergent baix el comandament del bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra van portar el monarca fins a la frontera per ser expulsat. Després va ser traslladat a Barcelona i posat a disposició judicial, que gràcies a un agent de policia el jutge va poder comprovar que ja havia estat expulsat de Mallorca el 1932. Poc despuix va ser expulsat a Portugal, per despuix ser acceptat novament a França. Allà va ser internat en el camp de concentració de Rieucros des d'on se'n va perdre la pista.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref>[[La Vanguardia]]. [http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1934/07/22/pagina-20/33155822/pdf.html?search=andorra%20boris El pretendiente al trono de Andorra, Boris I] (en castellà), 24.07.1934, p. 20. [Data de consulta: 26.12.2012] </ref><ref name=":9" /> Al final la monarquia andorrana de Borís primer només va durar uns escassos dies, els suficients perqué la premsa i literatura andorranes del segle XXI s'hi llanci apassionadament fent córrer rius de tinta.<ref>{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/larxiu-treu-consulta-la-documentacio-sobre-boris-skossyreff-el-rei-dandorra|títol = L'Arxiu treu a consulta la documentació sobre Boris Skossyref, el rei d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 08-01-14)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.elmundo.es/suplementos/cronica/2009/694/1233442814.html|títol = Borís I, rei de Andorra por una semana|consulta = |llengua = |editor = |data = (El Mundo, la Otra Biografía de Daniel Utrilla)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/32148-bors-de-la-creu-de-ferro-al-gulag.html|títol = Borís I: de la Creu de Ferro al gulag|consulta = |llengua = |editor = |data = (Periòdic d'Andorra, 03-02-14)}}</ref>{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}

===Andorra i les guerres europees===

Llínea 552: Llínea 552:

[[File:Miguel Primo de Rivera..jpg|thumb|El dictador Miguel Primo de Rivera.]]

−

Per Andorra la dictadura de [[Primo de Rivera]] va supondre que el país es convertís en l'estratègia de [[Francesc Macià]] per convertir Catalunya en un estat lliure, independent i [[República Catalana|republicà]]. Un desig que finalment va esvair-se pero que ha quedat en la Història. Tanmateix, convé recordar el context abans de centrar-se sobre l'ocorregut a Andorra. Ajudant-se del monarca [[Alfons XIII d'Espanya|Alfons XIII]], el general Primo de Rivera va establir una dictadura dretana de set anys a Espanya del 1923 al 1930. La repressió es va traduir automàticament en contra dels catalans i vascs. Va censurar la [[premsa]], perseguir polítics, tancar parlaments, prohibir partits polítics i eliminar la [[Mancomunitat]], és a dir, el reconeiximent per part de l’estat espanyol de ~~què~~ els catalans són una [[nació]]. Francesc Macià, futur president de la Generalitat, davant la situació va crear l’Estat Català, un partit independentista que proclamarà la República Catalana l’any 1931.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 08-05-13)}}

+

Per Andorra la dictadura de [[Primo de Rivera]] va supondre que el país es convertís en l'estratègia de [[Francesc Macià]] per convertir Catalunya en un estat lliure, independent i [[República Catalana|republicà]]. Un desig que finalment va esvair-se pero que ha quedat en la Història. Tanmateix, convé recordar el context abans de centrar-se sobre l'ocorregut a Andorra. Ajudant-se del monarca [[Alfons XIII d'Espanya|Alfons XIII]], el general Primo de Rivera va establir una dictadura dretana de set anys a Espanya del 1923 al 1930. La repressió es va traduir automàticament en contra dels catalans i vascs. Va censurar la [[premsa]], perseguir polítics, tancar parlaments, prohibir partits polítics i eliminar la [[Mancomunitat]], és a dir, el reconeiximent per part de l’estat espanyol de qué els catalans són una [[nació]]. Francesc Macià, futur president de la Generalitat, davant la situació va crear l’Estat Català, un partit independentista que proclamarà la República Catalana l’any 1931.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 08-05-13)}}

</ref> Automàticament despuix del cop d'Estat del dictador, Andorra va ser objecte d'anexió per part d'Espanya. Centrem-nos, pero, en l'Estat Català abans de passar a l'anexió espanyola d'Andorra.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}}

Francesc Macià va organisar una invasió per lliberar Catalunya de la dictadura en l’objectiu de convertir-la en un estat independent i republicà el 1931. Per preparar l’ocupació de Catalunya, l’[[Estat Català]] contava en voluntaris que formaven [[escamot|escamots]] clandestins que s’entrenaven en [[França]]. Però el president català també tenia un grup a Andorra, [[la Seu d’Urgell]] i [[Puigcerdà]]; que actuaven com un grup llogístic, habituat a les inclemències del territori i clima. En un principi Macià va valorar l’opció d’iniciar l’ocupació des d’Andorra entrant per la Seu d’Urgell, pero finalment es va decantar per Prats de Molló a [[Vallespir]]. Però la Seu d’Urgell estava altament militarizada. La forta presència de guàrdies civils i carabiners a la Seu, i la manca de voluntaris suficients per portar a terme el pla va fer decantar l’opció vers Vallespir. El territori nacional va estar puix a dos dits d’haver participat en l’alliberament català. Els primers homes enviats al Grup d’Andorra eren Joan Gual, Joaquim Puyo, Benet Sàmper i Xavier Tarragó.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref>

−

Els militants que es destinaven al Principat d’Andorra eren enviats als Cortals d’Encamp, per explotar una concessió minera que el [[Consell General d'Andorra|Consell General]] va atorgar Benes Mas, un comerciant i hoteler encampadà. Mas era el prestanoms de Jaume Mosella, propenc a Estat Català. I és que per obrir un negoci a Andorra, un andorrà havia de prestar el seu nom al l’estranger interessat. Jaume va subcontractar la concessió d’una extracció de ploma a l’Orri Vell (al Madriu) on el chicotet contingent de voluntaris es feia passar per miners. D’esta manera aprofitava “l’anonimat” per entrenar-se, alçar plànols de la regió, cercar punts d’entrada per a les tropes expedicionàries i fer d’enllaç amb Catalunya. Ajudava, per exemple, en feines de correu i contraban d’armes. Com que era vital que ningú els descobrís, treballaven verdaderament a la mina encampadana. Van comptar amb l’ajuda de molts andorrans, de fet els contactes locals eren imprescindibles per a l’èxit de la missió. ~~Perquè~~ tot això fos possible calia un “contacte clau” i aquest va ser Bonaventura Armengol, el metre Orelleta, que va convertir-se en l’home de confiança de Macià a Andorra. Tanmateix, el grup de miners va ser restà desapercebut ya que molts andorrans no acabaven de saber ben bé que es portaven entre mans. Per tal de sufocar les possibles sospites, els propis miners socialitzaven amb el poble encampadà.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}

+

Els militants que es destinaven al Principat d’Andorra eren enviats als Cortals d’Encamp, per explotar una concessió minera que el [[Consell General d'Andorra|Consell General]] va atorgar Benes Mas, un comerciant i hoteler encampadà. Mas era el prestanoms de Jaume Mosella, propenc a Estat Català. I és que per obrir un negoci a Andorra, un andorrà havia de prestar el seu nom al l’estranger interessat. Jaume va subcontractar la concessió d’una extracció de ploma a l’Orri Vell (al Madriu) on el chicotet contingent de voluntaris es feia passar per miners. D’esta manera aprofitava “l’anonimat” per entrenar-se, alçar plànols de la regió, cercar punts d’entrada per a les tropes expedicionàries i fer d’enllaç amb Catalunya. Ajudava, per exemple, en feines de correu i contraban d’armes. Com que era vital que ningú els descobrís, treballaven verdaderament a la mina encampadana. Van comptar amb l’ajuda de molts andorrans, de fet els contactes locals eren imprescindibles per a l’èxit de la missió. Perqué tot això fos possible calia un “contacte clau” i aquest va ser Bonaventura Armengol, el metre Orelleta, que va convertir-se en l’home de confiança de Macià a Andorra. Tanmateix, el grup de miners va ser restà desapercebut ya que molts andorrans no acabaven de saber ben bé que es portaven entre mans. Per tal de sufocar les possibles sospites, els propis miners socialitzaven amb el poble encampadà.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}

</ref>

Llínea 574: Llínea 574:

