Edat de Pedra
L' Edat de Pedra és el periodo de la Prehistòria durant el qual, els sers humans crearen ferramentes de pedra degut a la carència d'una tecnologia més alvançada. La fusta, els ossos i atres materials també foren utilisats (corns, cests, cordes, cuiro..), pero la pedra (i, en particular, diverses roques de trencada concoidea, com el sílex, el quars, la quarcita, l'obsidiana...) fon utilisada per a fabricar ferramentes i armes, de tall o percussió. En tot i això, esta és una circumstància necessària, pero insuficient per a la definició d'este periodo, ya que en ell tingueren lloc fenòmens fonamentals per a lo que seria el nostre futur: l'evolució humana, les grans adquisicions tecnològiques (foc, ferramentes, vivenda, roba..), l'evolució social, els canvis climàtics, la diàspora del ser humà per tot el món habitable, des de el seu breçol africà, i la revolució econòmica des d'un sistema recolector-caçador, fins a un sistema parcialment productor (entre atres coses). El ranc de temps que abarca este periodo és ambigu, disputat i variable segons la regió en qüestió. Encara que és possible parlar d'este periodo en concret, per al conjunt de l'humanitat no hi ha que oblidar que alguns grups humans mai desenrollaren la tecnologia del metal fondit i per tant quedaren somesos en una edat de pedra fins que es trobaren en cultures tecnològicament més desenrollades. En tot i això, en general, es creu que este periodo començà en Àfrica fa 2,5 millons d'anys, en l'aparició de la primera ferramenta humana (o pre-humana). Ad este periodo li va seguir el Calcolític o Edat del Coure, i sobretot, l'Edat de Bronze, durant la qual, les ferramentes d'esta aleació arribaren a ser comuns; esta transició va ocórrer entre 6000 a. C. i 2500 a. C.
Tradicionalment s'està dividint esta Edat en Paleolític, en un sistema econòmic de caça-recolecció i Neolític, en el que es produïx la revolució cara al sistema econòmic productiu: agricultura i ganaderia.
Àfrica
Àfrica és el breçol de l'humanitat i actualment és el continent en més pobles primitius supervivents, és fàcil concloure que la Prehistòria d'Àfrica és la més llarga i complexa de tot el globo.
A diferència d'Eurasia i, inclús, Amèrica, els canvis climàtics ocorreguts durant la prehistòria en el continent africà no són glaciacions sino periodos de major humitat (Pluvials) alternats en atres de més aridea (Interpluvails), si be la seua determinació i cronologia és prou difícil de delimitar (per a alguns els episodis pluvials corresponen en les glaciacions, per a atres, en les inter-glaciars):
- Kagueriense: seria el pluvial conegut en major antiguetat, identificat en la vall del riu Kaguera (Uganda) i paralelisable en la glaciació Günz centreuropea.
- Kamasiense: és el segón episodi pluvial, paralelisable en la glaciació Mindel europea. La seua duració i les seues fases són tema de forta controvèrsia:
- Kanjeriense: el tercer pluvial rep el nom de la chicoteta localitat kenyana de Kanjera a vores del llac Victoria, a on ademés s'han localisat alguns assentaments olduvayensos. Encara que el Kanjeriense seria contemporàneu del Riss centreeuropeu, hi ha qui considera un estat subsidiari del Kamasiense.
- Gambliense: Existix un llògic dubte sobre si considerar-ho el tercer o el quart pluvial africà (depenent de la categoria que se li done al Kanjeriense). En qualsevol cas, sol associar-se a l'última glaciació, el Würm centr-europeu. Fon identificat per primera vegada en els sediments de la cova de Gamble, en la localitat de Elmenteita (Kènia), a on Louis Leakey lo associà en el Stillbayense.
- Makaliense: este episodi no és un pluvial, sino una fase húmeda atestada en els sediments del riu Makalia (Kènia). Succeïx encara periodo àrit conegut com Postgambliense i abdós pareixen ser contemporàneus del post-glaciar europeu. Aparentment, el Makaliense s'associa estretament al desenroll de la cultura Wilton en el sur del continent.
