Renaiximent
El Renaiximent és un nom que s'aplica a l'época artística, i per extensió cultural, que dona començament a l'Edat Moderna i en qué es reflectixen els ideals del moviment humaniste que va desenrollar-se en Europa en el sigle XVI. El terme procedix de l'obra de Giorgio Vasari Vides de pintors, escultors i arquitectes famosos, publicada en l'any 1570, pero fins al sigle XIX este concepte no rep una àmplia interpretació històric-artística.
El nom "renaiximent" s'utilisà perqué esta corrent reprenia els elements de la cultura clàssica. El terme simbolisa la reactivació del coneiximent i el progrés despuix de sigles de predomini d'un tipo de mentalitat dogmàtica establida en l'Europa de l'Edat Mija. Esta nova etapa plantejà una nova forma de vore el món i el ser humà, l'interés per les arts, la política i les ciències, revisant el teocentrisme migeval i substituint-lo per un cert antropocentrisme.
Entorn històric
Plantilla:Història universal Des del sigle XIII es produïx en Europa un seguit de transformacions que anuncien el final de l'edat mija i l'aparició d'una nova era. Estes transformacions prenen un ritme accelerat a lo llarc del sigle XV. El pas de l'edat mija a la modernitat s'anuncia per:
- El resorgiment del comerç i de la vida urbana, especialment en Flandes i en Itàlia. La ciutat es convertix en centre econòmic i polític, aixina com cultural i artístic.
- L'aparició de la burguesia com a classe social ascendent.
- L'aparició de poders monàrquics forts.
- Els grans descobriments geogràfics favorixen una visió unitària del món.
- La difusió de la filosofia clàssica rescatada a través dels filòsofs andalusis. Es tendix a una separació clara entre religió i filosofia, entre raó i fe. Humanisme enfront teocentrisme. Es desenrrolla l'humanisme com a corrent vital que veu l'home com a centre i mesura fonamental de totes les coses.
- A una llibertat de pensament major, alluntada del dogmatisme migeval, correspon un impuls considerable dels coneiximents científics. El desenroll de les universitats i, sobretot, l'aparició de la imprenta favorixen la difusió de les noves idees. La cultura passa dels monasteris als carrers de les ciutats.
Tòpics del Renaiximent
Els tòpics del renaiximent són un conjunt de temes i figures que apareixen a sovint en les arts del renaiximent, especialment la lliteratura. Constituïxen una de les característiques que unifica les obres del periodo.
Els tòpics lliteraris més coneguts durant el renaiximent són el carpe diem i el beatus ille, que provenen de la tradició clàssica.
Un tòpic és un motiu lliterari que el temps i la tradició han fossilisat. Cada época genera els seus motius i els autors i les autores els usen en freqüència com a elements temàtics estables i recurrents, reinterpretant-los en les seues obres i entesos com a signes de cultura, com a reconeiximent d'una tradició concreta. Complixen un paper semblant al de les alusions mitològiques en un text.
En la poètica clàssica el tòpic és reconegut com a lloc comú, és dir, un element mnemotècnic, l'espai a on s'organisen els arguments. L'escritor hi pot recórrer per ampliar i embellir el seu text o la seua peça oratòria. El conjunt de tots estos motius se nomena tòpica.
Roland Barthes va reunir tots estos còdics convinguts enumerant-los: falsa modèstia, el chiquet sabi o puer senilis, el locus amoenus i els adunata, eixemples de contraris com el món a l'inrevés.
El renaiximent, influït per la visió epicúrea de l'existència, pren com a motius renovats alguns elements de la tradició grecollatina. En la poesia renaixentista, els temes de l'amor i la naturalea són de filiació clàssica. Hi ha un retorn a la valoració del ser humà, a la idea del goig i a l'apreciació del món que prové dels sentits. En el desenroll temàtic d'estes idees, hi concorren alguns tòpics.
Carpe diem
El motiu del carpe diem procedix de l'oda XI del llibre I d'Horaci i s'associa en el renaiximent a la brevetat de la vida de la rosa. Es considera un motiu lliterari de llarga duració, ya que el podem trobar en poetes de totes les époques, des dels clàssics, fins a Garcilaso de la Vega, Pierre de Ronsard o Francisco Brines. S'incrementa especialment en el barroc, quan el sentit del pas del temps es viu en més intensitat.
El terme vol dir estrictament aprofita la vida i és una invitació al goig i a l'amor, amenaçats sempre per la fugacitat de l'existència i la ràpida degradació de la bellea. A l'idea creada per Horaci, el sigle XVI hi suma un motiu paralel, provinent de la poesia del llatí Ausoni, el nomenat collige, virgo, rosas que es traduïx en la sugerència d'aprofitar la joventut abans la vellea no s'imposa sobre el cos de les chiquetes.
