Diferència entre les revisions de "Ángel Guimerá"
| Llínea 18: | Llínea 18: | ||
Si be Guimerá va iniciar la seua carrera lliterària en la poesia, fon el seu talent com a dramaturc el que li donà fama internacional, encara que no fon fins a haver obtingut el títul de [[Mestre en Gai Saber]] en guanyar els seus tercers [[Jocs Florals]] en l'any [[1877]]. Els seus drames en vers ''Gala Placidia'' ([[1879]]), ''Judith de Welp'' ([[1883]]), Mar y cel ([[1888]]) i ''Rei y monjo'' ([[1890]]) varen convertir a Guimerá en el dramaturc en llengua catalana més important de la seua generació; especialment gràcies a ''Mar y Cel'', que va collir des del mateix instant de la seua estrena un clamorós èxit de crítica i públic. Esta fon la seua primera obra traduïda al castellà, per [[Enrique Gaspar Rimbau|Enrique Gaspar]]. En l'any [[1889]] fon homenajat en la presidència dels Jocs Florals. | Si be Guimerá va iniciar la seua carrera lliterària en la poesia, fon el seu talent com a dramaturc el que li donà fama internacional, encara que no fon fins a haver obtingut el títul de [[Mestre en Gai Saber]] en guanyar els seus tercers [[Jocs Florals]] en l'any [[1877]]. Els seus drames en vers ''Gala Placidia'' ([[1879]]), ''Judith de Welp'' ([[1883]]), Mar y cel ([[1888]]) i ''Rei y monjo'' ([[1890]]) varen convertir a Guimerá en el dramaturc en llengua catalana més important de la seua generació; especialment gràcies a ''Mar y Cel'', que va collir des del mateix instant de la seua estrena un clamorós èxit de crítica i públic. Esta fon la seua primera obra traduïda al castellà, per [[Enrique Gaspar Rimbau|Enrique Gaspar]]. En l'any [[1889]] fon homenajat en la presidència dels Jocs Florals. | ||
| − | ''María Rosa'' ([[1894]]) fon una de les seues obres mestres, despuix de la qual es varen succeir atres estrenes tan notables com ''La festa del blat'' ([[1896]]) i ''Terra baixa'' ([[1897]]), la qual fon un gran èxit en [[Catalunya]], lo que va propiciar la seua immediata traducció al castellà, a càrrec de [[José Echegaray]], i a tretze llengües europees més. En [[1903]], [[Eugen d'Albert]] va estrenar en [[Praga]] la seua òpera ''Tiefland'', en llibret de R. Lothar, basada en este drama, que va contribuir a fer-la més coneguda. Sobre el mateix drama, en [[1907]] es va estrenar l'òpera de Ferdinand Le Borne ''La catalane''. Per l'èxit dels seus drames, fon un dels autors més duts al cine a principis del [[sigle XX]], quan es varen rodar en castellà ''Terra baixa'' ([[1907]]), ''María Rosa'' ([[1908]]), ''Mar y cielo'' ([[1910]]) i ''La reina joven'' ([[1916]]). ''Terra baixa'' donà peu a películes mudes en [[Argentina]], [[Estats Units]] i [[Alemània]], a on en [[1940]] [[Leni Riefenstahl]] dirigí ''Tiefland'', notable película estrenada en [[1953]]. Per la seua banda, el director mexicà [[Miguel Zacarías]] va realisar una notable versió interpretada per [[Pedro Armendáriz]]. | + | ''María Rosa'' ([[1894]]) fon una de les seues obres mestres, despuix de la qual es varen succeir atres estrenes tan notables com ''La festa del blat'' ([[1896]]) i ''Terra baixa'' ([[1897]]), la qual fon un gran èxit en [[Catalunya]], lo que va propiciar la seua immediata traducció al castellà, a càrrec de [[José Echegaray]], i a tretze llengües europees més. En [[1903]], [[Eugen d'Albert]] va estrenar en [[Praga]] la seua òpera ''Tiefland'', en llibret de R. Lothar, basada en este drama, que va contribuir a fer-la més coneguda. Sobre el mateix drama, en l'any [[1907]] es va estrenar l'òpera de Ferdinand Le Borne ''La catalane''. Per l'èxit dels seus drames, fon un dels autors més duts al cine a principis del [[sigle XX]], quan es varen rodar en castellà ''Terra baixa'' ([[1907]]), ''María Rosa'' ([[1908]]), ''Mar y cielo'' ([[1910]]) i ''La reina joven'' ([[1916]]). ''Terra baixa'' donà peu a películes mudes en [[Argentina]], [[Estats Units]] i [[Alemània]], a on en [[1940]] [[Leni Riefenstahl]] dirigí ''Tiefland'', notable película estrenada en [[1953]]. Per la seua banda, el director mexicà [[Miguel Zacarías]] va realisar una notable versió interpretada per [[Pedro Armendáriz]]. |
