Un argument ad hominem o argumentum ad hominem, en llatí, lliteralment, "argument a l'home", és una falàcia llògica consistent en replicar ad una afirmació o raonament referint-se a la persona que l'ha formulat en lloc d'al propi argument o afirmació.

Ad hominem falaçEditar

Un raonament ad hominem falaç, seguix la següent estructura:

  1. La persona A afirma B
  2. Hi ha alguna cosa criticable o impopular en A
  3. Per tant B és fals

La primera declaració o 'afirmació fàctica' és l'eix central del debat. L'última afirmació o 'conclusió', servix per a evitar rebatre l'afirmació B i pot ser explícita o implícita.

Els raonaments ad hominem són unes de les falàcies més ben estudiades i solen ser recollides en els llibres d'introducció a la llògica i al pensament crític. S'usen freqüentment en els debats polítics i juïns actuals. són una ferramenta retòrica molt poderosa.

EixemplesEditar

"Toni afirma que 2 + 2 = 3, pero és un badoc que no sap res, aixina que 2 + 2 no pot ser igual a 3"

Efectivament, 2 + 2 no és igual a 3, pero això és totalment independent de si Toni és un badoc o no, i com este raonament ataca l'inteligència de Toni, és una falàcia ad hominem.

ValideaEditar

Un testimoni o raonament deductiu pot ser rebujable o rebatible per falta de credibilitat o coherència del mateix; pero buscar el descrèdit de la persona que defén un raonament per a qüestionar indirectament la validea d'este, és una falàcia ad hominem.

Les premisses que desacrediten ad una persona soles poden ser usades com a arguments si la persona criticada ha comés perjuri durant sa argumentació. Per eixemple:

  1. A és acusat de mentir quan ha dit Q
  2. Un testimoni baix perjuri és qüestionable
  3. Per tant, Q ha de descartar-se

Ad hominem inversEditar

Artícul principal → Argumentum ad verecundiam.


Una variant de la falàcia ad hominem consistix en considerar correcte un argument, no pel contingut del mateix, sino per les virtuts de la persona o proponent que ho diu. Per eixemple:

"Els OVNIS existixen, i n'hi ha una conspiració del govern estatunidenc que ho oculta. Ho fica en un llibre [o ho diu la prensa], i si ho fica en un llibre [o en la prensa] deu ser cert"

El prestigi acadèmic que es presupon a totes les publicacions escrites, no implica que tot lo que estes afirmen siga necessàriament cert pel simple fet d'estar escrit en elles.

Vore tambéEditar

BibliografiaEditar

  • Ricardo García Damborenea, Uso de razón, Madrit, Biblioteca Nueva, 2000.
  • Arthur Schopenhauer, El arte de tener razón. Madrit, Alianza, 2004.
  • Chaim Perelman y L. Olbrechts-Tyteca, Tratado de la argumentación, Madrit, Gredos, 1989.