Beatus ille
La tradició de l'evocació de la naturalea cal anar a buscar-la en el poeta Teòcrit i en Virgili i Horaci. L'Edat Mija la reforça en poetes com Deant o Petrarca i el renaiximent la reprén. La naturalea hi té una image idealisada, bucòlica i servix a sovint de marc a les conversacions d'uns pastors ideals que parlen d'amor. En la poesia ascètica i mística, per contra, la visió de la naturalea va lligada al desig de perfecció espiritual.
El beatus ille s'entén com el motiu de feliç de qui ha fugit del brogit del món urbà i troba la pau i l'oci en el camp. Horaci l'incorpora en les seues odes, i Fray Luis de León el fa transcendent en el seu cant de vida retirada.
El pensament humanista
El pensament humanista és una concepció filosòfica del món que situa a l'home al centre de la seua reflexió. Per tant, exalta la figura humana, l'individualitat i la llibertat de l'home per a interpretar el món. La filosofia clàssica, i especialment Plató, és l'instrument per a esta reflexió. L'humanisme és un estil de vida a on l'humanista és l'home cult, coneixedor del llatí i del grec, de la filosofia de Plató i Aristòtil, preocupat per la ciència, la poesia i l'art. A sovint, ell mateix és poeta, científic i artista.
Fon un moviment intelectual capaç de transformar les estructures mentals migevals, tot adaptant-les a un tipo de societat més oberta i dinàmica. Al marge de les veritats absolutes de la cultura migeval, els sers humans varen poder reivindicar la possibilitat de realisar-se ells mateixos com a individus, ya que havien demostrat la seua capacitat per triumfar en les activitats comercials i artesanals. Els humanistes varen cercar en l'antiguetat clàssica, en texts i en els restos arqueològiques que varen descobrir, el sentit profunt del fet humà i el gust per la contemplació de la naturalea. Pel pensament humanista, l'home és el centre de l'univers i la màxima realisació de la naturalea (antropocentrisme), i pot observar la realitat que l'envolta en sentit crític, sense la rigidea de la mentalitat escolàstica. En qualsevol cas, l'humanisme era llaic pero no anticristià perqué defenia una religió més personal i directa, en que els hòmens adquirien una autonomia espiritual i més lliure de les institucions religioses.
L'expansió de l'humanisme va contar en la imprenta (en l'any 1455 ya existix en Magúncia i Estrasburc, encara que apareix lligada en (Gutenberg, 1448), que varen facilitar la difusió dels escrits humanistes. En les corts renaixentistes, desijoses d'obrir-se a un món nou, els humanistes són reclamats, i a les seues mans hi ha el progrés de la cultura i del pensament. Per primera vegada, l'obra d'art és analisada racionalment des del punt de vista de l'espectador. Aixina naix la crítica d'art.
Alguns dels grans humanistes italians varen ser Marsilio Ficino (1433-1499), Pico della Mirandola (1463-1494). Fora d'Itàlia, el valencià Joan Lluís Vives (1492-1549) va ser pioner en l'estudi de la sicologia i la teoria de l'educació. En Anglaterra, Thomas More va escriure Utopia (1516), a on descriu un Estat ideal basat en una organisació comunitària, sense propietat privada. Erasme de Rotterdam (1476-1536) va ser el més representatiu dels humanistes europeus, i en el seu Elogi de la follia (1508) va atacar durament les institucions eclesiàstiques.
En l'humanisme, el llenguage artístic es fa a la mesura de l'home: si l'edifici gòtic domina i transcendix l'home en cercar una mesura divina i còsmica, en el Renaiximent l'home domina l'edifici, ya que tot el sistema de proporcions pren com a base la mesura de l'home. Apareixen nous temes en les arts plàstiques: mitologia, retrat, paisage, que responen a les preocupacions dels humanistes. L'obra d'art és analisada des del punt de vista de l'espectador; les troballes tècniques es justifiquen de manera teòrica; els sistemes de proporcions es calculen matemàticament. A l'hora, la clientela de l'art es diversifica: prínceps, cardenals, nobles, gremis, ajuntaments, etc. La consideració social de l'artista evoluciona; ya no és considerat un artesà dins la rígida estructura gremial, sino un treballador intelectual lliure i l'artista pren consciència de la seua individualitat: comença a firmar les seues obres, a cercar un estil personal i a fer-se autorretratos.
