Domingo Mascarós Vicente
Domingo Mascarós Vicente (València, 1808 - ?) fon un advocat i polític valencià.
Era fill de Joaquín Mascarós Segarra, advocat dels Reals Consells i Secretari de l'Ajuntament de Valéncia, rics propietaris de Vilanova de Castelló i Borriana. Gràcies a la desamortisació de Mendizábal va aplegar a fer una gran fortuna en terres. Tot i això, mentrimentres estudiava dret a la Universitat de Valéncia, liderà a la esquerra del Partit Progressista en els últims anys del regnat de Ferrando VII i fon escollit alcalde de Valéncia de 1840 a 1843. Com a cap de la Unió Lliberal en la província de Valéncia, fon escollit diputat en Corts Espanyoles per Valéncia el 1839-1843 i
Participà en la Junta Revolucionària d'Alzira (setembre de 1840) de soport a Espartero, qui li nomenà president de la Diputació de Valéncia i cap de la Milícia Nacional en Valéncia. Durant la Dècada Moderada es va centrar i calmar políticament i el 1852-1853 va formar part del Comitè Progressista que va combatre la reforma de Manuel Bravo Murillo. Des del 1853 fon diputat a Corts per Valéncia 1854-1856, per Xàtiva el 1851-1853, i per Nules el 1858. També fon governador civil de Valéncia el 1855. El 1856, va donar soport a Leopoldo O'Donnell i el seu govern, i per això el 1859 fon nomenat senador vitalici, càrrec que ocupà fins la suspensió de les Corts el 1867. Fon representant de la Unió Lliberal en la Junta Revolucionària de Valéncia en la Revolució de 1868, pero després del derrocament d'Isabel II es retirà de la vida pública per a administrar les seues terres fins a la seua mort.