L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Unión de Centro Democrático

Revisió de 11:21 29 gin 2020 per Jose2 (Discussió | contribucions) (→‎Història)
Unión de Centro Democrático (UCD)
Logo d'UCD
President Adolfo Suárez
Líder {{{líder}}}
Portaveu {{{portaveu}}}
Fundació 1977
Dissolució 1983
Sèu Madrit
Ideologia política centre demócrata
Afiliació internacional
Partits que la componen {{{partits}}}
Web

Unión de Centro Democrático (UCD) (en valencià: Unió de Centre Democràtic) fon una coalició política i posteriorment un partit polític espanyol de centre, el líder del qual fon Adolfo Suárez.

Fundació

Es va formar com coalició en maig de l'any 1977, durant la transició posterior a la dictadura de Francisco Franco. La UCD va reunir als següents partits, en els seus respectius líders:

Estant al cap de la coalició Adolfo Suárez. Els seus principals components es declaraven demócrata-cristians, lliberals, social-demócrates o independents, sent estos últims freqüentment persones procedents del règim franquista. Posteriorment, el 4 d'agost de 1977, es va transformar en un partit polític.

Història

La Unión de Centro Democrático (UCD) naix de la mà de Adolfo Suárez en el fi d'aprofitar la seua image en les eleccions a partir dels contactes personals que este mantenia en els líders de gran cantitat de chicotets partits naixcuts en pocs anys, aixina com para aportar avant els fins del grup Tàcit, naixcut en els últims anys del franquisme a partir de sectors moderats del règim.

Encara que el Partido Popular era el de major pes dins de la coalició Centre Democràtic, germen d'UCD, Adolfo Suárez va conseguir desplaçar el líder d'este, José María de Areilza; este últim, un personage menys moderat de lo que era la llínea d'UCD, acabaria militant en Aliança Popular. Un atre membre decisiu en la creació del partit que va arribar en aquell moment fon Leopoldo Calvo-Sotelo, el qual fon artífex de l'integració de Unió a la coalició Centre Democràtic; acabava de nàixer Unió de Centre Democràtic (UCD). En l'octubre de 1978 es va celebrar el seu I Congrés, a on foren triats Adolfo Suárez com a president del partit i Rafael Arias-Salgado com a secretari general.

UCD va governar Espanya des de l'any 1977 fins a l'any 1982. En les Eleccions Generals del 15 de juny de 1977 va obtindre 6.310.391 vots (34,4%) i 166 bancs. En estes, dels seus candidats el 36% eren independents procedents de sectors moderats del franquisme, el 17% eren membres del Partit Popular i el 12% de sectors democratacristians. Finalment, després de les eleccions, el 17,5% dels seus diputats electes havien segut prèviament procuradors de les Corts franquistes.

La Llegislatura Constituent d'Espanya va començar el 19 de juny de 1977, podent UCD governar a causa del soport parlamentari i al consens establit tant en AP com en el PSOE i el PCE. Les noves Corts es varen inaugurar el 22 de juliol. El nou govern, en Adolfo Suárez González de president, diversos independents i Fernando Abril Martorell com a vicepresident, vindria a culminar el procés de Transició Espanyola desenrollat en el país després de la mort de Francisco Franco al ser un dels principals partits impulsors de la Constitució de 1978, tenint entre les seues files a 3 dels 7 ponents constitucionals (Gabriel Cisneros, Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón, i José Pedro Pérez Llorca).

En les eleccions generals de març de 1979 va tornar a guanyar les eleccions en majoria simple, obtenint 6.268.593 vots (34,8%) i 168 diputats. Aixina mateix en les dites eleccions va obtindre majoria absoluta en el Senat en 118 senadors. D'esta manera, la I Llegislatura d'Espanya (o II, si incloguérem en el conte la Constituent), va començar el 1 de març de 1979, en un nou Govern presidit per Adolfo Suárez i en Manuel Gutiérrez Mellado i Fernando abril Martorell en ell, i en el soport en la investidura de AP.

Aixina mateix UCD va guanyar les eleccions municipals d'eixe mateix any obtenint l'alcaldia en 20 capitals de província pero no en les grans ciutats; també va guanyar les eleccions a la Diputació Foral de Navarra. Després de les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980, en les que el seu referent en Catalunya Centristes de Catalunya-UCD va obtindre 6 diputats, va recolzar a Jordi Pujol com president de la Generalitat de Catalunya.