El bisbe Guitrat va ser la primera víctima dels intents expansionistes que ya fea temps que es portaven a terme des del cantó espanyol i francés, esta vegada se n'hi afegirà un atre, el català. De seguida que es va proclamar la República, el bisbe va vore perillar el seu càrrec. L'estat espanyol no concebia, en coherència en el règim que s'acabava d'implantar, que un ciutadà seu tinguera la sobirania d'un estat. Dit atrament, la situació era semblant a aquella vixcuda del cantó francés en l'esclat de la [[Revolució Francesa]], l'estat espanyol en tant que república no acceptava que el bisbe tinguera la cosobirania sobre Andorra ya que esta derivava del feudalisme i Espanya ya no era un estat feudal. Per la qual cosa, la prensa del propi país s'esmerçava a criticar la figura del copríncep. Tot i que el bisbe Guitrat va conseguir mantindre-se en el càrrec va haver d'"acceptar" sense ganes la ingerència del govern espanyol que va confiar a José Tarongí el càrrec de vigilància d'Andorra en tant que representant de la República. Qualsevol incidència era comunicada directament des de l'hotel de la Seu d'Urgell on s'allotjava i que fea, al mateix temps, ofici de despatx per a les entrevistes que concedia. El govern francès tampoc compartia bones vibracions amb Tarongí considerant el seu càrrec com inacceptable. Mentre Espanya qualificava l'actuació de França sobre Andorra com a "malèfica", França també nomenava el seu representant que la pròpia premsa francesa qualificava "d'espia" al servici francés. És evident, amb tot això, que els andorrans mateixos veiessin els coprínceps i el govern espanyol com a figures autoritàries. Tanmateix, cal dir que en la República Espanyola es produeix el gran canvi important de cara a les relacions del bisbe en l'estat espanyol. Com que Espanya ya no era una monarquia i com que el govern espanyol va separar l'iglésia de l'estat, el bisbe tornava a ser nomenat pel [[Vaticà]]. Anteriorment, la monarquia espanyola havia demanat al papa Adrià VI de nomenar els bisbe, en l'entrada de la república esta nomenament tornà el seu lloc d'orige. Però, això no va impedir l'estat espanyol de comportar-se com un colonisador envers Andorra ya que utilitzava el bisbe igualment per portar a terme les seues ingerències. El bisbe temia la República ya que l'ambient radical que s'hi vivia envers el clericat el feen pensar en una possible eixecució.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 42}}

−

Els andorrans residents a [[Barcelona]], per la seua banda, vivien al ritme del catalanisme. A més de criticar el Consell General, sembla que també simpatisaven en el [[pancatalanisme]] que circulava llavors pels carrers catalans, cosa que suposava un perill per la independència del país. A cada victòria catalana, els andorrans bategaven i la celebraven amb entusiasme penjant [[bandera|banderes]] en inscripcions sedicioses. Va ser precisament el cas quan el president català, [[Lluís Companys i Jover|Companys]], va ser alliberat despuix de 30 anys d'empresonament. El Ministeri d'Afers Exteriors francès, considerant que Andorra també era possessió seva, va ordenar a l'[[ambaixada|ambaixador]] francès a Madrid que comuniqués a l'estat espanyol que havien d'"acabar els violents atacs" de l'Associació d'Emigrants d'Andorra envers els coprínceps. Efectivament, l'[[Associació d'Emigrants d'Andorra]] fou creada per un grup de residents del [[Casal Andorrà]] d'ideologia anarquista. Segons podria argumentar el responsable del Casal Andorrà, un grup de membres van ser expulsats ~~perquè~~ volien prendre-li el càrrec i seure en la direcció. En crear l'Associació d'Emigrants d'Andorra, estos membres van començar a fer campanya en contra dels coprínceps considerant que Andorra havia de ser una república i no un feu de l'estat francès i del bisbe. L'associació estava recolzada per la premsa del país que s'editava fora d'Andorra. Concretament, "[[El Andorrà]]" era un diari andorrà propietat del suís alemany Weilenmann que propagandava contra la figura dels coprínceps, especialment el francès. Les seves consignes eren de "tal violència" que el mateix Consell General en prohibia la distribució just en arribar a la frontera. Weilenmann podria considerar-se com un oportunista que, com tants d'altres, tenia interessos financers sobre Andorra i la figura dels coprínceps li impedien portar-los a terme. Canviava de cara com qui canvia de calçotets. En França es fea passar per partidari del partit xenòfop [[Front National]] i en Espanya per socialista. França qualificava la seua prensa com a "propaganda violenta i calumniosa". La [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]], pel seu costat, també tenia intencions de nomenar un càrrec semblant al de Tarongí en vista dels proyectes catalanistes.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 36}}

+

Els andorrans residents a [[Barcelona]], per la seua banda, vivien al ritme del catalanisme. A més de criticar el Consell General, sembla que també simpatisaven en el [[pancatalanisme]] que circulava llavors pels carrers catalans, cosa que suposava un perill per la independència del país. A cada victòria catalana, els andorrans bategaven i la celebraven amb entusiasme penjant [[bandera|banderes]] en inscripcions sedicioses. Va ser precisament el cas quan el president català, [[Lluís Companys i Jover|Companys]], va ser alliberat despuix de 30 anys d'empresonament. El Ministeri d'Afers Exteriors francès, considerant que Andorra també era possessió seva, va ordenar a l'[[ambaixada|ambaixador]] francès a Madrid que comuniqués a l'estat espanyol que havien d'"acabar els violents atacs" de l'Associació d'Emigrants d'Andorra envers els coprínceps. Efectivament, l'[[Associació d'Emigrants d'Andorra]] fou creada per un grup de residents del [[Casal Andorrà]] d'ideologia anarquista. Segons podria argumentar el responsable del Casal Andorrà, un grup de membres van ser expulsats perqué volien prendre-li el càrrec i seure en la direcció. En crear l'Associació d'Emigrants d'Andorra, estos membres van començar a fer campanya en contra dels coprínceps considerant que Andorra havia de ser una república i no un feu de l'estat francès i del bisbe. L'associació estava recolzada per la premsa del país que s'editava fora d'Andorra. Concretament, "[[El Andorrà]]" era un diari andorrà propietat del suís alemany Weilenmann que propagandava contra la figura dels coprínceps, especialment el francès. Les seves consignes eren de "tal violència" que el mateix Consell General en prohibia la distribució just en arribar a la frontera. Weilenmann podria considerar-se com un oportunista que, com tants d'altres, tenia interessos financers sobre Andorra i la figura dels coprínceps li impedien portar-los a terme. Canviava de cara com qui canvia de calçotets. En França es fea passar per partidari del partit xenòfop [[Front National]] i en Espanya per socialista. França qualificava la seua prensa com a "propaganda violenta i calumniosa". La [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]], pel seu costat, també tenia intencions de nomenar un càrrec semblant al de Tarongí en vista dels proyectes catalanistes.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 36}}

'''Durant la Guerra Civil:'''

−

En esclatar la guerra civil el juliol del 1936 el bisbe d'Urgell, Justí Guitart, es va exiliar a Itàlia, concretament a [[San Remo|Sant Remo]] durant dos anys posant a Miquel Mateu al càrrec de delegat episcopal. En aquest temps el bàndol [[feixisme|feixista]], és a dir, el bàndol "nacional" va iniciar una [[campanya]] de seducció perqué signés la carta col·lectiva dels bisbes del 1937 que identificava l'[[Església catòlica]] com a víctima de la república. Dit d'una altra manera, el [[bàndol nacional]] volia que el bisbe signés una declaració a través de la qual donava soport a [[Franquisme|Francisco Franco]], futur dictador d'Espanya. No la va signar fins que [[Lleida]] no va ser assetjada pels nacionals. Llavors, el mes de juliol del 1937, signa la carta col·lectiva oficialitzant aixina la seva postura i un cop es declara la dictadura torna a Andorra. Els motius que el van portar finalment a signar-la són diversos. Primerament, el fet d'haver-se trobat en un govern republicà que li negava l'autoritat i legitimitat de [[Copríncep d'Andorra|copríncep]] d'Andorra durant la República. En segon lloc, l'actitud [[Laicisme|laicisita]] de la república mateixa i, finalment, la matança de [[capellà|capellans]] perpetrada pel bàndol republicà durant la guerra. I és que el bisbe va tindre moltes dificultats per passar la frontera andorrana en busca d'exili. Els anarquistes van prendre [[la Seu d'Urgell]] i controlaven la frontera de [[Sant Julià de Lòria]]. La nit abans que marxés cap a França de camí a [[Itàlia]], un grup d'anarquistes van cantar amb els punys alçats la Internacional baix la finestra de la casa on s'allotjava. Era una clara amenaça, a la qual ell va respondre informant el bàndol nacional de tot allò que passava a Andorra durant el seu exili. Tanmateix, si bé el bisbe mateix se sentia advers a la república i el republicanisme, cal esmentar que moltes vegades va pronunciar-se a favor del bàndol nacional per coacció. Des de l'exili, els nacionals no van deixar de pressionar-lo. El fet d'haver-la signat, feia que s'associés Andorra al bàndol feixista. Però el cert és que el Consell General es va preocupar més d'alimentar el país i que ningú li prengués la independència de que pronunciar-se a favor d'un bàndol o altre. El poble andorrà, en canvi, estava dividit o en qualsevol cas ajudava donant de menjar o acollint gent de tots bàndols. Uns es decantaven pels nacionals o republicans i d'altres per la neutralitat. El copríncep francès, Blum, [[Front popular|frontpopulista]], havia d'ajudar l'Espanya republicana per evitar que els feixistes prenguessin el poder. Però es va decantar per la no-intervenció. Això va fer pesar la balança a Andorra més del costat nacional. Tanmateix, si bé no va intervenir per ajudar els republicans a Andorra sí que va intentar contrarestar les pretensions feixistes. En esta llínea cal matisar la suposada neutralitat andorrana durant el conflicte. La neutralitat dels països aliens al conflicte, com Andorra, és difícil de mantindre, sobretot si el país en qüestió se situa just al costat del bel·ligerant. Andorra, tot al llarg de la guerra, crea vincles estrets amb el bàndol nacional degut a una qüestió de supervivència. El delegat del bisbe enviava cartes i bisbe demanava [[queviure|queviures]] ~~perquè~~ el país pogués sobreviure a la misèria provocada per la guerra. Justament això va fer que el país pagués factura un cop acabada la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

