Ramón Andrés Cabrelles
Artiste plastic i escritor (Campanar, Valencia, 1.869 - † Valencia, 29 de giner de 1.957). Se casà en Maria Hernández, en qui tingueren una filla: Vicenta.
Fill de llauradors, ocupacio que eixerci durant la seua chiquea, naixque a la partida del Pouet, del llavors municipi de Campanar, quan aquell parage encara era horta que rodejava la ciutat de Valencia.
Pero ben pronte deixaria el conreu de la terra perque son pare, Roc Andreu, se quedà viudo i decidi traslladar-se a la ciutat a vendre llibres de forma ambulant, segons conta el seu net. A pesar de que el negoci era modest, els volums que s'exponien havien estat molt elegits. Des de molt menut demostrà un gran interes per les belles arts, estudiant en l'Escola d'Arts i Oficis.
D'este aprenentage aplegà a consolidar-se, junt a Marià Benlliure, com un dels escultors que reberen la major part de les comandes publiques de la ciutat de Valencia durant les tres primeres decades del segle XX.
Havent superat els seus estudis en l'Escola d'Arts i Oficis passà a la de Belles arts de Sant Carles i a l'aprenentage de l'ofici de joyer en un taller d'orfebreria.
Als catorze anys se converti en el mes estret colaborador de Constantí Llombart, quedant a carrec d'este la seua formacio, fent-ho particip de molts dels seus proyectes, com per eixemple l'edicio del Diccionari Valencià-Castella de Josep Escrig que començà a publicar-se el 1.887 i que Cabrelles conclogue quan ocorregue la mort del seu mentor. Poeta liric i romantic d'inspirats i bells matisos fon un gran valedor de la Renaixença valenciana, considerat un dels ultims poetes, encapçalada per Teodor Llorente, la major part de la seua obra poetica s'arreplegà en el volum Versos Vells. La seua major produccio poetica la feu en llengua vernacula.
Entre les seues obres destaquen Mariola en 1.897, Flors del Xúquer en 1.899; la coleccio de llegendes i tradicions valencianes, Rondalles del Poble, que escrigue en 1.899.
Obtingue en quatre ocasions la Flor Natural dels Jocs Florals de Valencia (1.894, 1.909, 1.928 i 1.946), per lo que li fon concedit el titul de Mestre en Gai Saber.
Ademes, escrigue algunes obres teatrals com: El Bufo, Les Males Llengües, El Toc del Caragol, El Cami Nou; Un Milacre, La Fe Premiada; una opera en musica del mestre Magenti, L'horta Vella, que mai va vore la llum; i una coneguda lletra de canço, Ho Entrà de la Murta, que musicà Salvador GINER.
Tambe colaborà en la prensa periodica: La Tronà, L'Escandal (1.890), Lo Rat Penat (1.911), La Degollà, Las Provincias, etc.
En paralel desenrollà una carrera com artiste plastic de cert relleu que li donà merits per a erigir en memoria del seu amic Constantí Llombart un bust en bronze junt a una de les “Muntanyetes d'Elío” en els jardins dels Vivers, inaugurat l'1 d'agost de 1.928.
Tambe feu un retrato de Constantí Llombart inspirat en el d'Ignaci Pinazo i Camarlench de 1.885. Pero ademes de l'escultura i de la pintura (segons el seu net Fornés son preferentment bodegons i pintura de flors), s'adinsà en l'art popular, com artiste faller complet: escrivia llibrets des de 1.942 i fea falles.