Atres peces notables del dramaturc són la comèdia ''La Baldirona'' ([[1892]]) i el drama ''La filla del mar'' ([[1900]]), estrenat en el Teatre Romea baix la direcció d'[[Enric Borrás]] i en la participació dels intérprets Adela Sala, Adela Clemente, Antònia Baró, Emilia Baró, Iscle Soler, Maria Morera, ademés del propi Borrás entre uns atres. ''La filla del mar'' també fon convertida en òpera per Eugen d'Albert (Liebesketten, [[1912]]). Guimerá també fon l'autor de ''La Santa Espina'', comèdia musical de la que la seua sardana, en la tornada "som i serem gent catalana" i música d'Enric Morera, es convertiria en un himne català no oficial, de gran popularitat. | Atres peces notables del dramaturc són la comèdia ''La Baldirona'' ([[1892]]) i el drama ''La filla del mar'' ([[1900]]), estrenat en el Teatre Romea baix la direcció d'[[Enric Borrás]] i en la participació dels intérprets Adela Sala, Adela Clemente, Antònia Baró, Emilia Baró, Iscle Soler, Maria Morera, ademés del propi Borrás entre uns atres. ''La filla del mar'' també fon convertida en òpera per Eugen d'Albert (Liebesketten, [[1912]]). Guimerá també fon l'autor de ''La Santa Espina'', comèdia musical de la que la seua sardana, en la tornada "som i serem gent catalana" i música d'Enric Morera, es convertiria en un himne català no oficial, de gran popularitat. | ||
| − | Guimerá fon propost per al [[Premi Nobel de Lliteratura]] repetidament: per primera volta en giner de [[1906]], per individus de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i a instancia de l'Acadèmia Sueca, i eixa proposta seria renovada tots els anys, sense èxit, fins a la mort de l'autor. La seua mort es va produir en Barcelona, el 18 de juliol de 1924, i va tindre un sepeli | + | Guimerá fon propost per al [[Premi Nobel de Lliteratura]] repetidament: per primera volta en [[giner]] de [[1906]], per individus de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i a instancia de l'Acadèmia Sueca, i eixa proposta seria renovada tots els anys, sense èxit, fins a la mort de l'autor. La seua mort es va produir en Barcelona, el 18 de juliol de 1924, i va tindre un sepeli multitudinari en el cementeri de Montjuïc. |
== Obra == | == Obra == | ||
Última revisió del 11:11 5 nov 2023
| Ángel Guimerá Jorge | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Escritor i poeta. | ||
| Naiximent: | 6 de maig de 1845 | ||
| Lloc de naiximent: | Santa Creu de Tenerife, Canàries, Espanya | ||
| Defunció: | 18 de juliol de 1924 | ||
| Lloc de defunció: | Barcelona, Catalunya, Espanya | ||
Ángel Guimerá Jorge o Àngel Guimerà Jorge (Santa Creu de Tenerife, 6 de maig de 1845 - † Barcelona, 18 de juliol de 1924) fon un escritor, poeta i dramaturc espanyol, un dels màxims exponents de la Renaixença catalana o «resorgiment» de les lletres catalanes a finals del sigle XIX. En la seua extensa obra va unir una apariència romàntica en els elements principals del realisme.
Biografia[editar | editar còdic]
Guimerá era fill de pare català, Agustín Guimerá Fonts, i de mare canària, Margarita Jorge Castellano. Naixqué en Santa Creu de Tenerife, en la que llavors es dia calle Canales, i que actualment du el seu propi nom. Fon batejat el 10 de maig de 1845 en la Parròquia Matriu de la Concepció. En decembre de 1853 es va traslladar a viure a Catalunya, acompanyat de sa mare i el seu germà Julio, residint en Barcelona, durant quatre mesos, fins que els seus pares es varen casar el 3 d'agost de 1854 i es varen traslladar a viure a la localitat tarraconense d'El Vendrell. Fon en el colege de Sant Antoni dels pares escolapis de Barcelona, a on va rebre una formació clàssica i en castellà. Viuria a partir de llavors entre la ciutat comtal i El Vendrell, en la que solia refugiar-se en els seus temps lliures. El seu amic vendrellenc Jaume Ramon i Vidales fon el qui el va introduir en la llengua catalana.
