Vida Eterna

El terme “vida eterna”, utilisat molt a sovint en la Teologia catòlica, pot fer referència a dos realitats:

• En un sentit ample, és la vida a continuació de la mort natural, que no acabarà mai, en la que es fruïx del premi per les bones obres de la vida en este món, o es patix el castic a les obres roïnes fetes en la vida que ací coneixem.
• En un sentit restrictiu, és la vida eterna en el Cel, fruint del premi per les bones obres, participant de la felicitat de Deu, de la Verge Maria, dels àngels i dels sants, reservant-se per a la situació de castic etern per les males obres la denominació de mort eterna, o condenació eterna, o simplement Infern.
  

En el present artícul anem a considerar les següents qüestions:

1. Immortalitat de l'ànima
   1. Segons la filosofia tradicional en Occident
   2. Segons l'antiguetat clàssica
   3. Segons la creença en la reencarnació
   4. Segons el Cristianisme
   5. Segons les atres creences monoteistes occidentals
2. La resurrecció dels morts i el món futur
3. Escatologia intermija: des del moment de la mort a la Fi del Món
   1. Les ànimes poden fruir el premi o patir el castic
   2. La purificació de les ànimes: purgatori, sufragis pels difunts
      

La part de la Teologia que estudia les qüestions referents a la vida en acabant de la mort rep el nom d'Escatologia, paraula que prové de les paraules gregues éskhatos: ‘últim’ i logos: ‘estudi’.

1. Immortalitat de l'ànima

1.1. Segons la filosofia tradicional en Occident

Les arrels de la filosofia occidental estan en Plató i Aristòtil, el primer és discípul de Sòcrates i el segon és discípul de Plató. Plató creïa no soles en l'immortalitat de l'ànima, sino també en la seua preexistència abans del naiximent de les persones. Els dos basen la seua creència en les propietats espirituals de l'ànima.
L'ànima és el principi immaterial que dona unitat al cos d'un ser viu; allò que fa que l'organisme, a pesar de tindre moltes parts, funcione com un sol subjecte; allò que manté unides i coordinades les parts d'un ser viu; que no pot ser un component material, perque a continuació nos hauríem de preguntar com s'unix eixa part coordinadora a lo restant del cos. És, com hem dit adés, un principi immaterial que informa totes les parts del cos.
Segons este concepte, posseïxen ànima tots els sers vius, plantes i animals. Pero l'ànima de les persones és especial, perque dota a les persones de capacitats que estan per damunt de la matèria, i que són bàsicament dos, incloses dins de la capacitat del coneiximent humà:

• La capacitat de reflexió. La matèria no és reflexiva: un ull no pot vore's a si mateix, com no siga mirant-se en un espill; un dit no pot tocar-se a si mateix, sino que toca atres coses; els animals no són conscients del seu coneiximent; en canvi la persona humana és conscient del seu coneiximent: coneix que està coneixent; pot fer una introspecció de la seua persona.
  

L'afirmació de que un animal no és conscient del seu coneiximent és discutida per alguns, pero lo ben cert és que no es poden dissenyar experiments per a comprovar la reflexió del coneiximent, i nos hem de guiar pels efectes del comportament, i aixina com els sers humans som capaços d'altruisme, és dir, de reconéixer en un atre “un atre yo”, i patir per ell (= compadir, condoldre), i treballar per ell, el comportament animal nos dona mostres d'altruisme només en casos de parentesc, és dir, comportaments instintius a favor de la pròpia descendència o dels seus germans o membres de la manada: cooperació instintiva.

• - La capacitat d'abstracció. El coneiximent humà és capaç de formar idees que transcendixen la matèria. Açò és fàcil d'explicar en el cas de les idees negatives: “un automòvil no negre”. Eixa idea no respon a cap realitat material, perque no existixen automòvils “no negres”, sino automòvils blancs, grocs, grisos, rojos... Eixe concepte ("no negre") és frut d'una abstracció a partir de les realitats materials.
  

Com que l'ànima humana és capaç d'accions que transcendixen la matèria, diem que és espiritual, i si transcendix la matèria, ha de continuar existint encara que la matèria desaparega, que es descomponga en la mort. L'ànima humana perviu més allà de la mort. Un atre problema serà com podrà conéixer o manifestar-se si li falta el cos, que és la matèria a través de la qual coneixia i es manifestava.

