25 372
edicions
Canvis
→Biografia
Va guanyar la càtedra de Còdic Justiniàneu de l'[[Universitat de Valéncia]], pero els seus colegues de la Facultat de Dret el fustigaren contínuament. Despuix d'un panflet en llatí contra els seus detractors, va publicar en [[1725]] l'''Oració en alabança de les obres de D. Diego Saavedra Fajardo'' i en [[1727]] l'''Oració en la que exhorta a seguir la verdadera idea de l'eloqüència espanyola'', on critica els excessos barrocs i pondera la senzillea hispana i àtica dels Frares Lluïsos, Vives o el ''Brocense''. Viaja a Madrit en eixe any, on li acullen en afecte el director de la [[RAE|Real Acadèmia Espanyola]] (Mercurio Antonio López Pacheco, Marqués de Villena), i el Bibliotecari Real (Juan de Farreras). Es carteja en Benito Jerónimo Feijoo, pero trencarà en ell, de la mateixa manera que en el pare Enrique Flórez, per la presunta superficialitat dels seus coneiximents.
Va guanyar la càtedra de Còdic Justiniàneu de l'[[Universitat de Valéncia]], pero els seus colegues de la Facultat de Dret el fustigaren contínuament. Despuix d'un panflet en llatí contra els seus detractors, va publicar en [[1725]] l'''Oració en alabança de les obres de D. Diego Saavedra Fajardo'' i en [[1727]] l'''Oració en la que exhorta a seguir la verdadera idea de l'eloqüència espanyola'', on critica els excessos barrocs i pondera la senzillea hispana i àtica dels Frares Lluïsos, Vives o el ''Brocense''. Viaja a Madrit en eixe any, on li acullen en afecte el director de la [[RAE|Real Acadèmia Espanyola]] (Mercurio Antonio López Pacheco, Marqués de Villena), i el Bibliotecari Real (Juan de Farreras). Es carteja en Benito Jerónimo Feijoo, pero trencarà en ell, de la mateixa manera que en el pare Enrique Flórez, per la presunta superficialitat dels seus coneiximents.
Va defendre en aquells dies la reforma dels estudis jurídics en el sentit de disminuir la preponderància del dret romà i aumentar l'atenció sobre el dret autòcton espanyol, nuc d'una reforma general de l'educació que expondrà més tart, sense frut, al ministre José Patiño. En eixa ocasió recomanava, per eixemple, que el llatí s'ensenye en llengua vulgar i es fonga en l'estudi dels autors clàssics i no en el llatí eclesiàstic, opinió que ya va sostindre l'humaniste espanyol del sigle XVI Pedro Simón Abril.
En [[1730]], despuix de perdre en favor d'Arbuixerch la pavordia de l'universitat valenciana, oposicions en les que es varen mesclar insídia polítiques de borbonistes i austracistes, foralistes i antiforalistes i, naturalment, les enveges i rencors suscitades entre els seus colegues per Mayans, va marchar a Madrit on va conseguir el càrrec de bibliotecari regi. Allí va editar en [[1732]] els seus ''Epistolarum libri sex'', que li varen obrir les portes entre els humanistes de mija Europa, i en [[1733]] el seu ''Orador Cristiano''. Durant sèt anys va ser oficial de la Biblioteca Real; en [[1740]] es va retirar a la seua [[Oliva]] natal per a dedicar-se als seus estudis i investigacions, pero va seguir sostenint una activa correspondència intelectual en erudits espanyols i estrangers en llatí i en castellà. En [[1737]] envia la ''Carta-Dedicatòria'' al ministre Patiño en un ambiciós pla de renovació acadèmica i cultural d'Espanya que ni tan sols va rebre resposta.
En [[1739]] es retira a Oliva i es casa en una cosina seua, Margarita Pascual. En [[1742]] funda l'[[Acadèmia Valenciana]] ''dedicada a arreplegar i ilustrar les memòries antigues i modernes, pertanyents a les coses d'Espanya''. La seua censura de l'Espanya Primitiva de Francisco Javier de la Huerta i Vega, ''faula indecorosa i oposta a les verdaderes glòries d'Espanya'', li enemista en les Acadèmies de l'Història i de la Llengua. La seua edició de la ''Censura d'històries fabuloses de Nicolás Antonio'' va enfrontar a l'Acadèmia Valenciana en l'[[Inquisició]].