Convertidor Kaldo
Un convertidor Kaldo (denominat aixina per utilisar el procés Kaldo o procés Stora-Kaldo) és un dispositiu per a la afinació de metals basat en un recipient rotatori en el que es insufla oxigen. Originalment aplicat a la transformació d'arrabio en acer, en la majoria de les instalacions en la década de 1960 dedicades a esta activitat, en la década de 2010 s'usaven principalment per a refinar metals no ferrosos, especialment coure. En eixe camp a sovint es denomina TBRC, o Convertidor rotatiu de bufat superior.

Història i descripció
Producció d'acer
El nom "Kaldo" procedix del professor Bo Kalling i de l'empresa Domnarvets Jernverk (subsidiària de Stora Enso), en abdós casos protagonistes clau del desenroll del procés.[1] L'ús de sistemes d'agitació per a promoure el mesclat dels elements químics que reaccionen en el convertidor, i per lo tant, l'eficàcia del procés, es va investigar des de la década de 1940, i les experiències sobre l'ús d'oxigen varen escomençar al voltant de 1948. La matèria primera en la planta de Domnarvet tenia un contingut de fòsfor d'1,8-2,0 %, per lo que el procés es va desenrollar en l'objectiu de desfosforar el arrabio. La primera unitat de producció es va instalar en 1954 en Domnarvet Jernverk.[1]
El dispositiu era un convertidor d'oxigen de bufat superior, similar al tipo Linz-Donawitz, que usava un recipient cilíndric que s'inclinava mentres es realisava la conversió, en velocitats de rotació típiques d'al voltant de 30 revolucions per minut. L'oxigen s'injectava a través d'una llança, i els materials formadors de escoria s'agregaven per separat.[2]
Els convertidors Kaldo eren relativament comuns en la década de 1960 en el Regne Unit, durant la transició de la fabricació d'acer predominantment en forns de solera a les tècniques de fabricació basades en oxigen. Es varen instalar convertidors en les acería de Consett, Park Gate (Rotherham), Shelton works (Stoke-on-Trent),[3] i en Stanton Iron Works.[4] Abans de l'arribada del procés LD bàsic, el mètoto Kaldo era el preferit en el Regne Unit per a convertir ferro en alt contingut de fòsfor.[5] La primera unitat en este país va ser la de Park Gate Works, Rotherham.[6]
En els Estats Units, el procés es va instalar en la Sharon Steel Corporation (c.1962).[7][8] També de va dispondre aproximadament en 1965 una planta en Japó per a Sanyo Special Steel Co. (Himejii).[9] Un tipo combinat de convertidor ("LD-Kaldo"), que utilisa elements dels processos Linz-Donawitz i Kaldo, es va instalar en 1965 en Bèlgica en la planta de la Cockerill-Ougrée-Providence en Marchienne-au-Pont, que treballava com una empresa d'investigació per a vàries atres companyies.[10][11] En França, també es va instalar un forn Kaldo (una unitat de 160 t) en 1960 en Sollac, en la planta siderúrgica de Florange. Li varen seguir en 1969 dos enormes unitats de 240 t, els convertidors Kaldo més grans jamai construïts (dos voltes més grans que els anteriors: ¡1000 t girant a 30 rpm!), en Usinor-Sacilor de Wendel-Sidelor (posteriorment, la acería de Gandrage-Rombas en Lorena). Estos dos convertidors no varen complir en les expectatives i no es va instalar la tercera unitat Kaldo adicional planificada, sino que es varen utilisar dos unitats OLP (oxygène-llance-poudre) de 240 t.[12]
Els inconvenients del procés, en comparació als forns d'oxigen no rotatius (per eixemple, el tipo LD), eren el major cost d'instalació, la dificultat de l'escalat a majors rendiments i la seua complexitat adicional (és dir, l'ús de peces giratòries i la càrrega sobre les mateixes). Les ventages[13] incloïen la capacitat d'usar una alta proporció de ferralla i una bona capacitat de control de la calitat final de l'acer.[14] En la acería de Park Gate el temps de conversió era de 90 minuts, en fins a un 45% de càrrega de ferralla, en una capacitat de 75t sobre un pes total de 500t. El convertidor, en un diàmetro de 16 pies (4.9 m), girava a 40 revolucions per minut.[6]
Pels alts costs de manteniment, el convertidor Kaldo no va obtindre un us generalisat en l'indústria de l'acer, i es varen preferir els convertidors no rotatius.[15]
Producció no ferrosa
Inco (Canadà) va transformar mata de níquel en un convertidor Kaldo pilot en 1959, i Metallo-Chimique (Bèlgica) va desenrollar una fundició secundària de coure utilisant convertidors de tipo Kaldo a finals de la década de 1960.[15] El convertidor tipo Kaldo adaptat es coneix comunament com a Convertidor rotatiu de bufat superior (TBRC) en la terminologia de fundició de metals no ferrosos.[16]
En la década de 1970, el forn Kaldo era d'ús comú per a la fundició de coure i níquel.[17] Aixina mateix, Boliden de Suècia va instalar en 1976 un convertidor Kaldo per a la fundició de plom.[17]
Les unitats secundàries de coure de Kaldo encara estaven en us en tot lo món a principis del XXI, pero a partir de 2011 no s'havien posat en servici noves unitats durant uns 10 anys, lo que sugerix que el procés havia segut reemplaçat.[18]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Allen, 1967, p. 138.
- ↑ Garmonsway, Donald(1961-07-20).«A survey of oxygen steelmaking».New Scientist.: 153–155.
- ↑ Heal, 1974, p. 114.
- ↑ (1965).«New Iron refining plant at Stanton Works».Iron and Steel.38: 119–121.
- ↑ Allen, 1967, p. 187, 191.
- ↑ 6,0 6,1 (9 Jul 1964).«Computer chain of command in a steelworks».New Scientist.: 83–84.
- ↑ (1964).Iron and Steel Engineer.41(1–3): 181.
- ↑ (17 Sep 1962).Industry Week.151: 33.
- ↑ (1965).Stahl und Eisen.85: 233.(en de)
- ↑ (1966).«Symposium on Belgian Science & Industry, 22-25 March 1966».: 185.
- ↑ Nilles, P.; Noel, Y.(March 1973).«Affinage dones fontes phosphoreuses en unix phase avec décrassage en cours de soufflage».Communauté Européenne du charbon et de l'acier.(en fr)
- ↑ Freyssenet, M.(1979).«La sidérurgie française. 1945-1979. Histoire d'unix faillite. Els solutions qui s'affrontent».: 81.(en fr)
- ↑ Allen, 1967, p. 140, 149.
- ↑ Allen, 1967, pp. 140, 202.
- ↑ 15,0 15,1 Morris, 1976.
- ↑ Rosenqvist, Terkel(2004).«Principles of Extractive Metallurgy».: 346–7.
- ↑ 17,0 17,1 Rich, Vincent(1994).«The International Lead Trade».: 50.
- ↑ King, Matthew J.; Sole, Kathryn C.; Davenport, William G. I.(2011).«Extractive Metallurgy of Copper».
- Este artícul conté una traducció derivada de «Convertidor Kaldo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.