Blasquisme
El blasquisme, fon un ideari o ideologia política de tipo republicà apareguda en la Comunitat Valenciana, propagat per Vicent Blasco Ibáñez des del seu diari El Pueblo, que es va propagar en major ritme des de l'afonament electoral en 1896 del Partido Republicano Democràtic Federal que defenia les tesis de Pi i Margall.
El fort arrelament del republicanisme en Valencia en el sigle XIX, a causa de la carència d'industrialisació, va fer que basara la seua ideologia en un violent anticlericalisme, pero en un component molt moderat de reformisme laboral. Com Blasco Ibáñez es mostrava partidari d'un republicanisme violent i contrari a la participació electoral (influït per Ruiz Zorrilla), pronte va fer amistat en Alejandro Lerroux, baix influència del qual va crear una efímera Unió Revolucionària. Fon un dels principals promotors del Partido Republicano Radical en Valencia i va boicotejar tots els intents de Solidaritat Catalana d'establir enllaços en Valéncia, en contra de les directrius de Nicolás Salmerón. En 1908 la seua trayectòria política se separa de la de Lerroux i funda el seu propi partit, el Partit d'Unió Republicana Autonomista (PURA), pero poc després es va retirar de la política, cosa que va provocar dins el partit una dura pugna pel poder que va guanyar Felix Azzati Descalci.
Este va mantindre el partit dins de l'ambigüitat ideològica, cosa que ho va fer enfrontar-se en el creixent anarco-sindicalisme, pero va mantindre la seua preeminència política en l'Ajuntament de Valéncia del 1901 al 1911, gracies a mijos dubtosament llegals, ademés d'aliar-se en els que convinguera en el moment polític adequat. La clau del seu èxit radicava en un discurs populiste i anticlerical capaç de movilisar a les masses. La seua ideologia difusa i ambigua es feya patent en un discurs que recolzava un cert reformisme social i un recolzament a l'obrerisme apolític i al mateix temps pretenia satisfer els interessos de la burguesia en la seua política urbanística. D'esta manera conseguia una certa base inter-clasista en gran capacitat de movilisació, en bona part també a les apelacions directes a la llibertat, el progrés, la ciència i l'educació per a tots.
Després de la hivernació que va supondre la dictadura de Miguel Primo de Rivera, a la mort d'Azzati en 1929 es va fer líder del partit Sigfrido Blasco-Ibáñez, que va adoptar un ideari conservador i es va acostar novament al Partido Republicano Radical i a la CEDA. La Segona República va supondre l'afonament del blasquisme. Si be en les eleccions generals espanyoles de 1933 va conseguir una victòria significativa, la seua deriva cap a la dreta i la notòria corrupció dels seus líders, implicats en l'escàndal del estraperlo van provocar la pèrdua de vots i les escissions (molts es van passar al Partido Republicano Radical Socialiste). Per a evitar la baixada electoral, Sigfrido Blasco-Ibáñez es va acostar a Portela Valladares pero no va poder evitar una estrepitosa derrota en les eleccions de febrer de 1936.
Referències
- Ramir Reig i Armer Blasquisme i moviment obrer : València, 1898-1906 Institució Alfons El Magnànim (1982)