Anar al contingut

Valetudinaria

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Ruïnes d'una valetudinaria romana ubicades en Bulgària
Ruïnes d'una valetudinaria romana ubicades en Bulgària

La paraula «valetudinaria» prové del llatí: «valetudo» significa («bona salut»). Els valetudinaria eren edificacions del Imperi Romà equivalents als hospitals de hui en dia. Varen ser construïts en l'época de l'emperador Augusto, que pese a generar un estat de relativa pau, la cridada Pax Augusta, va mantindre una série de guerres fronterices constants en pro de la seua expansió territorial.

Els valetudinaria eren construccions que consistien en chicotetes habitacions dividides per una série de passadiços; constaven generalment d'un corredor central i rencs a abdós costats, en sales per a una capacitat de fins a quatre o cinc persones.[1] Es creu que eren lloc de descans i sanaació d'esclaus i soldats,[2] ademés d'otorgar-li hospici a viagers amics de l'Imperi. No obstant, no està del tot clar quànt realment s'assemblaven les seues funcions a les dels hospitals actuals, puix la seua caracterisació d'institució mèdica es basa principalment en l'instrumental mege trobat arqueológicament, més que escrits que els declararen per a tal fi.

Orige

La civilisació romana no es caracterisa per conseguir un gran alvanç en el coneiximent mèdic teòric. Lo cert és que tenien un baix interés en l'investigació, al punt de que molts dels escrits mèdics eren en vers. No obstant, sí varen desenrollar la salut pública a través de la construcció de sistemes sanitaris, com els coneguts aigüerals i hospitals. Inicialment eren coneguts com Illa Tiberiana;[1] lloc a on els malalts pobres anaven a morir. Açò no es va mantindre constantment, puix ràpidament els llocs d'acolliment de malalts varen ser evolucionant junt a l'expansió territorial de l'imperi, creant-se edificacions com a resposta directa a la necessitat d'ajuda bèlica, no aixina a la civil. Estos primers centres d'atenció varen ser construïts a lo llarc de l'imperi, en els primers sigles Abans de Crist,[2] sent descoberts en gran cantitat en les ruïnes de fortalees militars d'antany. Evidències arqueològiques indiquen que existixen en les localitats de Neuss i el Baix Rin. Desafortunadament, és poc lo que se sap sobre la medicina militar en l'era de la república. Segons Tito Livio,[3] inicialment els ferits en batalla devien ser duts a poblats propencs a les pròpies zones de conflicte en busca de refugi, lo que constituïa un risc per al ferit. En eixe moment, es va vore l'importància d'intervindre temps en els ferits, a fi d'evitar un gran número de pèrdues. Va ser esta necessitat netament militar la que els va dur a idear estos models d'atenció, lo que també explica per qué els romans varen mostrar un gran interés pel desenroll de la cirugia;[4] tot va resultar en una resposta ràpida i directa per a suplir la necessitat militar. Aixina, en la reforma de l'eixèrcit d'Augusto, es varen introduir meges formats en atenció bèlica específica, ademés de la formació civil, potenciant aixina l'atenció en pro de l'imperi.

Desenroll i evolució

El desenroll de la Valetudinaria (hospitals militars) es realisa durant l'imperi romà, en resposta a les exigències militars que en eixe moment es donaven. Molts han segut descoberts entre les ruïnes d'antigues fortalees militars romanes. De la mateixa manera que els hospitals més moderns, es compon d'una série de chicotetes habitacions, dividides per passadiços. Es creu que han segut per al consol dels esclaus i soldats, i ha proporcionat hospitalitat als viagers. Com es va mencionar anteriorment, va anar durant l'era romana en a on es va desenrollar açò, junt a atres disciplines mèdiques com lo és el major desenroll de la cirugia, les obres sanitàries i hospitals. El major desenroll de la cirugia es va circumscriure casi enterament a la cirugia militar. Els hospitals romans, es varen construir principalment per a atendre soldats. Les obres de sanitat pública estan representades pels grans aqüeductes, aigüeres i banys públics. Es va desenrollar un sistema de hospitalisació. Inicialment, els soldats ferits s'estajaven en les cases dels rics. Més tart es varen erigir tendes de campanya separades dels barracons. Finalment es varen construir hospitals (valetudinaria) en totes les guarnicions situades a lo llarc de les fronteres de l'imperi. Edificats en pedra i fusta, estaven cuidadosadament planificats i dotats d'instrumental, recaptes i medicaments. Pel contrari, no varen sorgir hospitals per a civils en les ciutats fins al IV. L'ambient militar que es vivia en eixa época va ser una gran influència per al desenroll de la medicina militar. Els procediments romans de reclutament, en a on el mege realisava un examen de salut als aspirants, entrenament (en la presència permanent d'un mege en el camp d'entrenament, per si algú resultava ferit, o sofria alguna lesió) i mides disciplinàries, que estaven molt alvançats, mantenien a les seues tropes en el millor entrenament i en la millor forma física del seu temps.

