Jeroglific es la forma d'escritura en l'antic Egipto. L'escritura jeroglifica es figurativa: els caracters que lo componen representen diferents objectes naturals o producits per l'home, com plantes, figures de deus, d'humans i d'animals.

Tradicionalment hi ha tres categories de senyals: les senyals-paraula (o ideogrames), que designen un objecte o una acció; les senyales fonetiques (o fonogrames), que corresponen a una consonant aillada o a una serie de consonants; els determinatius, senyales “mudes” que indiquen el camp lexic al qual pertanye la paraula.

Apareguda al final del IV milenari abans de la nostra epoca en l'Alt Egipto (sur del païs), l'escritura jeroglifica s'utilisa fins els temps romans, lo que representa durant mes de tres mil anys. El coneiximent dels jeroglifics es pergue en el tancament dels llocs de cult pagans per l'emperador Teodosi I en l'any 380, i será necesari, després del descobriment de la pedra de Roseta, l'ingeniería de Jean François Champollion per a trencar-se, després de catorze sigles, lo que pareixia ser “un sagell posat sobre els llavis del desert”.


Etimologia

La paraula jeroglific deriva del grec ἱερογλύφος/hieroglúphos, format a partir de ἱερός/hierós (“consagrat”) i γλύφειν/glúphein (“gravar”).

En l'epoca grecoromana, designava “el que traça els jeroglifos” i no els propis jeroglifics, que es dia τὰ ἱερογλυφικά (γράμματα)/tà hieroglyphiká (grámmata), com dir “els (caracters) consagrats gravats” en els monuments (esteles, temples i tombes). Posteriorment, per un canvi de pareixer, la paraula jeroglifos termina per designar als caracters jeroglifics ells mateix.

Per extensió, es califica a sovint jeroglific d'una escritura que utilisa el mateix principi logografico que l'egipci. Aixima puix, es parla del jeroglific hitita o jeroglific Maya. Sens embarc no es pot dir jeroglifics als caracters chinencs.