La primera i segona llei de Newton, en llatí, en l'edició original de la seua obra Principia Mathematica

Les lleis de Newton, també conegudes com a lleis del moviment de Newton,[1] són tres principis a partir dels quals s'expliquen una gran part dels problemes plantejats en mecànica clàssica, en particular aquells relatius al moviment dels cossos, que varen revolucionar els conceptes bàsics de la física i el moviment dels cossos en l'univers.

Constituïxen els fonaments no solament de la dinàmica clàssica sino també de la física clàssica en general. Encara que inclouen certes definicions i en cert sentit poden vore's com a #axioma, Newton va afirmar que estaven basades en observacions i experiments quantitatius; certament no poden derivar-se a partir d'atres relacions més bàsiques. La demostració de la seua validea radica en les seues prediccions... La validea d'eixes prediccions va ser verificada en tots i cadascun dels casos durant més de dos sigles.[2]

En concreto, la relevancia de estas leyes radica en dos aspectos: por un lado constituyen, junto con la transformación de Galileo, la base de la mecánica clásica, y por otro, al combinar estas leyes con la ley de la gravitación universal, se pueden deducir y explicar las leyes de Kepler sobre el movimiento planetario. Así, las leyes de Newton permiten explicar, por ejemplo, tanto el movimiento de los astros como los movimientos de los proyectiles artificiales creados por el ser humano y toda la mecánica de funcionamiento de las máquinas. Su formulación matemática fue publicada por Isaac Newton en l'any 1687 en su obra Philosophiæ naturalis principia mathematica.[nota 1]

La dinàmica de Newton, també cridada dinàmica clàssica, solament es complix en els sistemes de referència inercials (que es mouen a velocitat constant; la Terra, encara que gire i rote, es tracta com a tal a efectes de molts experiments pràctics). Solament és aplicable a cossos la velocitat dels quals dista considerablement de la velocitat de la llum; quan la velocitat del cos es va aproximant als 300.000km/s (lo que ocorreria en els sistemes de referència no-inercials) apareixen una série de fenomens denominats efectes relativistes. L'estudi d'estos efectes (aument de la massa i contracció de la llongitut, fonamentalment) correspon a la teoria de la relativitat especial, enunciada per Albert Einstein en l'any 1905.

Història

La dinàmica és la part de la física que estudia les relacions entre els moviments dels cossos i les causes que els provoquen, en concret les forces que actuen sobre ells. La dinàmica, des del punt de vista de la mecànica clàssica, és apropiada per a l'estudi dinàmic de sistemes grans en comparació als àtoms i que es mouen a velocitats molt menors que les de la llum.[3].Per a entendre estos fenomens, el punt de partida és l'observació del món quotidià. Si es desija canviar la posició d'un cos en repòs és necessari espentar-ho o alçar-ho, és dir, eixercir una acció sobre ell.

  1. Pickover, 2009, pp. 132-170.
  2. Dudley Williams y John Spangler, Physics for Science and Engineering, ápud Plantilla:Harvtxt
  3. Plantilla:Cita publicación


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>