C
Revisió de 23:14 12 març 2019 per Teniente (Discussió | contribucions)
La C, c en minúscula, és la tercera lletra de l'alfabet valencià provinent del llatí. El seu nom és ce. El seu orige gràfic està en símbols fenicis per representar una arma que es llançava. En llatí es va arredonir i es va diferenciar de la G.
Fonètica
En valencià representa l'oclusiva velar sorda /k/ de l'alfabet fonètic internacional en els següents casos:
- Davant de les vocals a, o, u.
- Davant de les consonants.
- En posició final (sac). Despuix d'una consonant nasal sol emmudir-se (banc, pronunciat ban), açò és un vulgarisme no admissible en el valencià estàndart, que sempre pronuncia la ce final.
És el fonema de la fricativa alveolar sorda /s/ davant de e (cel), i (ciri).
També forma part del dígraf Ch (dígraf).
Ortografia
S'escriu ce
- En sò de [k] (colp)
- Inicial i interior de paraula davant de A, O, U: casa, cosa, cult, ficar, recort, ocult.
- En principi de sílaba formant els grups consonàntics CR, CL: crida, clau, dimecres, proclamà.
- Davant de C, D, S, T, Z: acció, anècdota, dacsa, actua, eczema.
- En final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforme en G o es conserve: pròlec, no pròleg, pero prologar. Fanc, no fang, pero fangós
- En sò de [s] (cendra)
- Inicial i interior de paraula, davant de E, I: cel, cinc, incert, província.
- Davant de A, O, U escriurem ç (ce trencada): caçar, llançol, vençut.
- En posició final de paraula escriurem ç, sempre que en derivar s’escriga c: capaç, capacitat; comerç, comerciar.
- En els sufixos –aç/–aça, –uç/–uça (aumentatius, despectius) i –iç/–iça (matèria o tendència): bonaç, malaltuç, pastiç.