El servici mèdic, les idees de higiene i les dietes també estaven alvançades. No solament contribuïen a mantindre als soldats vius, sino que també els ajudaven a produir els soldats més sans i millor alimentats que hi havia vist el món en aquella época. Els soldats romans també eren molt observats. Es parlava del Medicus Ordinarius el qual era un mege especialisat, en el ranc de centurión, encara que en responsabilitats exclusivament mèdiques. El Medicus Ordinarius (Oficial Cap Mèdic) tenia un ranc equivalent a centurión, i era el home a càrrec dels capsarii (vendadores) en el hospital (Valetudinarium).

Es diu que el número de hòmens malalts en tot l'eixèrcit sifrava entre 300 i 500. Inclús, amprant a gran número de sirvientes per a cuidar-los, semblaria que, a lo manco 10 o 20 meges haurien segut necessaris per a això.

Si s'assignen 20, dos per cohorte, es pot supondre que cada dos d'ells duya una tenda, pero en 20 sirvientes com a assistents.

Els soldats ferits serien traslladats des del camp de batalla sobre els seus escuts, pero aquells incapacitats per a caminar pel seu propi peu tindrien una forma de transport alternatiu, be per a anar d'un campament a un atre, o be per a ser duts a algun campament base més segur. En cada cas, sembla plausible que la legió disponguera d'algun tipo d'ambulàncies per a este fi. Com a ambulància, és presumible que s'amprara un carro llauger de dos rodes per cada cohorte, conduïda per algun assistent. Els dèu assistents restants s'ocuparien dels combois de mules.

No hi ha dubte de que l'eixèrcit romà tenia un Servici Mèdic. En l'Época Imperial, cada unitat, tant de legionaris com de tropes auxiliars, tenia personal mèdic. Estava el medicus ordinarius (en ranc de centurión, com indicat anterierment) i varis medici/paramédicos, que serien: immunes, sesquiplicarii ( rebien paga i mija) o inclusivament, duplicarii (rebien doble salari). Estos meges eren assistits pels capsarii, que, com el seu nom indica, s'ocupaven dels botiquines contenint l'instrumental, els vendajes i les medicacions. El servici mèdic en la seua totalitat estava a les órdens directes del Praefectus Castrorum.


Hi havia un hospital militar (Valetudinarium) en cada campament permanent de la Legió. És de destacar el de la base legionari de Vetera Castra, els paràmetros de la qual d'ingenieria sanitària, comoditat i higiene no varen ser alcançats pels hospitals militars fins a molt alvançat el XIX. Finalment Roma, com a civilisació, no va alvançar en el terreny mèdic perque no va tindre interés per l'investigació en este camp. La gran aportació a la medicina realisada per Roma va ser el sistema hospitalari de la sanitat pública. Encara que en els seus començos a penes era un refugi, coneguts com Illa Tiberiana, a on els malalts pobres pogueren morir, en l'expansió de l'imperi, es varen ser edificant hospitals militars o Valetudinaria, desenrollats com a resposta a una necessitat imposta per este creiximent. Creats en llocs estratègics de l'imperi, no tenien parangón en l'antiguetat. La seua arquitectura era sempre igual, un corredor central i rencs a abdós costats de chicotetes sales, cada una en una capacitat de quatre o cinc persones.

Consolidació

El desenroll de la valetudinaria va tindre lloc en distintes époques de l'història, tant en l'imperi romà, com en l'Época migeval. Posteriorment, la seua idea essencial de refugi i centre assistencial es masificó al restant del món, junt en el desenroll de noves tecnologies. De la mateixa manera que tots els grans canvis que han sorgit en el Història Universal, el desenroll dels hospitals va començar durant l'apogeu romà, per la necessitat de curar a la milícia ferida. El gran aporte de Roma a la medicina va ser el Sistema Hospitalari de la Sanitat Pública.| En l'expansió de l'imperi, es varen construir hospitals militars o Valetudinaria, desenrollats per la necessitat de curar als militars malferits durant les guerres, creats en llocs estratègics de l'imperi. A pesar d'açò, els Hospitals civils o Hospitals de caritat no es varen desenrollar fins al IV i varen ser producte de la pietat cristiana específicament en Fabiola de Roma i Basilio el Gran. .[1]

