Castell del Real
El Castell del Real, també conegut com Castell del Real de Vilaragut, és un castell que està ubicat entre els municipis de Marines i Olocau, en la comarca del Camp de Túria, en la província de Valéncia.
HistòriaEditar
Es tracta d'una fortalea de l'época musulmana i s'utilisava per a la defensa del nort de Valéncia front als atacs d'Aragó, com atres castells de la zona, tals com els castells de Chelva i Morvedre.
Es tenen referències de la seua existència en relats com la compilació històrica de Ibn Idari, sobre la Valéncia del sigle XI. També en l'obra Historia Roderici es fa referència al castell en narrar una de les “aventures” del Cid. La Crónica General, en 1344, en tractar els mateixos fets, també fa referència al castell d'Olocau.
Este castell va conseguir mantindre la seua importància fins al sigle XIII, ya que es té constància d'haver segut una de les últimes fortalees en rendir-se, durant la reconquista realisada pel rei Jaume I d'Aragó, despuix de la qual cosa va passar a poder cristià.
De fet, en el llibre del Repartiment i també en un document de Jaume I de 1250, ya es fa referència al castell com Castell d'Olocau. A finals del sigle XIII, el 3 de febrer de 1286, Ramón Escorna, primer Senyor d'Olocau, va obtindre d'Alfons III, el Lliberal, el feu del castell, permetent-se-li en l'any 1287 reedificar-lo. A principis del sigle XIV el senyoriu va pertànyer a Joan Escorna, qui el 29 d'octubre de 1359, ven el castell i la baronia d'Olocau a Mateu Mercer. Més tart el senyoriu passa a la família Vilaragut. Violant de Vilaragut pel seu matrimoni en el noble Lluís Boil obté com a dot, entre atres propietats, els senyorius del castell i vall d'Olocau, a lo que s'oponen violentament en 1475 els seus germans. Despuix de moltes lluites entre familiars, en l'any 1649 el comtat passa als Fenollet, per matrimoni de donya Margarita de Vilaragut i Sanz, filla del Comte d'Olocau, en Diego de Fenollet i Albiñana. Finalment, i per problemes de falta de descendència directa de la família Fenollet, en l'any 1871 la propietat passa a Donya Mª del Carmen Crespí de Valldaura i Caro, filla del Comte d'Orgaz i Sumacarcer, veïna de Palma de Mallorca, consort de D. José de Zaforteza i Togores, Dameto i Denti; pertanyent des de llavors als descendents d'esta.
DescripcióEditar
El castell es troba en la seua major part en el terme de Marines, en la part alta d'un mont, a uns 574 metros. Presentant la fortificació un perímetro irregular, adaptat al terreny. Dins de la fortificació es poden distinguir dos recints: un de major extensió, l'exterior, del que només queden la base, part de la planta quadrangular i un aljub; un atre interior, de planta trapezoidal, que es troba situat en una prominència rocosa, i que conserva les principals dependències del castell.
Comprén tres espais a distints nivells. El primer espai, a nivell més baix, està cobert totalment per enrunes. El segon espai, està també sepultat per enrunes, encara que es veuen restants de murs, de molt escassa altura. Destaca una caseta de planta rectangular, d'uns 1,98 metros de llongitut per un metro de profunditat, cobert per volta de mig canó, que com el restant dels edificis està fabricada en lloses de rodeno i calç. El fet de que esta construcció estiga anexa a un aljub, aixina com l'existència d'una obertura, actualment cegada, que sembla comunicar en el mateix, fan pensar que es tracta d'un sobreeixidor, per a facilitar la recollida d'aigua. Els restants permeten afirmar que este segon espai comunicava a través d'un ampli passadiç en l'entrada a la fortalea.
En la zona més elevada, tenim el tercer espai, en la torre, que es troba precedida per un pati de planta quadrangular, al que s'accedix per un passadiç colzat, fabricat en estuc. En este pis s'obri part de la claraboya del segon aljub de la fortalea, el qual està cobert en volta de mig canó, en la que es conserva encara el revestiment d'estuc aixina com l'impronta de les canyes que varen formar el cindriat.
La torre, és de planta rectangular de 8 per 6 metros i els seus murs tenen un grossor aproximat de 88 centímetros, coberta en volta de mig canó de 6,23 metros de llongitut. Està construïda en una base de calç i rodeno. En l'interior de la torre, a la que s'accedix per una porta, prou deteriorada en la seua part superior, trobem els restants d'una escala de doble anada que pujava al primer pis, del que solament conserven de forma fragmentada restants dels paraments i de l'inici de la volta que ho cobria, lo que fa presupondre l'existència d'un terrat o pis superior.
També presenta la torre dos dependències adossades al mur septentrional, en el subsol, que actualment estan casi totalment cobertes d'enrunes procedents de la solsida de part de les seues voltes. L'allumenament interior es conseguix a través de tres menuts finestrals emmarcats per una triple plancha de rodeno per cada llindar, ademés de la gran obertura en el mur que enfronta en l'entrada de la torre. El material amprat en la seua construcció és majoritàriament el rodeno, combinat en calç i la tècnica més utilisada és el tapiador. Els murs de la construcció, en el seu conjunt, estan formats per rodeno combinat en calç, lo que forma una sòlida massa.