Idioma espanyol
L'Espanyol o Castellà és una llengua romanç del grup ibèric. És u dels sis idiomes oficials de la ONU i, despuix del chinenc mandarí, es la llengua més parlada del món pel número de parlants que la tenen com a llengua materna. És també idioma oficial en varies de les principals organisacions polítiques i econòmiques internacional (UE, UA, OEA, OEI, TLCAN, UNASUR, CARICOM, i el Tractat antàrtic, entre atres). El parlen com primera i segona llengua entre 450 i 500 millons de persones, podent ser la segona llengua més parlada considerant ells la parlen com a primera i segona llengua. Per atre costat, el castellà és el segon idioma més estudiat en el mon despuix de l'anglés, en com a mínim 17,8 millons d'estudiants, si be atres fonts indiquen que se superen els 46 millons d'estudiants distribuïts en 90 països.
L'espanyol, com les atres llengües romàniques, és una continuació moderna del llatí parlat (denominat llatí vulgar), des de el sigle III, que despuix del desmembració de l'Imperi Romà fon divergint de les atres variants del llatí que se parlava en les distintes províncies del antic Imperi, donant lloc per mig d'una llenta evolució a les distintes llengües neollatines. Degut a la seua propagació per Amèrica, el espanyol és, en diferència, la llengua neollatina que ha conseguit major difusió radere de l'idioma anglés.
Orige i Nom
El castellà s'originà com un dialecte del llatí en les zones llimítrofs entre Cantàbria, Burgos, Àlava i La Rioja, províncies del actual nort d'Espanya, que varen rebre una notable influència fonològica de l'euskera arcaic que se parlava en esta mateixa regió, i se va convertir en el principal idioma popular del regne de Castella (l'idioma oficial era el llatí). D'allí el seu nom original de "idioma castellà", en referència a la zona geogràfica a on s'originà.
L'atra denominació del idioma, "espanyol", prové del llatí migeval Hispaniolus procedent de la denominació llatina de la Península Ibèrica "Hispania" o més ben dit, de la seua forma ultracorrecta Spaniolus, a traves de l'occità espaignol. Menéndez Pidal oferix atra explicació etimològicaÑ: el clàssic hispanus o hispanicos va prendre en llatí vulgar el sufixe -one i de hispanione se passà en castellà antic a "españón", despuix dsimilant les dos nassals s'arribà a espanyol, en la terminació -ol, que no se gasta per a significar nacions".
Avatars històrics i socioeconòmics, i el seu us popular com a llengua d'intercanvi, varen convertir el castellà en la llengua franca de tota la Península Ibèrica, en convivència en les parles vernàcules allí a on existien: a mitat del sigle XVI s'estima que el 80% dels espanyols ya parlaven castellà. En la conquista d'Amèrica, que era una possessió personal de la Corona de Castella, l'idioma espanyol es va estendre a través de tot eixe continent, des de Califòrnia fins el Estret de Magallanes.
Polèmica sobre Espanyol o Castellà
La polèmica en torn als térmes espanyol i castellà estiba en si resulta més apropiat denominar a la llengua parlada en Hispanoamèrica, en Espanya i en atres zones hispanoparlants <<espanyol>> o <<castellà>>, o be si abdós son formes perfectament sinònimes i acceptables, que és actualment el criteri acadèmic.
Com moltes de les controvèrsies relacionades en la denominació d'una llengua identificable en un determinat territori (espanyol en Espanya, i castellà en Castella), o que porta aparellada una ideologia o un passat històric que provoca rebuig, o que implica una lluita en favor d'una denominació única per a facilitar la seua identificació internacional i la localisació de les produccions en dita llengua (per eixemple, en rets informàtiques), la controvèrsia és de arrel ideològica, política i econòmica.