1.2. Immortalitat de l'ànima segons l'antiguetat clàssica

En la lliteratura clàssica grecorromana, es traslluïx la creença en que les ànimes dels morts continuen existint, encara que en un inframón, al que nomenen l'hades, del qual no es pot eixir, ni poden comunicar-se en els vius, ni poden realisar cap activitat; les ànimes estan com a dormides. L'hades és descrit per primera vegada per Homer (sigle VIII a. C.) en les seues obres L'Ilíada i L'Odisea, i el nom és una simplificació del terme "regne d'Hades", deïtat grega que governa les ànimes dels morts.

És cert que existix també la nigromància, activitat que eixercixen algunes persones en dots especials, rebudes com a regal d'alguna divinitat. Estes persones eren capaces de comunicar-se en els difunts i transmetre mensages dels difunts per al vius, generalment en propòsits d'endevinació del futur. Coneguda és l'activitat nigromàntica de la pítia de l'oràcul de Delfos.
La creença en l'existència de l'hades i d'una situació de infraexitència de les ànimes dels morts era prou general en tot Occident, i no es diferencia molt d'allò que creïen els judeus en l'època anterior a l'invasió de Palestina pels assiris i els caldeus (que ocorregueren en els segles VIII a VI abans de Crist). Els judeus parlaven del sheol, de característiques semblants a l'hades, i encara que els judeus piadosos mostraven l'esperança de que Deu els protegiria en el sheol, lo ben cert és que el comú dels judeus esperava en esta vida la retribució de les bones obres o el castic de les males obres, en els autors dels fets o en la seua descendència, puix no esperaven molta activitat per a les ànimes en el sheol. Aixina, en els salm 87 (88) escriu l'autor: “¿faràs tu maravelles pels morts? ¿s'alçaran les ombres per a donar-te gràcies? ¿s'anuncia en el sepulcre la teua misericòrdia, o la teua fidelitat en el regne de la mort? ¿es coneixen les teues maravelles en la tenebra, o la teua justícia en el país de l'oblit?”. Arguments que donen força a la seua petició en la que demana a Deu que el lliure de la mort.

Els antics egipcis diferenciaven diversos graus de benestar en el món dels morts, cosa que justifica la preparació dels soterraments per part de la gent més adinerada, com per eixemple les famoses piràmides per als faraons; es tractava de guanyar el favor de les divinitats davant d'un juí a l'ànima; en l'Egipte primitiu, es creïa que les ànimes dels bons eren acollides per Osiris, deesa de la resurrecció, i les roïnes quedaven en poder d'Ammit, deu devorador del morts. Pero sempre les referències a la vida després de la mort descriuen una existència d'ombres, inferior a la vida tal com es coneix en este món.

Esta idea del juí després de la mort ve replegada també pel poeta romà Virgili (70 - 19 a.C.) en la seua descripció de l'hades que fa en la seua obra L'Eneida; la seua concepció es considera "precristiana", puix a més de considerar un premi per als bons difunts (que viuen en els Camps Elíseus) i un castic per als roïns (que viuen en el Tàrtar), deixa també una possibilitat de purificació dels difunts abans d'accedir al premi, cosa semblant al purgatori cristià. Pot ser per això, el lliterat italià Dante Alighieri (1265-1321), en la seua coneguda obra La Divina Comedia, adjudica a Virgili el paper de guía en la visita a l'infern i al purgatori. Pero de la mateixa manera que hem descrit per al cas dels egipcis, la vida d'ultratomba és sempre descrita com a "inframón entre ombres".

1.3. Segons la creença en la reencarnació

La creença en la reencarnació prové de l'hinduisme (religió tradicional de l'Índia) i d'ell ha passat a les diferents religions orientals, o be perque són religions naixcudes en ambient hinduiste, com el jainisme, el sijisme o el budisme, o be perque des d'estes religions s'ha introduït el concepte en les religions tradicionals dels pobles orientals, com el shintoisme de Japó o el taoisme de China.

Encara que segons les diferents religions i tradicions religioses n'hi ha matisos diferenciadors, en general la creença supon que s'admet un principi espiritual (l'ànima) en les persones que perviu després de la mort; el cos ya no és útil a l'ànima i esta ha de passar a informar un nou cos. En general, se supon que les persones que han segut bones i espirituals, es reencarnen en persones de més categoria o en divinitats, mentres que les persones que han segut roïnes i carnals, es reencarnen en persones d'inferior categoria, en animals o en sers de l'infern. La transmigració continua indefinidament, fins que la persona conseguix un grau d'espiritualitat tal que l'ànima es veu lliberada de la necessitat de tornar a encarnar-se; o en algunes religions, que conseguix l'unió en la divinitat superior i no ha de regressar al món material; o en el budisme, que conseguix "el no ser" (el nirvana) i no necessita tornar a ser.