+

En esclatar la guerra civil el juliol del 1936 el bisbe d'Urgell, Justí Guitart, es va exiliar a Itàlia, concretament a [[San Remo|Sant Remo]] durant dos anys posant a Miquel Mateu al càrrec de delegat episcopal. En aquest temps el bàndol [[feixisme|feixista]], és a dir, el bàndol "nacional" va iniciar una [[campanya]] de seducció perqué signés la carta col·lectiva dels bisbes del 1937 que identificava l'[[Església catòlica]] com a víctima de la república. Dit d'una altra manera, el [[bàndol nacional]] volia que el bisbe signés una declaració a través de la qual donava soport a [[Franquisme|Francisco Franco]], futur dictador d'Espanya. No la va signar fins que [[Lleida]] no va ser assetjada pels nacionals. Llavors, el mes de juliol del 1937, signa la carta col·lectiva oficialitzant aixina la seva postura i un cop es declara la dictadura torna a Andorra. Els motius que el van portar finalment a signar-la són diversos. Primerament, el fet d'haver-se trobat en un govern republicà que li negava l'autoritat i legitimitat de [[Copríncep d'Andorra|copríncep]] d'Andorra durant la República. En segon lloc, l'actitud [[Laicisme|laicisita]] de la república mateixa i, finalment, la matança de [[capellà|capellans]] perpetrada pel bàndol republicà durant la guerra. I és que el bisbe va tindre moltes dificultats per passar la frontera andorrana en busca d'exili. Els anarquistes van prendre [[la Seu d'Urgell]] i controlaven la frontera de [[Sant Julià de Lòria]]. La nit abans que marxés cap a França de camí a [[Itàlia]], un grup d'anarquistes van cantar amb els punys alçats la Internacional baix la finestra de la casa on s'allotjava. Era una clara amenaça, a la qual ell va respondre informant el bàndol nacional de tot allò que passava a Andorra durant el seu exili. Tanmateix, si bé el bisbe mateix se sentia advers a la república i el republicanisme, cal esmentar que moltes vegades va pronunciar-se a favor del bàndol nacional per coacció. Des de l'exili, els nacionals no van deixar de pressionar-lo. El fet d'haver-la signat, feia que s'associés Andorra al bàndol feixista. Però el cert és que el Consell General es va preocupar més d'alimentar el país i que ningú li prengués la independència de que pronunciar-se a favor d'un bàndol o altre. El poble andorrà, en canvi, estava dividit o en qualsevol cas ajudava donant de menjar o acollint gent de tots bàndols. Uns es decantaven pels nacionals o republicans i d'altres per la neutralitat. El copríncep francès, Blum, [[Front popular|frontpopulista]], havia d'ajudar l'Espanya republicana per evitar que els feixistes prenguessin el poder. Però es va decantar per la no-intervenció. Això va fer pesar la balança a Andorra més del costat nacional. Tanmateix, si bé no va intervenir per ajudar els republicans a Andorra sí que va intentar contrarestar les pretensions feixistes. En esta llínea cal matisar la suposada neutralitat andorrana durant el conflicte. La neutralitat dels països aliens al conflicte, com Andorra, és difícil de mantindre, sobretot si el país en qüestió se situa just al costat del bel·ligerant. Andorra, tot al llarg de la guerra, crea vincles estrets amb el bàndol nacional degut a una qüestió de supervivència. El delegat del bisbe enviava cartes i bisbe demanava [[queviure|queviures]] perqué el país pogués sobreviure a la misèria provocada per la guerra. Justament això va fer que el país pagués factura un cop acabada la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

[[File:René Baulard (Andorra).jpg|thumb|El general de la gendarmeria francesa, René Baulard, que va estar-se a Andorra per, oficialment, protegir el país. Extraoficialment ajudava els republicans.]]

−

En donar-se l'[[aixecament]] colpista, la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat de Catalunya va]] nomenar el diputat Canturri ~~perquè~~ restituís l'orde a la comarca de la Seu d'Urgell. Canturri defensava l'[[autodeterminació]] andorrana i es pronunciava en contra del que ell considerava com a "jou eclesiàstic". Deia que "Andorra és un [[país]] lliure, amb dret a autodeterminar-se, exactament com el tenim els catalans". Esta defensa també es traduirà en les seves relacions amb el Consell General durant la guerra. Aixina la Seu d'Urgell es va transformar en un nucli controlat per la [[Federació Anarquista Ibèrica|FAI]]. A Andorra hi arribaven en massa refugiats dels dos bàndols. Antonio Martín Escudero, del bàndol nacional, s'havia posat al capdavant del control fronterer dels Pirineus catalans, mentre que la FAI de la Seu d'Urgell feia el mateix en St. Julià de Lòria. Esta situació va transformar St. Julià en un nucli d'anarquistes on la CNT i la FAI hi tenien una presència molt forta. Com a conseqüència [[Andorra la Vella]] i [[Escaldes-Engordany]] també es van anar transformant en un nucli anarquista. En estes parròquies, concretament, els locals com el Bar de Burgos o l'Hotel Mirador s'havien transformat en l'esbarjo de preferència dels republicans. La sobrepresència d'anarquistes a St. Julià va fer decantar les opinions ciutadanes i institucionals cap al bàndol nacional. Es pot dir doncs que la situació era molt delicada, raó per la qual la policia andorrana va distribuir unes 300 armes als andorrans de manera que es poguessin defensar. Calia més reforços ~~perquè~~ la policia andorrana no aconseguia mantindre l'orde davant d'una frontera totalment controlada pels [[anarquia|anarquistes]]. Els capellans del país van haver de marxar tots progressivament cap a [[França]] i d'aquest país vindrà la gendarmeria per ajudar a controlar la situació. Una intervenció que va evitar un cop d'Estat a Andorra. Els treballadors de FHASA planejaven juntament amb la FAI un cop d'Estat a Andorra per tal de declarar-la una República. L'objectiu era utilitzar el bloqueig hivernal del coll d'Envalira, que comunicava amb França, per tal de garantir-se l'èxit. Però l'arribada dels gendarmes evità que això fos possible.{{sfn|Soriano|2005}}

+

En donar-se l'[[aixecament]] colpista, la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat de Catalunya va]] nomenar el diputat Canturri perqué restituís l'orde a la comarca de la Seu d'Urgell. Canturri defensava l'[[autodeterminació]] andorrana i es pronunciava en contra del que ell considerava com a "jou eclesiàstic". Deia que "Andorra és un [[país]] lliure, amb dret a autodeterminar-se, exactament com el tenim els catalans". Esta defensa també es traduirà en les seves relacions amb el Consell General durant la guerra. Aixina la Seu d'Urgell es va transformar en un nucli controlat per la [[Federació Anarquista Ibèrica|FAI]]. A Andorra hi arribaven en massa refugiats dels dos bàndols. Antonio Martín Escudero, del bàndol nacional, s'havia posat al capdavant del control fronterer dels Pirineus catalans, mentre que la FAI de la Seu d'Urgell feia el mateix en St. Julià de Lòria. Esta situació va transformar St. Julià en un nucli d'anarquistes on la CNT i la FAI hi tenien una presència molt forta. Com a conseqüència [[Andorra la Vella]] i [[Escaldes-Engordany]] també es van anar transformant en un nucli anarquista. En estes parròquies, concretament, els locals com el Bar de Burgos o l'Hotel Mirador s'havien transformat en l'esbarjo de preferència dels republicans. La sobrepresència d'anarquistes a St. Julià va fer decantar les opinions ciutadanes i institucionals cap al bàndol nacional. Es pot dir doncs que la situació era molt delicada, raó per la qual la policia andorrana va distribuir unes 300 armes als andorrans de manera que es poguessin defensar. Calia més reforços perqué la policia andorrana no aconseguia mantindre l'orde davant d'una frontera totalment controlada pels [[anarquia|anarquistes]]. Els capellans del país van haver de marxar tots progressivament cap a [[França]] i d'aquest país vindrà la gendarmeria per ajudar a controlar la situació. Una intervenció que va evitar un cop d'Estat a Andorra. Els treballadors de FHASA planejaven juntament amb la FAI un cop d'Estat a Andorra per tal de declarar-la una República. L'objectiu era utilitzar el bloqueig hivernal del coll d'Envalira, que comunicava amb França, per tal de garantir-se l'èxit. Però l'arribada dels gendarmes evità que això fos possible.{{sfn|Soriano|2005}}