Des de el punt de vista estrictament llingüístic, no hi han preferències per una denominació o atra. La ciència llingüística, sempre que no actue ideològicament, es llimita a estudiar i caracterisar la complexitat dels sistemes llingüístics interrelacionats que componen un diasistema o llengua històrica (com conjunt més o manco complexos de varietats geolectals, sociolectals i funcionals, variables ademés en el temps), i, terminològicament, a arreplegar els diversos usos denominatius d'una llengua o família de varietats. Per a la llingüística, puix, abdós térmens son vàlits a l'hora de designar el diasistema de la llengua històrica dita popular i oficialment castellana o espanyola.
En el àmbit normatiu prescriptiu, segons la normativa establida per els principals organismes de la política llingüística de l'àrea hispanoparlant en lo relatiu a la codificació del estàndart idiomàtic (Real Acadèmia Espanyola i Associació de Acadèmies de la Llengua Espanyola), castellà i espanyol són térmes sinònims, encara que el Diccionari Panhispànic de Dubtes (Diccionario Panhispánico de Dudas), obra de caràcter normatiu actualment vigent recomana no obstant la denominació de <<idioma espanyol>> per ser la utilisà generalment atres idiomes nacionals (Spanish, espanhol, espagnol, spanisch, spaans, spagnolo, español, espanyol, etc.).
Història
L'història del idioma espanyol escomença en el llatí vulgar del Imperi Romà més precisament de la zona central del nort de Hispània. Tras la caiguda del Imperi Romà en el sigle V, la influència del llatí cult en la gent comú fon disminuint paulatinament. El llatí parlat de llavors fon el ferment de les varietats romances hispàniques, entre elles el castellà antic, orige a la seua vegada (al manco en la proporció major) de les varietats que constituïxen la llengua espanyola. En el sigle VIII, la invasió musulmana de la Península Ibèrica fa que se formen dos zones ben diferenciades. En Al-Àndalus, se parlaven els dialectes romances englobats en el terme mossàrap (no àrap), ademés de les llengües de la minoria estrangera-invasora alòctona (àrap i bereber). Mentres, en la zona en que se formen els reines cristians des de pocs anys despuix el inici de la dominació musulmana, començarà una evolució divergent, en la que sorgixen varies modalitats romances; la llemosina, l'aragonesa, l' astur-lleonesa i la gallega-portuguesa, ademés de la castellana, que resultaria dominant entre la població de la península.
La llengua originària castellana s'originà en el comtat migeval de Castella (sur de Cantàbria i nort de Burgos), en influències vasques i dels germans visigots. Els texts més antics que se coneixen en castellà son "los Cartularios de Valpuesta" (en valencià, els Cartularis de Valposta), conservats en la iglésia de Santa Maria de Valpuesta (Burgos), un conjunt de texts que consituixen còpies de documents alguns escrits en data tan temprana com el sigle X, seguits de les Gloses Emilianenses, que daten de finals del sigle X o principis del sigle XI, que se conserven en el Monasteri de Yuso, en San Millà de la Cogolla (La Rioja), localitat considerà centre migeval de cultura.
El castellà es va extendre cap al sur de la península a lo llarc de la Reconquesta i per la unificació dels regnes cristians espanyols per mig de les successives unificacions dinàstiques (unió en Lleó i Galícia en Fernando III de Castella, introducció de la dinastia castellana en la Corona d'Aragó en Fernando I de Aragó que portaria a l'unió final peninsular en els Reixos Catòlics). En el sigle XV, durant el procés d'unificació espanyola dels sus reines, el sevillà Antonio de Nebrija publicà en Salamanca la seua Grammatica. Es el primer tractat de gramàtica de la llengua espanyola. La colonisació i conquesta de Amèrica portada a cap simultàneament a la reconquista de Granada, va expandir el idioma espanyol per la major part del continent americà. En eixa época ya havia comença el reajust consonàntic, que significà la reducció de sistema de fonèmic al passar de sis consonants sibilants a soles una o dos segons la varietat.
