Uiquilliteratura:Daisy Miller
de
Henry James
I
En el poblet de Vevey, en Suïssa, hi ha un hotel particularment confortable. De fet, allí abunden els hotels puix l'entreteniment dels turistes és el negoci del lloc que, com a molts viagers recordaran, està ubicat a la vora d'un llac intensament blau, un llac d'obligada visita per a tots els turistes. La vora del llac presenta un ininterromput renc d'establiments d'este tipo i de totes les categories, des del «grand hotel», a l'última moda, en una frontera de blanc estucat, un centenar de balcons i una dotzena de banderes onejant en la teulada, fins a la menuda i vella pensió suïssa en el nom inscrit en lletres que es pretenen gòtiques sobre una paret rosada o groguenca i una desmanyada glorieta en un racó del jardí. Un dels hotels de Vevey, no obstant, és famós, inclús clàssic, distinguint-se de molts dels seus presuntuosos veïns per un aire especial, mescla de lux i madurea. En esta regió, en el més de juny, els viagers americans són molt numerosos; pot realment dir-se que en esta época Vevey adquirix algunes de les característiques d'un balneari americà. Certes imàgens i sons evoquen una visió, un eco, de Newport i Saratoga. Hi ha en tots els llocs un revoloteig de «elegants» jovencelles, un murmuri de volants de mossolina, un tracaleig de música ballable al trenc d'alba, un continu sò de veus estridents. En rebre totes eixes impressions en l'excelent alberc dels Trois Couronnes, un se sent transportat en l'imaginació a la Ocean House o al Congres Hall. Pero és necessari afegir que en Els Trois Couronnes existixen atres característiques netament contrapostes a les anteriors: cambrers alemans impecables, que semblen secretaris d'embaixada; princeses russes assentades en el jardí; chiquets polacs passejant de la mà de les seues preceptors; una vista de la cresta nevada del Dent du Midi i les pintoresques torres del castell de Chillon.
Ignore si serien les analogies o les diferències les que privaven en la ment d'un jove americà que, dos o tres anys arrere, estava assentat en el Jardí dels Trois Couronnes, mirant en certa indolència alguns dels atraents traces que he mencionat. Era un bell matí d'estiu, i qualsevol que anara el modo en que el jove americà mirava les coses, estes devien semblar-li encantadores. Havia aplegat de Ginebra el dia anterior, en el vaporet, per a vore la seua tia que s'hostajava en l'hotel -Ginebra havia segut durant llarc temps el seu lloc de residència-. Pero la seua tia tenia migranya -la seua tia tenia migranya casi permanentment- i estava en eixe moment tancada en la seua habitació aspirant alcamfor, de sort que ell podia errar en absoluta llibertat. Tenia uns vintisset anys d'edat; quan els seus amics parlaven d'ell, solien dir que estava «estudiant» en Ginebra. Quan eren els seus enemics els que parlaven, dien… pero, despuix de tot, no tenia enemics; era una persona extremadament amable i volguda per tots. Lo que dec dir és, simplement, que quan certes persones parlaven d'ell, afirmaven que la raó de que passara tant temps en Ginebra era la seua extremada devoció per una dama que allí residia, una estrangera, una persona major que ell. Pocs americans -en realitat crec que cap- havien vist jamai eixa dama, sobre la que corrien algunes històries singulars. Pero Winterbourne sentia un vell afecte per la menuda metròpoli del calvinisme; allí va ser a l'escola de chiquet i després a l'universitat, circumstàncies que li havien dut a cultivar numeroses amistats jovenils.
Moltes encara les conservava en l'actualitat i constituïen un motiu de la major satisfacció.
Despuix de cridar a la porta de l'habitació de la seua tia i enterar-se de que estava indisposta, havia anat a donar una passejada pel poble retornant després a desdejunar. Havia terminat ya el seu desdejuni, pero estava prenent un tasseta de café que li havia segut servida per un dels cambrers en aspecte de diplomàtics.
Quan va terminar el seu café, va encendre un cigarret. En eixe moment s'acostava un chiquet pel camí, un bribonzuelo d'uns nou o dèu anys. El chiquet, de diminuta estatura per a la seua edat, tenia una expressió madura en el semblant, un rostre pàlit i unes traces esmolades. Duya pantalons de gòlf en calcetins rojos que resaltaven el parell de furgadents que tenia per cames; també la seua corbata era d'un roig chillón. En la seua mà duya un llarc bastó d'alpiniste l'esmolada punta del qual clavava en quant es posava al seu alcanç: els parterres, els bancs del jardí, les coes dels vestits de les senyores. En aplegar front a Winterbourne, es va detindre mirant-li en uns ojillos vivaços i penetrants.
-¿Em dona una gleva de sucre? -va preguntar en una vocecita dura i aguda; una veu inmadura pero no obstant i en cert sentit, poc infantil.
Winterbourne va tornar la seua mirada cap a la mesita en que, al seu costat, reposava el servici de café, i va vore que quedaven algunes gleves.
-Sí, pots prendre un -va respondre-, pero no crec que el sucre siga bo per als chiquets. El muchachito en qüestió va alvançar, va seleccionar cuidadosadament tres dels anhela-dos fragments i despuix de ficar-se dos en la bojaca del pantaló, va depositar ràpidament el tercer en un atre lloc. Va clavar el seu bastó a modo de llança en el banc de Winterbourne i va tractar de trencar la gleva de sucre en les dents.