La ciència moderna
L'observació, l'experiència i el sentit crític dels humanistes varen preparar el camí de la ciència moderna, els avanços més importats de la qual es varen realisar en el camp de la geografia, l'anatomia, la navegació, la imprenta, la rellongeria i els mètodos financers. En medicina va destacar Andreas Vesal que va realisar una detallada descripció del cos humà i per primera vegada va unir la teorisació i les ensenyances mèdiques en la pràctica. L'aragonés Miquel Servet va demostrar cap a l'any 1553 l'existència de la circulació pulmonar. En l'any 1543 es va publicar De Revolutionibus orbium coelestium, obra de Nicolau Copèrnic, defensa que la Terra, com tot el restant de planetes, descriu "una revolució anual al voltant del Sol, a on es troba el centre del món".
Durant el Renaiximent, les facultats de medicina italianes varen destacar pels seus estudis anatòmics. El cos humà va ser objecte de disseccions i exploracions que, a pesar de no donar uns resultats concrets en la lluita contra les malalties, varen posar les bases de l'anatomia, la fisiologia i la patologia modernes, tot començant a trencar l'autoritat clàssica i la tradició màgica de la medicina.
En general, els humanistes varen conrear tot tipo d'obres descriptives que abraçaven els diversos camps de l'experiència humana. Pero la ciència dels sigles XV i XVI no va crear cap gran innovació, excepte en el sistema copernicà. Encara aixina, la descripció de la realitat immediata va obrir les portes a la revolució científica del sigle XVII.
L'art renaixentista italià
Giorgio Vasari (1511-1574), arquitecte i historiador de l'art, utilisà el terme italià rinascita, per referir-se a l'art italià del sigle XV i remarcar la idea que est art suponia un nou naiximent del "bon art antic" i un trencament en la tradició artística migeval. El renaiximent seria, dons, l'art sorgit a Itàlia el sigle XV i estés per tota Europa el sigle XVI, i fonamentat en un retorn als criteris estètics de l'antiguetat clàssica grega i romana, en l'exaltació de la naturalea com a model i en el nou sentit de l'home, aportat per la filosofia humanista.
Els supòsits històrics que permeteren de desenrollar el nou estil es remonten al sigle XIV quan, en l'humanisme, progressa un ideal individualista de la cultura i un profunt interés per la lliteratura clàssica, que acabarà dirigint, forçosament, l'atenció sobre els restos monumentals clàssiques.
Diferents etapes històriques marquen el desenroll del Renaiximent:
- La primera té com a espai cronològic tot el sigle XV, és el nomenat Quattrocento o Primer Renaiximent, i comprén el Renaiximent primerenc que es desenrolla en Itàlia.
- La segona, afecta el sigle XVI, el Cinquecento o Alt Renaiximent, i el seu domini artístic queda referit a l'Alt Renaiximent, que se centra en el primer quart del sigle.
- Esta etapa desemboca cap a 1520-1530 en una reacció anticlàssica que conforma el Manierisme.
Els Estats italians com a breçol del Renaiximent
La Península Itàlica estava formada per una série d'Estats, com ara Venècia, Florència, Milà, Estat Pontifici i Nàpols. La pressió que s'eixercix des de l'exterior impedí que, com en atres nacions, es desenrollà l'unió dels regnes o Estats; no obstant això, sí que va produir-se l'enfortiment de la consciència cultural dels italians. Des d'estos supòsits foren les ciutats les que es convertiren en centres de renovació artística. En Florència el desenroll d'una rica burguesia ajudarà al desplegament de les forces del Renaiximent: la ciutat es convertix en punt de partida del nou estil, i sorgixen, baix la protecció dels Mèdici, les primeres obres que des d'açí es varen estendre al restant d'Itàlia.
Mentres que en Itàlia s'estava desenrollant el Renaiximent, en el restant d'Europa es manté el gòtic en les seues formes tardanes, situació que es manté, exceptuant casos concrets, fins a començaments del sigle XVI. En Itàlia l'enfrontament i convivència en l'antiguetat clàssica, considerada com un llegat nacional, va proporcionar una àmplia base per a una evolució estilística homogénea i de validea general. Per això, allà, és possible el seu resorgiment i precedix totes les atres nacions. Fora d'Itàlia, l'antiguetat clàssica supondrà un cabal acadèmic assimilable, i el desenroll del Renaiximent dependrà constantment dels impulsos marcats per Itàlia. Artistes importats des d'Itàlia o formats allà, fan el paper de verdaders transmissors.
Característiques artístiques
De forma genèrica se pot establir les característiques artístiques del Renaiximent en tres:
- La tornada a l'Antiguetat. Resorgiran tant les antigues formes arquitectòniques, com els ordes clàssics, la utilisació de motius formals i plàstics antics, l'incorporació d'antigues creences, els temes de mitologia, d'història, aixina com l'adopció d'antics elements simbòlics. Ara hi ha una voluntat d'estudi dels monuments antics i de teorisació sobre els sistemes de proporcions per a captar l'esperit del classicisme i no a soles les seues formes. Per tant no serà una còpia servil, sino la penetració i el coneiximent de les lleis que sustenten l'art clàssic.
