D
La D és la quarta lletra de l'alfabet valencià i tercera de les consonants. El seu nom és de.
Fonètica
Representa l'oclusiva alveolar sonora /d/ en la majoria de casos, el so /δ/ entre vocals i el so /t/ de l'alfabet fonètic internacional a final de sílaba sempre que no seguixca una atra consonant sonora.
En valencià és general i característica la caiguda de la de en les terminacions -ada i -ades, com també dels seus diminutius -adet, -adetes i -adets (pronunciades -à, -aes, -aet, -aetes i -aets), com en les paraules: vesprada (pronunciat vesprà), baldades (pronunciat baldaes), cremadet (pronunciat cremaet), llavadetes (pronunciat llavaetes) o maquilladets (pronunciat maquillaets). Esta característica no es reflectix en l'escritura, que per tradició i etimologia manté la de, pero en el valencià oral estàndart, ni s'ha de pronunciar esta de, ni s'ha de considerar vulgarisme.
Diferent és el cas de la de en atres posicions, com ara en la terminació -ador, a on la pèrdua de la de és una característica dialectal que no s'ha de reflecrir en un llenguage oral estàndart, que sempre la pronunciarà, puix si bé és una característica molt estesa, no és general en tot el valencià.
Ortografia
S'escriu de
- En principi i mig de paraula: donar, idea.
- Excepte en derivats de AT grec (atles, atleta, atmòsfera, etc.) i davant de Z (batzoles, dotze).
- En el grup consonàntic DR: dragó, moldre.
- Mai en posició final de paraula, encara que en derivar s’escriga D: vert, no verd, pero verdor. reverent, no reverend, pero reverenda. Excepte la preposició ad, que sempre va davant de demostratius escomençats per vocal.