B
La B és la segona lletra de l'alfabet valencià i primera de les consonants. Ve de l'alfabet llatí i evolucionà de la segona lletra de l'alfabet fenici: beth (casa). El seu nom és be o be alta (per a distinguir-la de la ve baixa).
Història
La lletra be provablement té l'orige en el pictograma del terme casa en els jeroglífics egipcis, que representaven esquemàticament la planta. En l'alfabet protosemític i en l'hebreu era la primera lletra de la paraula bayit, que significava casa, d'on prové la forma primitiva, que originà la β de l'alfabet grec i la B de l'alfabet llatí o romà, a través de l'etrusc.
| Jeroglífic egipci (casa) pr |
Proto-Semític (casa) |
Fenici Beth |
Grec Beta |
Etrusc B |
Llatí B |
|---|---|---|---|---|---|
|
|
|
|
|
|
Fonètica
En valencià representa l'oclusiva bilabial sonora, representada com a /b/ en l'alfabet fonètic internacional. Si no es troba darrere de consonant nasal o de pausa, sona de manera manco explosiva de lo que és habitual /β/. En canvi a final de sílaba i no seguit d'una consonant sonora s'ensordix i es pronuncia /p/ (dissabte). En el cas de l'arcaisme "ab", la seua pronunciació és /ap/, pero davant de paraula escomençada per vocal o consonant sonora, se pronuncia /aβ/. En una pronunciació estàndart del valencià, este sò sempre es diferencia del de la ve baixa, pronunciar la be alta i la ve baixa com si les dos foren bes altes és un vulgarisme nomenat betacisme.
Ortografia
S'escriu be alta
- En inicial i interior de paraula: badalla, acaba, dubte.
- En els prefixos AB-, OB-, ABS-, OBS-, SUB-: abscés, obtús, abstracte, obstaculisar, subproducte.
- Davant de D, en diferent sílaba, posarem B i no P: abdicà, abdomen.
- Mai en posició final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforma en B (exepte en l'arcaisme AB):
- àrap, no àrab, pero arabisar
- verp, no verb, pero verbal
- mossàrap, no mossàrab, pero mossarabisme