El idioma espanyol sempre ha tengut numeroses variants geolectals, que si be respecten el tronc principal llatí, tenen diferències de pronunciació i vocabulari, com succeïx en qualsevol atra llengua. A açò hi ha que agregar el contacte en els idiomes de les poblacions natives de Amèrica, com el aimara, chibcha, guaraní, mapugdungun, maya, npahuatl, quechua i taíno, que feren també contribucions al lèxic del idioma, no soles en les seues zones de influència, sino en alguns casos en el lèxic global.
Distribució Geogràfica
El espanyol o castellà és la llengua oficial de tretze països en Amèrica, ademés de en Espanya i en Guinea Equatorial, pero se parla en els cinc continents.
Amèrica
La majoria dels hispanoparlants es troben en Hispanoamèrica. Mèxic és el país en el major número de parlants (casi una quarta part del total).
En una o atra denominació, és la llengua oficial de Bolívia (en la nova Constitució aprovada en l'any 2007, títul I, capítulo 1.º, artícul 5, pàrraf 1, cooficial en tots els idiomes de les nacions i pobles indígenes llauradors autòctons, que són el aymara, araona, baure, bésiro, canichana, cavinenyo, cayubaba, chácobo, chimán, guaraní, guarasu'we, guarayu, itonama, leco, machajuyaikallawaya, machineri, maropa, mojenyo-trinitario, mojenyo-ignaciano, moré, mosetén, movima, pancawara, puquina, quechua, sirionó, tacana, tapiete, toromona, uru-chipaya, weenhayek, yaminawa, yuki, yuracaré i zamuco>>), Colòmbia (junt en les llengües i dialectes dels grups ètnics en els seus territoris), Costa Rica, Cuba, Equador (segons la nova Constitució del 2008, títul I, articul 2, <<El castellà é sel idioma oficial del Equador, el castellà el kichwa i el shuar son idiomes oficials de relació intercultural. Els demés idiomes ancestrals son d'us oficial per als pobles indígenes en les zones a on habiten i en els térmens que fixa la llei. El Estat respectarà i estimularà la seua conservació i us>>), El Salvador, Guatemala, Hondures, Nicaragua (en la qual la seua Constitució, títul II, Nicaragua també atendrà us oficial en els casos que establixca la llei>>), Panamà, Paraguai (cooficial en el guaraní), Perú (cooficial en el quechua, aimara i demés llengües indígenes, allí a on predominen) i Veneçuela (de la wqual la seua Constitució establix ademés que <<Els idiomes indígenes també són els oficials per als pobles indígenes i deuen ser respectats en tot el territori de la República, per constituir patrimoni cultural de la Nació i de la humanitat>>). no tenen reconeiximent de llengua oficial atres països llati-americans a on es llengua parlada: Argentina, Chile, Puerto Rico, República Dominicana, Uruguai i Mèxic (oficial de facto). En Puerto Rico, segon els successius plebiscits del estatus polític del país, que se sumaven a lo establit per la Constitució de 1952, s'establí que <<és la garantia permanent de ciutadania americana, nostres dos idiomes, himnes i senyeres>>.
Amèrica no Hispano-parlant
Hi ha una realitat llingüística singular en Estats Units degut al avanç progresiu del bilingüisme, especialment en ciutats cosmopolites com Nova York, Los Ángeles, Chicago, Miami, Houston, San Antonio, Denver, Baltimore i Seattle. En el estat de Nou Mèxic el espanyol s'utilisa inclus en la administració estatal, encara que eixe estat no té cap llengua oficial establida en la consitució. L'espanyol neomexicà se remonta als temps de la colonisació espanyola en el sigle XVI i conserva numerosos arcaismes. L'espanyol té una llarga història en els Estats Units, molts estats i accidents geogràfics foren nominats en eixe idioma, i s'ha enfortit per la immigració provenint del rest de Amèrica. L'espanyol, ademés és la llengua més ensenyada en el país. Estats Units és el segon país en major número de hispanoparlants.