−

Atre aspecte, i no menys important, és la matança de refugiats a les muntanyes. Tant els nacionals com els republicans arreglaven les seves diferències a trets a la montanya. Un cop allà es feia difícil saber on eren matats, si a Andorra o a Catalunya. La intervenció dels gendarmes no va ser de l'agrat de tothom. El Consell General va aprovar per una majoria, pero minsa, l'ajuda dels gendarmes. El Consell de Comú, en canvi, no la volia. Aixina els mateixos comuns van intentar impedir que els [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] entressin a Andorra. René Baulard fou un cop més designat per la intervenció, que tampoc va ser acceptada pels refugiats nacionals. Els anomenaven "guàrdies rojos" i se'n malfiaven. Com podien refiar-se d'un armament provinent d'un país governat per republicans socialistes? Doncs això precisament va fer que molts nacionals sentissin ganes de marxar cap a l'[[Falange Española|Espanya Nacional]] passant per França. Cònsols de comuns també van anar directament i personalment a [[Perpinyà]] per reclamar la retirada de la gendarmeria, sense èxit, cosa que els va portar a seguir la protestar a [[París]] mateix. Ara bé, si per a les autoritats comunals la intervenció no era desitjada, sí que ho era pels habitants de Sant Julià, Andorra la Vella i els membres del Consell General. Es pot dir que, un cop més, la situació no era gens fàcil de gestionar i René va caure en l'evidència, que en un principi no s'imaginava, de que la seva presència era molt mal percebuda. Sobretot despuix d'obligar els andorrans a demanar-li permís per fer qualsevol tràmit. No obstant, a pesar de que en la frontera hi havia dificultat per fer venir aliments o comerciar amb productes interns, França va enviar llevaneus, una [[morse|estació morse]] i tot un reguitzell de material que va crear molta expectació. Fou precisament aquest el factor que va fer decantar molta gent cap al bàndol nacional. L'arribada de queviures per la [[frontera]] de part dels nacionals va fer molts andorrans adeptes a la causa [[franquisme|franquista]]. Però, s'ha de remarcar, que els andorrans residents a Barcelona, sobretot l'Associació d'Emigrans d'Andorra, només esperaven que la "revolució" arribés a Andorra i fes del Principat una república. Ara bé, autoritats, com [[Francesc Cairat]], síndic, no compartien gens aquests desitjos i de fet, no van trigar a col·locar-se del cantó nacional. La república espanyola, per la seva banda, veia també amb molts mals ulls els gendarmes francesos, considerant que tractaven Andorra com un [[Departament francès|departament]] més. Volien en aquest sentit contrarestar el seu poder tornant a col·locar un delegat, com el de Tarongí, novament. Aixina ho va fer vers el 1938 amb Josep M. Imbert, pero el síndic Cairat no el volia i el general francès no tenia ganes de mullar-se les mans ~~perquè~~ el delegat era republicà. Aixina que França va haver de resoldre, entre cometes la situació. Es pot qualificar d'entre cometes ~~perquè~~ en un comunitat de la [[prefectura]] de l'[[Arieja]] França també es rentava les mans i deixava el destí del delegat a mans d'un síndic feixista. Finalment el delegat va ser expulsat.{{sfn|Soriano|2005}}

+

Atre aspecte, i no menys important, és la matança de refugiats a les muntanyes. Tant els nacionals com els republicans arreglaven les seves diferències a trets a la montanya. Un cop allà es feia difícil saber on eren matats, si a Andorra o a Catalunya. La intervenció dels gendarmes no va ser de l'agrat de tothom. El Consell General va aprovar per una majoria, pero minsa, l'ajuda dels gendarmes. El Consell de Comú, en canvi, no la volia. Aixina els mateixos comuns van intentar impedir que els [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] entressin a Andorra. René Baulard fou un cop més designat per la intervenció, que tampoc va ser acceptada pels refugiats nacionals. Els anomenaven "guàrdies rojos" i se'n malfiaven. Com podien refiar-se d'un armament provinent d'un país governat per republicans socialistes? Doncs això precisament va fer que molts nacionals sentissin ganes de marxar cap a l'[[Falange Española|Espanya Nacional]] passant per França. Cònsols de comuns també van anar directament i personalment a [[Perpinyà]] per reclamar la retirada de la gendarmeria, sense èxit, cosa que els va portar a seguir la protestar a [[París]] mateix. Ara bé, si per a les autoritats comunals la intervenció no era desitjada, sí que ho era pels habitants de Sant Julià, Andorra la Vella i els membres del Consell General. Es pot dir que, un cop més, la situació no era gens fàcil de gestionar i René va caure en l'evidència, que en un principi no s'imaginava, de que la seva presència era molt mal percebuda. Sobretot despuix d'obligar els andorrans a demanar-li permís per fer qualsevol tràmit. No obstant, a pesar de que en la frontera hi havia dificultat per fer venir aliments o comerciar amb productes interns, França va enviar llevaneus, una [[morse|estació morse]] i tot un reguitzell de material que va crear molta expectació. Fou precisament aquest el factor que va fer decantar molta gent cap al bàndol nacional. L'arribada de queviures per la [[frontera]] de part dels nacionals va fer molts andorrans adeptes a la causa [[franquisme|franquista]]. Però, s'ha de remarcar, que els andorrans residents a Barcelona, sobretot l'Associació d'Emigrans d'Andorra, només esperaven que la "revolució" arribés a Andorra i fes del Principat una república. Ara bé, autoritats, com [[Francesc Cairat]], síndic, no compartien gens aquests desitjos i de fet, no van trigar a col·locar-se del cantó nacional. La república espanyola, per la seva banda, veia també amb molts mals ulls els gendarmes francesos, considerant que tractaven Andorra com un [[Departament francès|departament]] més. Volien en aquest sentit contrarestar el seu poder tornant a col·locar un delegat, com el de Tarongí, novament. Aixina ho va fer vers el 1938 amb Josep M. Imbert, pero el síndic Cairat no el volia i el general francès no tenia ganes de mullar-se les mans perqué el delegat era republicà. Aixina que França va haver de resoldre, entre cometes la situació. Es pot qualificar d'entre cometes perqué en un comunitat de la [[prefectura]] de l'[[Arieja]] França també es rentava les mans i deixava el destí del delegat a mans d'un síndic feixista. Finalment el delegat va ser expulsat.{{sfn|Soriano|2005}}

−

D'altra banda, cal esmentar que els mateixos gendarmes arreglaven els seus diferents amb els nacionals refugiats a trets, com ho feien els refugiats amb refugiats a la montanya. No pensar de la mateixa manera ya era un motiu per perdre la vida vist el coronel francès era de tendències clarament republicanes. En aquest sentit cal remarcar la presència a Andorra d'un servei d'espionatge instal·lat pel SIPM ([[Servicio de Información y Policía Militar]]) del bàndol nacional que acusava carabiners republicans de tirotejar refugiats nacionals a les fronteres del país. Efectivament, en quant a refugiats cal distingir dos onades. La primera fou la dels primers anys de conflicte que tenia com a protagonistes refugiats nacionals. La segona, degut a la victòria ya imminent del [[feixisme]], era una onada de republicans. Manuel Cerqueda, que gestionava el [[Banc Agrícol i Comercial d'Andorra]] SA, l'any 1937 va rebre instruccions per gestionar l'arribada dels refugiats nacionals. La massa era tan important que el mateix Manuel Cerqueda va disposar a qualsevol que ho volgués dos comptes, un al Banc Agrícol i Comercial, i l'altre a la [[Union des Banques Suisses]] ~~perquè~~ la gent pogués fer donatius i aixina utilitzar aquests diners per ajudar a passar la frontera a aquells refugiats que ho desitgessin. Paral·lelament, des del principi de la guerra, es van instal·lar a Andorra [[reclutador|reclutadors]] dels dos bàndols. L'objectiu era trobar gent, sobretot joves, disposats a morir al front. Ningú va posar traves a estes actuacions.{{sfn|Soriano|2005}} Miquel Mateu, delegat del copríncep episcopal, mentrestant, feia propaganda anticomunista a Andorra i FHASA, des del principi molt arrelada al socialisme, feia aturades elèctriques exprés o intentava enviar electricitat a Barcelona per ajudar el bàndol roig. El bàndol nacional, per la seua banda, continuava enviant queviures. La situació a Andorra era dolentíssima de tal manera que el Consell General va haver de prendre la decisió d'imprimir moneda pròpia. Es tractava de les "pessetes de les Valls d'Andorra", uns bitllets que s'havien d'intercanviar per menjar o un altre producte, per tal de pal·liar la manca de moneda al país, situació provocada per la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