- Resorgiment d'una nova relació en la Naturalea com a model a imitar o perfeccionar. La millor pintura és la que es sembla més al natural i esta imitació no és incompatible en la investigació de la bellea ideal en el sentit platònic, ya que l'artista ha de seleccionar les formes per a captar la bellea. En conseqüència esta nova relació en la naturalea va unida a una concepció ideal i realista de la ciència. La matemàtica es convertirà en la principal ajuda d'un art que es preocupa per fonamentar racionalment el seu ideal de bellea. L'aspiració d'accedir a la veritat de la Naturalea, com en l'Antiguetat, no s'orienta a fer el coneiximent de fenomen casual, sino a fer la penetració de l'idea.
- L'actitut antropocèntrica: «l'home com a mesura de totes les coses» implica el descobriment i l'aplicació sistemàtica de les lleis de la perspectiva llineal, tant per a proyectar edificis com per a crear un espai dimensional en la pintura i l'escultura. Esta nova predisposició artística és essencialment cultural i presupon en l'artista una formació científica que, a l'hora, li permet lliberar-se d'actituts migevals.
Arquitectura
- Artícul principal → Arquitectura del Renaiximent.
Des de Vasari, s'acostuma a prendre la construcció de la cúpula de la Catedral de Santa Maria de les Flors en Florència, de l'arquitecte Filippo Brunelleschi, com l'inici del Renaiximent. No tant des del punt de vista estilístic, perqué seguix encara alguns patrons formals gòtics, sino per que va representar d'afirmació del valor de l'artista i el tècnic individual enfront dels gremis migevals. S'explica que Brunelleschi, despuix d'estar-hi treballant uns anys, va trobar la solució per a la cúpula i va voler ser recompensat en conseqüència. En negar-se els gremis a acceptar un tracte diferenciat, Brunelleschi va abandonar l'obra. Incapaços de seguir la construcció, tècnicament molt complexa, varen haver de tornar a cridar Brunelleschi, qui va aumentar les seues exigències.
L'arquitectura és la manifestació artística a on s'observa més la influència de l'antiguetat clàssica. Esta influència es posa en evidència en dos aspectes: d'una banda l'utilisació dels elements formals de l'art grec i roma i, d'atra banda, la racionalisació de l'espai. Quant als elements formals es tornen a utilisar els ordes clàssics tal com els havia definit Vitruvi (toscà, dòric, jònic, corintí i compost), l'arc de mig punt desplaça l'arc apuntat i la cúpula de mija esfera pren el lloc dels cimboris gòtics, les estructures arquitravades, els entaulaments i frontons, els cassetons.
L'unitat, la simetria i la proporció en són elements claus. En el sistema de proporcions s'observa clarament l'importància de les formes geomètriques bàsiques: el círcul i el quadrat, l'esfera i el cub són les formes més adequades per la seua regularitat perfecta. Per lo que fa als elements decoratius s'ampraren les pilastres, els frontons, els pòrtics, motius heràldics, les volutes, les claus...
Des dels seus inicis, l'arquitectura renaixentista tingué un caràcter profà i, llògicament, sorgí en una ciutat a on l'art gòtic no hi havia penetrat: Florència; en canvi, en l'Europa de les grans catedrals, s'implantà en dificultats.
Es va caracterisar per l'us de proporcions modulars, superposició d'órdens, us de cúpules i introducció de l'orde colossal. En el Quattrocento fon freqüent recórrer a columnes i pilastres adossades, en els capitells clàssics (en preferència el corinti, encara que substituint els caulicles per figures fantàstiques o d'animals), els fusts llisos i l'arc de mig punt, a la volta de canó i d'aresta, aixina com a cobertes de fusta en cassetons.
