Francesc Vinatea

Francesc de Vinatea.

Nassut en Morella en data desconeguda del Segle XIV, era "jurat en cap" de Valéncia l'any 1333, que Alfons III el Benigne va pretendre separar de la jurisdicció real les ciutats i viles més importants del Regne de Valéncia (Xàtiva, Alzira, Sagunt, Alacant, Morella, Castelló i Burriana), per a passar-les en feu al seu fill Ferrando.

Este fet suponia un "contrafur", i debilitava políticament el braç real o popular, per lo que els habitants de les viles afectades van acodir als jurats de Valéncia perque assumiren la seua defensa. Francesc de Vinatea va ser triat pera tal missió, aprofitant la visita del Rei Alfons a Valéncia en aquell any. La seua intervenció davant del monarca va ser tan ferm i valent que, a pesar dels reproches de la Reina, el Rei va anular immediatament totes les donacions efectuades.

Conten els cronistes el següent relate dels fets. Alfons II de Valéncia, estava casat en segones noces en Leonor de Castella que demana per als seus fills una serie de donacions, perque el fill del primer matrimoni, Pedro, seria l'hereu dels regnes del senyor Alfonso. El Rei dona les viles d'Alacant, Elig, les Valls d'Elda, Novelda, Oriola, Guardamar, Xàtiva, Alzira, Morvedre, Morella, Burriana i Castelló i els representants d'estes viles acodixen a Valéncia pera demanar justícia.

Els jurats de la ciutat, entre els que, per la demarcació de Morella, estava Francesc de Vinatea, es reunixen i demanen una audiència al Rei. Encara que el Jurat en Cap era Giner de Rabassa, es tria a Vinatea com a portaveu davant del Monarca, este conscient de la gravetat del que estava ocorrent, de la possible sublevació que podia tindre lloc i que, darrere de la seua demanda davant del Rei, este podia ordenar la seua mort, va fer testament, va confessar i va combregar. Vinatea era un home íntegre i valent, coneixedor de la Llei i tenia la confiança del poble, de les viles que havien sigut donades i dels atres jurats que havien delegat en ell.

Aixina lo conta en la seua Crònica, Pere II el Cerimoniós, encara que li nomena Guillem de Vinatea, no obstant això, pels fets, es referixen a la mateixa persona.

Mos narra la Crònica de Pedro el Cerimoniós, que Vinatea diu als atres jurats: "yo m'aventuraré a plantejar la qüestió davant del Rei i no pregaré per la meua vida i si em mata el Rei, moriré per llealtat, per lo que si yo m'aventure, vosatres, els atres jurats, be podeu acompanyar-me".

Imagineu-vos davant del Rei, en 1.333, al seu costat la Reina Elionor, que li havia arrancat les donacions a favor del seu fill, als atres jurats, als consellers del Rei i a Vinatea que li diu: "me maravelle del senyor Rei i de tot el seu Consell, de les donacions que ha consentit, quan no podia separar les dites viles del Regne de Valéncia, si ho feya Valéncia no seria res; pero ells no consentirien les dites donacions, les contradirien i que es maravellava d'ell i del seu Consell i els nomenava traïdors". Cal tindre en conte que els furs tenien establit que no es podia desmembrar el Regne de Valéncia, la idea central del senyor Jaume. Contínua Vinatea: "no canviarem d'opinió, encara que em separe el cap del coll, o mos mate a tots, i vos promet senyor que si me mos morim no escaparà algun d'estes que són ací, tots moriran a espasa i vós senyor i la reina i l'infant El senyor Ferrando".

El Rei va mirar la Reina i li va dir: "¿açò volíeu sentir?". Ella irada, plorant, li va dir: "senyor, açò no consentiria el Rei Alfons de Castella, el nostre germà, perque ell els degollaria a tots". Alfons II li va contestar: "reina, reina, el nostre poble és lliure, i no està subjugat com el poble de Castella, perque ells em tenen a mi com a Senyor i nosatres a ells com a bons vassalls i companyons".

El Rei va revocar les donacions, va ser fidel als Furs i a la idea del senyor Jaume de conservar íntegre el Regne de Valéncia, eixe Regne diferent dels atres, on, perque lo va voler el senyor Jaume, no es parla ni com a Aragó, ni com a Catalunya, es parla valencià

Encara que Francesc de Vinatea va morir eixe mateix any de 1333, la seua figura es va convertir en el mit de la resistència foral del Regne de Valéncia enfront dels intents feudalisants i en el símbol de la defensa de la llegislació de Jaume I.

Fonts: Cardona Vives(Wenley Palacios) [5] i Generalitat Valenciana.