Guerres Mèdiques

Les Guerres Mediques son els dos conflictes belics en que s'enfrontaren la major part de les ciutats gregues unides contra l'Imperi Persa o Aquemenida a començaments del segle V AC.

Antecedents

En l'esclafada de la sublevacio Jonica (499 AC - 494 AC), Dari I el Gran desijava subjugar als grecs i castigar-los per la seua participacio a la regirada. Dari coneixque a través d'Hipias que els Alcmeonides, una poderosa familia atenenca, estaven oposts a Milciades i preparats per reinstaurar el poder a Hipias. Tambe estaven disposts a sometre's a les demandes perses a canvi que se els perdonara la seua participacio a la regirada Jonica. Dari desijava aprofitar-se d'esta situacio per prendre Atenes, lo qual aïllaria Espart i li entregaria el restant dels grecs. Per tal que els null se sublevaren, fea falta fer dos coses; encorajar la poblacio perque se sublevara, i que l'eixercit atenenc deixara Atenes.

Primera Guerra Medica

Campanya de Mardoni En l'any 492 AC, l'eixercit de Dari I el Gran comandat per el seu gendre, Mardoni creuà l'Helespont per a prendre Tracia, obligant al lider Aleixandre I de Macedonia a sometre's de nou a l'Imperi Persa. Encara aixina, els Brigis feriren a Aleixandre I de Macedonia entre l'Estrimo i l'Axios, i en l'intent d'alvançar Grecia adinse gran part de la flota fon abranada per una tempestat prop del Mont Athos (492 AC), a l'extrem de la peninsula d'Aactea (a Calcídia). Aixina llavors, Mardoni recula en Asia.

Campanya de Datis

L'eixercit de Darí, ara comandado per Artaphernes i per Datis, un almirant mesure (Mardoni havia segut ferit a l'atac anterior), fon enviat a principis de setembre del 490 AC perque desembarcara a la baïa de Marató i amenaçara en un atac terrestre sobre Atenes. Este eixercit no contava en mes de 25.000 soldats d'infanteria i 1.000 cavallers, posat que fon transportat completament per mar. Els transports perses, escoltats per la flota, navegaren de Sigam a Naxos i arribaren a Carystos a la costa meridional d'Eubea. D'alla navegaren pel canal d'Eubea fins Erètria, a on les seues objectius se feren clars als grecs. Els Eretrians enviaren un mensage urgent en Atenes demanant ajuda. Els atenencs estaren d'acort, pero se donaren conte que necessitarien mes ajuda. enviaren un correu als Espartans i provablement als de Platea. El correu arribà a Espart el 9 de setembre, i els Espartans acceptaren ajudar, pero indicaren que no podien anar a la guerra fins que el festival de Karneia s'acabara en lluna plena de les dies 19 i 20 de setembre.

La Batalla de Marató

Artaphernes prengue part de l'eixercit persa i sitià Erétria. El restant de l'eixercit navegà en Datis i desembarcà en la baïa de Marató. L'eixercit atenenc, entre 9.000 i 10.000 homens, era comandada per Calímac, el polemarca, i les seues deu generals tribals, i marchà cap a al nort des de Atenes. Quan Camilac sabe que els perses havien desembarcat en la baïa de Marató, girà cami i arribà a la vall d'Avlona, a on acampà el seu eixercit ante l'altar d'Heracles. Mil Plateans s'uniren ad ell alla. Com que era obvi per la disposicio dels perses que no pensaven marchar en Atenes, els null esperaren als espartans. Durant huit dies, els dos eixercits permaneixeron pacificament un avant l'atre.

El nove dia els atenencs saberen que Eretria havia caigut per traïcio. Aço significava que ara tenia ya Artaphernes lliure de moviments, i que podria atacar Atenes. El 21 de setembre, l'eixercit atenenc eixi a enfrontar als perses. Aço fon provablement una decisio combinada dels generals, encara quan Herodoto diu que havia rotacio de dies en comandancia de cada general i que era en Milcíades el general que enviava en aquell moment, i qui jugà un paper important al convencer als atres que atacaren. Segons Herodoto, cinc estrategues votaren a favor d'atacar i cinc votaren en contra; en Calímac, el polemarc, donà el vot decisiu en favor de l'ofensiva.

Com la majoria de l'infanteria persa eren arquers, el pla grec era alvançar en formacio fins arribar al llimit de l'efectivitat dels arquers, uns 200 metros, i despres alvançar desdoblegats per tancar fileres rapidament i fer entrar en joc la seua infanteria pesada. Aço comportava que en casi tota seguritat haurien d'acabar lluitant en fileres desordenades, pero aço era preferible a donar mes temps als arquers perses. El centre grec se redui a possiblement quatre rancs, dels huit habituals, per tal d'estendre la llinia i evitar que la llinia persa superara els grecs. Les ales mantingueren els seus huit rancs.

L'infanteria pesada grega, o hoplites, estaven molt mes acorassats que les tropes perses i la pica que els grecs portaven els donava mes alcanç que les llances curtes i les espases de l'infanteria persa. La ventaja persa venia de l'arc que molts d'ells portaven, pero fon parcialment neutralisat per la superioritat de l'armadura grega. A mida que els grecs alvançaven les seues ales se posaren en el centre, que estava baix foc intens dels arquers. Mentres se tancava la formacio, alguns perses conseguiren entrar als espais resultants i feren recular el centre. El retroces grec al centre, ademes de portar els perses cap a adinse, tambe portà les ales gregues cap al interior, acurtant la llinia grega. El resultat sorprenent fon un moviment de pinça, i la batalla acabà quan l'eixercit persa, aventat fins el desfargalament, va desbandar-se en panic cap als seus barcos i foren perseguits pels grecs. Herodoto apunta que moriren 6.400 perses per uns 192 null.