Els arquitectes del Quatrocentto (sigle XV)
L'arquitectura del Quattrocento destacà per la decoració sòbria (putti, guirnaldes de flors o fruites...), l'allargament de la cúpula (Catedral de Florència, de Filippo Brunelleschi) i les fronteres de pedra tosca (Palau Medici-Riccardi, de Michelozzo) o en els carrius en realçament (Palau Rucellai, de Bernardo Rossellino, proyecte de Leon Battista Alberti). Bernardo Rossellino, ademés d'escultor i arquitecte, és un excelent urbanista que ordenà la plaça de Pienza concebent els espais exteriors d'una manera tan genial com a soles s'havia vist en l'Antiga Grècia.[1]
La madurea del Cinquecento (sigle XVI)
L'arquitectura del Cinquecento tingué com a centre Roma: En l'any [[[1506]]] Donato d'Angelo Bramante finalisava el seu célebre proyecte per la basílica de Sant Pere del Vaticà. Els palaus s'ornaven de valiosos baix relleus (Palau Grimani de Venècia, 1549, obra de Michele Sanmicheli) o d'escultures exentes (Biblioteca de Sant Marc, 1537-1550, Venècia, obra de Jacopo Sansovino). Finalment Michelangelo Buonarroti, en morir Bramante, rep l'encàrrec del Papa Pau II de continuar les obres de la basílica. S'accepten les seues condicions de modificar el proyecte i hi desapareixen les torres i torretes. El proyecte ya està a punt per rebre el principal tema arquitectònic: la cúpula. La dreçarà sobre tambor, creant definitivament el tipo de cúpula occidental i totes les que seguiran, fins al sigle XIX, seran una imitació. També proyectà una sola entrada, a la qual anteposa un pòritc en llinda i en doble filera de columnes exentes. En l'escassa activitat arquitectònica de Miquel Àngel sempre s'apreciarà més el seu sentit dels volums que no els espais interiors.[1]
Escultura
- Artícul principal → Escultura del Renaiximent.
L'escultura del Quattrocento conseguí lliberar-se plenament de les condicions del marc arquitectònic que havien determinat la plàstica migeval. L'interés dels escultors del Quattrocento se centra clarament en la figura exenta, lo que no vol dir que el relleu arquitectònic desaparegué. Per lo que fa als temes, el Renaiximent, orientat a l'estudi de l'home, torna al motiu bàsic de l'escultura clàssica: la figura humana, especialment les figures nues, tot intentant plasmar l'anatomia, la funció del cos i la seua relació en l'espai. Els materials més preuats tornen a ser la pedra i el bronze. Novament serà Florència la ciutat capdavantera en el desenroll del nou estil.
El Quatre-cents (sigle XV)
Lorenzo Ghiberti († 1455) és l'autor de les dos portes que mancaven al Baptisteri de la catedral de Florència. la porta, de bronze fos, recull escenes evangèliques, i supon una revelació en el panorama escultòric renaixentista, que encara és més evident en la segona porta que se li encarregà, la nomenada porta del paraís. Hi desenrolla una concepció pictòrica del relleu.
Donatello († 1466) és l'escultor més important del sigle XV italià. La seua obra es dirigix a representar l'home ple de vida, dignitat i noblea.
Atres artistes de valor són: Luca della Robbia, autor dels relleus d'una tribuna de la catedral de Florència, en la qual la gràcia dels nanos cantors arriba a interessar més que el moviment o l'expressió.
El Cinc-cents (sIgle XVI)
En Miquel Àngel († 1564) confluixen la bellea i l'expressivitat. la seua personalitat plena d'idealisme és la d'un dels genis màxims de l'història de l'art. Quasi sempre amprà el blanc i compacte marbre de Carrara. Les seues figures són sempre grandioses, verdaders titans; són l'arquetip de l'home i el tractament de l'anatomia a soles és un pretext per A conseguir l'ideal. En les seues escultures transcendix una vitalitat continguda.
Pintura
- Artícul principal → Pintura del Renaiximent.
La pintura de Renaiximent pren com a punt de partida l'afany de veritat, l'intent de representar el món com és en la realitat. Giotto di Bondone és l'antecedent més clar en esta consideració de la naturalea com la gran mestra de l'artista. D'aquí en deriven les característiques pròpies de la pintura del Renaiximent:
- La perspectiva llineal com a sistema per a representat les tres dimensions.
- Les figures tenen volum; els efectes de perspectiva es donen també en el tractament del cos. Ademés de la visió frontal i del perfil pur, es domina l'esforç.
- Les composicions són coherents, creibles. Els personages apareixen integrats entre si i en els paisages o els marcs arquitectònics.
- La pintura religiosa contínua tenint gran importància, en la introducció de nous temes: el retrat, les alegories, el païsage i els temes mitològics són els principals.
Les tècniques també evolucionen tant per lo que fa als soports (el llenç pren cada vegada més importància enfront dels soports tradicionals: fusta i paret) com a les pintures (introducció de la pintura a l'oli, barreges de tremp i oli, vernissos.
- Introducció dels efectes de llum i de matisos de color, que arribarà a la culminació en els grans mestres de l'Alt Renaiximent.
Mestres del sigle XV
En la pintura del Quattrocento poden distinguir els pintors que mostren una preocupació fonamental pel problema de la perspectiva i de la corporeïtat de les figures, com seria el cas de Masaccio, Piero della Francesca, Mantegna i els pintors que donen prioritat a la llínea, al dibuix, a les formes suaus i nítides com Fra Angelico i Botticelli.
