2744
edicions
Canvis
Pàgina nova, en el contingut: «El '''substantiu''' se caracterisa per la seua '''significació primària''', és dir, perque, front a les atres categories gramaticals, denota prototípicament...»
El '''substantiu''' se caracterisa per la seua '''significació primària''', és dir, perque, front a les atres categories gramaticals, denota prototípicament entitats concebudes de manera autònoma i independent. Aixina, un substantiu prototípic com bresquillera pot ser pensat de manera independent de qualsevol atra entitat, front a '''l’adjectiu''' chicoteta, que es pensa com a '''aplicat a un atre concepte''', per eixemple, com a referit a un arbre: bresquillera chicoteta.
Les entitats denotades pels substantius poden ser de qualsevol condició: reals (montanya) o imaginàries (butoni); materials (barraca) o immaterials (tristea); persones (home), animals (rabosa), plantes (argilaga) o coses (matalap); accions (correguda), qualitats (dolçor), conjunts (rabera), matèries (algeps), etc...
Els substantius constituïxen una [[Categoria gramatical|classe de paraules]] oberta, és dir, no reduible a una llista gramatical llimitada, com la de les [[Preposició|preposicions]].
Sintàcticament el substantiu se definix per dos traços: perque forma grups o sintagmes nominals i perque és la classe de paraules especialisada en la [[funció sintàctica|funció]] de [[subjecte]]: L’home llavà personalment el garaig. És cert que els sintagmes nominals poden eixercir moltes atres funcions, ademés de la
de subjecte, com ara la d’objecte directe en He pintat el despaig de vert. Pero no al contrari: si deixem a banda els pronoms i els infinitius verbals, abdós relacionats en els substantius, el nom és l’única categoria gramatical capaç de funcionar com a
[[subjecte]] oracional.
Finalment, des d’un punt de vista morfològic, el substantiu '''admet processos derivatius''' (cabaç-ada) '''i composicionals''' (parasol), i flexió de [[gènero]] (gat-a) i [[número]] (gat-s). Estos processos són compartits per unes atres classes de paraules, pero el substantiu presenta la particularitat morfològica de que en ell el gènero és un
traç inherent, és dir, que tot substantiu és adscrit a un gènero (masculí: el bigot; femení: la llanda) o als dos a l’hora (el senyal/la senyal).
El fet de que el gènero siga inherent al substantiu permet arreplegar-lo en les entrades substantives dels [[Diccionari|diccionaris]]. En canvi, les atres classes de paraules dotades de gènero, com els adjectius o els determinants, se llimiten a arreplegar el del substantiu
al qual modifiquen: l’artícul el i l’adjectiu moll del [[sintagma nominal]] el pa moll tenen gènero masculí perque reflectixen el del substantiu, pero adopten la forma femenina en la galleta molla, perque el substantiu galleta pertany al gènero femení.
== Bibliografia ==
http://www.llenguavalenciana.com/_media/documents/10.pdf
Les entitats denotades pels substantius poden ser de qualsevol condició: reals (montanya) o imaginàries (butoni); materials (barraca) o immaterials (tristea); persones (home), animals (rabosa), plantes (argilaga) o coses (matalap); accions (correguda), qualitats (dolçor), conjunts (rabera), matèries (algeps), etc...
Els substantius constituïxen una [[Categoria gramatical|classe de paraules]] oberta, és dir, no reduible a una llista gramatical llimitada, com la de les [[Preposició|preposicions]].
Sintàcticament el substantiu se definix per dos traços: perque forma grups o sintagmes nominals i perque és la classe de paraules especialisada en la [[funció sintàctica|funció]] de [[subjecte]]: L’home llavà personalment el garaig. És cert que els sintagmes nominals poden eixercir moltes atres funcions, ademés de la
de subjecte, com ara la d’objecte directe en He pintat el despaig de vert. Pero no al contrari: si deixem a banda els pronoms i els infinitius verbals, abdós relacionats en els substantius, el nom és l’única categoria gramatical capaç de funcionar com a
[[subjecte]] oracional.
Finalment, des d’un punt de vista morfològic, el substantiu '''admet processos derivatius''' (cabaç-ada) '''i composicionals''' (parasol), i flexió de [[gènero]] (gat-a) i [[número]] (gat-s). Estos processos són compartits per unes atres classes de paraules, pero el substantiu presenta la particularitat morfològica de que en ell el gènero és un
traç inherent, és dir, que tot substantiu és adscrit a un gènero (masculí: el bigot; femení: la llanda) o als dos a l’hora (el senyal/la senyal).
El fet de que el gènero siga inherent al substantiu permet arreplegar-lo en les entrades substantives dels [[Diccionari|diccionaris]]. En canvi, les atres classes de paraules dotades de gènero, com els adjectius o els determinants, se llimiten a arreplegar el del substantiu
al qual modifiquen: l’artícul el i l’adjectiu moll del [[sintagma nominal]] el pa moll tenen gènero masculí perque reflectixen el del substantiu, pero adopten la forma femenina en la galleta molla, perque el substantiu galleta pertany al gènero femení.
== Bibliografia ==
http://www.llenguavalenciana.com/_media/documents/10.pdf