Canvis

=== De la «Belgique unitaire» a l'estat federal ===

=== De la «Belgique unitaire» a l'estat federal ===

En 1830, Bèlgica se separa d'Holanda, en la que havia format el Regne Unit dels Paisos Baixos durant quinze anys. La mateixa raó per la que Bèlgica s'independisa té unes bases llingüístiques. És dir, la zona que constituïx la Bèlgica actual havia segut dominada durant molt temps pels francesos, per lo que tota la burguesia administrativa flamenca s'havia afrancesat. No obstant, quan s'unix esta zona als Paisos Baixos, l'èlit administrativa flamenc, de majoria francòfona, és destituïda i reemplaçada per persones que parlen neerleandes, generalment vingudes d'Holanda. Per això, ya a partir dels primers anys del Regne Unit, l'èlit administrativa va perdent la confiança en el rei i l'Unió. Quan, ademés, el rei comença a promulgar mesures proteccionistes contra les indústries meridionals per a fomentar el desenroll industrial de la zona septentrional, també pert el respal de l'èlit industrial, en la seua major part valons, i es produïx la [[Revolució Brabanzona]].

En [[1830]], Bèlgica se separa d'Holanda, en la que havia format el Regne Unit dels Paisos Baixos durant quinze anys. La mateixa raó per la que Bèlgica s'independisa té unes bases llingüístiques. És dir, la zona que constituïx la Bèlgica actual havia segut dominada durant molt temps pels francesos, per lo que tota la burguesia administrativa flamenca s'havia afrancesat. No obstant, quan s'unix esta zona als Paisos Baixos, l'èlit administrativa flamenc, de majoria francòfona, és destituïda i reemplaçada per persones que parlen neerleandes, generalment vingudes d'Holanda. Per això, ya a partir dels primers anys del Regne Unit, l'èlit administrativa va perdent la confiança en el rei i l'Unió. Quan, ademés, el rei comença a promulgar mesures proteccionistes contra les indústries meridionals per a fomentar el desenroll industrial de la zona septentrional, també pert el respal de l'èlit industrial, en la seua major part valons, i es produïx la [[Revolució Brabanzona]].

Llavors, segons conte D’Haveloose ([[2000]]), Bèlgica contava en 4 millons d'habitants, d'els que més o menys 2 200 000 parlaven neerlandés i més o menys 1 700 000 parlaven francés. No obstant, el nou Estat es definix a partir dels seus inicis com a unitari i francòfon, encara que la majoria de la població parlava neerlandés i el país constava de dos parts econòmica i culturalment diferents. Llavors, la política llingüística de l'época no té que vore's tant en térmens de quí constituïa la majoria de la població, sino en térmens de que l'èlit burguesa, que controlava la política pel sufragi tributari, s'expressava en francés.

Llavors, segons conte D’Haveloose ([[2000]]), Bèlgica contava en 4 millons d'habitants, d'els que més o menys 2 200 000 parlaven neerlandés i més o menys 1 700 000 parlaven francés. No obstant, el nou Estat es definix a partir dels seus inicis com a unitari i francòfon, encara que la majoria de la població parlava neerlandés i el país constava de dos parts econòmica i culturalment diferents. Llavors, la política llingüística de l'época no té que vore's tant en térmens de quí constituïa la majoria de la població, sino en térmens de que l'èlit burguesa, que controlava la política pel sufragi tributari, s'expressava en francés.

No obstant, gradualment els flamencs es van oponent a l'injustícia llingüística, per lo que, en [[1889]], s'adopta la Llei de l'Igualtat que estipulava que el neerlandés i el francés anaren les llengües oficials del país. Durant la Primera Guerra Mundial, sorgix el Moviment del Front que volia acabar en el predomini del francés i fer de Flandes un territori monolingüe *neerlandófono, un procés que es va portant a terme entre 1932 i 1968.

No obstant, gradualment els flamencs es van oponent a l'injustícia llingüística, per lo que, en [[1889]], s'adopta la Llei de l'Igualtat que estipulava que el neerlandés i el francés anaren les llengües oficials del país. Durant la Primera Guerra Mundial, sorgix el Moviment del Front que volia acabar en el predomini del francés i fer de Flandes un territori monolingüe *neerlandófono, un procés que es va portant a terme entre 1932 i 1968.

L'any [[1963]] és un atre moment clau, perque llavors s'adopten unes lleis que dividien el país en zones llingüístiques. Abans, el cens contava quàntes persones parlaven francés, neerlandés o alemà en un municipi i el municipi s'organisava o be en la llengua de la majoria o en abdós, lo que originava un aument dels pobles francòfons i bilingües.

En l'any [[1963]] és un atre moment clau, perque llavors s'adopten unes lleis que dividien el país en zones llingüístiques. Abans, el cens contava quàntes persones parlaven francés, neerlandés o alemà en un municipi i el municipi s'organisava o be en la llengua de la majoria o en abdós, lo que originava un aument dels pobles francòfons i bilingües.

La divisió del país en unes zones neerlandófona, germanófona i francòfona era un assunt molt delicat. Sorgixen moltes protestes, ya que en la frontera llingüística convivien els dos grups llingüístics i ademés en el sistema anterior els habitants tenien el dret a ser atesos en les dos llengües. Per a trobar una solució d'estos problemes, en 27 municipis que estan en una de les fronteres llingüístiques se seguix no aplicant el principi de territorialitat. Aixina mateix, com en sis pobles flamencs al voltant de Brusseles vivien molts francòfons, per lo que, abans, l'administració era bilingüe, se'ls donen facilitats llingüístiques. Per tant, en molts aspectes, l'any 1963 no representa tant molts canvis, sino que més be significa la consolidació d'una volta per totes del ''statu quo''.