Si Brunelleschi i Donatello són els iniciadors indiscutibles del Renaiximent en arquitectura i escultura, Masaccio, un atre florentí, es pot considerar el primer pintor renaixentista, ya que trenca en l'elegància de l'últim gòtic i torna a la preocupació per la realitat que havia preconisat Giotto di Bondone un sigle abans. Masaccio (1401-1428), coneixedor i admirador de l'obra de Giotto di Bondone, partix de la seua preocupació pel volum i la monumentalitat pero és capaç de donar a les seues figures una plenitut vital i una individualitat molt acusades, un cromatisme més viu i intens, i una organisació de l'espai del quadro segons les lleis de la perspectiva llineal. La seua mort, en plena joventut, va fer impossible que deixara una obra tan extensa com atres pintors de la seua generació. Les obres fonamentals són els frescs de la capella Brancacci a l'iglésia del Carmine i el fresc de la Trinitat.
En la pintura de Piero della Francesca podem vore-hi la influència de les composicions de Masaccio i l'interés per la geometria com a element fonamental de la pintura. El seu tractat De prospectiva pingendi (1482) és una extraordinària precisió matemàtica per a lo que fa a les lleis de la perspectiva llineal, i esta preocupació queda patent en les seues obres: La Flagellació de Crist (1459). Pero potser l'obra cimera de Piero della Francesca són els frescos de La Llegenda de la Vera Creu a l'iglésia de Sant Francesc d'Arezzo.
Andrea Mantegna (1430-1506), naixcut prop de Pàdua, es va formar entre esta ciutat i Venècia, en un ambient en que la pintura d'influència bizantina encara era molt preada. Pero el contacte en els humanistes i l'admiració per Donatello, que havia treballat a Pàdua, determinaren l'orientació del pintor més important del Quattrocento en l'Itàlia septentrional. En el palau ducal de Màntua va pintar entre 1473 i 1474 un dels cicles de pintura mural més importants del Renaiximent: La Cambra dels Esposos.
Fra Angelico supon el pont en el gòtic. La seua pintura és intimista, quasi ingènua, encara carregada de simbolisme, pero les seues arquitectures denoten un cert domini de la perspectiva i una preocupació per la llum, que l'allunta dels fons irreals del gòtic llineal. Els seus temes són religiosos.
Una atra corrent de la pintura del Renaiximent enllaça directament en el refinament i l'elegància del gòtic, pero afegint-hi les novetats renaixentistes: perspectiva, naturalisme, estudi de l'anatomia... Botticelli (1444-1510), com atres pintors florentins, busca les llínies àgils, les figures elegants voluptuoses, els fons de faula... Les seues ferramentes són el domini de la llínea, del dibuix i del color. Botticelli es va formar al taller del vell Filippo Lippi, la influència del qual és evident en les primeres obres del florentí: un bon número de Vèrgens en el Chiquet, La Història de Judith, l'Adoració dels Reis, etc. Encara que, ya en estes obres es pot vore el món formal propi de Botticelli caracterisat pel ritme subtil dels cossos i els vestits en uns personages que reflectixen en el rostre una expressió malenconiosa. Les obres cabals de Botticelli són els grans quadros de temes mitològics pintats en l'ambient de la cort del Mèdici, com El naiximent de Venus.
Estilísticament pròxim a Fra Angèlico es troba Fra Filippo Lippi (1406-1469), d'una elegància més mundana, tencara que la seua pintura és essencialment religiosa.
Mestres del sigle XVI
Florència contínua en el sigle XVI sent la capital de l'art, pero les seues figures màximes es traslladen a Roma, a on la cort pontifícia constituïx el mecenage d'una época nova, o viagen per diverses ciutats. En general els pintors educats en Florència concedixen al dibuix una importància més gran que atres escoles en un sigle en qué la llínea pert el seu perfil de delimitadora de les formes. L'escola de pintura del Cinc-cents aporta tres jagants: Leonardo da Vinci, Miquel Àngel i Rafael.
Leonardo da Vinci és el gran arquetip de l'home renaixentista, igualment dotat per a la creació estètica que per a la ciència. Dos de les seues pintures, la Santa Cena i La Gioconda, són eixemples culminants de l'història de la pintura. Ya en La Verge de les Roques (National Gallery) Leonardo s'havia mostrat com un gran mestre de la composició triangular i de les llums.
Miquel Àngel és fonamentalment escultor, i en conseqüència, conserva l'energia del dibuix i el desig de moviment i força. En la Capella Sixtina el dinamisme arriba a la seua plenitut: obra vasta i colossal. En la seua obra hi trobem totes les arrels del manierisme: és un món dramàtic, ben diferenciat de l'equilibri i l'optimisme de l'home del primer Renaiximent.