+

D'altra banda, cal esmentar que els mateixos gendarmes arreglaven els seus diferents amb els nacionals refugiats a trets, com ho feien els refugiats amb refugiats a la montanya. No pensar de la mateixa manera ya era un motiu per perdre la vida vist el coronel francès era de tendències clarament republicanes. En aquest sentit cal remarcar la presència a Andorra d'un servei d'espionatge instal·lat pel SIPM ([[Servicio de Información y Policía Militar]]) del bàndol nacional que acusava carabiners republicans de tirotejar refugiats nacionals a les fronteres del país. Efectivament, en quant a refugiats cal distingir dos onades. La primera fou la dels primers anys de conflicte que tenia com a protagonistes refugiats nacionals. La segona, degut a la victòria ya imminent del [[feixisme]], era una onada de republicans. Manuel Cerqueda, que gestionava el [[Banc Agrícol i Comercial d'Andorra]] SA, l'any 1937 va rebre instruccions per gestionar l'arribada dels refugiats nacionals. La massa era tan important que el mateix Manuel Cerqueda va disposar a qualsevol que ho volgués dos comptes, un al Banc Agrícol i Comercial, i l'altre a la [[Union des Banques Suisses]] perqué la gent pogués fer donatius i aixina utilitzar aquests diners per ajudar a passar la frontera a aquells refugiats que ho desitgessin. Paral·lelament, des del principi de la guerra, es van instal·lar a Andorra [[reclutador|reclutadors]] dels dos bàndols. L'objectiu era trobar gent, sobretot joves, disposats a morir al front. Ningú va posar traves a estes actuacions.{{sfn|Soriano|2005}} Miquel Mateu, delegat del copríncep episcopal, mentrestant, feia propaganda anticomunista a Andorra i FHASA, des del principi molt arrelada al socialisme, feia aturades elèctriques exprés o intentava enviar electricitat a Barcelona per ajudar el bàndol roig. El bàndol nacional, per la seua banda, continuava enviant queviures. La situació a Andorra era dolentíssima de tal manera que el Consell General va haver de prendre la decisió d'imprimir moneda pròpia. Es tractava de les "pessetes de les Valls d'Andorra", uns bitllets que s'havien d'intercanviar per menjar o un altre producte, per tal de pal·liar la manca de moneda al país, situació provocada per la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

====Andorra i la Segona Guerra Mundial====

Llínea 591: Llínea 591:

Mentre a Espanya guanyava en Francisco Franco la Guerra Civil i instaurava una [[dictadura]] de 40 anys, [[Europa]] s'apropava lentament pero efectivament a la [[Segona Guerra Mundial]]. Els tres episodis junts foren traumàtics per al país. Andorra vivia entre un bisbe [[franquisme|franquista]], un veguer francès pro-[[nazisme|nazi]], una França mig envaïda, una Espanya franquista, amb andorrans membres de xarxes d'evasió, d'altres que mataven [[Judaisme|jueus]] o que intentaven sobreviure el més neutralment possible, amb un Consell General en pànic i finalment amb [[Espionatge|espionatges]] de totes bandes: [[Regne Unit|britànics]], [[França|francesos]], [[Espanya|espanyols]], [[Alemanya|alemanys]] i [[Estats Units d'Amèrica|americans]]. Un còctel complex i gens atractiu, contràriament al que s'ha narrat a la popular série Entre el Torb i la Gestapo coproduïa entre [[Televisió de Catalunya]] i [[Andorra Televisió]]. La realitat moltes vegades va ser més complexa del que allà s'exposava, tot i la voluntat de la série en emfatitzar sobres les xarxes d'evasió.{{sfn|Porta|2009}}

−

El 1939, quan Alemanya envaeix [[Txecoslovàquia]], el Consell General decideix enviar automàticament una carta al delegat del copríncep a [[Perpinyà]] apel·lant als privilegis del país ~~perquè~~, sisplau, cap andorrà fos enviat a la guerra. Un cop més, és en estes situacions on es podia vore que efectivament el país lluitava encara per la seua independència. Tanmateix, els seus esforços no van servir de gaire cosa ya que oficialment (molt possiblement existeixen noms d'andorrans dins de llistes espanyoles) 13 andorrans van acabar en camps de concentració i de treball nazis. Per respecte a estes persones i el dret al no oblit d'allò que van patir se citen a continuació els seus noms:{{sfn|Porta|2009}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 27, 28, 29}}

+

El 1939, quan Alemanya envaeix [[Txecoslovàquia]], el Consell General decideix enviar automàticament una carta al delegat del copríncep a [[Perpinyà]] apel·lant als privilegis del país perqué, sisplau, cap andorrà fos enviat a la guerra. Un cop més, és en estes situacions on es podia vore que efectivament el país lluitava encara per la seua independència. Tanmateix, els seus esforços no van servir de gaire cosa ya que oficialment (molt possiblement existeixen noms d'andorrans dins de llistes espanyoles) 13 andorrans van acabar en camps de concentració i de treball nazis. Per respecte a estes persones i el dret al no oblit d'allò que van patir se citen a continuació els seus noms:{{sfn|Porta|2009}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 27, 28, 29}}

*Miquel Adellach Torres (Llorts)

Llínea 607: Llínea 607:

*Josep Gelabert (Andorra la Vella)

−

El Consell General es va comportar immediatament com un agent controlador. La massa important de refugiats que s'incrementava cada dia més va fer prendre decisions, a vegades, no sempre encertades pero sempre amb l'objectiu de mantindre l'estabilitat del país. En efecte, a Andorra s'hi vivia una inseguritat ben palpable i el Consell General volia evitar que entre la [[població]] hi hagués "[[Delinqüència|delinqüents]]" o "[[assassinat|assassins]]", raó per la qual va ordenar als comuns registres de tots els estrangers que hi havia al país. Els estrangers rebien una carta de residència si estaven en regla amb el seu país d'origen. En aquest sentit, el control, a vegades, fou inclús exagerat. El Consell General controlava els [[casament|casaments]], negocis i patrimonis adquirit a Andorra dels estrangers. Però moltes famílies andorranes van despreocupar-se dels controls del parlament i amagaven refugiats a casa seua. El Consell General es va vore obligat a reestructurar la policia andorrana i va vore com del 1941 al 1947 es sospenia, despuix de tots els esforços fets amb la [[revolució]] del 1933, el [[sufragi universal masculí]]. La frontera francoandorrana va patir molts talls, raó per la qual la misèria era palpable. El Consell General distribuïa "fulls de racionament" ~~perquè~~ la gent pogués anar a compar matèries primes. estes fulls es van distribuir, sempre en la visió d'intentar controlar aquells refugiats no declarats. Però la misèria que va portar la guerra i el franquisme combinats van fer que, per primer cop, s'establissin mercats negres de productes primaris a Andorra. La distribució d'aquests "fulls de racionament" van fer que esta pràctica proliferés amb l'ajudava del contraban. En efecte, el contraban va fer arribar il·legalment matèries primes i altres productes de tot tipo al Principat. Quan [[França]] va ser envaïda per l'Alemanya [[nazisme|nazi]], els mateixos alemanys controlaven els paquetaires per verificar que no amagaven res.{{sfn|Porta|2009}}

+

El Consell General es va comportar immediatament com un agent controlador. La massa important de refugiats que s'incrementava cada dia més va fer prendre decisions, a vegades, no sempre encertades pero sempre amb l'objectiu de mantindre l'estabilitat del país. En efecte, a Andorra s'hi vivia una inseguritat ben palpable i el Consell General volia evitar que entre la [[població]] hi hagués "[[Delinqüència|delinqüents]]" o "[[assassinat|assassins]]", raó per la qual va ordenar als comuns registres de tots els estrangers que hi havia al país. Els estrangers rebien una carta de residència si estaven en regla amb el seu país d'origen. En aquest sentit, el control, a vegades, fou inclús exagerat. El Consell General controlava els [[casament|casaments]], negocis i patrimonis adquirit a Andorra dels estrangers. Però moltes famílies andorranes van despreocupar-se dels controls del parlament i amagaven refugiats a casa seua. El Consell General es va vore obligat a reestructurar la policia andorrana i va vore com del 1941 al 1947 es sospenia, despuix de tots els esforços fets amb la [[revolució]] del 1933, el [[sufragi universal masculí]]. La frontera francoandorrana va patir molts talls, raó per la qual la misèria era palpable. El Consell General distribuïa "fulls de racionament" perqué la gent pogués anar a compar matèries primes. estes fulls es van distribuir, sempre en la visió d'intentar controlar aquells refugiats no declarats. Però la misèria que va portar la guerra i el franquisme combinats van fer que, per primer cop, s'establissin mercats negres de productes primaris a Andorra. La distribució d'aquests "fulls de racionament" van fer que esta pràctica proliferés amb l'ajudava del contraban. En efecte, el contraban va fer arribar il·legalment matèries primes i altres productes de tot tipo al Principat. Quan [[França]] va ser envaïda per l'Alemanya [[nazisme|nazi]], els mateixos alemanys controlaven els paquetaires per verificar que no amagaven res.{{sfn|Porta|2009}}

I és que per Andorra hi passaven Xarxes d'Evasió. L'hotel Mirador fou un dels escenaris més recordats de refugiats, pero no fou l'únic. Els alemanys s'atansaven a Andorra per controlar la frontera i les persecucions amb la Gestapo foren habituals. Tots els bàndols espiaven Andorra i al país mateix es tenia por de parlar de qualsevol tema que estigués relacionat amb [[política]] o qualsevol tema que portés a parlar del [[nazisme]], la guerra o del [[franquisme]]. De fet, els [[veguers]] dels coprínceps acostumaven expulsar estrangers del país i el Consell General, tal com l'expressa el mateix síndic d'aquella època, es veia impotent davant d'estes situacions:{{sfn|Porta|2009}}

Llínea 615: Llínea 615:

