2744
edicions
Canvis
sense resum d'edició
La Terra és l'únic [[planeta]] del [[sistema solar]] en plaques tectòniques actives, encara que hi ha evidències de que en temps remots [[Mart (planeta)|Mart]], [[Venus (planeta)|Venus]] i algun dels [[Satèlit galileà|satèlits galileans]], com [[Europa (satèlit)|Europa]], varen anar tectònicament actius.
La Terra és l'únic [[planeta]] del [[sistema solar]] en plaques tectòniques actives, encara que hi ha evidències de que en temps remots [[Mart (planeta)|Mart]], [[Venus (planeta)|Venus]] i algun dels [[Satèlit galileà|satèlits galileans]], com [[Europa (satèlit)|Europa]], varen anar tectònicament actius.
== Descobriment ==
Encara que la teoria de la [[tectònica]] de plaques va ser formalment establida en les décades de 1960 i 1970, en realitat és producte de més de dos sigles d'observacions [[Geologia|geològiques]] i [[geofísica]]s. En el sigle XIX es va observar que en el passat remot de la Terra varen existir numeroses [[Conca sedimentària|conques sedimentàries]], en #gruixa [[Estratigrafia|estratigràfics]] de fins a dèu voltes els observats en l'interior dels [[continent]]s, i que –posteriorment– processos desconeguts les varen deformar i varen originar [[cordilleres]]: successions montanyoses d'enormes dimensions que poden incloure [[Serrania|serres]] paraleles.
A estes conques se'ls va denominar [[geosinclinal]]és, i al procés de deformació, [[orogénesis]]. Un atre [[descobriment]] del sigle <small>XIX</small> va ser una cadena montanyosa o ''dorsal'' en mig del [[oceà Atlàntic]], que observacions posteriors varen mostrar que s'estenia formant una ret contínua per tots els oceans.
Un alvanç significatiu en el problema de la formació dels geosinclinals i les seues orogènies va ocórrer entre [[1908]] i [[1912]], quan [[Alfred Wegener]] va establir una hipòtesis que les masses continentals estaven en moviment i que s'havien fragmentat d'un supercontinent que va denominar [[Pangea]]. Tals moviments haurien deformat els sediment geosinclinals acumulats en les seues vores i originat noves cadenes montanyoses.
Wegener creïa que els continents s'esgolaven sobre la superfície de la [[corfa terrestre]] baix els [[oceà|oceans]] com un bloc de fusta sobre una taula, i que açò es devia a les forces de [[marea]] produïdes per la deriva dels pols. No obstant, pronte es va demostrar que estes forces són de l'orde d'una diezmillonésim a una centèsima de millonèsima de la força [[Gravetat|gravitatòria]], la qual cosa feya impossible plegar i alçar les masses de les cordilleres.
Per mig de la teoria de la [[Tectònica de plaques]] es va explicar finalment que tots estos fenomens ([[deriva continental]], formació de cordilleres continentals i submarines) són manifestacions de processos de lliberació de la calor de l'interior de la Terra. Hi ha quatre processos a els que es deu dita calor:
# El més important és la desintegració dels elements radiactius existents en el mant terrestre, que fonamentalment són: <sup><small><small>40</small></small></sup>K (potassi 40), <sup><small><small>238</small></small></sup>O (urani 238), <sup><small><small>235</small></small></sup>O (urani 235) i <sup><small><small>232</small></small></sup>Th (tori 232).
# Els residus de la calor original que la Terra ha adquirit durant el seu génesis.
# Calor pel [[Fricció|roce]] per la gravetat, que propicia el desplaçament dels elements pesats cap al centre, i dels llaugers cap amunt. En fer-ho, la [[fricció]] genera calor.
# En gelar-se, el núcleu incrementa el seu tamany. Un fenomen similar ocorre per refredat de l'aigua, que en fer-ho desprén calor.<ref> «[http://www.astroseti.org/noticia/2119/por_que_esta_caliente_interior_tierra ¿Per qué està calent l'interior de la Terra?]» en ''Astroseti''.</ref>