Rafael destacà per l'incís de les seues Madonne, i la qualitat dels elements pictòrics -llums, composició, etc.- pero la seua gran aportació està en la seua concepció espacial, en la profunditat i l'amplitut de l'espai en qué es mouen les figures de les grans composicions (La disputa del Sagrament, L'escola d'Atenes) de les llonges vaticanes.
L'escola veneciana
La influència de Venècia en l'art de la pintura és capital. En el sigle XVI una série de grans pintors: Ticià, Veronese, Il Tintoretto, descobrixen per a la pintura possibilitats que explotaran els artistes del Barroc. Diverses circumstàncies confluixen per a suscitar a la ciutat dels canals una pintura original. Primerament la boirina de la ciutat desdibuixa els contorns i sensibilisa la pupila dels pintors per otorgar més interés a la forma que als contorns, o sea, al color abans que al dibuix. Seguidament l'història de la república veneciana es fonamenta en una ciutat metropolitana i comercial, on hi ha gent de països lluntans, abillats en indumentàries de colors vius. I, finalment una societat rica i esplendorosa.
Esta escola rendirà cult al color, en preferència als colors càlits, més idòneus per a plasmar la forma bella o l'ambient opulent; es donarà una visió poètica del paisage, que s'ompli de llums; donarà importància als temes secundaris (a l'anècdota, al detall, se li concedix la mateixa atenció que al tema principal); s'exaltarà la riquea dels palaus, les teles, la música,...[1]
Ticià destacarà pels seus retrats i és el mestre de les formes blanes i redones, com ho demostra la seua predilecció pels nus femenins i infantils (Venus d'Urbino, Dànae rebent la pluja d'or).
Il Veronese és el pintor del lux: les escenes es desenrollen en palaus de marbre, en columnates i balustrades, i jardins en font; les seues figures s'emboliquen en vestits costosos i s'adormen en joyes (com la seua versió de Venus i Adonis).
Il Tintoretto ya traslluïx la crisis de la pintura renaixentista: en les seues llums violentes, els contrasts de llum i ombra, els escorços, del moviment tens, inestable, del païsage romàntic, de la profunditat obtinguda per mig de l'alternança de zones de diferent intensitat llumínica ya prefigura el Barroc.[1]
Música
- Artícul principal → Música del Renaiximent.
Al no conéixer la música grega o romana en tanta precisió com l'arquitectura i l'escultura, la música renaixentista no es produí com una restauració de l'antic. La música d'esta época fon una culminació de l'anterior (Ars nova) buscant naturalitat, proporció i harmonia entre text i melodia.
Les característiques principals foren:
- Apropament entre la música religiosa i la profana.
- Més equilibri entre les veus.
- Major sentit imitatiu al contrapunt.
- Desenrrolament progressiu dels instruments, que poden acompanyar les veus i a vegades substituir-les. També tenen un paper important en l'acompanyament de la dansa).
- S'amplia el camp d'acció de la interpretació musical a temples, universitats, pero també salons, corts, etc.
- El músic adquirix una major importància social.
De la música vocal religiosa destaca:
- Motet: composició polifònica sobre texts sacres de moderada extensió. Interpretat majoritàriament en els servicis religiosos. Fon molt important durant tot el Renaiximent. Destaquen les figures de Josquin Des Prés, Giovanni Pierluigi da Palestrina i Orlando di Lasso entre molts atres.
- Missa: es desenrrolla sobre les parts de l'ordinari: kyrie eleison; Gloria in Excelsis Deo; Credo; Sanctus i Agnus Dei. Els compositors es podien basar en del cant pla pero també en la música profana, a excepció de la Missae sine nomine (missa sens nom) que no estava inspirada en cap tema preexistent.
Teatre
- Artícul principal → Teatre del Renaiximent.
En este periodo les ciutats creixen molt ràpidament i apareixen nous espectadors, com els artesans o els comerciants, que demanen un teatre de diversió, sense arguments doctrinals ni polítics. Este nou públic farà que les companyies no hagen d'eixir de gira per a mostrar els seus espectàculs i possibilita la creació dels primers teatres permanents, els corrals de comedies, construïts en els patis interiors de les illes de cases. Aixina, les companyies ambulants poden estabilisar-se en els núcleus urbans.
Difusió europea del Renaiximent
Llevat del Renaiximent hispànic, este estil artístic no deixà un senyal molt profunt en els interessos estètics europeus. El Renaiximent és un moviment essencialment italià i és difícil de parlar de verdader Renaiximent fora de la península Itàlica. Encara aixina, la pintura tingué una difusió més gran que el restant d'activitats plàstiques, fet llògic si es considera que és més fàcil exportar pintures i gravats que escultures o palaus.[1]
El Renaiximent hispànic
- Artícul principal → Renaiximent hispànic.
