Diferència entre les revisions de "Mictecacíhuatl"
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
| − | [[File: | + | [[File:Mictlancihuatl_3.jpg|thumb|250px|Representació de Mictlancihuatl en el [[Còdex Borgia]]]] |
| − | + | '''Mictecacíhuatl''' (del [[nàhuatl]]: Miktekasiwatl ‘senyora de les persones mortes’‘mikki, mort; tekatl, persona de, morador de, habitant de; siwatl, senyora, dòna’), a voltes coneguda com '''Chalmecacíhuatl''' (del nàhuatl: Chalmekasiwatl ‘senyora de l'extracció del mecate’, és dir, ‘senyora del tall de la cordonera umbilical’‘chalia, estrenar, tallar; mekatl, mecate, cordonera, corda, cordonera umbilical; siwatl, senyora, dòna’), en la [[mitologia asteca]] és la reina de [[Mictlan]], el nové i últim nivell de l'inframon. | |
| + | |||
| + | El propòsit de Mictecacíhuatl és vigilar els ossos dels morts. Presidia els festivals mexicas fets en honor dels morts i se li coneixia com la Senyora de la Mort, ya que es creu que va morir en nàixer. A voltes li la representa treballant en conjunt en el seu espós, [[Mictlantecuhtli]], i a voltes en conflicte en ell. | ||
| + | |||
| + | En la conquista espanyola, Mictecacíhuatl va passar a identificar-se en la mort degut a que les comunitats indígenes seguien adorant als seus propis deus creant una espècie de sincretisme en la mentalitat europea de la mort i la seua apariència saturnal en la dalla. Hi ha gran polèmica i diferència d'opinions, pero lo més provable és que este cult prehispànic de la senyora de la mort haja pogut adaptar-se i evolucionar fins als nostres dies. | ||
| + | |||
| + | En Oaxaca, algunes llegendes reprenen la seua figura donant-li el nom de Matlacihua (del nàhuatl: Matlasiwatl ‘la que enredra’ o ‘la caçadora’‘matlatl, ret, trampa; siwatl, senyora, dòna’), que pren la forma d'una bella dòna vestida de [[blanc]]. Es diu que castiga als hòmens femelluts i borrachos que caminen a altes hores de la nit, seduint-los i guiant-los a cap a on hi ha [[fanc]] i espines, fent que es llastimen per a despuix, eventualment, dur-los al suïcidi cap a un barranc, caent a on creix un cactus en espines; alguns moren, uns atres sobreviuen i no recorden res de lo succeït. | ||
== Referències == | == Referències == | ||
| Llínea 17: | Llínea 23: | ||
== Enllaços externs == | == Enllaços externs == | ||
| − | {{Commonscat| | + | {{Commonscat|Figures in Codex Borgia}} |
[[Categoria:Mitologia]] | [[Categoria:Mitologia]] | ||
[[Categoria:Mitologia asteca]] | [[Categoria:Mitologia asteca]] | ||
Revisió de 13:52 28 feb 2023
Mictecacíhuatl (del nàhuatl: Miktekasiwatl ‘senyora de les persones mortes’‘mikki, mort; tekatl, persona de, morador de, habitant de; siwatl, senyora, dòna’), a voltes coneguda com Chalmecacíhuatl (del nàhuatl: Chalmekasiwatl ‘senyora de l'extracció del mecate’, és dir, ‘senyora del tall de la cordonera umbilical’‘chalia, estrenar, tallar; mekatl, mecate, cordonera, corda, cordonera umbilical; siwatl, senyora, dòna’), en la mitologia asteca és la reina de Mictlan, el nové i últim nivell de l'inframon.
El propòsit de Mictecacíhuatl és vigilar els ossos dels morts. Presidia els festivals mexicas fets en honor dels morts i se li coneixia com la Senyora de la Mort, ya que es creu que va morir en nàixer. A voltes li la representa treballant en conjunt en el seu espós, Mictlantecuhtli, i a voltes en conflicte en ell.
En la conquista espanyola, Mictecacíhuatl va passar a identificar-se en la mort degut a que les comunitats indígenes seguien adorant als seus propis deus creant una espècie de sincretisme en la mentalitat europea de la mort i la seua apariència saturnal en la dalla. Hi ha gran polèmica i diferència d'opinions, pero lo més provable és que este cult prehispànic de la senyora de la mort haja pogut adaptar-se i evolucionar fins als nostres dies.
En Oaxaca, algunes llegendes reprenen la seua figura donant-li el nom de Matlacihua (del nàhuatl: Matlasiwatl ‘la que enredra’ o ‘la caçadora’‘matlatl, ret, trampa; siwatl, senyora, dòna’), que pren la forma d'una bella dòna vestida de blanc. Es diu que castiga als hòmens femelluts i borrachos que caminen a altes hores de la nit, seduint-los i guiant-los a cap a on hi ha fanc i espines, fent que es llastimen per a despuix, eventualment, dur-los al suïcidi cap a un barranc, caent a on creix un cactus en espines; alguns moren, uns atres sobreviuen i no recorden res de lo succeït.
Referències
- Bodo Spranz (1975). Fondo de Cultura Económica México, ed. Los Dioses en los Códices Mexicanos del Grupo Borgia: Una Investigación Iconográfica. María Martínez Peñaloza (Traducción). México. ISBN 968-16-1029-6
- González Torres, Yolotl. Diccionario de Mitología y Religión de Mesoamérica. México, Larousse, 1995
- Robelo, Cecilio Agustín (1905). Diccionario de Mitología Nahua. México: Biblioteca Porrua. Imprenta del Museo Nacional de Arqueología. ISBN 978-9684327955
- Townsend, Richard (1992). The Aztecs. London: Thames and Hudson. ISBN 0500021139
Bibliografia
- Fernández, Adela (1998). Dioses Prehispánicos de México: Mitos y Deidades Del Panteón Náhuatl. México: Panorama Editorial. ISBN 968-38-0306-7
- Frances Karttunen (1983): An Analytical Dictionary of Nahuatl, University of Texas Press, Austin, ISBN 0-8061-2421-0
- Higuera, Salvador Mateos (1940). Enciclopedia gráfica del México antiguo III Los dioses creados. Secretaría de Hacienda y Crédito Público. p. 50-51
- León-Portilla, Miguel (1990) [1963]. Aztec Thought and Culture. Davis, J.E. (trans). Norman, Oklahoma: Oklahoma University Press. ISBN 0-8061-2295-1
- Miller, Mary; and Karl Taube (1993). The Gods and Symbols of Ancient Mexico and the Maya. Londres: Thames and Hudson. ISBN 0-500-05068-6
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Mictecacíhuatl.