Ja que Andorra també va ser l'escenari de matança [[Judaisme|jueva]]. El 14 de juliol del 1977 apareixia a la premsa espanyola, a través d'"El Reporter", tres reportatges titulats "Les muntanyes de la mort" amb un títol de portada més que significatiu "Matança de jueus a la frontera espanyola". El periodista informava que a Andorra s'havien matat jueus durant la Segona Guerra Mundial i que se'ls enterrava en pous. Tanmateix, diversos [[historiador|historiadors]] del país descarten que la informació d'esta revista en concret fos certa. No obstant, a Andorra també es van matar jueus. El país fou una terra d'acollida de refugiats, certament, pero també fou l'escenari d'episodis no tan gloriosos. Hi havia gent que explotava refugiats, d'altres que ajudaven per interès econòmic i finalment gent que es prestava per [[humanitat]]. El mateix pare de l'antic [[Cap de Govern del Principat d'Andorra|Cap de Govern]] (president) d'Andorra, [[Marc Forné i Molné|Marc Forné]], va ser militant del Partit Obrer d'Unificació Marxista de Catalunya, refugiat i militant d'una Xarxa d'Evasió.{{sfn|Porta|2009}}<ref>{{Ref-web|url = http://blocs.mesvilaweb.cat/txemabofill/?p=226464|títol = Entrevista a Enric Melich Gutiérrez, maquis de la resistència francesa, passador de jueus i clandestins, activista anarquista, llibreter i sindicalista.|consulta = |llengua = |editor = |data = (21-07-12, VilaWeb)}}</ref>{{sfn|Segalàs|2012|p = 87, 86, 85}}

[[File:Bandera nazi a Andorra (Pas de la Casa).jpg|thumb|Els nazis van col·locar amb el consentiment del veguer francès, representant del copríncep a Andorra, una bandera nazi a la frontera francoandorrana durant la guerra.|300x300px]]

−

Institucionalment parlant, d'altra banda, cal esmentar la situació peculiar en ~~què~~ es va trobar el país amb l'arribada d'aquest escenari (franquisme i nazisme). En morir el [[bisbe]], Justí Guitart, que va servir el [[Guerra Civil Espanyola|bàndol nacional]] durant la guerra civil espanyola, el país va estar dos anys sense copríncep episcopal. El 1943 el nou copríncep, Ramon Iglesias Navarri, franquista i pròxim al règim, va visitar Andorra per jurar el seu càrrec. Una visita molt tensa. Per entendre-ho, Emile Lasmartes va ser escollit veguer del copríncep francès l'any 1940. Era un home violent, agressiu i col·laborador dels nazis alemanys. Utilitzava el poder que tenia com a veguer per abusar. Feia [[contraban]] i convidava els seus amics nazis a fer passejades i sopars per Andorra. El poble l'odiava, tot i que hi tenia amics que un cop acabada la guerra van avisar-lo ~~perquè~~ fugís a [[Espanya]]. La mostra més evident de l'abús que exercia a Andorra es va donar l'any 1942 quan els síndics i el secretari general del Consell General es preparaven a viatjar fins a [[Perpinyà]] per rebre el nou delegat francès del copríncep. Llavors Emile Lasmartes va decidir ordenar a un cap dels [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] la confiscació dels passaports de les autoritats andorranes al [[Pas de la Casa]]. este esdeveniment va acabar en un trencament total i absolut de les relacions diplomàtiques amb els representants del copríncep francès a Andorra. Quan el nou copríncep episcopal, Ramon Iglesias Navarri, va citar-se al país per jurar-se el seu càrrec, el mateix Emile Lasmartres es va presentar sense que ningú el convidés i de "voluntat pròpia", tal com ho havia afirmat el Consell General. La visita va ser molt tensa. I és que Emile Lasmartes acostumava a sopar amb la Gestapo a Tolosa. Ell mateix denunciava els llocs per on passaven les Xarxes d'Evasió i aturava i entregava als alemanys tots els francesos que intentaven salvar-se de la guerra i del [[Holocaust|genocidi nazi]] mitjançant la frontera francoandorrana. Fou ell qui es trobà a l'origen de l'invasió alemanya d'Andorra. [[Ràdio Andorra]], el telègrafs instal·lats al país i la frontera mateixa eren eines per fer divulgar informació lliure del costat francès. Els alemanys va fer donar un [[ultimàtum]] al país, Lasmartres hi estava implicat, en ~~què~~ s'obligava el tancament de la frontera i del telègraf si Andorra no volia ser envaïda pels alemanys. Tot i que Andorra va haver de cedir, el bisbe mateix, a través de Miquel Mateu, responsable de FHASA i de por que la central fos presa pels alemanys, van demanar la intervenció del bisbe. El 1944, despuix d'un discurs extraordinari en ~~què~~ el síndic evocava casos de raptes a Andorra per part dels nazis, un destacament de [[Guàrdia Civil Espanyola|guàrdies civils]] i gendarmes francesos es van entrar a Andorra i s'hi van quedar fins al 1945. Andorra, molt diplomàticament, va rebutjar esta intervenció ya que el Consell General volia fer front a la situació tot sol.{{sfn|Porta|2009}}

+

Institucionalment parlant, d'altra banda, cal esmentar la situació peculiar en qué es va trobar el país amb l'arribada d'aquest escenari (franquisme i nazisme). En morir el [[bisbe]], Justí Guitart, que va servir el [[Guerra Civil Espanyola|bàndol nacional]] durant la guerra civil espanyola, el país va estar dos anys sense copríncep episcopal. El 1943 el nou copríncep, Ramon Iglesias Navarri, franquista i pròxim al règim, va visitar Andorra per jurar el seu càrrec. Una visita molt tensa. Per entendre-ho, Emile Lasmartes va ser escollit veguer del copríncep francès l'any 1940. Era un home violent, agressiu i col·laborador dels nazis alemanys. Utilitzava el poder que tenia com a veguer per abusar. Feia [[contraban]] i convidava els seus amics nazis a fer passejades i sopars per Andorra. El poble l'odiava, tot i que hi tenia amics que un cop acabada la guerra van avisar-lo perqué fugís a [[Espanya]]. La mostra més evident de l'abús que exercia a Andorra es va donar l'any 1942 quan els síndics i el secretari general del Consell General es preparaven a viatjar fins a [[Perpinyà]] per rebre el nou delegat francès del copríncep. Llavors Emile Lasmartes va decidir ordenar a un cap dels [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] la confiscació dels passaports de les autoritats andorranes al [[Pas de la Casa]]. este esdeveniment va acabar en un trencament total i absolut de les relacions diplomàtiques amb els representants del copríncep francès a Andorra. Quan el nou copríncep episcopal, Ramon Iglesias Navarri, va citar-se al país per jurar-se el seu càrrec, el mateix Emile Lasmartres es va presentar sense que ningú el convidés i de "voluntat pròpia", tal com ho havia afirmat el Consell General. La visita va ser molt tensa. I és que Emile Lasmartes acostumava a sopar amb la Gestapo a Tolosa. Ell mateix denunciava els llocs per on passaven les Xarxes d'Evasió i aturava i entregava als alemanys tots els francesos que intentaven salvar-se de la guerra i del [[Holocaust|genocidi nazi]] mitjançant la frontera francoandorrana. Fou ell qui es trobà a l'origen de l'invasió alemanya d'Andorra. [[Ràdio Andorra]], el telègrafs instal·lats al país i la frontera mateixa eren eines per fer divulgar informació lliure del costat francès. Els alemanys va fer donar un [[ultimàtum]] al país, Lasmartres hi estava implicat, en qué s'obligava el tancament de la frontera i del telègraf si Andorra no volia ser envaïda pels alemanys. Tot i que Andorra va haver de cedir, el bisbe mateix, a través de Miquel Mateu, responsable de FHASA i de por que la central fos presa pels alemanys, van demanar la intervenció del bisbe. El 1944, despuix d'un discurs extraordinari en qué el síndic evocava casos de raptes a Andorra per part dels nazis, un destacament de [[Guàrdia Civil Espanyola|guàrdies civils]] i gendarmes francesos es van entrar a Andorra i s'hi van quedar fins al 1945. Andorra, molt diplomàticament, va rebutjar esta intervenció ya que el Consell General volia fer front a la situació tot sol.{{sfn|Porta|2009}}

−

Del costat francès, el país va vore com el copríncep era canviat en l'espai de poc temps i sembla que no estaven al corrent d'allò que es produïa al país. [[Pétain]] va assumir el càrrec de copríncep baix el [[govern de Vichy]] i la invasió alemanya. El Principat d'Andorra comunicava amb ell de por de que es perdés la seua independència ya que els alemanys tenien prevista una possible invasió d'Andorra. Amb la invasió francesa, els mateixos alemanys entraven a la frontera sense entrebancs, com ara el Pas de la Casa. De fet hi van plantar una bandera nazi. Els mateixos francesos residents al país van ajudar a fer preparatius, d'amagatotis, ~~perquè~~ el Consell General anés a portar la ~~quèstia~~ (Andorra encara no s'ha autodeterminat i per tant encara ha de lliurar aquest impost) al president Pétain a Vichy. [[De Gaulle]], mentrestant, apel·lava a la resistència des de Londres i Pétain prometia als andorrans que no passarien fam. De mentre els residents andorrans que vivien a França eren objecte de rapte pels alemanys que despuix els enviaven a [[Camp de concentració nazi|camps de concentració]] o de treball forçat. D'altres col·laboraven amb la resistència francesa o amb els alemanys (Manuel Cerquera i Agustí Marfany), i fins i tot molts van servir voluntàriament per a l'eixèrcit francès. En quant a l'estatut dels andorrans residents a França, la burocràcia només els complicava la vida. França no volia reconèixer que Andorra era una nació, pero reconeixia el seu caràcter particular. Aixina, els residents andorrans a França se les havien de vore, ben sovint, amb l'administració francesa. Els andorrans qui finalment acabaven en una situació d'indocumentació vivien en estats d'angoixa importants.{{sfn|Porta|2009}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 87, 86, 85}}