L'art renaixentista no s'imponguí plenament als territoris peninsulars fins al sigle XVI.[2]
En l'arquitectura, l'art gòtic va seguir sent l'estil predominant a lo llarc de tot el sigle XV i principis del sigle XVI. Hi ha influència de l'estil itàlic al palau de Carles V en l'Alhambra (obra de Pedro Machuca) i en la catedral de la mateixa ciutat. En canvi, l'arquitectura renaixentista hispànica es desenrollà en l'estil herrerià, caracterisat per l'austeritat i la solemnitat, com el monasteri de San Lorenzo de l'Escorial; i en atres edificis d'estil plateresc, caracterisat per una decoració abundant i delicada, com en la frontera de la universitat de Salamanca.
L'escultura hispànica rebé influències del Renaiximent italià, pero els escultors plasmaren la intensitat del sentiment religiós més que la bellea ideal. La majoria d'obres són talles de fusta de colors vius. Entre els escultors destacà Alonso Berruguete.
La pintura es caracterisà per la preocupació de la perspectiva i les mesures anatòmiques, l'aplicació de diverses games tonal en els colors i les ombres seguint les ensenyances italianes. El Greco sobreeixí sobre els atres tres pintors. Feu pintures religioses i retrats en un estil molt original, ple de dramatisme i moviment; destacà per l'us del color i les figures allargades. De la seua obra, molt àmplia, destaca L'enterrament del comte d'Orgaz, extraordinària pintura classicista de la composició, en característiques manieristes i contrasts de llum. Un atre autor destacat fon en Luis de Morales.
El Renaiximent nòrdic
El Renaiximent artístic no fon en Alemanya una tentativa de resurrecció de l'art clàssic, sino una renovació intensa de l'esperit germànic, motivat per la Reforma protestant.
Albrecht Dürer (1471-1528) és l'artista més universal del Renaiximent alemà per les seues pintures, dibuixos, gravats i escrits teòrics sobre art. La seua obra ya fon reconeguda i admirada en tots Europa en vida i impostà l'imprenta de l'artista modern, enllaçant la reflexió teòrica en la transició decisiva entre la pràctica migeval i l'idealisme renaixentista. Eixercí una profunda influència en els artistes del sigle XVI del seu propi país i dels Països Baixos. Dürer va comprendre la imperiositat d'adquirir un coneiximent racional de la producció artística.
Posteriorment a la Reforma el mecenage de la noblea alemana se centrà en primer lloc en l'arquitectura, per la capacitat d'esta per a mostrar el poder i prestigi dels governants. Aixina a mijans del sigle XVI s'amplia el castell d'Heidelberg, seguint les directrius clàssiques. No obstant, la majoria dels prínceps alemanys varen preferir conservar les obres gòtiques, llimitant-se a decorar-les en ornamentació renaixentista. Els emperadors Habsburg i la família Fugger foren els més importants mecenes, destacant-se la protecció de Johannes Kepler i Tycho Brahe.
El Renaiximent en els Països Baixos
A l'hora que es desenrollava en Itàlia el Cinquecento italià, la nomenada pintura flamenca arribà a un desenroll notable. Esta escola es feu célebre pel seu notable naturalisme, fet que compartix en els mestres italians. Alguns grans noms de l'época foren els paisagistes Joachim Patinir i Quentin Matsys el Jove; el retratiste Anthonis Mor, el Bosch; Pieter Brueghel el Vell i Gaspar Baiton. Posteriorment s'enfocà la lliteratura en els millors autors de l'época.
Artistes rellevants del Renaiximent
- Fra Angelico
- Giotto
- Masaccio
- Hieronymus Bosch
- Pieter Brueghel el Vell
- Pieter Brueghel el Jove
- Jan Brueghel el Vell
- Jan Brueghel el Jove
- Filippo Brunelleschi
- Donatello
- Sandro Botticelli
- Albrecht Dürer
- Miquel Àngel
- Rafael
- Leonardo da Vinci
- Jan van Eyck
- Roger van der Weyden
- Palestrina, compositor i músic italià.
- Tomás Luis de Victoria, compositor i músic castellà.
- Ginés Pérez de la Parra, compositor i músic valencià.
- El Greco, arquitecte i pintor grec.
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Barnecha, E; Fernández, A.; Haro, J (1984). Història de l'Art. Barcelona: editorial Vicens Vives.
- ↑ Per a la comprensió del temps històric, es preferible el concepte de Renaiximent hispànic al de Renaiximent espanyol ya que no podem analisar els fets històrics des de la nostra visió actual.
Bibliografia
- Guillén, ClaudioEntre lo uno y lo diverso, Barcelona, Editorial Crítica, 1985.
- Marchese, Angelo / Forradellas, Joaquín, Diccionario de retórica, crítica y terminología literaria, Barcelona, Ariel, 1986.