Es podria dir que la consolidació dels Hospitals com a centres de sanitat va ocórrer durant la medicina migeval, i va anar un procés molt més important que lo realisat durant la Valetudinaria Romana. Despuix dels hospitals construïts durant l'imperi de Constantino, en 1145 i baix l'influència àrap, va començar una segona ona de fundació de hospitals, sent el primer el Hospital de Montpeller. Despuix del curs de pocs sigles, hi havia una ret de hospitals en tota Europa, de caràcter cristià, que estaven destinats a amparar i protegir a peregrins i pobres, que podien estar malalts o no, per a donar-los hospitalitat, i que pogueren tindre una mort digna i propenca a Deu. El caràcter mèdic dels hospitals ho varen tindre els que estaven administrats per certes órdens caballerescas, com l'Orde dels Cavallers de Sant Joan en el Hospital de Jerusalem. Novament es va desenrollar un atre àmbit important gràcies als problemes bèlics del periodo, lo que va permetre que es designara als hospitals com a centres per a curar als malalts, i no solament ajudar-los a morir en pau i acompanyats de Deu, com en els Hospitals Cristians. La transformació de Hospici a Hospital es va accelerar en el XIII, i va permetre que s'establiren els reals Hospitals, als que la gent acodia per a que el personal mèdic curara les seues malalties.[5]

Proyecció Futura

Gràcies al desenroll de la valetudinaria es varen assentar les bases per a proyectes futurs de hospitals en Europa i el restant del món. De la mateixa manera que en tots els successos importants de l'història, va començar el seu desenroll per les necessitats de la milícia, les quals posteriorment varen ser traspassades al restant de la població d'Europa, i en el pas dels sigles al restant del món.

Els hospitals han presentat una gran evolució des dels seus començos, en els descobriments de tècniques alvançades de biologia molecular i celular, el desenroll de noves tècniques terapèutiques i els alvanços tecnològics desenrollats per l'home, han permés que el diagnòstic i tractament de malalties siga alguna cosa eficaç i relativament ràpit. Ademés, s'han construït hospitals especials, per a cada especialitat, com per eixemple el desenroll de hospitals pediàtrics, traumatológicos, cardiológicos, etc., que han aumentat ràpidament en número durant el pas dels últims anys. En el XX l'innovació de la tecnologia ha progressat ràpidament i ha canviat cada una de les facetes de les nostres vides. La medicina té una llarga història, pero l'evolució dels sistemes per a la recuperació i la preservació de la salut és un fenomen modern. Un producte particular d'este procés en evolució ha segut l'establiment de hospitals moderns i de centres tecnològicament sofisticats. Els canvis ocorreguts dins de les ciències mèdiques es varen originar en el ràpit desenroll de les ciències aplicades, com la química, la fisiologia, l'ingenieria, la microbiologia, etc., des dels primers anys de el XX. Este procés de desenroll va ser caracterisat per una intensa i fèrtil relació interdisciplinària, que va permetre a l'investigació mèdica donar grans bots en el desenroll de tècniques per al diagnòstic i tractament de malalties. Tecnologia en salut: inicis, evolució i tendències. S'ha convertit en una necessitat l'us de computadores en registres clínics, monitoreo i control de processos en unitats de contes intensius, respal al diagnòstic i entrenament . L'us d'imàgens mèdiques obtingudes de dispositius d'ultrasons, tomógrafos computarizados, resonància magnètica, entre atres procediments, han permés un diagnòstic més ràpit i certer.

Un dels nous conceptes que s'ha desenrollat en hospitals, és l'idea d'un hospital sustentable, basat en el principi de les alteracions en el sistema climàtic mundial per les accions del home, associada a les emissions de gasos d'efecte hivernàcul i la contaminació d'aigua produïdes principalment per la producció i utilisació d'energia no renovable. És per açò que els edificis sustentables són una opció per a contribuir a la prevenció i mitigació dels danys al mig ambient aixina com a la restauració del mateix. Un hospital eco – eficient satisfà de forma equilibrada les necessitats de l'usuari i el mig ambient, ademés de consumir menys recursos i reduir la contaminació i residus generats. Hospitals Sustentables.[6]

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 L'Imperi Romà
  2. ↑ 2,0 2,1 Science Museum UK
  3. ↑ Vegezio, Epitoma rei militaris, III, 2.
  4. ↑ Medicina Romana en la Península Ibèrica, Apunts de Història de la Medicina.
  5. ↑ Apunts de Història de la Medicina P. Universitat Catòlica de Chile
  6. ↑ Hospitals Sustentables


Referències