+

Del costat francès, el país va vore com el copríncep era canviat en l'espai de poc temps i sembla que no estaven al corrent d'allò que es produïa al país. [[Pétain]] va assumir el càrrec de copríncep baix el [[govern de Vichy]] i la invasió alemanya. El Principat d'Andorra comunicava amb ell de por de que es perdés la seua independència ya que els alemanys tenien prevista una possible invasió d'Andorra. Amb la invasió francesa, els mateixos alemanys entraven a la frontera sense entrebancs, com ara el Pas de la Casa. De fet hi van plantar una bandera nazi. Els mateixos francesos residents al país van ajudar a fer preparatius, d'amagatotis, perqué el Consell General anés a portar la quéstia (Andorra encara no s'ha autodeterminat i per tant encara ha de lliurar aquest impost) al president Pétain a Vichy. [[De Gaulle]], mentrestant, apel·lava a la resistència des de Londres i Pétain prometia als andorrans que no passarien fam. De mentre els residents andorrans que vivien a França eren objecte de rapte pels alemanys que despuix els enviaven a [[Camp de concentració nazi|camps de concentració]] o de treball forçat. D'altres col·laboraven amb la resistència francesa o amb els alemanys (Manuel Cerquera i Agustí Marfany), i fins i tot molts van servir voluntàriament per a l'eixèrcit francès. En quant a l'estatut dels andorrans residents a França, la burocràcia només els complicava la vida. França no volia reconèixer que Andorra era una nació, pero reconeixia el seu caràcter particular. Aixina, els residents andorrans a França se les havien de vore, ben sovint, amb l'administració francesa. Els andorrans qui finalment acabaven en una situació d'indocumentació vivien en estats d'angoixa importants.{{sfn|Porta|2009}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 87, 86, 85}}

=====L'abolició de la pena capital=====

Llínea 629: Llínea 629:

El govern francès va intentar prohibir la creació de Ràdio Andorra, sense ningun èxit. El projecte de Ràdio Andorra comença cap a l'any 1935 quan el Sr. Bonaventura Vila Ribes rep la concessió per part del Consell General per a construir una ràdio en el país. L'objectiu del Consell General era el mateix que les carreteres, [[FHASA]] o els balnearis-casinos, o siga, trobar un atractiu per fer vindre turistes i fer reavivar l'economia andorrana. Bonaventura tenia molt bones relacions en Estanislau Puiggròs, propietari de [[Ràdio Barcelona]]. Va ser esta amistat lo que el va acostar al món de la radiodifusió i, per tant, propondre al [[Consell General d'Andorra|Consell General]] el projecte d'una ràdio per al país. Bonaventura seria el prestanoms, fet que volia dir que calia buscar un director. La manera en com Jacques Trémoulet, acusat per França de colaboracionista [[nazisme|nazi]], va arribar a dirigir Ràdio Andorra és confusa. Hi ha dos versions al respecte pero no se sap si són verídiques. La primera sosté que Bonaventura ya tenia contactes en [[Barcelona]], pero va ser el veguer francès que li va presentar a Jacques Trémoulet que en l'any 1935 buscava la manera de crear una ràdio en Luxemburc. La segona versió sosté que [[Paul Laffont]], [[advocat]], [[diputat]] i [[secretari d'estat]] de les PTT durant el govern del socialista d'en [[Raymond Poincaré]], va parlar en Trémoulet sobre Andorra i el va animar a crear la ràdio que volia per al país. [[Jacques Trémoulet]], nascut en França, era el propietari del grup [[Radiophonie du Midi]] que posseïa Radio Toulouse i unes 5 ràdios més en França. El fet que el govern francès volguera nacionalisar totes les ràdios per a controlar-les el va empènyer a trobar alternatives per a poder explotar ràdios que emeteran en territori francès. Aixina es va adreçar en Luxemburg. Però com que el proyecte havia fracassat, Trémoulet va decantar-se per Mònaco. És en este context que en un moment donat l'una de les dos versions fa que Trémoulet contemple, ademés de Mònaco, a Andorra com a escenari.{{sfn|Osorio|2013}}

−

En l'any [[1936]] Bonaventura mor i la cerca del director i continuïtat del projecte segueix en mans de Puiggròs. Un any més tart el Consell General decideix ampliar el termini de la concessió per uns 60 anys més. És evident, aixina puix, que el parlament tenia ganes de que es construíra. Mentrestant, Trémoulet consegueix ser elegit com a President de la Federació de Ràdios Privades en la qual controla 6 ràdios [[Bèlgica|belgues]]. En l'any [[1939]] entra en contacte en Andorra i és a partir de la invasió alemanya de França que veu al país com la millor opció perqué ningú li tanque les seues ràdios (les ràdios belgues ya estan baix control nazi). Precisament, tenint ya montada Ràdio Monte Carlo (RMC), els alemanys li exigixen que utilice Ràdio Andorra com un radiofar per a les maniobres nazis en el Mediterràneu. Conscient que si ho fa perilla el seu projecte de crear ràdios fora de França que puguen retransmetre's al país gal, decidix convèncer-los que RMC era més idonea pels seus plans. Però l'història que relaciona Trémoulet en els nazis no es va acabar aquí. L'aparició de Trémoulet en Andorra inquietava el veguer mateix ~~perquè~~ degut al fet que França li bloquejava tots els projectes tenia por que es creara una ràdio antifrancesa. El Consell General mateix va advertir lliteralment que Ràdio Andorra hauria de mantindre-se “sempre al marge de tota tendència política i social, fidels sempre a les indicacions que siguen fetes per les autoritats andorranes”, afegint que “les autoritats andorranes podran en qualsevol moment controlar les emissions”.{{sfn|Osorio|2013}}{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}

+

En l'any [[1936]] Bonaventura mor i la cerca del director i continuïtat del projecte segueix en mans de Puiggròs. Un any més tart el Consell General decideix ampliar el termini de la concessió per uns 60 anys més. És evident, aixina puix, que el parlament tenia ganes de que es construíra. Mentrestant, Trémoulet consegueix ser elegit com a President de la Federació de Ràdios Privades en la qual controla 6 ràdios [[Bèlgica|belgues]]. En l'any [[1939]] entra en contacte en Andorra i és a partir de la invasió alemanya de França que veu al país com la millor opció perqué ningú li tanque les seues ràdios (les ràdios belgues ya estan baix control nazi). Precisament, tenint ya montada Ràdio Monte Carlo (RMC), els alemanys li exigixen que utilice Ràdio Andorra com un radiofar per a les maniobres nazis en el Mediterràneu. Conscient que si ho fa perilla el seu projecte de crear ràdios fora de França que puguen retransmetre's al país gal, decidix convèncer-los que RMC era més idonea pels seus plans. Però l'història que relaciona Trémoulet en els nazis no es va acabar aquí. L'aparició de Trémoulet en Andorra inquietava el veguer mateix perqué degut al fet que França li bloquejava tots els projectes tenia por que es creara una ràdio antifrancesa. El Consell General mateix va advertir lliteralment que Ràdio Andorra hauria de mantindre-se “sempre al marge de tota tendència política i social, fidels sempre a les indicacions que siguen fetes per les autoritats andorranes”, afegint que “les autoritats andorranes podran en qualsevol moment controlar les emissions”.{{sfn|Osorio|2013}}{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}

[[File:Radio Andorre Encamp (2).JPG|thumb|Entrada a les instalacions de Ràdio Andorra.]]