La divisió del país en unes zones neerlandófona, germanófona i francòfona era un assunt molt delicat. Sorgixen moltes protestes, ya que en la frontera llingüística convivien els dos grups llingüístics i ademés en el sistema anterior els habitants tenien el dret a ser atesos en les dos llengües. Per a trobar una solució d'estos problemes, en 27 municipis que estan en una de les fronteres llingüístiques se seguix no aplicant el principi de territorialitat. Aixina mateix, com en sis pobles flamencs al voltant de Brusseles vivien molts francòfons, per lo que, abans, l'administració era bilingüe, se'ls donen facilitats llingüístiques. Per tant, en molts aspectes, l'any 1963 no representa tant molts canvis, sino que més be significa la consolidació d'una volta per totes del ''statu quo''.

Segons Peiren ([[1993]]), l'instauració d'eixes zones es va experimentant gradualment, en contradicció en l'estructura unitària del país, per lo que una federalisació era necessària. Ademés havien sorgit partits polítics flamencs nacionalistes que insistien en la qüestió llingüística, com el [[Volksunie]]. Aixina mateix, en el sí dels partits polítics nacionals sorgien visions fonamentalment diferents, lo que porta a l'organisació regional dels mateixos. Al mateix temps, moltes persones d'abdós parts del país estaven convençudes de que seria millor per a tots si certs aspectes de l'organisació estatal anaren regionalisats. Segons Willemyns ([[2002]]) eixe sentiment s'origina per dos factors: un és que durant el sigle XIX i la primera part del sigle XX és Valonia la que posseïa el major desenroll industrial, pero a partir dels anys 50-60, Flandes també comença a desenrollar-se industrialment. Al mateix temps, l'infraestructura de Valonia, que datava del sigle XIX, necessitava ser actualisada, lo que genera una recessió de la qual fins hui de hui la zona no s'ha recuperat. També existien diferències ideològiques entre abdós parts del país, és dir, mentres que Valonia era clarament socialiste (Parti Socialiste), Flandes era la base del poder del partit popular catòlic democràtic (Christelijke VolksPartij). A raïl d'eixes diferències, comença en 1970 la federalisacin de Bèlgica, un procés que es va portant a terme principalment entre dit any i [[1993]].

Segons Peiren ([[1993]]), l'instauració d'eixes zones es va experimentant gradualment, en contradicció en l'estructura unitària del país, per lo que una federalisació era necessària. Ademés havien sorgit partits polítics flamencs nacionalistes que insistien en la qüestió llingüística, com el [[Volksunie]]. Aixina mateix, en el sí dels partits polítics nacionals sorgien visions fonamentalment diferents, lo que porta a l'organisació regional dels mateixos. Al mateix temps, moltes persones d'abdós parts del país estaven convençudes de que seria millor per a tots si certs aspectes de l'organisació estatal anaren regionalisats. Segons Willemyns ([[2002]]) eixe sentiment s'origina per dos factors: un és que durant el [[sigle XIX]] i la primera part del [[sigle XX]] és Valonia la que posseïa el major desenroll industrial, pero a partir dels anys 50-60, Flandes també comença a desenrollar-se industrialment. Al mateix temps, l'infraestructura de Valonia, que datava del sigle XIX, necessitava ser actualisada, lo que genera una recessió de la qual fins hui de hui la zona no s'ha recuperat. També existien diferències ideològiques entre abdós parts del país, és dir, mentres que Valonia era clarament socialiste (Parti Socialiste), Flandes era la base del poder del partit popular catòlic democràtic (Christelijke VolksPartij). A raïl d'eixes diferències, comença en 1970 la federalisacin de Bèlgica, un procés que es va portant a terme principalment entre dit any i [[1993]].

En [[1970]], la demanda principal dels flamencs és l'autonomia cultural, mentres que els valons insistixen en una autonomia econòmica per a fomentar la seua economia problemàtica i garanties de que en la Bèlgica federal, la seua situació demogràfica i econòmica no seria marginada. El resultat d'eixes negociacions és la creació, per una banda, de tres comunitats culturals (la de parla neerlandesa, la francòfona i la de parla germana) i, per una atra, de tres Regions (Flandes, Valonia i la Regió capital de Brusseles). Ademés, s'incorporen en la Constitució garanties per a protegir a la minoria francòfona. Les reformes de l'Estat següents ([[1980]], [[1988]] i 1993) estenen les competències de les regions i comunitats fins a obtindre l'organisació de l'Estat actual, que queda representada en la figura.

En [[1970]], la demanda principal dels flamencs és l'autonomia cultural, mentres que els valons insistixen en una autonomia econòmica per a fomentar la seua economia problemàtica i garanties de que en la Bèlgica federal, la seua situació demogràfica i econòmica no seria marginada. El resultat d'eixes negociacions és la creació, per una banda, de tres comunitats culturals (la de parla neerlandesa, la francòfona i la de parla germana) i, per una atra, de tres Regions (Flandes, Valonia i la Regió capital de Brusseles). Ademés, s'incorporen en la Constitució garanties per a protegir a la minoria francòfona. Les reformes de l'Estat següents ([[1980]], [[1988]] i 1993) estenen les competències de les regions i comunitats fins a obtindre l'organisació de l'Estat actual, que queda representada en la figura.