Domain Name System

El Domain Name System o DNS (en valencià sistema de noms de domini) és una ret informàtica global de servidors que traduïx noms de nodos en IPs. Per eixemple, el servidor de L'Enciclopèdia té l'direccio IP 207.142.131.203, pero en DNS, es pot utilisar la direccio uiquipèdia.org en conte d'haver de recordar-se d'estos números.

El DNS oferix un servici vital a Internet i sense ell la navegació seria molt complicada (per no dir impossible), ya que les rets treballen en IP per a realisar tasques com la redirecció o l'encaminament, mentres que per als humans és molt més senzill treballar en noms, com els que posem en les URL o a les direccions de correu electrònic.

Implementació inicial

Fon dissenyat inicialment per Paul Mockapetris Penis en 1984 per amainar els problemes d'escalage que suponia l'us de direccions IP (difícils de memorisar i associar al seu contingut). En una primera aproximació la DNS consistia en un sol archiu, conegut com taula de host, que era mantingut per l'Stanford Research Institute's Network Information Center (SRI-NIC). El sistema era molt simple: quan algú registrava un domini s'afegia a la taula i els administradors dels sistemes havien d'actualisar la seua versió de la taula via Protocol de transferència de fichers .

Òbviament este sistema quedà obsolet una volta que la ret escomençà a créixer ya que, a pesar de complir els seus objectius, distava molt de ser un método eficient de distribució a més de tindre un elevat cost de manteniment. Sense una bona infraestructura pel DNS SEMEN l'accessibilitat d'Internet quedava molt minvada, de manera que Mockapetris i alguns colegues escomençaren a treballar en el sistema actual.

Implementació actual

La nova implementació del DNS es va pensar ya sobre la naturalea de la pròpia Internet, cosa que li ha permés mantindre's fins al dia de hui: Un sistema de bases de senyes distribuïdes, interconectades, del que cap organisació en solitari és directament responsable. Donada la seua arquitectura, DNS està preparat per a un creiximent pràcticament illimitat. Abans d'analisar-la cal familiarisar-se en el domain name space. Esta estructura descriu un arbre de dominis, permetent diferents dominis dins d'un mateix.

Un servidor DNS se simplement un ordenador corrent programari DNS. Donat que la gran majoria de servidors són UNIX el programari més estés és BIND, a pesar que hi ha atres grans opcions per ad esta i atres plataformes (incloses PC i Mac).

El programari DNS està compost normalment de dos grans parts. Per una banda el servidor de noms, que no deixa de ser una taula que permet fer conversions nom-IP. Per una atra el "resolver", que s'encarrega de llançar peticions a atres servidors de noms en cas de dispondre de la resposta en el propi. Veem el funcionament en una miqueta més de detall:

Quan s'escriu una URL el navegador envia una petició al servidor DNS més propet. Si este ha resolt alguna petició anteriorment referent a este mateix domini (dins d'un periodo de temps definit per l'administrador, a la fi d'evitar que les direccions caduquen) localisa l'IP corresponent a la seua cache i l'envia al navegador. Si el servidor no pot respondre a la petició consulta al servidor immediatament superior ad ell segons l'arbre del domain server space. En cas de que este tampoc ho sàpia repetirà el procediment. I aixina fins arribar a solucionar la direcció en qüestió (quan un servidor pot respondre sense consultar un atre se'n diu Servidor Autorisat).

Problemes en el DNS

Tot este procés hauria de dur dècimes de segons (i normalment ho fa), pero en algunes ocasions pot portar fins a 15 segons. Això pot provocar que un domini existent responga com un no existent si el navegador es cansa d'esperar una resposta. Tot i això, donada l'arquitectura del DNS, reenviant la petició és molt possible que es reba la contestació, ya que es possible que algun servidor d'entremig pot haver rebut la resposta a temps. En cas de la “caiguda” d'un servidor DNS totes les direccions de les que era Servidor Autorisat passarien a no respondre donant la sensació d'estar desconectat, quan en realitat estan plenament operatives.