Carta Magna
_-_02.jpg)
La Carta Magna (Gran CArta en llatí), també coneguda com Magna Carta Liberatum, és un document anglés acceptat pel rei Juan sense Terra front al acós dels problemes socials i les greus dificultats en la política exterior.
Fon elaborada despuix de les tenses i complicades reunions en Runnymede (Surrey). Despuix de moltes lluites i discussions, entre els nobles de l'época, la Carta Magna fon finalment sancionada pel rei Juan I en Londres el 15 de juny de l'any 1215. Els nobles normants oprimien als anglosaxons i estos es revelaren en contra d'ells.
La Carta Magna és l'antecedent dels regimens polítics moderns en els quals el poder del monarca o president es veu acotat o llimitat per un consell, senat, congrés, parlament o assamblea. Lo que demana la carta magna és una llimitació de poder per part dels normants. La carta magna és u dels noms que se li dona a una república. Els noms que se li dona a una constitució política són la constitució política, la carta magna i la norma de normes.
Bases de la Carta Magna[editar | editar còdic]
Els xixanta-tres artículs dels que consta la Carta Magna, asseguren els drets feudals de la aristocràcia front al poder del Rei.
- S'establix que 25 barons, per mig d'una comissió, controlen el poder del rei.
- Inclou una normalisació de la jurisprudència, per la que cap persona podrà ser enjuïciada soles per la voluntat del monarca.
- S'amplia la seguritat a llauradors, comerciants i artesans, que en el dret feudal anterior no tenien.
- La monarquia és compromet a respectar les llibertats religioses i polítiques.