La creença en la reencarnació passà a Occident a través dels filòsofs grecs Pitàgores (569-475 a. de C.) i Plató (427-347 a. de C.). Pitàgores justifica la seua creença en que afirmava recordar una vida passada seua durant la guerra de Troya, i Plató la defén com a part de la seua creença en la preexistència de les ànimes. També Plató li supon a la reencarnació la seua utilitat com a mig per a que les ànimes vagen perfeccionant-se en cada encarnació; pero no elabora un cos doctrinal sobre el tema, al modo de les religions orientals.

També hi ha testimonis de creences en la reencarnació dels héroes en els pobles de cultura celta.

Les religions monoteistes occidentals (Judaisme, Cristianisme, Islamisme) rebugen la creença en la reencarnació de les ànimes, i la cultura occidental no l'ha assimilat mai de forma majoritària. Pero no deixen d'existir indicis de creences en la reencarnació en el gnosticisme, corrent religiosa de l'àrea grega dels primers sigles de cristianisme, i en el cas dels càtars o albigencs, una doctrina relacionada en el gnosticisme que es va escampar pel sur de França en la segona mitat del sigle XI, gràcies a la protecció dels senyors feudals que veïen en la nova doctrina una oportunitat de deslligar-se del vassallage del rei de França o del rei d'Aragó.

1.4. Segons el Cristianisme

L'últim artícul del nomenat "Credo apostòlic" de l'Iglésia Catòlica és "(crec) en la vida eterna". En el "Credo nicé-constantinopolità", comú a l'Iglésia Catòlica, l'Anglicana i les nomenades iglésies ortodoxes de l'orient cristià, es formula esta creença com "(crec) en la vida del món futur".

La predicació de Jesucrist està farcida de referències a la vida després de la mort: els discursos en que explica el juí final, en el que els bons passaran a fruir de la vida eterna i els roïns a la condenació eterna; o la paràbola del ric Epuló i el pobre Llàzer, en qué es descriu un infern i un cel respectivament per als dos difunts; o l'episodi de la resurrecció del seu amic Llàzer, de Betània, en el que reafirma la creença en la resurrecció dels morts al final dels temps i la vida eterna; o el diàlec entre Jesús i "el bon lladre" quan els dos estan patint la crucifixió i Jesús li promet al lladre que "hui mateixa estaràs junt en mi en el paraís"; i molts més eixemples.

El Catecisme de l'Iglésia Catòlica afirma que al final de la vida present l'ànima es presenta davant de Deu que la jujarà i passarà a la vida de felicitat eterna en el Cel, a una purificació en espera del Juí Final (el Purgatori), o a la condenació eterna en l'Infern. I que al final dels temps, Jesucrist vindrà al món, resucitarà als morts i farà el Juí Final o Universal, i totes les persones, en el seu cos i la seua ànima, seran destinades per a sempre al Cel o a l'Infern.

En estes afirmacions hi ha dos realitats diferenciades:

• Per una part el nomenat Juí Particular que patirà cada ànima tot seguit de la mort, o siga, després de la separació del cos i de l'ànima. Les ànimes comencen a tindre ya el premi o el castic a les seues accions de la vida corporal, i la possibilitat d'una purgació abans de fruir del Cel, si les obres han segut bones pero imperfectes. En este aspecte, la creença cristiana no es diferencia molt d'allò que hem descrit anteriorment per al cas de l'antic Egipte o de l'hades descrit per Virgili. La diferència s'ha de buscar en la matèria del juí: mentres que els grecs, els romans o els egipcis parlen d'un juí d'actes socials (heroismes, bon govern, vida familiar...), el juí en el cristianisme versa sobre el compliment intern i extern dels preceptes morals ordenats per Deu.
  

• Per atra part, la resurrecció del morts i el Juí Universal que tindran lloc al final del temps del món que coneixem, perque es donarà pas a un nou món. A partir d'este moment, cada persona fruirà el premi a les seues bones accions o patirà el castic a les seues accions roïnes, conjuntament el seu cos i la seua ànima, i com el juí universal és el definitiu, ya no existirà l'estat de purificació, perque les ànimes hauran segut ya purificades en l'espera d'este moment. En este aspecte, la creença cristiana és nova del tot respecte de l'antiguetat clàssica, puix els pobles antics no contemplaven la resurrecció dels cossos.
  