−

Però lo cert és que ya en l'any [[1936]] el periòdic francés Mon Programme Illustré assegurava els nazis tenien en cap el projecte propagandístic de Ràdio Andorra. Encara que el diari no citara noms, els [[Estats Units d'Amèrica|americans]] durant la guerra permetran confirmar estes sospites. L'Oficina de Serveis Estratègics del govern del [[EUA]] elaborava diversos informes en ~~què~~ s'hi podia llegir, per eixemple, que una volta oberta la ràdio el grup editorial nazi Deutscher Verlag de Berlín es mostrava interessat en les tarifes publicitàries i horàries de Ràdio Andorra en vista d'emetre-hi informació bilingüe. Un informe americà enviat a l'ambaixada parisenca extensos detalls sobre Trémoulet i l'estructura de Ràdio Andorra dient que Trémoulet va conseguir al [[Govern de Vichy]] com a client principal, cosa que es va traduir en la difusió de bolletins [[Informatiu de televisió|informatius]]. De fet s'hi explica també que el propi Trémoulet havia oferit les seues ràdios als alemanys nazis. Existeix un correu alemany enviat a l'embaixada de Madrit on els nazis varen pagar unes 200 000 [[pessetes]] suposadament a Ràdio Andorra. No obstant això, com el destinatari no està ben especificat el correu mai serà autentificat pels tribunals despuix de la guerra encara que serviren per a acusar a Trémoulet de colaboracionista. En acabar-se la guerra, efectivament, la [[Cort de Justícia de Tolosa]] el condena a mort en rebelia i a la confiscació de tots els seus béns en França. De seguida, va fugir cap a l'[[Franquisme|Espanya franquista]]. Allà va entrar en contacte en el círcul familiar del dictador, [[Franco]], mitjançant els quals conseguirà conservar Ràdio Andorra. Això indica clarament que els contactes de Trémoulet anaven ben orientats cap el [[feixisme]]. Els informes amricans sobre Ràdio Andorra indiquen, per eixemple, que França considerava Ràdio Andorra una ràdio de tendència francofalangista i en els informes mateixos s'aconsella de no utilisar l'emissora per a evitar que els francesos es pensen que els EUA estaven del bando nazi o franquista. I en efecte, en l'any [[1946]] tot el personal profrancès va ser acomiadat i substituït per personal profranquista. Ràdio Andorra se sentia per tot el sur de França i és per això que es té tanta informació. En un principi la ràdio emetia en [[català]], [[castellà]] i francès. Però el seu apropament en Franco va fer que el català quedara prohibit. De fet molts dels documents administratius de la pròpia ràdio es redactaven en [[francès]] i el cèlebre eslògan de la ràdio el pronunciava en castellà una dona “Aquí, Radio Andorra”.{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}<ref>{{Ref-web|url = http://aquiradioandorra.free.fr/DocumentsInedits/1944-08-15-Lettre.pdf|títol = Correu inculpatori de Trémoulet|consulta = |llengua = |editor = |data = (aquiradioandorra, lloc amateur especialitzat en el tema)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://aquiradioandorra.free.fr/DocumentsInedits/DocumentsInedits.html|títol = aquiradioandorra.free.fr|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://books.google.ad/books?id=Ich2AinJDP8C&pg=PA100&dq=%22ràdio+andorra%22&hl=ca&sa=X&ei=GbDNUe2APIW-0QWdioHAAw&redir_esc=y#v=onepage&q=%22ràdio%20andorra%22&f=false|títol = |consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>

+

Però lo cert és que ya en l'any [[1936]] el periòdic francés Mon Programme Illustré assegurava els nazis tenien en cap el projecte propagandístic de Ràdio Andorra. Encara que el diari no citara noms, els [[Estats Units d'Amèrica|americans]] durant la guerra permetran confirmar estes sospites. L'Oficina de Serveis Estratègics del govern del [[EUA]] elaborava diversos informes en qué s'hi podia llegir, per eixemple, que una volta oberta la ràdio el grup editorial nazi Deutscher Verlag de Berlín es mostrava interessat en les tarifes publicitàries i horàries de Ràdio Andorra en vista d'emetre-hi informació bilingüe. Un informe americà enviat a l'ambaixada parisenca extensos detalls sobre Trémoulet i l'estructura de Ràdio Andorra dient que Trémoulet va conseguir al [[Govern de Vichy]] com a client principal, cosa que es va traduir en la difusió de bolletins [[Informatiu de televisió|informatius]]. De fet s'hi explica també que el propi Trémoulet havia oferit les seues ràdios als alemanys nazis. Existeix un correu alemany enviat a l'embaixada de Madrit on els nazis varen pagar unes 200 000 [[pessetes]] suposadament a Ràdio Andorra. No obstant això, com el destinatari no està ben especificat el correu mai serà autentificat pels tribunals despuix de la guerra encara que serviren per a acusar a Trémoulet de colaboracionista. En acabar-se la guerra, efectivament, la [[Cort de Justícia de Tolosa]] el condena a mort en rebelia i a la confiscació de tots els seus béns en França. De seguida, va fugir cap a l'[[Franquisme|Espanya franquista]]. Allà va entrar en contacte en el círcul familiar del dictador, [[Franco]], mitjançant els quals conseguirà conservar Ràdio Andorra. Això indica clarament que els contactes de Trémoulet anaven ben orientats cap el [[feixisme]]. Els informes amricans sobre Ràdio Andorra indiquen, per eixemple, que França considerava Ràdio Andorra una ràdio de tendència francofalangista i en els informes mateixos s'aconsella de no utilisar l'emissora per a evitar que els francesos es pensen que els EUA estaven del bando nazi o franquista. I en efecte, en l'any [[1946]] tot el personal profrancès va ser acomiadat i substituït per personal profranquista. Ràdio Andorra se sentia per tot el sur de França i és per això que es té tanta informació. En un principi la ràdio emetia en [[català]], [[castellà]] i francès. Però el seu apropament en Franco va fer que el català quedara prohibit. De fet molts dels documents administratius de la pròpia ràdio es redactaven en [[francès]] i el cèlebre eslògan de la ràdio el pronunciava en castellà una dona “Aquí, Radio Andorra”.{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}<ref>{{Ref-web|url = http://aquiradioandorra.free.fr/DocumentsInedits/1944-08-15-Lettre.pdf|títol = Correu inculpatori de Trémoulet|consulta = |llengua = |editor = |data = (aquiradioandorra, lloc amateur especialitzat en el tema)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://aquiradioandorra.free.fr/DocumentsInedits/DocumentsInedits.html|títol = aquiradioandorra.free.fr|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://books.google.ad/books?id=Ich2AinJDP8C&pg=PA100&dq=%22ràdio+andorra%22&hl=ca&sa=X&ei=GbDNUe2APIW-0QWdioHAAw&redir_esc=y#v=onepage&q=%22ràdio%20andorra%22&f=false|títol = |consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>

En el lliberament de França, el govern del país gal també va declarar a Trémoulet enemic de França i traïdor, ordenant-ne l'arrest. Laffont, el diputat que suposadament va empènyer Trémoulet a interessar-se per una ràdio per al país, també va ser acusat de colaboracionista, concretament d'espia. La recerca va demostrar que efectivament filtraven informació als alemanys per Ràdio Andorra a través d'enregistrament radiofònics. Durant la guerra Ràdio Andorra interferia en les freqüències britàniques, sueques i italianes, provocant queixes per part anglesa i italiana. En este context també es té constància que un grup britànic tenia intensions de comprar espais publicitaris a Trémoulet i que el govern francès va informar immediatament al govern britànic que si això passava, serien considerats automàticament com a enemics i traïdors de “la France”. La premsa francesa, precisament, va ser la que va destapar l'escàndal al final de la guerra acusant no solament a Trémoulet sino també a Puiggròs, que va ser inserit en el contracte de consessió despuix que muiguera Bonaventura. Els articuls apuntaven que Trémoulet havia rebut caps nazis en la seua casa. La justícia francesa es va encarregar de detindre automàticament dos residents d'Encamp que passaven en contraban carnets de Trémoulet cap a França. Antoni Picart, conseller del parlament andorrà, es va indignar per totes estes acusacions fent-li part del disgust al veguer a qui demanà que la justícia lliberara als dos veïns d'Encamp. No acceptava que Andorra fora atacada d'esta manera. El cas, és que fins i tot la [[BBC]] considerava Ràdio Andorra pro-nazi.{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}

===El franquisme i Andorra===

−

Durant la [[Guerra Civil Espanyola|Guerra Civil]], de juliol del [[1936]] a juny del [[1940]], hi va haver un destacament francès a Andorra, comandat novament pel coronel René Baulard, per prevenir atacs del govern de [[Francisco Franco Bahamonde|Franco]] (el juny de 1940 és la data en ~~què~~ França es rendeix a l'eixèrcit [[Alemanya|alemany]]). Les tropes de Franco, poc despuix d'haver ocupat Girona i haver arribat a la frontera francesa, varen arribar a la frontera andorrana el febrer de [[1939]]. La bona entesa amb el Comandant Aguirre, que s'entrevistà sobre el pont fronterer amb el Síndic Cairat i el Coronel Baulard, va garantir la neutralitat d'Andorra en el conflicte.

+

Durant la [[Guerra Civil Espanyola|Guerra Civil]], de juliol del [[1936]] a juny del [[1940]], hi va haver un destacament francès a Andorra, comandat novament pel coronel René Baulard, per prevenir atacs del govern de [[Francisco Franco Bahamonde|Franco]] (el juny de 1940 és la data en qué França es rendeix a l'eixèrcit [[Alemanya|alemany]]). Les tropes de Franco, poc despuix d'haver ocupat Girona i haver arribat a la frontera francesa, varen arribar a la frontera andorrana el febrer de [[1939]]. La bona entesa amb el Comandant Aguirre, que s'entrevistà sobre el pont fronterer amb el Síndic Cairat i el Coronel Baulard, va garantir la neutralitat d'Andorra en el conflicte.

Durant esta llarga estada el nivell d'integració del destacament francès amb la població i el comportament exemplar del coronel Baulard el fan mereixedor del nomenament de ciutadà honorari per part del Consell General.

Jose2

Administradors

124 373

edicions