Nort d'Àfrica
L'Àfrica Mediterrànea té durant l'Edat de Pedra, una periodisació essencialment paralela a l'Europea, al manco fins al Neolític, pero despuix, l'influència de la civilisació egípcia i l'arribada de colonisadors fenicis accelera el ritme evolutiu respecte a Europa.
El Paleolític
Les cultures més antigues poden inscriure's en l' Olduvayense, localisat en jaciments com Sidi Abderramà en Casablanca (Marroc), estudiat pel professor Pierre Biberson i datat en prop del milló d'anys, el qual ha pogut establir una transició gradual des d'una cultura en la que predominen els cants tallats, fins atra en la que el bifaç és el fòssil director. Les indústries de Sidi Abderramà podrien vincular-se al tipo humà trobat per Camille Arambourg en Ternifine (Algèria), el dit Atlanthropus mauritanicus (en realitat una varietat d'Homo heidelbergensis .
Àfrica subsahariana
La geografia de l'Àfrica central i meridional resulta prou homogénea comparada en la d'atres continents, degut a que es tracta d'una de les zones geològicament més antigues del planeta i l'erosió ha eliminat les grans barreres naturals. Tan sols mereix la pena destacar els altiplans i depressions formades per moviments tectònics diversos: la conca del Cono i la foya del Kalahari rodejades per les mesetes en Angola, Namíbia i Zàmbia, entre atres. Les cordilleres i zones escarpades existents s'agrupen cap a l'est en associació en la gran falla coneguda com Gran Vall del Rift, una enorme zona plena de cizalladura, volcans, blocs elevats, jagantescs llacs i sobre tot, barrancs. Té forma de Y i casi 5000 km de llongitut, ya que naix al sur de Moçambic i arriba al Mar Roig, des d'a on contínua en Àsia, fins a la vall del Jordà. Precisament la Vall del Rift és la zona a on pogué començar l'història del ser humà.
Encara que en l'actualitat hi han considerables diferències climàtiques, hidrogràfiques i ecològiques, no es possible aplicar estos paràmetros a l'Edat de Pedra, puix -com s'ha indicat'- hi hagué significatius canvis ambientals a lo llarc del seu desenroll. Precisament fon algú d'eixos canvis, combinat en transformacions geològiques, la flama que, possiblement, propicià l'aparició i evolució dels homínits. Al paréixer, fa més de 20 millons d'anys, els monos primitius habitaven els densos boscs d'Àfrica Oriental. Estos primats es desplaçaven pels arbres a quatre cames. Un presunt moviment tectònic (relacionat d'alguna manera en el Rift) va fer que les selves permaneixqueren en l'oest, pero provocà una desecació de l'est, apareguent un territori de sabanes i praderes a les que els nous primats tingueren que adaptar-se. D'este modo, se supon que naixqueren els primers antropoits bípets, que possiblement, pertanyen a l'espècie Ardipithecus, que, al mateix temps, donà lloc als australopitecins en un moment indeterminat entre 6 i 4 millons d'antiguetat.
No es descarta que alguns australopitecins avançats elaboraren ferramentes rudimentàries, pero hi ha una forta polèmica al respecte: per lo que ad este punt es referix considerarem que són els membres del gènero Homo els primers que fabricaren ferramentes previsorament, es dir, ans de necessitar-les, sense improvisar, sino prevenint el seu possible us en antelació. En eixe moment escomença la Prehistòria i l' Edat de Pedra que, per a l'Àfrica subsahariana sol dividir-se en fases de denominació anglosaxona:
Primerenca "Edat de Pedra"
Lliteralment vol dir Edat de Pedra primerenca, es referix al periodo comprés des de l'aparició del primer ser humà, fa més de dos millons i mig d'anys, fins fa uns 200.000 anys. Inclou, pràcticament, tots els grans passos de l'evolució humana (puix els dits humans Primitius Moderns varen deure sorgir al final del mateix), aixina com importants alvanços culturals, que els que apenes coneixem els referents a uns pocs vestigis conservats de pedra i os. Per a entendre'ls millor sol dividir-se'n en dos grans etapes.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Edat de Pedra.