Epicureisme
El epicureisme és un moviment filosòfic fundat al voltant del 307 a. C. basat en les ensenyances de l'antic filòsof grec Epicur de Samos, el qual va fundar una escola anomenada "El Jardí" i les idees del qual varen ser seguides per atres filòsofs, cridats "epicúreus". Formada per dònes (gran novetat en les escoles gregues) i hòmens, en ella va viure aïllat de la vida política i de la societat, practicant la amistat. Es considerava oponent del platonisme. Posteriorment, el estoïcisme es va convertir en el seu principal oponent.
Han sobrevixcut pocs escrits de Epicur. No obstant, hi ha testimonis independents de les seues idees procedents dels seus discípuls posteriors. Mentres que l'estoïcisme va tindre un llarc desenroll, les doctrines epicúreas varen quedar fixades pel seu fundador. Alguns estudiosos consideren que el poema épicDe rerum natura (en llatí: De la naturalea de les coses) de Lucreci presenta en una obra unificada els arguments i teories centrals de l'epicureisme. Molts dels rolls desenterrats en la Vila dels Papirs en Herculà són texts epicúreus. Es creu que a lo manco alguns varen pertànyer al filòsof epicúreu Filodemo de Gadara. Epicur també va tindre un discípul ric de el
| Sigles: | [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]] |
| Décades: | [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]] [[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]] |
| [[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]] | |
, Dióòenes d'Enoanda, que tenia un pòrtic inscrit en principis de la filosofia erigit en Enoanda, Licia (actual Turquia).
Epicur va ser un atomista, seguint els passos de Demòcrit. El seu materialisme ho va dur a una crítica generalisada contra la superstició i la intervenció divina. De la mateixa manera que el filòsof cirenaic Aristip, Epicur era un hedoniste, pero creïa que el major ben consistia en buscar un plaer modest i sostenible en forma d'un estat de ataraxia (tranquilitat i llibertat de la por) i aponía (absència de dolor corporal) a través del coneiximent del funcionament del món i els desijos llimitants. En conseqüència, Epicur i els seus seguidors generalment es varen retirar de la política perque podria conduir a frustracions i ambicions que poden entrar directament en conflicte en la busca epicúrea de pau mental i virtuts.
Encara que l'epicureisme és una forma d'hedonisme en la mida en que declara que el plaer és el seu únic objectiu intrínsec, el concepte de que l'absència de dolor i por constituïx el major plaure, i el seu defensa d'una vida simple, ho fan molt diferent del "hedonisme" entés coloquialment.
L'epicureisme va florir en l'era helenística tardana i durant l'era romana, i es varen establir moltes comunitats epicúreas, com les d'Antioquía, Aleixandria, Rodes i Herculà. A fins del sigle III, l'epicureisme casi va desaparéixer, i se li varen opondre atres filosofia (principalment el neoplatonisme ) que llavors estaven en auge. L'interés per l'epicureisme va resucitar en la Ilustració i continua en la Edat Contemporànea.