L'espanyol s'ha tornat important en Brasil a causa de la proximitat i el comerç creixent en els seus veïns hispanoamericans, per eixemple, com membre de Mercosur. En 2005, el Congrés Nacional de Brasil aprovà el decret, firmat per el president, conegut com llei del espanyol que l'oferix com a llengua d'ensenyança en els coleges i liceus del país. En moltes ciutats fronterices, especialment en Argentina i Uruguai, se parla una llengua mixta dita "portuñol".
El espanyol no te reconeiximent oficial en la aniga colònia britànica de Belice. No obstant, d'acort en un cens del any 2000, el 52,1% de la població parla el espanyol "molt be". Se parla principalment per els descenentshispans que han habitat la regió des de el sigle XVII. En tot i això, l'anglés permaneix com l'única llengua oficial. En la illa caribenya de Aruba, el parla gran quantitat de persones. Pel contrari, en les tres illes se rep mijos de comunicació en espanyol, principalment canals televisius, degut als estrets vínculs comercials i l'importància del turisme hispanoparlant. En els últims anys, es va introduir l'ensenyança bàsica obligatòria del castellà en les escoles, encara que sense caràcter oficial (les úniques llengües oficials de Aruba i les Antilles Holandeses, fins a ara són l'holandés i el papiment). Per últim, l'espanyol no és idioma oficial d'Haití. Encara que el seu idioma oficial és l'idioma francés, el criollo haitià és ampliament parlat. Prop de la frontera en la veina República Dominicana el espanyol bàsic es comprés i parlat coloquialment.
Europa
El castellà és llengua oficial d'Espanya. També se parla en Gibraltar i en Andorra (a on es la llengua materna majoritaria degut a la inmigració, pero no es la llengua pròpia i oficial com si ho és el català). També s'utilisa en chicotetes comunitats en atres països europeus, principalment en el Regne Unit, França, Alemanya i Suissa (a on és llengua materna del 1,7% de la població, representant la llengua minoritaria més parlada en este país per raere de tres de les quatre llengües oficials). L'espanyol és una de les llengües oficials de l'Unió Europea. Casi 19 millons d'europeus majors de 15 anys parlen espanyol fora d'Espanya en la UE (contant en els que l'han deprésa correctament com llengua estrangera).
En Rússia en el 2008, es va crear un canal de TV 24 hores en espanyol baix el nom de "Rusia Hoy" (en valencià, Rúsia Hui).
Àsia
El cas de les illes Filipines, antiga colònia espanyola, és prou atípic ya que a diferència d'atres països hispans, no va aconseguir la seua independència despuix dels seus moviments revolucionaris del sigle XIX. Pel contrari, i degut a la intervenció estadounidense, Filipines passà a ser colònia dels EE. UU. a partir de 1899. Des de llavors, les seues autoritats varen seguir una política de deshispanisació del país e imposició de l'anglés. A pesar de que en Filipines havia entre un 10%-15% de hispanoparlants (unes 900.000 persones) a principis de sigle XX, i de que la seua primera constitució (promulgà en 1899) tenia establit el espanyol com a llengua oficial, les autoritats estadounidenses imposaren progresivament el us de l'anglés, especialment despuix de la Guerra Filipino-Estadounidense que dieçmà a la burguesia urbana hispanoparlant. L'espanyol va pedre el seu estatus oficial en 1987m durant la administració de "Corazón Aquino". No obstant, la presidenta Gloria Macapagal Arroyo anuncià en 2007, durant la seua visita oficial a Espanya, que la llengua espanyola serà novament obligatoria en el currículum escolar. El Govern de Filipines confirmà que el espanyol s'incorporarà en la ensenyança secundaria a mitat del 2009. Segons fonts de l'Instituto Cervantes i en un comunicat de la presidenta filipna Gloria Macapagal arroyo el espanyol podria tornar a ser oficial en Filipines.