Si be Guimerá va iniciar la seua carrera lliterària en la poesia, fon el seu talent com a dramaturc el que li donà fama internacional, encara que no fon fins a haver obtingut el títul de Mestre en Gai Saber en guanyar els seus tercers Jocs Florals en l'any 1877. Els seus drames en vers Gala Placidia (1879), Judith de Welp (1883), Mar y cel (1888) i Rei y monjo (1890) varen convertir a Guimerá en el dramaturc en llengua catalana més important de la seua generació; especialment gràcies a Mar y Cel, que va collir des del mateix instant de la seua estrena un clamorós èxit de crítica i públic. Esta fon la seua primera obra traduïda al castellà, per Enrique Gaspar. En l'any 1889 fon homenajat en la presidència dels Jocs Florals.
María Rosa (1894) fon una de les seues obres mestres, despuix de la qual es varen succeir atres estrenes tan notables com La festa del blat (1896) i Terra baixa (1897), la qual fon un gran èxit en Catalunya, lo que va propiciar la seua immediata traducció al castellà, a càrrec de José Echegaray, i a tretze llengües europees més. En 1903, Eugen d'Albert va estrenar en Praga la seua òpera Tiefland, en llibret de R. Lothar, basada en este drama, que va contribuir a fer-la més coneguda. Sobre el mateix drama, en l'any 1907 es va estrenar l'òpera de Ferdinand Le Borne La catalane. Per l'èxit dels seus drames, fon un dels autors més duts al cine a principis del sigle XX, quan es varen rodar en castellà Terra baixa (1907), María Rosa (1908), Mar y cielo (1910) i La reina joven (1916). Terra baixa donà peu a películes mudes en Argentina, Estats Units i Alemània, a on en 1940 Leni Riefenstahl dirigí Tiefland, notable película estrenada en 1953. Per la seua banda, el director mexicà Miguel Zacarías va realisar una notable versió interpretada per Pedro Armendáriz.
Atres peces notables del dramaturc són la comèdia La Baldirona (1892) i el drama La filla del mar (1900), estrenat en el Teatre Romea baix la direcció d'Enric Borrás i en la participació dels intérprets Adela Sala, Adela Clemente, Antònia Baró, Emilia Baró, Iscle Soler, Maria Morera, ademés del propi Borrás entre uns atres. La filla del mar també fon convertida en òpera per Eugen d'Albert (Liebesketten, 1912). Guimerá també fon l'autor de La Santa Espina, comèdia musical de la que la seua sardana, en la tornada "som i serem gent catalana" i música d'Enric Morera, es convertiria en un himne català no oficial, de gran popularitat.
Guimerá fon propost per al Premi Nobel de Lliteratura repetidament: per primera volta en giner de 1906, per individus de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i a instancia de l'Acadèmia Sueca, i eixa proposta seria renovada tots els anys, sense èxit, fins a la mort de l'autor. La seua mort es va produir en Barcelona, el 18 de juliol de 1924, i va tindre un sepeli multitudinari en el cementeri de Montjuïc.
Obra[editar | editar còdic]
- Primera etapa:
- Gala Placidia (1879)
- Lo Fill del Rey (1886)
- Mar y Cel (1888)
- L'Ateneu (1889)
- Rey y monjo (1890)
- Segona etapa:
- La Boja (1890)
- L'Ánima morta (1892)
- Jesús de Nazaret (1894)
- María-Rosa (1894)
- La festa del blat (1896)
- Terra baixa (1897)
- Mosén Joanot (1898)
- La filla del mar (1900)
- Tercera etapa:
- L'aranya (1907)
- La Santa Espina (1907)
- La reina vella (1909)
- La reina jove (1911)
Reconeiximents[editar | editar còdic]
En el seu honor i des de 1923, du el seu nom el principal teatre de Santa Creu de Tenerife, que és el més antic de les illes Canàries. Dit teatre es troba en l'avinguda Ángel Guimerá, nomenada aixina per ser el carrer a on naixqué el dramaturc. En la frontera del Museu Municipal de Belles Arts de Santa Creu de Tenerife es troben una série de busts de marbre que representen a tinerfenys ilustres, entre ells està Ángel Guimerá. En el municipi tinerfeny de Sant Joan de la Rambla el Colege Ángel Guimerá du el seu nom.
En la plaça de Sant Josep Oriol de Barcelona, front a la botiga en la que Guimerá va assistir a les seues primeres tertúlies lliteràries, es troba una estàtua sedent de bronze d'Ángel Guimerá, rèplica fidel de la que es troba situada front al citat Teatre Guimerá de Santa Creu de Tenerife. Existix també, una atra estàtua similar en el municipi d'El Vendrell, en la província de Tarragona. Estes tres estàtues varen ser realisades per l'escultor Josep M. Codina i Corona a partir d'un mòle realisat per Josep Cardona i Furró.
Fon nomenat fill adoptiu de Barcelona en 1909.