En 1980 el llavors ministre de Cultura Manuel Clavero Arévalo abandona el partit per la negativa d'UCD a recolzar la "autonomia històrica d'Andalusia" fundant Unitat Andalusa. Eixe mateix any el llavors ministre de Treball i Assunts Socials Rafael Calvo Ortega es convertix en secretari general del partit i Leopoldo Calvo-Sotelo en vicepresident 2n del Govern. En giner de 1982 se celebra el II Congrés d'UCD on Agustín Rodríguez Sahagún s'impon en la votació a Landelino Lavilla com a president del partit, càrrec que ostenta fins a novembre d'eixe any quan li substituïx Leopoldo Calvo-Sotelo.

El 29 de giner de 1981, fruit dels conflictes interns dins d'UCD, entre atres motius, Adolfo Suárez dimitix com president del Govern, sent el seu substitut fins al final de la llegislatura Calvo-Sotelo després del fallit intent de colp d'Estat del 23 de febrer d'eixe any. Des d'este moment li gesta la inevitable desaparició del partit, havent-hi qui opina que l'única cosa que mantenia unida la coalició era la redacció de la nova Constitució, la que ya es trobava en vigor. Al seu torn va acabar sent un partit en poca popularitat i ampli rebuig, a causa de l'aument de la desocupació, la greu inflació i la general crisis econòmica que vivia el país. En febrer de 1982 4 diputats encapçalats per Miguel Herrero i Rodríguez de Miñon, s'integren en les files de Aliança Popular i al març atres 10 diputats del sector social-demócrata d'UCD liderats per Francisco Fernández Ordóñez funden el Partit d'Acció Democràtica (que més tart s'integraria en el PSOE), aumentant-se la crisis interna per moments. En juliol Landelino Lavilla es convertix en president d'UCD coincidint en l'abandó del partit d'Adolfo Suárez i la creació per part d'este de Centre Democràtic i Social (CDS). Per un atra part el sector democratacristià creà el Partit Demócrata Popular. Més tart este últim i el Partit Lliberal es coligarien en Aliança Popular, acabant per integrar-se en este partit i ocupant l'espai del centredreta. Aixina mateix Antonio Garrigues Walker va fundar el Partit Demócrata Lliberal integrant en ell als sectors lliberals d'UCD, sent la base del futur Partit Reformista Democràtic.

En les elecciones generals de 1982, en les que va véncer el PSOE, va presentar com a candidat a Landelino Lavilla, i a soles va obtindre 1.425.093 vots (6,7%) i 11 bancs, perdent 157 diputats respecte les anteriors eleccions. En el moment en que UCD passa a l'oposició el seu secretari general era Íñigo Cavero. En decembre de 1982 se celebra un congrés extraordinari en el qual Juan Antonio Ortega és triat secretari general. Després de totes estes escissions i el pèssim resultat electoral, UCD es va dissoldre el 18 de febrer de 1983 encara que el seu grup parlamentari es va mantindre fins a 1986. La base electoral de la UCD va nutrir en les eleccions de 1982 a les dos principals formacions de l'esquerra i la dreta, el PSOE i Aliança Popular, la que, després de refundar-se en 1990 en el nom de Partit Popular, va passar a capitalisar una porció encara major de l'electorat que anteriorment havia votat a la UCD. Cal destacar que varen ser diversos els líders d'UCD que es varen integrar en Alianza Popular, entre ells, Miguel Herrero de Miñón en 1982, Marcelino Oreja en 1983, Pio Cabanillas en 1986, i Rodolfo Martín Villa i Gabriel Cisneros en 1989.

D'atra banda, a partir d'UCD (ya fora directament o a través del CDS) varen sorgir també diversos partits d'orientació regionaliste o nacionaliste, en especial després de la seua dissolució, com Unió del Poble Navarro (UPN) (escindit en 1979 de la mà de Jesús Aizpún), Candidatura Aragonesa Independent de Centre (escindit en 1977, germen del futur Partit Aragonés), Unió Mallorquina, agrupacions Independents de Canàries (germen de l'actual Coalició Canària), Partit Riojà Progressiste, Extremadura Unida, Coalició Galega o Centre Canari Independent, o be centristes d'àmbit únicament provincial, com Centristes d'Ourense. Els membres del seu representant a Catalunya, Centristes de Catalunya-UCD, varen acabar repartits entre Centre Democràtic i Social, Aliança Popular i Convergència Democràtica de Catalunya.

En les elecciones municipals de 1983, diversos alcaldes de l'extinta UCD varen ser reelegits al presentar-se en candidatures de Aliança Popular en Burgos, Ciutat Real, Paléncia, Pontevedra i Santander, Agrupació Tinerfenya d'Independents en Santa Creu de Tenerife o com a independents en Terol.

Vore també

Enllaços externs

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Unión_de_Centro_Democrático&oldid=159167»