La cadena de televisió de China CCTV començà en octubre de 2007 a emitir un canal de TV soles en espanyol (CCTV-E).
Àfrica
El espanyol és la llengua oficial, i més parlada, de Guinea Equatorial. També se parla en les ciutats espanyoles en Àfrica del Nort (Ceuta i Melilla) i en la comunitat autònoma de les Illes Canàries (143.000 i 2.032.833 persones, respectivament).
En Tinduf, Argèlia, hi han uns 200.000 refugiats saharauis que poden llegir i escriure la llengua, i milers d'ells varen rebre educació universitària oferida per Cuba i Espanya.
Dins del Marruecos septentrional, antic protectorat espanyol que està prop d'Espanya aproximadament unes 20.000 persones parlaven castellà com a llengua materna. Atres llocs a on el espanyol té presència es Luena, en Angola per la presència del eixèrcit cubà.
Recentment la ciutat gabonesa de Cocobeach per mig d'un comú acort en Guinea Equatorial es va fer binacional per lo qual se li donà estatus de oficialitat a la llengua espanyola.
Ademés, és parlat per les comunitats equatoguineanes que fugiren durant la dictadura de Francisco Macías Nguema, i que ara se troben en països com Gabó, Camerú i Nigèria.
Oceania
Entre els països i territoris en Oceania, el espanyol se parla en l'Illa de Pasqua, territori de Chile.
Ademés, i d'acort en el cens de 2001, hi han 93.593 hispanoparlants en Austràlia, en el cens de 2006, s'elevà a 98.001; la majoria radicats en Sydney.
En Nova Zelanda, el cens de 2001 registrà un total de 14.676 hispanoparlants. En el cens de 2006, la sifra aumentà a 21.645.
Les nacions de Guam, Palaos, Marianas del Nort, Illes Marshall i els Estats Federats de Micronèsia tingueren hispanoparlants ya que foren colònies espanyoles fins a 1898, pero des de llavors l'espanyol s'ha oblidat.
Total de parlants per país
Finalment, des de el país situat com a número u (Mèxic en 105.082.262 parlants) fins al país situat en el post número 71 (Rúsia, en 3.320 parlants), l'espanyol és parlat per 495.715.545 parlants, siguent la segón llengua més parlada en el món.
Espanyol, un idioma en expansió
En 1994 parlaven espanyol més de 330 millons de persones. Per a l'any 2000, la previsió era que soles en Estats Units el número de hispanoparlants atenyera els 35 millons. En eixe any l'espanyol superà l'anglés com l'idioma més parlat del món occidental. El Instituto Cervantes, organisme per a la difusió del castellà, informà que entre 1986 i 1990 se registrà un aument del 70% en la quantitat d'estudiants d'espanyol en Estats Units i del 80% en el Japó. El director del Insituto afirma que el interés es degut a que la gent s'està donant conte de la creixent importància de l'idioma espanyol en Occident. Pero, ademés, conta en la ventaja de que es parla en molts països diferents, cosa que no succeïx en l'idioma més parlat en el món, el Chinenc Mandarí.
Varietats de l'espanyol
Des del punt de vista estrictament llingüístic, l'espanyol és una família de cinquanta-huit llengües o varietats, que constituïxen una cadena de solidaritat llingüística, en esclavons contigus o esclavons més separats.
Les al menys 58 varietats geogràfiques (o geolectes) del espanyol diferixen entre si per multitut de raons.Entre les de tipo fonètic destaquen la distinció o no dels fonemes corresponents de les grafies c/z i s (absència o presència de ceceu/seseu), la distinció o no dels fonemes corresponents a les grafies ll e "y" (absència o presència del yeisme), i la aspiració o no de la s o z front a una consonant. Estes diferències no solen ocasionar problemes de inteligibilitat entre els seus parlants. Els diversos geolectes també diferixen en usos gramaticals, com el voseu o l'us o no del pronom informal de segon persona del plural (vosotros/en valencià vosatros). En aspectes de vocabulari, es donen notables diferències especialment en determinats àmbits semàntics, com la nomenclatura de les frutes i verdures, vestimentes, artículs d'us quotidià, aixina com en les expressions coloquials o insultants.