Estes creences cristianes les anem a desenrollar en els successius punts de l'artícul, i només cal matisar que algunes confessions cristianes se separen un poc d'este esquema general del Catolicisme:
Algunes iglésies ortodoxes i reformades (luteranes, calvinistes, evangèliques...) no contemplen l'existència d'un estat de purificació; les ànimes que no mereixen entrar en el Cel, pero tampoc són tan roïnes com per a la condenació eterna, simplement esperen, com a dormides, la celebració del Juí Universal, en el que la misericòrdia divina, remoguda per les oracions dels vius, els portarà també al Cel.
Algunes iglésies reformades neguen l'existència d'un cel, infern o purgatori anteriors al Juí Universal: les ànimes esperarien, com a dormides, la resurrecció i el Juí Final.
Finalment, algunes creences d'inspiració cristiana, com els adventistes, proponen que en la mort desapareix el cos i l'ànima, i en la resurrecció dels últims temps, Deu tornarà a crear el cos i l'ànima de cada u. Esta creença se separa moltíssim de la tradició cristiana, primer perque deixa de creure en l'immortalitat de l'ànima; segon perque la resurrecció passa a ser concebuda com una nova creació, i tercer perque el model de la resurrecció dels morts és la resurrecció de Jesucrist, i esta no va ocórrer al modo d'una nova creació, com propon esta creença, sino com una transformació del cos de Crist tornat a animar per l'ànima i la divinitat, que segons la fòrmula del Credo coneguda com a Credo apostòlic, "va devallar als inferns" abans de la resurrecciói; de fet, el cos resucitat de Jesucrist mostrava la senyal de les ferides que va patir en mans, peus i costat, i li les va mostrar a Sant Tomàs com a prova de la resurrecció.

1.5. Segons les atres creences monoteistes occidentals

En este apartat fem referència al Judaisme i al Islam.
En l'actualitat el Judaisme està molt dividit en diverses escoles rabíniques (ultraortodoxos, reformistes, ortodoxos, conservadors, humanistes...), aixina que és molt difícil donar una doctrina única per a tot el Judaisme. En temps de Jesucrist, les creences populars dels judeus eren molt semblants a allò que Ell va predicar, com es deduïx dels diàlecs que Jesús manté en els seus interlocutors, com en el passage de la resurrecció de Llàzer o en els térmens usats per Jesucrist en la paràbola del ric Epuló i el pobre Llàzer, on al Cel se li nomena "si d'Abraham". El llibres de la Bíblia dels últims sigles abans de Crist, com la profecia de Daniel, el llibre de la Sabiduria, o els llibres dels Macabeus, parlen del Juí Final, de la felicitat dels justs després de la mort, de la resurrecció dels morts i de resar pels difunts perque se'ls perdonen els pecats abans del Juí. Pero també en els evangelis apareix la figura de la secta dels saduceus, que neguen la resurrecció dels morts. De manera anàloga, en l'actualitat hi ha judeus que tenen creences sobre el més allà molt semblants a les cristianes, pero uns atres reduïxen el concepte de salvació i felicitat al futur del poble judeu: el conjunt del poble és el que patirà o serà feliç.
L'Islam té una escatologia (idees sobre el més allà) molt semblants a les cristianes, per haver naixcut en un ambient cultural judeu i cristià. També n'hi ha una resurrecció dels morts i un Juí Final en el que es determinarà una condenació eterna o una vida eterna en el Cel, encara que les descripcions del cel són més corporals que en la doctrina cristiana. També hi ha un estat intermig entre la mort i l'arribada del Juí Final, que rep el nom de Barzaj, en el que les ànimes experimentaran els patiments necessaris per a que després puguen ser salvades en el Juí Final; el Barzaj té, per tant, un caràcter semblant al purgatori cristià, pero el seu alcanç és major, puix també poden ser purificats aquells que han mort culpables de pecats greus, si aixina ho dispon Deu. Segons la major part de les escoles religioses dels sunites (una de les famílies religioses naixcudes de l'Islam primitiu) l'únic pecat que no podrà ser perdonat en el Juí Final és la falta de fe en l'Islam; unes atres escoles, i la família religiosa dels chiites (naixcuda també a partir de l'Islam primitiu) consideren alguns pecats especialment greus, a més de la falta de fe, que tampoc podran ser perdonats en el Juí Finali.