Persona física
La persona física o persona natural és un concepte estrictament jurídic, elaborat pels juristes romans i que es definix diferentment segons cada sistema jurídic. En alguns casos se pot fer referència a estes com a persones d'existència visible, d'existència real, naturals o qualsevol ser humà.
Etimologia
Lo seu orige etimològic ve del llatí persona (genitiu, personae), que era aquella màixquera per sonare (és dir, per a fer-se escoltar), que portaven los actors de l'antiguetat i que ocultava la seua cara al mateix temps que conseguia fer ressonar la seua veu. És dir, una ficció sobre el ser que la portava.
Esta consideració ve del fet de que no tots los éssers humans podien ser considerats persones, com era el cas dels esclaus. Actualment, les persones físiques tenen, a soles pel fet d'existir, est atribut donat per dret, és dir, la personalitat comporta la titularitat de drets.
Inici de l'existència de la persona física
Segons cada sistema jurídic concret, la personalitat pot ser determinada pel naiximent (teoria de la vitalitat), o bé el recent naixcut ha de complir una série de requisits afegits (teoria de la viabilitat).
Per eixemple, en Argentina, lo Còdic Civil reconeix la seua existència des del moment de la concepció i nomena 'persones per nàixer' a les que, una volta concebudes, encara no han naixcut. Si la persona per nàixer mor abans d'estar completament separada del cos de la mare, és considerada com si mai haguera existit.
En Espanya, lo Còdic Civil, als artículs 29 i 30, establix un règim que seguix la teoria de la viabilitat, i exigix haver naixcut en forma humana i haver sobrevixcut vintiquatre hores fòra de la mare. D'esta manera, un bebé que mor a les poques hores del seu naiximent no es tindria en consideració, per eixemple, en la repartició d'una herència.
S'ha de valorar que en dret espanyol los fetos en l'úter de la mare se nomenen nasciturus, i que gogen d'una protecció jurídica específica, per si naixen finalment que puguen tindre personalitat jurídica plena. Aixina, un chiquet que encara no ha naixcut pot arribar a heretar los bens de son pare, si este muiguera durant la seua gestació. A efectes constitucionals sobre la protecció del feto davant la possibilitat de pràctiques abortives, existix una sentència del Tribunal Constitucional (STC 53/85) que declara al feto com un be jurídicament protegit i exigix la seua protecció, a tots los efectes civils (per la consideració com a persona nos remet a la legislació civil). Per este motiu, encara que un feto no tinga personalitat jurídica pròpia, pot ser objecte d'una protecció específica.
Fi de l'existència de la persona física
L'existència de les persones físiques finalisa en la mort d'estes, o la seua presunció per absència o accident. En les antigues llegislacions se contemplaven atres formes de finalisació, com ara l'esclavitut, la mort civil per condena perpètua o professió religiosa.
Independència del concepte de dret penal
La personalitat jurídica té efectes dins l'esfera del dret privat de la persona jurídica, i per això es regula, generalment, al corresponent còdic civil. Pero lo tractament de la persona al dret penal és independent.
Per això, en Espanya, encara que fins a les 24 hores un bebé no és considerat persona, segons lo còdic civil, un homicidi es considera com a tal només que el bebé haja naixcut. Si no haguera naixcut, se consideraria un possible delicte d'abort, pero mai d'homicidi.
Com a conseqüència, se poden donar casos a on una persona humana és persona des del punt de vista penal pero no civil, si només ha naixcut unes hores abans. Lo seu homicidi o assessinat comportaria conseqüències penals, pero no civils, com l'exclusió d'herència, per eixemple.
Relació entre el concepte de persona física i els drets humans
Los drets de la personalitat pertanyien inicialment al camp del dret civil, ausades, lo Còdic de Napoleó que serví de model per a molts atres no va desenrollar esta categoria essencial de drets.
Los drets de la persona física han conseguit lo seu reconeiximent gràcies a documents tals com la Declaració Universal dels Drets Humans de l'ONU i posteriorment en la seua inclusió com a dret positiu en les diferents constitucions, lo que ha impulsat lo seu respecte pels poders públics.
En lo cas del dret espanyol lo més ampli catàlec dels mateixos se troben en lo Títul Primer de la Constitució Espanyola i, especialment, en lo seu artícul 10: "la dignitat de la persona, los drets individuals que li són inherents, lo lliure desenrollament de la personalitat, lo respecte a la Llei i als drets de la resta són lo fonament de l'orde polític i de la pau social".