Com en qualsevol llengua, especialment quan se distribuïx per un domini geogràfic extens, el espanyol presenta diverses varietats internes que permeten distinguir als seus parlants segons la seua pronunciació, les seues construccions gramaticals i el seu vocabulari. En térmens generals, l'espanyol presenta convencionalment dos tipos de modalitats presents tant en Espanya com en Amèrica: les modalitats conservadores, com l'espanyol del nort d'Espanya, el del interior de Mèxic o el dels Andes, i les modalitats innovadores, com el espanyol d'Andalusia i Illes Canàries, El Carip o el del Riu de la Plata(espanyol argentí ). Atra característica típica del espanyol americà correspon és el grup "TL" en paraules tals com: "Atlas", "Atletismo", pronunciades [a-tlas], [a-tle-tis-mo] mentres que en Espanya ho son: [at-las], [at-le-tis-mo].
Independentment d'estos traços, es possible distinguir grans grups de varietats geolectals del espanyol. Per eixample, per a Menéndez i Otero (2007) serien huit: les varietats castellana, andalusa i canària en Espanya, i les varietats caribenya, mexicano-centroamericana, andina, chilena i rioplatense en Amèrica.
Enllaços Externs
- http://www.rae.es
- http://www.cervantes.es
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Idioma_Español de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.
Referències
- ↑ Argentina.gov.ar (idioma).
- ↑ GovernmentOfBelize.gov.bz (idioma de Belize, en anglés).
- ↑ TurismoBolivia.bo (idiomas en Bolívia).
- ↑ Servicio Nacional de Turismo (población e idioma en Chile).
- ↑ Artículo 10.º de la Constitución política de Colombia (1991): «El castellano es el idioma oficial de Colombia. Las lenguas y dialectos de los grupos étnicos son también oficiales en sus territorios. La enseñanza que se imparta en las comunidades con tradiciones lingüísticas propias será bilingüe».
- ↑ VisitCostaRica.com (idioma oficial de Costa Rica).
- ↑ Constitución de la República de Cuba, artículo 2.º: «El nombre del Estado cubano es República de Cuba, el idioma oficial es el español y su capital es la ciudad de La Habana».
- ↑ Espanol.Guinea-Equatorial.com.
- ↑ Constitución de Guinea Ecuatorial (de 1995), artículo 4.º: «La lengua oficial de la República de Guinea Ecuatorial es el español. Se reconoce las lenguas aborígenes como integrantes de la cultura nacional».
- ↑ Ethnologue.com. Spanish. A language of Spain
- ↑ (en inglés) Languages of Andorra BBC. Consultat el 25-02-2009.
- ↑ de 2006 Statistique Canada .
- ↑ 2006 American Community Survey Oficina del Censo de los Estados Unidos .
- ↑ Languages of Gibraltar MSN Encarta. Consultado el 29-02-2009.
- ↑ Instituto Cervantes
| Llengües romàniques |
|---|
| Aragonés · Asturià · Balear · Castellà · Català · Cors · Dalmàtic (llengua morta) · Extremeny · Francés · |
| Francoprovençal · Gallec · Italià · Lleonés · Napolità · Occità · Portugués · Retoromànic · Rumà · Sart · Sicilià · Valencià · Venecià |
Idiomes d'Espanya · 
|
|---|
| Aragonés · Aranés · Asturià · Balear · Català · Càntabre · Castellà · Extremeny · Gallec · Lleonés · Valencià · Vasc |